Aquí entre el Monestir de Santa Cecília del segle X i la carretera BP-1.103 es troba un bon aparcament, amb una amplia zona d'esbarjo i també el refugi Bartomeu Puiggròs.
Aquest lloc es punt de trobada de colles i amics, i donat de la seva privilegiada situació, es un lloc estratègic per començar un munt de caminades, atacant Montserrat pel mig de la serralada o per Marganell i Monistrol de Montserrat per la vessant baixa del Bages.
Comencem a caminar travessant la Carretera BP-1.103, i només travessar en front mateix tenim un corriol que en pocs metres ens deixa al camí de l'arrel PR-19, al que seguirem cap a la dreta fins trobar una torre elèctrica que per la seva esquerra comença a enfilar-se.
El camí que ens encara a la canal, en principi suaument i quan quedem al mig de l'encaix de la canal entre pedres rogenques i argiloses que es tornaran roques codoloses cimentades.
Podem començar a gaudir de l'esplendor dels caramells que pengen congelats del degoteig de la Font de la Teula que es troba una mica més amunt, enmarcada en ciment d'on surt una aixeta, per mesurar la despesa de cabdal d'aigua.
Aquí ja trobem el primer pas amb una llarga cadena per superar unes roques amuntegades i desordenades verticalment, que ens ajuda a escalfar els lligaments i engranatges, que els teniem freds sobre tot desprès dels àpats de Nadal i Sant Esteve.
Poc a poc pujant per la cadena anem superant tot aquest primer pas posant a prova els nostres braços, seguim lenta però constantment pujant i flanquejant les roques que trobem al davant.
Ara trobem a mà esquerra al peu d'un espadat, un estret pas que, ajudats per una corda fixa ens ajuda a travessar aquest bonic pas, ben arrambats a la pedra.
Continuem ara pel mig de la canal per un material una mica més terrós amb roques mitjanes soltes, no per això menys vertical, més amunt trobem un altre pas amb una passarel·la amb travessers de fusta i amb l'ajut d'una corda fixa amb nusos salvem aquest pas barrat per grans roques.
Mentre anem passant jo no puc resistir-me a visitar un forat entre roques en forma de cova, que la darrere vegada va visitar el Roger, i que caram ara em toca a mi, no s'ha de perdre mai el bon humor ni la curiositat.
A mida que anem guanyant alçada les roques de la canal es van degradant, i aquí el camí continua en principi per la dreta de la canal alternant-se amb un alzinar, cosa que fa més fàcil avançar, poc a poc el camí es torna més atapeït de sotabosc.
Ja comencem a notar les festes i l'ofec, però ja ens trobem al Coll de la Canal de Sant Jeroni, hem tardat una hora i quart més o menys, sense còrrer, ascendint amb la màxima precaució i seguretat.
Un cop aquí al coll d'alt el Serrat de Sant Jeroni, trobem el camí que a l'esquerra porta a l'antena, heliport i el Moro, nosaltres seguim a la dreta passant pel voltant de l'ermita de Sant Jeroni buscant més camins i canals, i ens n'adonem que la gent quan seu al costat de l'ermita, aprofitant que hi ha un pujol, passa el temps tirant pedres per trencar les teules, així que si us plau us demano més comportament cívic.
Ara tornem a encarar el camí direcció a la Miranda de Sant Jeroni per anar a trobar al nostre a un centenar de metres a l'esquerra, quan de cop a punt d'anar veiem a sobre nostre un ramat de cabres.
Animats les seguim fent fotos i el Roger gravant-les en vídeo fins el mirador de l'antic restaurant, al menys hi han 5 o 6 cabres, elles tirant cap a l'esquerra pel costat del mirador avall, ¡¡¡Quin vertigen, ni en 4x4!!!.
Les perdem de vista i tornant el Roger vol anar a xafardejar una tapa de registre que aixequem i guaitem, i es quan sense saber-ho ens adonem que estem a sobre d'un roquissar postís, perquè a l'aixecar el registre veiem en el seu interior una balma per la que suava la pedra aigua i quedava aquí recollida.
El Camell de Sant Jeroni
Continuem baixant fins trobar a la dreta el camí estret que ens porta en poca estona a Les Pinases, cruïlla de camins molt coneguda des d'on ens podem dirigir a l'esquerra al camí nou de Sant Jeroni, endavant a l'Albarda Castellana.
Nosaltres seguim per la dreta avall, al endinsar-nos a un torrent amb gir a la dreta ens trobem un altre ramat de cabres, que en sentir un petit xiscle van ser vist i no vistós, refugiant-se de nosaltres entre l'alzinar penjat del barranc.
Seguim fins veure el Camell de Sant Jeroni que resseguim fins col·locar-nos al davant per un flanqueig de pedres, on parem per esmorzar.
Aquí al mig de la Canal del Migdia a uns 100 metres del Coll a la dreta trobem marques de pintura blava i groga i un rètol en forma de disc amb indicacions al Montgros i els Ecos.
Els Ecos són el segon cim de Montserrat, es una regió aïllada per l'imponent bretxa del Migdia, formada per tres zones ben diferenciades.
Primera zona, la que llinda amb la Canal del Miracle i Les Comes que és la zona coneguda com el Serra dels Aurons amb els cims més importants de l'Esfinx 1.169m, Roques dels Aurons 1.180m, Miranda dels Aurons 1.189m i Les Roques del Salt de la Nina 1.196m, i L'agulla Lluís Estasèn 1.209m.
Segona zona, la que envolta els cims del Montgros 1.133m, La Roca Plana dels Llamps 1.164m, Els Plecs del Llibre o La Saca 1.054m, i La Salamandra 1.154m.
Tercera zona la que visitem avui visitem el grup d'agulles centrals, El Eco Superior 1.225m. El Camell els Ecos 1.204m., i la Miranda dels Ecos 1.223m, el punt més accessible.
Es una de les zones més inhòspites, feréstecs i solitàries però d'una gran bellesa recorreguda per canals i emboscats graus, a la seva historia no consten dades de ermitans ni herboristes per la zona fins que el maig del 1922 uns incipients escaladors i grimpaires a l'epoca Lluís Estasèn i Joan Giménez, pujant al cim dels Ecos.
Aquí comença el camí que ens portarà a la Canal dels Micos, sense cap més variant, a no ser que es pugi per la Serra dels Aurons des del Coll del Miracle, que son els dos extrems de l'únic camí que dona accès d'entrada i sortida a la regió dels Ecos.
Ens comencem a enfilar cap a l'esquerra, el camí no tarda en portar-nos a fer un flanqueig per una zona rocosa ajudats per un passamà de corda fixa.
Desprès de travessar una torrentada despullada per la que ens van creuar en el seu sentit tot un ramat de cabres per tercera vegada, seguim per recorre sempre amunt, un petit tram trepitjant arrels quedant recolzats per la dreta per espadats de roca, al poc quedarem encaixats al davant del Canal dels Micos.
La Canal dels Micos
Encarats a la xemeneia de la Canal dels Micos comencem a pujar el primer tram encaixant-nos perfectament a l'esquerda i buscant tranquil·lament presses per les mans i pels peus anem ascendint verticalment uns 25 metres, el Roger puja primer i jo al darrere seu, deixant distancia per les possibles pedres que nosaltres mateixos podem deixar caure sense voler, al parlar amb el Roger amb dono de la reverberació d'aquestes parets, aquest primer tram si es fa amb serenor no te cap més dificultat.
Ara tenim que seguir ascendint compaginant l'esquerda i una baralla d'arrels d'uns providencials teixos, que al passar entre mig se'ns enganxa la motxilla i tot el que sobre surt de nosaltres inclòs per nosaltres mateixos tenim que fer una sèrie de contorsions no gaire púdiques, un cop em superat els dos trams amb arrels, podem descansar en un petit quadradet més estable just a l'esquerra de l'agulla despresa anomenada l'Alfil, ja hem recorregut la totalitat de la xemeneia.
Ara sortim de la canal ajudats per una corda fixa amb nusos que ens porta a un passamà de filferro forrat amb plastic transparent, molt ben anclat i per la seva lluento molt nou i recent, aquest pas pel Roger no suposa gaire cosa més, però per mi que tinc una mica de vertigen amb suposa molta adrenalina i més quant veus que quedes completament penjat de la petita agulla de la Canal dels Micos per la vessant del Migdia, un cop hem travessat arribem a un petit coll.
Aquí cal vigilar de no baixar, hi han unes creus vermelles pintades a les alzines per tal de no equivocar-se, seguirem per la canal que puja per la nostre dreta (Nord) pel vessant del Bages, és evident només cal seguir les marques.
Seguim fent un petit flanqueig on trobem el tercer ramat de cabres que trobem devant nostre donant-nos un bon absurd, i acabant de alegrar-nos al mati.
Ara girem a la dreta, on trobem una nova canal amb moltes arrels que ens faciliten el pujar a d'alt el coll de la Miranda dels Ecos, a on me n'adono que he perdut un guant.
La Miranda dels Ecos 1.209m.
Aquí al coll tenim una alzina a la dreta per facilitar la pujada no gens fàcil al Eco Superior, i a l'esquerra sense cap problema pujant per un petit ressalt el Roger es passeja per la carena de la Miranda dels Ecos fins el seu extrem, jo aquesta vegada no pujo per por al meu vertigen, cosa que ara escrivint-vos aquest relat em penedeixo.
Jo faig fotos pel costat del roquissar com d'un balcó es tractes cara als Frares Encantats i les Agulles, on puc observar donant voltes un helicòpter del RACC.
Quant al Roger ja ha fet unes quantes fotos per immortalitzar el moment i ens acaba de creuar per sobre els nostres caps l'helicòpter baixa de la miranda.
Decidim seguir travessant el coll i flanquejar per la cara nord per sota la miranda i en pocs metres el camí no tarda en portar-nos a una altre canal que comença a estar equipat amb una corda fixa amb nussos i que portan a unes cadenes per salvar una canal de 15 metres de caiguda, es al pas tècnic que tenim que superar per completar la volta sencera a la regió dels Ecos.
Però al no anar amb ningú que ho conegués i la seva verticalitat ens fa tornar enrere pel mateix camí que hem pujat, això si al baixar pel mateix lloc el Roger amb retroba amb el meu guant perdut al pujar per la Canal.
Ara escrivint aquest relat ja torno a tindre ganes de tornar-hi i pujar a la Miranda dels Ecos i baixar per les cadenes, per poder sentir-me realitzat i desfer-me de la meva precaució extrema, que m'han deixat amb aquest neguit.
Nosaltres ara seguim baixant per la Canal de la Font del Llum, una canal molt despresa i relliscosa que la fa perillosa a conseqüència de les rentades del terreny i de les torrentades.
Continuem per la canal fins trobar a la nostre esquerra un corriol curt que porta a la font,nosaltres debut a l'horari avui no hi anem, però us recomano que la visiteu perquè és molt maca i esta enclavada en un lloc increïble, guardada per unes roques d'antigues esllavissades que li donen forma de cova i frescor.
Agafem el camí cap a la dreta en direcció a Santa Cecília que va resseguint la carretera BP-1.103 per sobra desprès d'una estona comencem a veure el monestir de lluny, seguim fins trobar un caminal a l'esquerra que ens baixa a seguir la carretera.
Si aguéssim continuat pel camí de l'arrel, haguéssim arribat a passar per la cruïlla de la torra elèctrica que ens ha pujat a la canal de Sant Jeroni, un cop abaix a la carretera només queda seguir pel caminador fins tenir que creuar per entrar a l'aparcament.
A sigut una caminada plena d'obstacles i desgast físic i sobre tot de molta adrenalina, no recomanable per senderistes no acostumats a passos aeris i equipats.
Em recorregut una modesta distància de dificultat alta a molt alta de 7,59 Km. en la que hem empleat unes 6 hores.
Si us atreviu aquí ho teniu només us demano m'expliqueu la vostre experiència.
El tram del track per dins la Canal del Micos esta modificat per la dificultat de la recepció de satèl·lits i el rebot de la senyal pel traçat de les canals, però un cop dins la Canal dels Micos no hi ha pèrdua, la resta es correcta.
Siauuuuuuu
2 comentaris:
El trós de les cadenes va a parar altre cop al Coll del Migdia. Jo l'he fet com a circunval.lació del que heu fet de la Canal dels Micos. Es l'unic pas que representa dificultat.
Gràcies per aquest bloc tant fantàstic sobre aquesta Muntanya que tant m'ha encisat.
Cristina Sainz
- Documentació bibliogràfica sobre aquest pàs:
"Camins i Canals de Montserrat" per en Ramon Ribera i Mariné, Itinerari nr. 56 - Montgrós-Miranda dels Ecos per la vessant Sud.
Publica un comentari a l'entrada