Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canals. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Canals. Mostrar tots els missatges

dimarts, 12 de juny del 2012

Per Canals i Cims de la Tebaida més l'Elefant


Aquest dissabte 2 de juny, entre el Antoni Muñoz i jo (Xarli) i aprofitant-nos de la bellesa de Montserrat, hem muntat una sortida “canyera” que ja teníem mig aparaulada, hem quedat a les 8:30 a la Casa Gallega a peu de Ctra. C-55 a Monistrol de Montserrat, per organitzar-nos i omplir cotxes, es pot aparcar millor en el Parc de l’Auvernia amb accés a un lateral al llarg de la C-55.








Aproximació:

des de la Ctra. C-55 agafem les indicacions per pujar al Monestir de Montserrat per la BP-1.121, quan arribem a la cruïlla davant les barreres de l’aparcament del Monestir girem a la dreta cap a la Ctra BP-1103 i en uns 150 metres trobem espai a la dreta (si no esta ple) per aparcar.
Des d’aquí creuant la carretera, a les escales a on comença el corriol que ens enllaça amb el camí dels Degotalls hi han 90 metres i pocs menys a trobar la Canal del Pou del Gat a la dreta del gir a l’esquerra del caminal principal, amb tot de marques de pintura indicant que no passem.

  • Tipus de sortida: Travessa per Canals i Cims
  • Lloc de sortida:Camí dels Degotalls a la Ctra BP 1103
  • Data: Dissabte 2-6-2012
  • Distància: 8,9 quilòmetres
  • Alçada màxima: 1.138m.
  • Alçada mínima:    633m.
  • Desnivell positiu: 666 m. metres
  • Temps: 05:30 h.(+-)
  • Dificultat: Mitjana a la Canal del Cavall Bernat, Fàcil-Mitjana a la resta de Canal i cims.(grau II/III).
  • Sensació de dificultat: Alta a la Canal del Cavall Bernat pel seu actiu desnivell, sobre tot si es te vertigen i a la pujada al Cap de Mort,  el Serrat de les Onze Hores i al cim de la Roca de Sant Salvador per les caracteristiques del pas a superar.



Ara comencem una canal amb bastant desnivell en la que tenim que anar superant durant els seus 540 metres, trams de roques i algun petit tram equipat que ens ajuda a travessar una torrentada, entre giragonses anem escalfant i entre mig de autentiques parets rocoses plenes d’orella d'os esplèndidament florida.
Arribem al Camí de l’Arrel a on trobem un retol indicador per orientar-nos.

Nosaltres ara seguirem durant 1,2 Kms., pel camí de l’Arrel direcció a Can Maçana.

A molts pocs metres primer trobem la Canal Plana, desprès d’un quilometre trobem la Canal dels Arítjols i a uns 200 metres més endavant trobem a l’esquerra les marques per anar a la Canal del Cavall Bernat.


La meva primera sorpresa es trobar que han canviat la corda de l’inici, ara es gruixuda i de color blanc i que conviu amb les anterirors, encara que molt més còmoda i amorosa, comença primer l’impacient Antoni, que dona dinamisme i ràpidessa al grup, jo que ho tinc que controlar tot al detall, deixo passar davant meu a l’Anton, que li dona serenor i maduresa al grup, per pujar en paral·lel a ell i vigilar-lo, és la seva primera vegada.
Quina imatge en be al cap, quan penso en el que deu sentir, recordant la meva primera vegada.
Amb bastants nervis, calor i un xic engarrotat, va superant tots els trams dels 445 metres de recorregut.
La Mar de 11 anys em seguia darrera meu i per davant de la Rosa,(la seva mare), una nena molt eixerida, atrevida i simpàtica, que no es va arronsar ni un sol moment, com la Rosa.
El Alberto Ballesteros anava tancant files, dona confiança a la rereguarda
i fent fotos com un descosit, era la primera vegada que també la feia.
Un cop tots al coll del Cavall Bernat vam esmorzar i refrescar una miqueta.
Des d’aquí vam observar la paret dels diables del Serrat de les Onze i l’ermita a la que desprès aniriem.
Al Antoni va anar a la Miranda del Cavall per fer-nos fotos a tots des d’una altre perspectiva i nosaltres al mirar-lo a ell, li vam fer fotos i també a una preciosa visió dels Flautats i les Gorres.
Ara baixem rectes avall els 90 metres que ens separen del camí principal, que seguim per la dreta cap al Cap de Mort, en uns 200 metres arribem a una llengua de pedra que puja per la nostre dreta i en línia del principi del Cap de Mort.
Només son 100 metres senzills de grimpada de III grau, en la que també podem fer servir, si cal una corda fixa nuada, que va pel voral de l’esquerra, fins arribar a la cruïlla per la que desprès de visitar l’ermita de Sant Antoni agafarem per anar al cim del Cap de Mort.
Ara seguim quasi planejant els 90 metres pel mig d’un alzinar, i boixos fins arribar a l’ermita.
Encara que no es la primera vegada que volto per aquests indrets, no paro mai de sorprendrem i renovar al meu amor incondicional a aquesta muntanya.
Davant nostre el Cavall Bernat i la seva moreneta al cim, tot un repte que encarà tinc pendent, voltem per aquí, juguem jo una mica al trapezi i molt la Mar, que ja es veu que ho porta a la sang, ara marxem per anar a pujar el Cap de Mort.
Ara tornem enrere pel caminal que hem pujat fins trobar ara a la dreta (125m.), el vial que ens porta a trobar en pocs metres les instal·lacions de cable de vida, per anar a voltar el Cap de Mort, nosaltres en aquest ocasió no ho fem i anem directes al encaix entre roques (35m.), a on trobem la corda fixa a l’esquera, per pujar al cimall del Cap de Mort, també si voleu podeu consultar aquest enllaç per conèixer La Llegenda del Cap de Mort.
Des d’aquí continuem tenint unes vistes impressionants que van voltant sobre la mateixa zona de avui la Tebaida.
Anem baixant per la mateixa corda que hem pujat a on la màxima dificultat es, no fer-se mal quan arribem a l’alçada de l’encaix entre roques.
Ara un cop superat l’encaix seguim a la dreta a on veiem un forat a la roca que ens encurioseix per buscar la foto excepcional.
Serrat de les Onze Hores 1.138m.
Ara seguirem durant 230 m., flanquejant cap a la dreta per trams rocallosos sense camí però en molts trams equipat amb cable de vida i cordes, fins trobar una aresta d’alzinar que ens porta a un coll des d’on ens dirigirem directament amb una grimpada senzilla al cim del Serrat de les Onze Hores.
Un altre vegada torno a quedar meravellat de les vistes que podeu seguir a les fotos des d’aquest cim, en la que podem veure d’una manera especial el Cavall Bernat i Els Flautats i Les Gorres en una sola visió i un angle d’alçada impressionant.
També podem veure l’ermita de Sant Antoni des de sobre i agafar esgarrifances només de pensar que estem a sobre de la Paret del Diable.
Ara anem desgrimpant aquest petit pas de III i baixem els passos rocosos per passar de llarg l’inici de la Canal dels Avellaners i fins arribar al camí principal, per encarar la travessar del Serrat de les Lluernes, tornant a passar per davant del Cavall i de la Canal dels Arínjols, la Canal Plana i el Pas dels Flautats fins pujar amb gir a l’esquerra al clatell de la Prenyada.
Roca de Sant Salvador (l'Elefant)
Aquí a l’esquerra trobem una discreta fita que ens marca el caminal que ens puja molt de pressa als peus de l’elefant, tenint que superar un parell de grimpades, un flanqueig i un petit i estret romenage que en superar-lo ens deixa entra la Roca de Sant Salvador i l’Elefant, caminant fem cim a l’esquerra a la Roca.
Aquí podem observar el darrera de la Mòmia i la Cadira del Diable, etc.
Tornem a desfer el camí baixant  per l’encaix i desgrimpant fins arribar al coll a on a ma esquerra s’intueix el camí que va a l’ermita de Sant Salvador.
ubicada en una balma obrada i tancada, encaixada a sota l’elefant i que no esta condicionada, no té cap equipament bàsic de res i és molt rusticà d'uns 2m quadrats i amb un aljub d'aigües pluvials a l'exterior, des d’on podem veure La Mòmia.
Segons m’han dit sembla que ara i viu l’últim ermita de Sant Antoni, que si ha traslladat.
Ara anem baixant direcció a Sant Benet, pel camí se’ns ajunta una escaladora que sembla que a agafat un cop de calor i a deixat la cordada per esperar-se al refugi, sembla que no coneix gaire aquests voltants i l’acompanyem fins al davant mateix.
Nosaltres seguim fins enllaçar el Camí de l’Arrel fins trobar la cruïlla del Pla de Santa Anna, per seguir baixant ara ja corrent per les ganes d’arribar i la sed per les escales superant el Pas dels Francesos, aquests trams estant molt concorreguts.
Arribem a la Font del Miracle ubicada  a l’arribada al conjunt monàstic de Montserrat i a la plaça davant  El Portal, us deixo un enllaç de la seva Llegenda de la Font del Miracle o del Portal, mentre nosaltres fem una filera al llarg dels seus brolladors, semblem camells omplin el diposit, hahahahah.
Un cop saciats de sed, seguim per anar a saludar com no, al meu amic Poli, el venedor de mató i altres delícies.
Davant del Restaurant nou, podem veure un pas zebra, que ens obre pas a l’inici del Camí dels Degotalls
Comencem a pujar uns esglaons i arribem al Magnificat, amb una placeta amb un petit llac artificial amb nenúfars, be ara aquest espai esta bastant descuidat.
I a l'esquerra, una sortida pel darrera del Monestir, (per on porten els monjos al seu cementiri, que trobarem més endavant), on s'ajunten els dos accessos i ens situa a l'alçada del camí que a continuació recorrem observant el sentit dels valors d’aquest camí dels Artistes i de les Majòliques Marianes fins arribar desprès d’un quilometre a la primera decrecera a la dreta que ens baixara en 420 metres a la carretera i a l’aparcament.
Es una volta molt recomanable a on també us facilito el seu track, només us demano que si la feu us ho passeu tant be com nosaltres i ens ho feu saber.
Siauuuuuuuuuuuuuuuuu

dissabte, 7 d’abril del 2012

El Gorro Frigi, La tornada als origens


Aquest Diumenge 1 d’abril he tornat a sortir per Montserrat convidat per una colla d’amics, en veritat jo aquesta vegada no sabia ni a on anavam, el cas es sortir i mira per on, anavam al Gorro Frigi, tornavam als meus primers “pinitos” amb el Josep A. i l’Anna com el primer cop i en aquesta ocasió amb deu  més.
Ens trobem tots a l’aparcament de la Basílica de Montserrat, un cop reunits i aclarit quin material serà necessari agafar i carregar, comencem la creuada cap el Frigi.
Anem en direcció a l’Ermita de Sant Miquel i tot just passem la barana de fusta de la Bassa de Sant Miquel, a la dreta agafem la drecera que ens puja a més de mig camí del Pla de les Taràntules.
Sortim al camí principal i vinga que ja falta poc per veure als nostres peus el Pla de les Taràntules i la Estació Superior del Funicular de Sant Joan,
aquí ens tornem a esperar a que estiguem tots i si algú vol beure o treures alguna peça de roba.
Mirant les indicacions tenim que seguir en direcció a l’ermita nova de Sant Joan, pel camí ampla fins trobar a la dreta unes escales reformades que pujant bastant dretes fins arribar a trobar el pas amb baranes que ens porten per la nostre esquerra a l’ermita de Sant Onofre i Sant Joan vell, completament destruït i en el que només podem observar algun petit detall.
Des de aquesta posició i alçada ja tenim un bon panorama dels detalls d’aquests voltants, encara que avui anem més amunt.
Quant sortim just per l’altre banda d’aquest passadís eremític seguim per un camí que continua just per davant nostre, fins que trobem gravat a la roca les guies per recollir l’agua pluvial pels dipòsits d’aigua, que i havien llavors, en aquesta ocasió parem a esmorzar aquí, perquè quedem una mica arràserats del vent i tenim un bon solet.
Ara només queda agafar de guia aquestes canalitzacions uns metres i amunt per la mateixa aresta, una forta pujada sostinguda de grau II, fins el cim a on podem trobar una fita.
Aquí ja comencem a tenir millor visió dels voltants i estem al cim de les parets que veiem des del camí de Sant Joan.
Ara a l’extrem oposat pel que hem pujat i mirant cap a l’esquerra veurem que amb molt de compte es pot baixar a un petit coll a on comença a la dreta una canal per la que baixem.
Aquest canal es bastant encaixada i ombrívola per tant rellisca bastant, anem fent amb paciència fins a trobar l’extrem de baranes de Sant Onofre i les escales que hem pujat abans.
Ara en aquesta cruïlla només tenim que seguir les escales amunt fins el Coll que dona accés per un caminal enfilat a l’ermita de Santa Magdalena que passarem pel seu costat i seguirem més amunt fins la Miranda.
Un cop sortim a la miranda de Santa Magdalena al seu extrem més a la dreta i tirant al despenjat de l’esquerra en aquest extrem, trobarem abans de l’alzinar un caminal que ens deixa dins de la canal que ens anirà baixant durant uns 300 metres fins trobar desprès de la Via Joan Marc a la dreta un pas, una mica perdedor,que ens porta al refugi de Sant Martí.
Aquí visitem aquest indret sobre tot pels que no hi havien estat mai, al extrem esquerra a continuació del refugi comencem unes vies amb xapes blaves, que sempre que he vingut he trobat ocupada.
Aquí ens posem els estris de ferrata, jo aquesta vegada només en poso l’arnes, el Quick-Fix com assegurador i sobre tot el casc.
Ara continuem pujant per costat dret del refugi, fins trobar-nos amb la cadena que dona pas a la via clàssica.
Comencem a pujar un parell de metres fins trobar el canvi a la cadena horitzontal que ens porta a fer el flanqueig cap a l’esquerra, travessem un petit tram des-equipat pel mig d’un alzinar.
Ara trobem un mur rocallós bastant dret amb un bloc de pedra amb un sostre, podem apreciar que les cadenes el flanquegen per l’esquerra per superar-lo, un cop a dalt de la visera seguim pujant pel costat d’unes llastres estirades.
A dalt les voltem a la dreta, sense cadenes ara continuem uns passos per sota una roca i giram a la esquerra, pel mig d’alzines, aquí a la dreta tenim una terrassa natural des d’on veim la basílica i sentim el repicar incansable del campanar.
Ara tornem a trobar les cadenes per les que pugem a dalt d’un esperó pel que continuem, tot seguit trobem cable d’acer i sense gaires complicacions pugem, l’últim tram ara ja a dalt es un passeig fins el cim, on trobem una creu de forja.
El Gorro Frigi 1.153m.,-Via Clàssica III 40 m. equipada.
La Gorra Frígia és un cim montserratí rocós que es troba a la part oriental de la serra i que assoleix una alçada de 1.153 metres sobre el nivell del mar. És la muntanya més occidental i a la vegada més gran i destacada del Grup dels Gorros o de Santa Magdalena, del que també en formen part, d'oest a est, la Magdalena Superior, l'Ullal de la Magdalena, la Magdalena Inferior la Gorra Marinera i, a un nivell per dessota, el Trencabarrals. Etimològicament el seu nom deriva de la seva semblança morfològica amb una gorra o barret frigi.
El conjunt rocós dels Gorros s'eleva sobre el Montserrat i tanca l'horitzó sobre la Vall de Sant Jeroni de tal manera que constitueix un dels tret paisatgístics més característics, coneguts i divulgats de la Muntanya de Montserrat.

Lluís Estasen i Pla del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) du a terme, el maig de 1920, la primera escalada a la Gorra Frígia per la que avui és la via normal. Aquesta ascensió marca una fita a la història de l'escalada a Montserrat, ja que es considera la primera escalada moderna que s'hi du a terme.
El 29 de juny del 1945, Jordi Casasayes (Haus) i Eugeni Estrems obren la segona via a la Gorra Frígia, la Haus-Estrems, de 180 m. de llargada amb un diedre fissura de V grau com a pas crític.
El 18 de setembre de 1955, A. Mompart i Antònia Caparrós obren una variant de la Haus - Estrems que evita, per la dreta, el tram de corda més difícil i passa per una placa més vertical però amb bona presa. Aquesta variant ha esdevingut clàssica i és coneix com via Mompart de la Gorra Frígia.
El 3 del juny de 1956, J. Casas, A. Muñoz i J. Estrada van obrir la via Badalona, elegant escalada de traçat lògic, agosarat, vertical i amb bona presa, totalment en lliure, de IV grau de dificultat amb passos de IV+.
En Fatjó (2005) ens relata que el 21 d'octubre de 1956, la comitiva que portava a espatlles la Mare de Déu de Montserrat d'alumini que anaven a instal·lar al cim del Cavall Bernat i que s'hi dirigia pel camí de Sant Miquel, Sant Joan i camí nou de Sant Jeroni, en passar al peu de la Gorra Frígia s'hi va deturar per a resar una oració en memòria de J. Muniente, que anys enrere s'havia estimbat intentant escalar el monòlit.
Víctor López, R. Carbó i E. Civís obren, el 1961, la via G.E.D.E., llarga, de cinc tirades de IV grau amb un pas de V.

Un cop ja hem reposat i fet les fotos de rigor comencem el descens, fins l’inici de la via a on ara seguim el descens del canal que comença per la nostra esquerra i que ens porta per una  torrentera a superar un tram amb cadenes per unes roques molt inclinades i molt relliscoses, compte no val badar, un cop superat aquest tram en pocs metres sortim al camí nou de Sant Jeroni, ara ens esperem per reagrupar-nos tots.
Seguim direcció a Sant Joan, fins trobar els indicadors que ens mostra el camí de les Escales de Jacob, que pujarem fins el seu coll, a la dreta entre alzines i bardisses comencem a baixar per una canal molt bruta, a on a ma dreta trobarem la reunió per muntar el primer ràpel d’uns 27 metres.
Fins la cornisa equipada amb cable d’acer i que la recorra de punta a punta.
Aquesta vegada baixem per la tercera reunió que trobem a una alçada de 1,50 aquesta via no ens porta directament al camí nou de Sant Joan, surt al caminal de pujar a l’Ermita de Sant Jaume, resultant més curt, però més senzill i ràpid de muntar.
Baixem tots i ara només queda desfer el camí de pujada, passant pel pla de les Taràntules, drecera de la Bassa de Sant Miquel i fins la Basílica.
Aquesta travessa amb l'alicient del Gorro Frigi us la recomano, si la feu serà una de les vostres preferides, ja m'explicareu.
Siauuuuuuuuu