dimarts, 30 de novembre de 2010

Circular Can Maçana - Montgrós - Can Maçana

Aquest dissabte, 27 de novembre el meu amic Anton m'ha demanat d'anar plegats a fer una caminada i a ell li voltava pel cap anar al Montgrós.
Hem quedat a les 8:30h., a l'aparcament de Can Maçana, i allà en punt ens trobem, just per calçar-nos les botes i abrigar-nos bé -estem a una temperatura de -1,5º., acabem de decidir la ruta molt ràpidament i en marxa, decidim fer una ruta que ja us vaig detallar abans la Can Maçana - Montgrós - Can Maçana, que podeu consultar perquè està molt ben detallada, i pot complementar perfectament l'actual, que es més resumida.
Inici pel Pas de la Portella
A l'anada passem pel imponent Pas de la Portella, el Refugi Vicenç Barbé, creuem de llarg, la Canal que porta al Portell Estret i en direcció a El Pas del Príncep des d'on mirant enrera tenim l'espectacle de les Agulles i seguim fins trobar la Font de l'Esllavissada.
                                  Font de l'Esllavissada
Visitem la Font de l'Esllavissada que esta ubicada a l'interior d'una bauma tancada per unes roques despreses. Tot seguit arribem al Coll de Porc a on anem a veure el primer pas del Camí Técnic dels Frares Encantats que porta als peus del Bacallà, que l'Anton veia per primera vegada de fet ell no coneixia aquesta ruta perquè no l'havia fet mai, d'aquí el seu interès.
                                        Balma de les Pruneres
Continuem ara ja direcció al Montgrós travessant la zona dels Ecos i passant per la Bauma de les Pruneres, una cavitat que es fa servir d'aixopluc pels muntanyencs, tot seguit trobem el Coll del Miracle i desprès de superar el Coll de les Comes ens trobem amb un tram de forta pujada en la que ja comencem a notar el cansament, passem pel costat del Bassal dels Avellaners que estava completament congelat i en acabar el tortuós camí  arribem al peu del Cilindre.
Aquí al Cilindre ens trobem amb la sorpresa d'un ramat de cabres a tocar de la mà, ens vam quedar ensisats contemplant-les una breu estona per la proximitat del mascle que ens anava controlant i marcant la distancia, jo en vaig veure dos mascles, dues famelles i dues cries, tot seguit  vam seguir davallant per un pas de forta baixada rocosa seguit d'una forta pujada fins arribar al pas de la Roca Plana dels Llamps.
                                Pas de la Roca Plana dels Llamps
Aquí trobem un pas equipat amb una corda fixa, que si la pedra no està mullada no cal  utilitzar, aprofitem per fer unes quantes fotos gràfiques del moment.

Ara ja en breus metres arribem a trobar a la nostre dreta el corriol marcat a la roca, que ens enfila al cim del Montgrós.
                                       Jo i l'Anton al Cim del Montgrós
Montgrós
Avui aquí en aquest cim ens fa un bon sol encara que l'aire es congelat, sòn les 11:00 del matí i com se'ns a fet tard ens afanyem a esmorzar.
Aquí al cim ens anem ajuntant amb tres nois amb els que xarrem una mica de política ja que al dia següent era el dia de les eleccions autonòmiques i tots estem molt desil·lusionats i bastant indecisos i els hi fem un parell de fotos que tenen penjades a la pagina Natura100.
I també amb dos senyors amb els que ens intercanviem l'ofici de fotògraf per fer-nos fotos de grups de dos mútuament.
Dono unes breus indicacions a aquests nois per anar en direcció al Coll de Porc i Santa Cecília i nosaltres seguim per la nostre ruta ara cap a la dreta baixant per una pendent bastant exposada que flanqueja la Salamandra fins trobar la Font de la Cadireta i encaixar-nos al mig del Canal del Migdia per pujar la esgotadora pujada pel mig d'un gran alzinar.
                                Pas per la Salamandra
Aquí a la dreta trobem el camí que va al Camell de Sant Jeroni nosaltres seguim per l'esquerra i fins el coll, (s'ha de vigilar perquè aquesta cruïlla te masses pintades i mal posades que poden desorientar, aquí seria convenient posar un pal informatiu de les direccions a seguir com els altres), a on agafem aire i parlem amb una parella que estaven esmorzant i recuperant forces, desprès de esgarrinxar-se i de l'esforç que havien fet al perdre's pels Ecos, quan volien anar al Montgrós.
                      Canal de la Font del Llum
Nosaltres ara seguim baixant per la Canal de la Font del Llum, una canal molt despresa i relliscosa que la fa perillosa a conseqüència de les rentades del terreny de les torrentades.
                       Canal de la Font del Llum
Amb molt de conte anem descendint i sense voler al quedar el corriol dissimulat per les fulles del terra, ens passem de llarg la Font del Llum, que no ens queda més remei que deixar per un altre ocasió, arribant a trobar-nos amb el Camí de l'Arrel, al que seguirem fins a Can Maçana.

A sigut una caminada força llarga i dura però al mateix temps per les situacions viscudes i l'entorn que ens ha envoltat tot el camí a sigut agraïda.

una volta de 12.98 Km., que hem fet amb 6,45 hores, parades i esmorzar inclosos.


Les fotografies son totes fetes per l'Anton, el mestre reporter, ja que de moment jo no tinc maquina, el muntatge i vídeo son meus.
Siaaaaaaaaaaaaaaaauuuuu!!!!




dijous, 25 de novembre de 2010

Travessa de les Agulles i els Frares Encantats



Coll de Can Maçana
Aquest diumenge, 21 de novembre de 2010, hem quedat amb el Roger Matas a Can Maçana a les 8:00 del matí, per fer una ruta que m'ha proposat, i que ara feia molt de temps que no la repetia i que li agrada força i com sap que a mi també em van les coses fortes, doncs allà estàvem, associats per fer un "mano a mano" entrant a la zona de les agulles pel Pas de la Portella i visitar l'Avenc dels Pouetons i seguir pel  camí interior de les agulles seguit d'un altre per els Frares Encantats i de tornada desprès del Coll d'Agulles, el camí de l'Arrel i pujada al forat de la Roca Foradada i fins Can Maçana.
Vam coincidir al stop de l'entrada de l'aparcament i zona d'esplai de Can Maçana, aparquem i ens calcem les botes, GPS, motxilla, etc. i anem-hi.

Coll de Guirló (797m.)
L'inici de la caminada comença des del mateix aparcament molt ben senyalitzat i amb panells informatius sobre la regulació de l'escalada, vies ferrades i les canals equipades de la zona,  i deprés d'aquesta informació situada a la zona d'esbarjo i pícnic,avui potser perquè el dia acompanya amb una boira que envolcalla tot el voltant i juga amb els cims de les agulles mentre camino al costat del Roger, començo a pensar amb la guerra del francès i que estic trepitjant l'esplanada a on es concentravan les forçes catalanes comandades per Joan Baget, per combatre els francesos que pujaban del Bruc a les ordres del General Chabran, ara ja sense el factor sorpresa, però despertant i seguint el camí comença a enfilar-se per una pista de terra confortable, fàcil i ampla.
Quan anem pujant a poc a poc comencem a veure les agulles i la zona de les Portelles i més endavant La Cadireta i La Roca Foradada fins arribar al Coll de Guirló a 797m., a on trobem les indicacions que ens portaran al Refugi Vicenç Barbé.
Pas de La Portella (883m.)
Seguim ara per el PR-C78, un camí estret i marcat amb marques blanques i grogues que ressegueixen i envoltent les roques i les torrentades del camí fins arribar a tocar la pedra encarant-nos al Pas de la Portella entre mig de les dues Portelles.
Ara ens trobem davant d'una canal vertical a on i tindrem que fer servir mans, peus i dents, per salvar els 30m., de desnivell i que ens donarà força distracció fins assolir el Coll de la Portella al damunt de tot.
A partir d'ara el camí es torna més ferèstec endinsant-nos per alzinars i boixedes espesses i podem observar a estones l'esquena de les agulles d'abans, seguim fins trobar a la nostre dreta el torrent dels cirerers, que baixa a trobar Els Pallers que deixem enrere  i en un recorregut força breu ens trobem al davant del Refugi Agulles Vicens Barbé 900m., una edificació petita emblanquinada i en dues plantes que es deixa veure de ben lluny, inaugurat al gener del 1961, actualment equipat amb tots els serveis bàsics desprès de ser reparat recentment i amb guarda.
No arribem a tocar-lo just la roca per recórrer que ens separa a d'alt a l'esquerra comença un dissimulat corriol no massa indicat, però ven remarcat que per l'esquerra de La Roca de la Partió (937m) i en una breu distancia ens porta a passar ara de llarg, el camí que seguirem desprès, seguim fins  a la boca de l'avenc dels Pouetons, un impressionant avenc amb una caiguda de   -122m. i 377m. de recorregut, i no s'acaba aquí tot,  també té la seva propia llegenda on explica segons Joan Amades:
Conten que, temps era temps, entre els homes hi havia una disbauxa i un lladronici, que res no estava segur enlloc. Aleshores, pels voltants dels Pouetons, vivien una família de gegants anomenats els Regira-rocs, que eren força agradats del que no era seu, i, com que eren tan forts i tan valents, tenien atemorits tots els veïnats de la rodalia. Un any es va escaure que els Regira-rocs van esguerrar la collita del blat, però no es van pas amoïnar. Van robar el blat de tots els camps propers, el van batre i, de la palla, en van fer uns pallers altíssims com mai no se n'hagin vistos d'altres de tan grans.

Els seus veïns, desesperats, prou els van moure guerra diverses vegades; però, com que els gegantots eren tan forts, res no hi podien els pobres mortals. Però heus aquí que un dia, per un poder sobrenatural, els grans pallers van ésser tornats pedra i els Regira-rocs precipitats al fons de l'avenç dels Pouetons, en càstig de llurs malifetes i com a exemple per a tots que cada u era ben amo del seu i que calia respectar els béns d'altri.

Un cop ens hem recuperat del vertigen de l'espectacle de l'avenc, tornem enrere a trobar ara a l'esquerra i amb marques de pintura liles el camí que ens ha de portar entre  mig de les agulles del Cap del Guerrer 974m., L'Esquelet 988m., La Bitlla 1.016m., La Bola de la Partió1.038m., Les Bessones 1.057m. i l'agulla dels Set 1.021m., per una forta pujada en la que més amunt trobem un pas amb una arrel que s'allarga entre roques verticals que es impressionant, nosaltres aquest pas el passarem per una corda fixa.
Un cop l'hem superat el camí tomba a la dreta i trobem a prop una terrassa natural a l'agulla Corona de la Reina 1.043m. i l'interior d'unes quantes agulles ideal per fer fotos, seguim ara baixant per una torrentera fins arribar a un coll que entre mig d'una escletja d'agulles podem veure la part superior de La Roca Foradada 930m., el que s'ha anomena el Morrió de Gos o més conegut com La Cadireta 899m.
Ara pugem per uns passos molt estrets i rocallosos entre agulles fins arribar a l'agulla Xica de la Miranda (1.060m).
Aquí decidim esmorzar mirant les agulles i la boira entre els núvols i el sol i mentre faig els postres -una poma granny smith- el Roger, grava una mica els voltants.
video
Des de aquí admirant les agulles, amb ve al cap aquell històric e inoblidable 14 de juny de 1808, quan l'ensordidor ressò del retronar del tambor de les cofreríes d'un xiquet de Sampedor, Isidre Lluçà i Casanoves, més conegut com el timbaler del Bruc, fa  fugir, cames ajudeu-me a les tropes franceses.
La meva màquina de fer fotos se m'ha espatllat -agafa massa llum, i no captura res, queda en blanc- així que no li puc fer gaires fotos jo en el Roger, cap ni una i així sense que es noti passo a ser l'estrella de les fotos,¿ una vegada també amb toca, no?.
Els Frares Encantats
Ara seguim baixant bastant còmode i arribem al Portell Estret (1.007m). continuem baixant per la Canal Ampla fins desprès de voltar l'agulla Sense Nom 1.060m. surt un corriol a l'esquerra amb color de pintura blava que anirem seguint per aquest camí técnic per entre mig de les agulles dels Frares Encantats, hi han trams de camí que vas entre agulles per una torrentada tant atapeïda d'arbres (alzines, teixos i boixos), i amb la boira tan enganxada a la pedra, que sembla de nit, es impressionant.
Ara el camí ens fa passar per un tram rocallós de pujada encaixat entre agulles, molt maco que ens porta a la Miranda del Bisbe, quines agulles més verticals, algunes semblen que s'han de separar de la resta i despendre i no es veu el cap de vall, el Roger aprofita per gravar vídeo.
Fa molta impressió l'alçada que es respira i també vertigen i més, saben que estàs entre mig dels frares que foren castigats per les seves males arts i que foren convertits en estàtues de pedra, també es veu perfectament Can Martorell, ara despertem d'aquest lloc màgic i seguim per aquest camí que ens porta a baixar per una canal.
Que ens repta a superar una forta pendent per sobre la roca, que ens deixen l'agulla del Lloro 1.130m., i La Monja 1.114m., només te una escletxa a la dreta per poder baixar agafant'he a les arrels, superat aquest entrebanc el camí segueix entre el Talp 1.064m., la Patata 1.051m., i el Dit 1.062m., entre mig d'aquestes dues últimes a l'esquerra veiem el corriol que porta com a camí tècnic a Coll de Porc 975m., per l'interior dels Frares Encantats, aquest tram d'alzinar potser es el més espès i tancat que hem passat avui, quasi en penombra, ideal pel mes d'agost.
Ara sense cap més problema seguint tranquil·lament fins trobar-nos el PR-C78 direcció al Pas del Príncep.
Pas del Príncep
En el Pas del Príncep passem pel costat de l'agulla Petita del Pas del Príncep 992m., i a pocs metres l'Agulla Gran del Pas del Príncep 1.055m.
Desprès seguim caminant i trobem la Font de l'Esllavissada al costat mateix del camí ben senyalitzada i més endavant també trobem una balma utilitzada per excursionistes.
Coll de Porc
Arribem al Coll de Porc, on trobem una cruïlla de camins, amb una senyalització nova, en aquesta cruïlla si seguim endavant pel GR-C78, anem al Montgròs i aquí d'alt a l'esquerra del Coll indicat com ara com a camí tècnic comença una ruta que seguim fins trobar el primer pas, només hem vingut a xafardejar i planejar vindrè un altre vegada per fer aquesta travessa i veure si ja estem preparats, ja sabreu més endavant el detall de la (Integral Interior per camins tècnics de les Agulles i els Frares Encantats), queda per part meva proposada amb molta il·lusió per més endavant.

Desfem aquest petit tram de camí fins un altre vegada situar-nos al Coll de Porc i agafar el camí de baixa pel costat del Canal de les Aligues, als pocs metres arribem a la Font del Coll de Port encastada a la paret de roca vertical, seguim per aquest camí en principi estret i rocallós flanquejant per sota els gegantins monòlits, que et fan sentir petit, molt petit, més avall anem veient el forat de la Roca Foradada des d'una perspectiva molt diferent del Coll de Guirló, que es a la que estem més acostumats fins trobar la cruïlla del Coll d'Agulles 837m., (el rotul posa el nom de Frares Encantats), a sota de la Boleta Foradada 1.080m., aquí el camí de l'esquerra puja al Portell Estret 1.008m., nosaltres seguim avall fins trobar el camí principal el GR-172, o Camí de l'Arrel, aquest es el camí principal de travessa i de destins en general,  aquí ja trobem un munt de gent amunt i avall per passar el diumenge, en família.
La Roca Foradada
Anem caminant per aquesta pista en principi amb la Roca Foradada 930m., davant nostre i tot just passem per sota La Cadireta 899m., a uns 100m., trobem a l'esquerra un corriol petit estret i enfiladis que puja envoltant i pel darrere a través d'un torrentet i plaques de roca fins el mateix forat de la Foradada, impressiona l'amplitud i la grandària del forat amb la panoràmica que ofereix des d'aquí dalt tot resseguint la balma excavada a la pedra que acompanya al forat del que diu la llegenda diu que va ser el diable, perseguit per la Verge, qui d'un cop de cap va foradar la roca obrint un camí cap al infern. La natura, la densitat dels materials i els segles van fer la resta de la feina.
Avui feia tant de vent que ni el Roger a pensat en gravar cap vídeo del lloc, no es un retret, és normal pel vent gelat que hi feia.
Així que vam espavilar per baixar el més depressa que vam poder, havian families amb canalla baixant i fent una mica de tap.
Arribem al camí principal i només resta anar caminant tranquil ament xarrant passant pel Coll de Guirló 797m., i fins l'aparcament del Coll de Can Maçana.
A sigut una caminada molt distreta, per un camí molt canviant amb passos amb corda fixa i alguna baixada rocallosa una mica exposada, però en general es pot fer sense presses, però a un bon pas perfectament.
Hem tardat per recorre 11,23 km. unes 5 hores i mitja amb esmorzar i paredes incloses.
Espero que us animeu a fer-lo perquè us asseguro que ho passareu d'alló més bé.

dissabte, 13 de novembre de 2010

El Serrat de les Onze pel Canal de Sant Jeroni i el Canal dels Avellaners


Aquest diumenge 7 de novembre hem quedat a l'aparcament de Santa Cecília a les 8:00 h., amb el Roger Matas Matas de Senderismo BCN, per fer una caminada dedicada a mi personalment pels organitzadors de la colla Apeupermontserrat, pel que estic molt agraït i molt content, perquè tots tres grups amb el temps estem cohesionant una amistat i una complicitat benentès-sa, que de ben segur serà duradora.
Un cop s'ha presentat el Roger Matas a tota la resta d'integrants que entre nosaltres ja som coneguts d'altres sortides, comencem a caminar.
Santa Cecília
Si voleu saber més sobre l'historia i la llegenda del Castell Marró, el Monestir dels segle X i el regufi Bartomeu Puiggròs, consulteu el següent enllaç de l'article Montserrat-monestir i coves de santa Cecília-Monistrol de Montserrat
Canal de Sant Jeroni
Nosaltres travesem la Carretera BP-1.103, i només travessar en front mateix tenim un corriol que en pocs metres ens deixa al camí de l'arrel PR-19, al que seguirem cap a la dreta fins trobar una torre elèctrica que per la seva esquerra comença a enfilar-se en principi suament el camí que ens encara a la Canal, quan quedem al mig de l'encaix de la Canal entre pedres rogenques i argiloses, una mica més amunt, trobarem a l'esquerra la Font de la Teula, enmarcada en ciment d'on surt una aixeta,  aquí ja trobem el primer pas amb una llarga cadena per superar unes roques amuntegades i desordenades verticalment, que ens ajuda a escalfar els lligaments i engranatges, que els teniem freds. 
Abans de pujar per la cadena, on ens trobem, és un bon lloc per començar a treu-res roba, ara ja ens adonem mirant cap a munt, que això serà una mica "durillo".
Poc a poc anem superant tot aquest primer pas així posant a prova els nostres braços.
Seguim lenta però constantment pujant i flanquejant les roques que trobem al davant, ajudant-nos en alguns trams simplement donant-nos una mà.

Ara trobem a mà esquerra al peu d'un espedat, un estret pas que, ajudats per una corda fixa ens ajuda a travessar aquest bonic pas, ben arrambats a la pedra.
Continuem ara pel mig de la Canal per un material una mica més terrós amb roques mitjanes soltes, no per això menys vertical.
Més amunt trobem un altre pas amb una passarel·la amb travessers de fusta i amb l'ajut d'una corda fixa amb nusos salvem aquest pas barrat per grans roques.
Mentre anem passant el Roger no pot resistir-se a visitar un forat entre roques en forma de cova, aquest noi no perd mai l'energia ni la curiositat.
A mida que anem guanyant alçada les roques de la canal es van degradant,  i aquí el camí continua en principi per la dreta de la Canal alternant-se amb un bosquet, cosa que fa més fàcil avançar, poc a poc el camí es torna més forestal i sense adonar-nos ens trobem al Coll de la Canal de Sant Jeroni, em tardat una hora i quart més o menys, sense còrrer, ascendint amb la màxima precaució i seguretat.
video
Serrat del Moro
Aquí d'alt al Coll de la Canal de Sant Jeroni, podem observar tot el Serrat amb unes vistes espectacular de la Miranda de Sant Jeroni 1,237m., La paret de Santa Cecília 1.079m., la Canal per la que hem pujat entre el sol i la boira, l'Albarda Castellana 1.177m., etc.


Ara ens dirigim a l'esquerra en direcció de l'antiga estació superior del funicular de Sant Jeroni, encarats a l'antena i l'heliport que es troba al peu del Moro o Montcau 1.206m., hem vingut aquí per fer unes quantes fotos de les panoràmiques úniques a cop d'ull de tot el voltant del peu del serrat i del Cavall Bernat 1.111m., El Serrat de les Onze 1.122m.    , que ara i anirem la part de la Serra de les Lluernes, Els Flautats i les Gorres.

Unes sensacionals vistes per fotografiar i mostrar a tothom aquesta meravella.
Aquí en un racó, una mica protegits del vent decidim esmorzar, i explicar-nos les sensacions que portem viscudes avui per la canal, en general a sigut una satisfacció que tots ho haguem aconseguit.
Tornem a desfer el camí sobre les nostres passes i passant de llarg el coll per on hem arribat ens dirigim en direcció a l'ermita de Sant Jeroni, que avui trobem oberta i aprofitem per visitar-la.
Seguim pel camí vell fins la cruïlla que puja en direcció al Cap de Mort i Serra de les Lluernes, en pocs metres a l'esquerra puja un camí vertical per dins una torrentera que ens fa bufar una mica més, passem pel costat del corriol que desprès seguirem per anar al Canal dels Avellaners, ara seguim per la nostre dreta cap al Serrat de les Onze.
Primer ens queda superar una paret inclinada amb l'ajut d'una corda fixa fins a mitja paret, i desprès seguir cap a munt a l'esquerra per on continua el torrent que ens porta al peu del Serrat, ara ja només ens queden pocs metres aixó si els últims tres impressionan una mica més, però amb la col·laboració de tots també els superem i arribem a d'alt al Serrat de les Onze.
video
Serrat de les Onze
Els 11 integrants a les 11:00 en punt, ja se que sembla fet expressament però dono fer del seguit de casualitats per tots viscuda.
Des d'aquí d'alt tenim unes fantàstiques vistes per fotografiar que amb l'ajut del resol i la boira cada imatge queda diferent i més maca.
Una de les tasques més dures que he tingut a sigut escollir quines fotos posava en el reportatge fotogràfic, per la bellesa de totes elles.
Un cop conquerit aquest cim i mil vegades fotografiat i amb les retines plenes de bellesa, amb la nostre memòria ram plena, i veient que la boira puja i els núvols es comencem  a tancar, preparem una corda de confiança per anar baixat tots amb pas segur fins el peu a on ens espera l'Anton, que ens farà adonar-nos d'una escaladora que a pujat, a saludat i se n'ha entornat com un llampec.
Canal dels Avellaners
Ara anem a buscar el corriol que ens porta a la Canal dels Avellaners.
(s'havia generat el debat, de que si aquest canal també es deia dels Aritjols i està ben clar que els qui ho deien o pensaven estaven ben errats, el canal dels Aritjols està entre mig del canal del Cavall Bernat i el Serrat de les Barretines i continua com a Torrent del Balaguer).
Aquest canal baixa amb una forta pendent molt relliscosa que ens fa si podem buscant algun arbre o arrel per anar-nos agafant.
El que si es veritat es que es la canal amb més teixos que he vist de tot Montserrat, i els més espectaculars, hem pogut observar la númeració de inventari que tenen enganxat al tronc.
També veiem espectaculars boixos, i d'altres arbres, com l'alzina i els avellaners que donen nom al canal.
Tant al pujar com al baixar hem anat trobant diferents bolets i de soca, els que he fotografiat, per si en voleu dir el nom.
Camí de l'arrel
Un cop abaix ens trobem amb el camí de l'arrel que ens torna al Monestir, des d'aquí ens parem per observar la magnífica canal per on hem baixat i encara la esplendida floració del bruc d'hivern i la flor de l'arbocer ara ja quasi sense cireres.
Seguim fins trobar un trencall senyalitzat cap a la dreta que ens baixa fins l'aparcament i el Monestir de Santa Cecília.
Només dir-vos que a sigut una circular de 7,5 Km.,en la que hem invertit unes 5 hores amb descansos i esmorzar inclosos molt maca, en la que, si us decidiu a fer-la us asseguro que no us avorrireu, això sí, requereix d'un bon nivell físic i experiència, en la que us recomano  fer-la amb gent experimentada i no fer-la sols.
Que ho passeu bé, siauuuuuuuuu.

La Fageda d'en Jordà

Aquest dissabte hem quedat a les 10:00h., a l'aparcament de La Fageda, amb el grup Senderismo BCN, per fer la circular més llarga d'aquest parc 14,63Km., en un entorn familiar senzill, però ideal per passar-so bé amb nens inclosos.
També podreu fer un munt de fotografies, amb resols i llums plens de color entre mig dels faigs, nosaltres seguirem en principi l'itinerari número 1.
                                                      Punt d'informació
Com en aquest parc estan totes les caminades molt ben senyalitzades i només es tracta de pasar-so bé amb la resta de caminants, i a petició del Roger Matas, li donem l'oportunitat a la meva filla Mercè d'escriure el relat de la caminada segons la seva sensibilitat i narrativa d'escriptora tal com ella la va viure.


La Fageda:
Tinc el privilegi de realitzar la ressenya de la fageda, així com explicar-vos detall per detall les olors i el tacte d’aquest magnífic bosc.
En el dia d’avui segur que ens preguntem quin és el forest  ideal, com a lligam d’un  paisatge que es pugui percebre a vista completa, però, cert és que tot són complementaris així com la suma de tot ens permet la visió total del nostre indret  idealitzat.

Aquell dia vam decidir fer una caminada  en els frondosos boscos, on un pot sentir-se lliure i respirar puresa, on les penes fugen sense ànim de proclamar,això és pura naturalesa, una forma innata on constantment sorgeixen noves espècies, un vestit que ens convida a renéixer, a oxigenar pulmons, a tornar al nostre irònic passat ... el meu gran univers material on respiro llibertat. Tot això és el món en general, només que el món que nosaltres coneixem està enfonsat en una gran capa superficial, i el natural ho considerem nu.

Amb tot el camí recorregut i un cop enllestida l’aventura en cotxe, per fi vam obrir pas fins un aparcament considerablement gran, amb punts d’informació, serveis, cavalls i carrosses per passejar per la fageda. Però aquest cop nosaltres decidim fer-lo a peu, per gaudir del so de les fulles,o aprofundir més la olor, ja que ens trobem en un dels boscos més importants de Catalunya, envoltats per arbres de mil colors, despullats i servicials amb aire d’esclavitud, així rebent-nos  a mode de privilegiats sobre una espessa catifa.
Comencem la entretinguda caminada ja entre brostam i fullatge després de presentar-nos les vint-i-u persones que ens trobàvem allí. Per algunes, com ara servidora,  la primera experiència, per  altres una de les moltes excursions que havien omplert un dia de la seva setmana .
                  El mig el cim hem més puntxa es el Tagamanent
Anem ascendint mica en mica fins commutar-nos en simples complements de la natura, obrint pas a el previ protagonisme que els humans cedeixen a la natura durant uns moments. Com a visió us puc ben dir que fins un cec sap apreciar aquell quadre, així com a ull nu podem veure arbres de diferents formes , grandàries i colors en aquells moments les coses arbitraries deixen de existir, creant una relació compenetrant entre apreciador i apreciat.
Així com em vaig sentir identificada amb aquell fragment de poema de Joan Maragall sobre la fageda d’en jordà:

Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profund,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!



Així recalcà la llibertat que una persona sen  en un determinat moment dins la fageda, lloc que rendeix homenatge a aquest meravellós poeta.
                                   Foto de Grup(21) en la Gradera del Cruscat
Després d’una bona estona apreciant el boscatge, pres d’haver visitat el volcà Croscat, acompanyat de les seves roques volcàniques, vam decidir jeure a dinar, on cadascú  es menjava la seva ració prop d’una ermita, just en el centre del volcà de Santa Margarida.

Després d’una bona estona de descans e indolència vam decidir continuar el viatge, aquest cop si, ja amb més confiança, relacionant-me amb companys de grup, que no t’imagines amb un sol cop d’ull tot els complements addicionals de la seva vida, així com manies, o viatges arreu del món, i sobretot, el tema de conversa més comú, altres excursions realitzades en altres primitives serres com es el cas de Montserrat o el Pedraforca.
                            l'ermita de Santa Margarida 
Un cop  vam arribar a la fageda en si, ens vam enyorar del sol, que només es deixava entreveure enmig de tants arbres. Allà es formava una llum única, guiada per els colors de la tardor, tot i que jo m’ho imaginava amb aire humit, la veritat es que gairebé no en vaig percebre d’humitat, les fulles el convertien en paisatge sec, però no pas pobre, cert és que ho animaven, on entre els ocells i les nostres fortes trepitjades combinades de rialles anàvem formant poc a poc una melodia en comú.
                                               Sant Miquel de Sacot
En el transcurs per perdre's en els anhelats boscos,podem observar sota els nostres peus un babilònic lloc, boscós, espès i esplèndid amb un verd intens de les abundants pluges d'aquest any, així deixàn enrere històries i vivències al mateix temps fràgils per ser visitat per milers de persones ignorants de tanta riquesa que no saben veure si no és amb els ulls!l

I doncs, juntament amb  arbres encantats,  i càntics d'ocells m'acomiado, on el misteri reitera el plaer, i la densa foscor produïda per frondosos arbres ens dóna pas a un petit llamp de llum que ens deixa entreveure la realitat de la mateixa ficció, l'amor en un passatge inherent que reflecteix un lloc sota la llum del sol, sense llums ni bombetes, una terra sense contaminar, pràcticament verge, lloc on podem veure un ramat d'humans apreciant  l'únic déu de la terra: la natura.

Mercè Guitart Flores

Esperant que us hagi agradat aquest relat, només resta donar les gràcies a tots els 21 companys amb els que vam compartir el dia, per la seva companyia i per la seva col·laboració, també podeu seguir el track


 i el vídeo de la sortida.
Siauuuuuuuu