dilluns, 26 de juliol del 2010

La Miranda de Fra Garí de Montserrat










Avui diumenge de Sant Jaume, amb molta calor i xafogor havent-me quedat sense poder fer cap travessa ni canal dels que tenia pensat, em decideixo a fer un camí curt per tal de descobrir un altre racó de tants de Montserrat d'aquells que no tens mai temps de fer, per la seva proximitat a l'Abadia de Montserrat, per la seva curta durada o perquè està massa a prop dels turistes que de fet, no hi pujant.








Inici
Agafo el cremallera de Montserrat a Monistrol i cap a munt a complir el ritual de visitar la moreneta i fer un vol per l'Abadia mentres repicant les campanes que cridant als fidels cristians a missa de quarts de deu del mati, jo segueixo baixant per passar pel Portal a la Font del Miracle i encara el camí direcció a Sant Miquel, saludant als amics que vaig trobant i anar completant un mati agradable en pocs metres superada l'estació inferior del Funicular de Sant Joan trobem a mà dreta l'indicador cap a la Miranda de Fra Garí.
La Llegenda de Fra Garí








LLEGENDA DE JOAN GARÍ, LO DIT FRA GARÍ DEL MONT SERRAT



Fa més de mil anys , en temps del comte de Barcelona Guifré el Pelós, a la bonica muntanya de Montserrat vivia un ermità anomenat Joan Garí. Tot i que era fill de València, havia decidit viure retirat en una cova prop del monestir. Feia una vida d'oració i silenci exemplars, però sempre hi havia el dimoni que volia temptar-lo. Joan Garí, però, resistia les temptacions. 

El dimoni ja estava cansat que no li anessin bé les coses i decidí de jugar-s'ho tot a una carta . Se'n va anar a viure, disfressat d'ermità, a una cova propera a la de fra Garí, anomenada actualment la cova de Satanàs, i allà es van conèixer. El pobre fra Garí, que no sabia que aquell fos el dimoni, va estar molt content de tenir algú amb qui parlar de religió. 

En els plans del diable, l'ajudava un altre dimoni que havia posseït el cos d'una donzella anomenada Riquilda, filla dels comtes de Barcelona. Per més remeis que li donaven, ella mateixa deia que no li marxaria aquell mal esperit fins que no la portessin davant del fra Garí. 

Però mentrestant la noia patia molt. 

El pobre comte es va informar d'on vivia aquest ermità. Quan ho van tenir tot a punt, el comte, la seva fila i molts servents van fer camí cap a Monistrol. 

L'endemà matí, ja era davant de la cova . 

Fra Garí, amb el seu caràcter amable, rebé la comitiva. El comte li explicà el motiu del viatge. L'ermità va dir unes oracions i al cap de poc la jove quedà deslliurada del dimoni i ja no patí més aquells mals que l'horroritzaven. Tots es van alegrar molt que Riquilda tornés a estar sana i estàlvia. Però, tot i això, el diable no es donava per vençut i va dir que si la noia no es quedava nou dies pregant allà, es tornaria a posar dins del seu cos L'ermità deia que no podia ser, ja que la cova era massa estreta i no estava en condicions de rebre una persona de semblant categoria. Però davant la insistència del comte la noia es va quedar. 

Garí ensenyà Riquilda a resar i a ser una bona religiosa. L'ermità resistia tots els paranys que li posava el dimoni. Però una tarda no va poder aguantar més la boniquesa de la noia i s'aprofità d'ella. Així va caure a la trampa d'en Banyeta. 

L'ermità, que es trobava molt malament pel pecat que acabava de cometre, es deixà aconsellar. El dimoni li digué que el millor que podia fer era matar la noia i simular que havia sofert un accident. 

Aprofitant que la nit era molt fosca, fra Garí clavà un punyal al coll de Riquilda i li provocà la mort a l'acte. Després es posà a cavar un forat prop de la cova per enterrar-la-hi. Però, en posar l'última palada de terra , sentí al seu darrere una gran riallada. Era el fals ermità, que es convertia en un diable esgarrifós, i reia satisfet d'haver-se sortit amb la seva. 

Molt avergonyit per haver seguit el mal consell, fra Garí va fugir com un boig muntanya avall, fins a arribar al marge del Llobregat. Es volgué rentar les mans, però les taques de sang no li marxaven. L'endemà al matí es traslladà a Barcelona per confessar el seu horrible crim i demanar el perdó del bisbe. Però tan gran era el seu pecat, que el bisbe li digué que només el sant Pare de Roma el podia perdonar . 




El Papa l'acollí i li donà l'absolució, però ja que s'havia comportat com una bèstia , el condemnà a anar de quatre potes i sense mirar el cel fins que rebés un senyal de Déu. 

Així passa els dies a Montserrat menjant herbes i arrels. Tenia un pelatge fosc i llefiscós . Cada cop s'assemblava més a un ós . I passaren els anys . Fins que un bon dia uns caçadors que havien sortit a caçar senglars per la muntanya , trobaren aquell animal tan estrany, però d'aspecte dòcil. Se l'emportaren a Barcelona, per regalar-lo al comte Guifré el Pelós. Aquest manà tancar l'animal als estables, per tal que les seves amistats el poguessin visitar. 

Un dia hi hagué un bateig a palau. Els convidats tenien ganes de veure aquella bèstia tan estranya. I mentre molts se'n reien, el nen que acabaven de batejar va dir:

Aixeca't, fra Garí, que la teva penitència ja s'ha acabat!

Quina va ser la sorpresa dels convidats! Fra Garí s'aixecà i començà a donar gràcies a Déu i a explicar al comte el que havia passat. De seguida obtingué el seu perdó, però el comte demanà de veure el lloc on era enterrada la seva filla. 

Immediatament s'organitzà una comitiva que ben aviat va marxar cap a Montserrat. Així que foren al lloc on Riquilda era enterrada, el pare es posà a plorar desconsoladament. Però, anaven de sorpresa en sorpresa, i sentiren la veu de la noia que responia als seus precs. S'afanyaren a cavar per desenterrar-la, i al cap de poca estona la princesa sortí sana i estàlvia. 

Un senyal roig al coll era l'únic testimoni de tot el que havia passat. No cal dir l'alegria de tots plegats. I així s'escaigué el futur d'aquell parell de personatges. Fra Garí podria quedar-se a la seva ermita, dedicat a la seva vida d'oració i espiritualitat; mentre Riquilda fou abadessa d'un monestir, on aplicà tots els coneixements adquirits sota la direcció espiritual del bon ermità.

LLEGENDA POPULAR CATALANA



Miranda de Fra Garí 810m.,
Agafem aquest camí que en poc més de 15 minuts ens puja per unes rampes d'obre que ens ajudarant a agafar alçada en breu i constant pujada seguit d'un tram molt pedregós pel mig del canal dels micos i tambè uns esglaons lligats en ferros cargolats, assegurant així de no ser arrossegats per les pedres del canal, també passem per sota de dues grans roques cosides amb cables d'acer, tancant així al pas pel mig d'una petita torrentada,  fins arribar a assolir tota la pujada per on podent començar a gaudir de les impressionants vistes de tot el complex turístic de l'abadia de Montserrat.
Seguim ara planejant pel camí que ens porta a trobar un puntet a l'esquerra amb una placa a sobre tota rovellada en la qual ja no es pot llegir res, seguim fins que el camí s'acaba amb uns bancs de ciment per seure i poder esmorzar mentres observem a sobre mateix una majòlica de la Mare de Déu de Montserrat i en el que ja coneixem però des d'un altre punt de vista, una panoràmica indescriptible e impressionant de la regió de Tebaida, podent veure la panxa del bisbe, la prenyada a sota l'ermita de Sant Benet, L'Elefant les Mòmies i tot el gruix dels Flautats, la punxa, la porra, i també Sant Dimes i la Santa Creu sota el pla de la Trinitat.
També es agradable veure els espadats de sobre el Monestir com el Gegant, l'Elefantet, etc.
Un cop he fet que la maquina de fer fotos tregui fum i ja m'he cruspit el "bocata" i tot, torno cap a desfer el camí i quan arribo al puntet descrit abans xafardejo i veig varies vies amb xapes i observo que a d'alt de tot del cim ja penjada una gran senyera, com no vaig preparant torno a baixar al corriol i segueixo baixant sense cap més problema fins el principi
Com es dora decideixo fer la ruta d'altres vegades i aviam si us animeu vosaltres també, còmoda per anar baixant pels degotalls, la baixada dels matxos , la font dels monjos, el veïnat de la calsina, la font de la dona morta, la font del piteu, el mas del piteu, la font de l'esclaterada, la font del baldiri i fins l'estació del cremallera donant un tom agradable per passar el matí i fins a casa.
En total he necessitat unes tres hores i mitja esmorzant i tot per recorre passejant 12,28 Km. i ha dinar a casa.

Aquí us deixo també el track amb el WairPoint de Fra Garí i l'enllaç de la resta de la caminada per La Calsina i el reportatge fotogràfic que us recomano que el vegeu.


dimecres, 21 de juliol del 2010

La Gallina Pelada o Cap de Llitzet

Resum
Aquest diumenge 18 de juliol, ens hem ajuntat els Natura100 amb el Grup Senderismo bcn, per fer una circular des de la Font Freda pujant pel Torrent de Les Llobateres cap a les Planelles i pujant cap els Rasos  d'Ensija on trobem el Refugi d'Ensija i fins assolir el cim de la Gallina Pelada, per baixa per la Roca Blanca i baixar fins l'Estret per trobar despres el Pla del Portet i la Font del Portet seguint les Pinatelles i  fins la Trapa i al final La Font Freda.
Anem en cotxe per la C-16 fins trobar després del túnel de la Nou  el nostre desviament a l'esquerra per la B-400 direcció cap a Saldes i Gósol, el que seguim fins trobar la cruïlla que porta a l'esquerra a Vallcebre, que nosaltres agafem, perquè es d'hora i volem anar al poble a fer un cafè, però el més senzill i recomanat es seguir fins passar de llarg Saldes i trobar en superar el Coll de laTrapa (1.321m.) 
A mà esquerra la cruïlla que porta a la Pleta de la Vila direcció Vallcebre al que seguim i al superar la Pleta agafem la bifurcació cap al Coll del Pradell i a poc més d'un kilometre trobem a la dreta els esglaons de fusta que donant pas a la Font Freda i els diferents recorreguts per aquests indrets,  hi ha  a l'esquerra una mica d'aparcament, que és a on aparquem i ens esperem a la resta de participants.
Un cop ens em trobat i presentat els que encara no ens coneixíem dels integrants dels dos grups, els Natura100 i els Senderismo BCN, avui per culpa de la calor només som 5 en total, la gent  prefereix anar a mullar-se en lloc d'anar a caminar per la muntanya, així que amb quatre gats comptats però bona companyia i amb tot l'equipament apunt (motxiles, GPS, aigua, ulleres i cremes pel sol, etc.), comencem la caminada.



Font Freda
Encarem per la vessant nord els esglaons de bigues de fusta travesseres que ens porten pel costat dels indicadors de les diferents rutes i agafem el PR C-79 amb marques blanques i grogues i en menys de 100 metres arribem a la Font Freda 1.670 m., seguim i ja comencem a pujar per un estret corriol pel mig de pins negres impressionants enfront del Torrent de la Llobatera.



El Torrent de la Llobatera
Enfilem pel mig del torrent de la Llobatera que baixa de la font de l'orri, l'anirem travessant fins trobar-nos al marge esquerra per a on ens anirem separant de la torrentada per un camí menys rocallós sempre entre mig de boscos de pins i boixos cada cop menys frondosos, fins arribar a superar-lo al arribar a les Planelles.



Les Planelles
Un cop aquí d'alt el paisatge se'ns va obrint i ja podem veure la cara sud del Pedraforca, Saldes i la Serra del Cadi.
Ara seguim per un prat verd, com una gran catifa d'herba espesa, ens trobem a la Planella Petita, la que travessem transversalment per l'esquerra amb forta pujada fent una tendència cap a la dreta fins trobar un bon tram més pedregós, que desprès de superar-lo continuarem per un altre prat abundant de vegetació,


és la Planella Gran que travessem cap a l'oest i a on hem pogut identificar el cul de la Gallina Pelada, una petita cresta pelada  a manera de miranda i envoltada d'herba, que des de la distancia un cop pujant sembla el cul d'una gallina, i l'acudit ens va quedar clavat.



Rasos d'Ensija 
Aquí d'alt ens trobarem amb tot un seguit de prats alpins molt abundants , són els Rasos d'Ensija que seguim per la dreta fins trobarnos un pal de ferro clavat a terra que fa d'indicador per anar a l'esquerra a la Pleta de l'Os i el Clot d'Ensija.
Nosaltres continuarem caminant ara suaument fins veure de lluny el refugi envoltats d'un paisatge i unes imatges espectaculars entre vedelles i falcons.


Aquest refugi de dues plantes en forma rectangular de pedra i fusta amb una taulada de dues aigües de pissarra tot ell d'estil rústic, es troba a  2.060m., i va ser construït al 1964, avui dia es propietat de la FEEC.

Aquí vam trobar la Eli, que es la noia que porta la gestió del refugi des de fa poc temps, fent una molt bona tasca recuperant i fent-lo operatiu i donant servei de mitja pensió, entrepans, begudes i estança per a fins  32 persones a preus molt econòmics, vam pensar que valdria la pena tornar només per passar encara que sigui una nit en aquest entorn i a aquesta alçada envoltat d'aquests prats i cims veient les estrelles a la nit, de debò que ni un conte de fades.
Al darrere mateix del refugi a pocs metres hi ha la font d'Ensija amb uns canalons per on corre l'aigua i fa d'abeurador pels animals, a on també podem omplir al broc de la dau les cantimplores.



La Gallina Pelada o Cap de Llitzet
Ara seguim l'ascensió per un tram molt feixuc no massa llarg però intens que de lluny podem veure ja els detalls del cim, però paciència que fa pujada i també hem d'anar contemplant les vistes que ens acompanyen sempre extraordinaries al mateix temps que seguim fins arribar a un coll, abans de pujar la cresta fins assolir el cim de la Gallina Pelada o Cap de Llitzet 2.317m.,


A on trobem una creu de forja i un oratori en forma de capelleta dedicat a la Mare de Deu de Queralt, i en el suport i trobem un caixetí sota de l'oratori, que guarda el llibre de visitants, que com acte de rigor vam dedicar i signar.
Aquí mateix vam fer les fotos de grup i tambè vam dinar contemplant una vista panoramica de 360º de tot el nostre voltant, al nord hi ha el Moixeró, la Tossa d'Alp i la serra del Cadí, més enllà, veiem el Pic Carlit, que es el sostre de la Cerdanya amb els seus 2.921m., el Puigmal, el Puigpedrós i els Pessons, al nord-oest, el Pedraforca,


I més a l'oest la Serra del Verd i el Port del Comte, a l'est el Catllaràs, la serra de Pic-en-cel, Vallcebre i al sud, els Rasos de Peguera, la Serra de Busa i els llunyans Plans del Bages i Montserrat.
Un cop hem omplert els ulls d'imatges recollim per començar el descens i completar la circular.



Les Roques Blanques
Iniciem la caminada en direcció a una cresta que tenim que travessar fins el cim de  Roca Blanca 2.289m., quedant a la nostre esquerra la profunditat del Clot de l'infern, un cop arribem a l'extrem de la carena baixarem per l'esquerra per una forta pendent, vigileu perquè a partir d'aquí les marques de pintura son inexistents i teniu que seguir les fites, encara que des d'aquí d'alt sembla impossible amb molt de comte es pot fer tot zigzaguejant i vigilant molt les relliscades i si teniu que caure feu-ho amb el cul que el nas el necessitareu per mocar-vos.

Arribem a l'Estret 1.996m. des d'on mirant enrere podem veure el recorregut que acabem de baixar, impressionant i costa de creure que l'has fet tu sol. Continuem ara  a la dreta pel sender GR-107 amb marques blanques i vermelles per un espès i frondós bosc de pi roig a on trobem uns immensos formiguers que ens impressionant, un cau i bolets (pinatells i pets de llop), seguim flanquejant per l'esquerra l'impressionant espadat de la carena de les Roques Blanques, fins baixar al Pla del Portet.



El Portet
Aquí al Portet 1.828m., trobem tot un ramat de vedelles escampades per aquest pla i a pocs metres a la dreta trobem la Font del Portet a on abandonarem el GR-107, en aquesta font demanem tanda a les vedelles i "vedellos", per omplir les cantimplores d'aigua i seguir endavant.



Les Pinatelles


Seguim per una pista forestal per on resseguirem sense cap més marca ni fita fins el final,  envoltarem la Roca Rodona 1.832m., a partir d'ara tornem a veure a la nostre esquerra el Pedraforca i Saldes entre immensos i generosos boscos de pins, deixem a la dreta el Serrat Negre 1.995m., del que fem fotos i seguim davallant per la pista còmoda i ràpidament fins trobar la carretera a l'alçada del Coll de la Trapa 1.650m., al que seguirem per dintre un camí encaixat per baranes de fusta direcció a la Font Freda on tenim els cotxes.


Final
Aquí un cop arribem al cotxe cansats però contents, ens canviem les samarretes suades i ens posem unes sandàlies i baixem a Saldes a fer un refresc.
A sigut una caminada esgotadora per gent acostumada a patir i a resistir tota mena de condicions i camins.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Circular per La Canal del Pou del Gat



Situació
Avui voliem fer una circular força més llarga que trobareu més detallada en l'enllaç Canal del Pou del Gat-Canal Plana-Serra de les Lluernes, però per culpa de l'alta temperatura extrema no l'hem pogut realitzar, el juliol ens a escanyat i esgotat i em tingut que escurça-ro una mica. Hem trobat altres senderistes que els a passat al mateix, i d'altres que només han fet part del recorregut que volien fer i han tornat enrere.
Al final hem pogut realitzar la circular sortin del Monestir cap als Degotalls i em encarat la Canal del Pou del Gat fins trobar-nos el camí de l'arrel, que em continuat travessant part de la Tebaida, els Flautats i baixant per la Plaça de Santa Anna les Escales dels Pobres passant pel Pas dels Francesos fins la Font del Portal al Monestir, punt de sortida i arribada.


Els Degotalls
Desprès de donar un vol per la Basílica, baixant cap al Portal hi ha una renglera de Magnòlies que avui estaven en plena flor, quina preciositat, n'he fet una foto.
Hem seguit cap als Degotalls que desprès de la pujada just a la sortida del derrere dels monjos, hi ha una bassa amb nenúfars que també ara estan en flor.
Darrerament,  en el primer banc d'obra del camí hem esmorzat a l'ombra, des d'aquí hem pogut observar que hi havia moltíssima menys gent que d'altres caps de setmana.


Canal del Pou del Gat
Seguim recorrent els Degotalls i baixem per la Baixada dels Geperuts, fins quasi al final, que trobem a l'esquerra la torrentada que puja pel Canal del Pou del Gat, avui poc desprès de començar a pujar a mà esquerra del canal mig tapat i embrossat de bardisses i arítjols, l'hem trobat amb el broc tapat i en cimentat, però del gat res de res.
Seguim pel mig del Canal salvant una i una altre vegada les roques que ens dificulten el pas fins trobar un gir a l'esquerra que a partir d'ara ens portarà vorejant el torrent per la seva esquerra, desprès més amunt trobem un petit pas horitzontal amb corda de suport fixa. El superem i ara seguim pujant per un corriol pel mig de l'alzinar fins trobar la cruïlla amb el camí de l'Arrel, al coll de la Canal del Pou del Gat 865m.


Camí de l'Arrel
Aquí desprès de la fatigosa i asfixiant pujada, hem de tenir en compte que hem pujat per una canal completament obaga i molt divertida,  encara que tot i així ens hem ofegat.
Per tant en lloc d'anar a buscar la Canal Plana anem per l'esquerra direcció al Pla de la Trinitat, seguim buscant i creuant per la frescor dels alzinars i patint la cremor del sol els plans oberts convivint amb el Té de Roca que ara esta esplèndid i ben aponcellat, aquí a la Trinitat no trobarem cap arbre a prop del camí, aquí a sota l'ermita de Sant Benet parem una estona per menjar-nos una taronja, i sens convida una papallona, i seguim fins arribar a Santa Anna on fem fotos de rigor de l'espectacular posada en escena dels Gorros, preciós.


Les Escales dels Pobres
-el nom prové del fet que en segles passats prop d'aquest indret hi havia una casa on eren acollits els pobres i els rodamóns-.
Seguim baixant les vertiginoses escales amb graons d'obra fins trobar el coll natural del Pas dels Francesos


El Pas dels Francesos
La Llegenda
Recorda el lloc per on van passar els francesos quan van envair la muntanya. Anaven guiats per un traïdor de la terra que coneixia  bé els viaranys de la serralada. La primera escopetada que van engegar els catalans, va tocar el traïdor que no havia tingut escrúpols de vendre's al enemic pel diner miserable.
El seu cos va caure rodolant per la muntanya i va anar a parar daltabaix d'un single. En anar roques avall van escapar-se-li els diners de mal Judes que havia cobrat per la seva traïdoria, que, com que eren de mal just, en escampar-se van tornar-se pedres perquè ningú no caigués en la temptació de voler-los recollir i no es condemnés com va fer-ho ell.
Baixem aquest pas natural preciós, encaixats entre les roques dels costats per continuar descendint pel recorregut dins el torrent de Santa Maria fins arribar a la Font del Portal, punt d'inici i final. Siauuuuuuuuuuuuu


dimecres, 7 de juliol del 2010

Circular Santa Cecília-Serra dels Aurons i L'Esfinx

Resum i consells
Aquest Diumenge me ajuntat amb la colla de ApeuperMontserrat i em fet un grupet de vuit persones disposades a disfrutar d'un magnífic dia, això si, una mica ennuvolat, ideal pel recorregut tan dur que volem fer.
Aquesta caminada dura més de 5 hores i mitja per recorre 10,500 Km., de forts desnivells trencadors i dificultosos per completar una circular sortint de Santa Cecília pujant pel Coll del Miracle, travessant la Serra dels Aurons i coronant l'Esfinx, travessant les Agulles dels Ecos i baixant pel Canal de la Salamandra per voltar-la i baixar fins el Torrent del Migdia per pujar fins travessar el coll del Portell del Migdia seguit del Canal de la Font del Llum i fins arribar a Santa Cecília, punt de inici i final.

Aquesta caminada es especialment dura, més que per la seva dificultat que no es poca, per els forts desnivells que s'han d'assolir tan de baixada com de pujada, no recomano sota cap concepte fer-la sol i amb un mínim d'equipament, perquè moltes vegades alló que es tant fàcil, mullat es molt complicat o una relliscada que solen ser freqüents, us trobareu amb molts pasos amb suport de cordes factibles amb molt de seny.
Aneu en compte de no perdre les diferents senyals de pintura i les fites dels diversos camins, penseu que trobareu marques de GR blanc i vermell, PR blanc i groc i de blaves, vermelles inclòs de verdes.
I, porteu sempre si teniu el GPS i també el mapa de l'Alpina, no us sobrerà mai res.

Inici
Comencem a caminar a les 7 i 20 del matí des de l'aparcament de Santa Cecília direcció a Manresa, en principi aquest de matí a començat caient gotetes, per sort tot va quedar aquí i va aguantar el dia fins el final.
Vaig poder fer unes quantes fotos a l'ermita i al cel amb el sol volent sortir entre mig dels núvols per obrir clarianes.

Anem per la vorera de la carretera i en pocs metres podem veure a l'altre banda molt ben indicat unes escales d'obre amb barana que ens portaran al camí de l'Arrel o PR-C19 I GR-172 , que seguirem a la dreta direcció Manresa. A l'esquerra trobaríem la variant que puja a la Canal de Sant Jeroni i a la Ferrada Teresina.
Seguim endavant i a l'esquerra trobarem el Canal de la Font del Llum per on baixarem de tornada, continuem caminant serpentejant els torrents i voltant els despreniments amb passos amb suport de corda i escales d'obra, fins trobar el Canal del Miracle, per on pujarem per una forta i vertical pujada, (que suposo que de aquí deurà vindre el nom del Miracle) i abans d'arribar a dalt a l'esquerra passarem de llarg un camí que porta a la Font dels Aurons, continuem fins assolir el Coll del Miracle 810m., en 17' deu ni d'or, oi?, us puc ven assegurar que aquí vam suar tots els cubates, les cerveses, els xoriçets, etc.

L'Esfinx 1.169m.
El Mite
Molt després que Èdip, vell i cec anés pels
camins. Va sentir una olor familiar. Era
l’Esfinx. Èdip li va dir, “Vull fer-te una pregunta.
Per què no vaig reconèixer la meva mare?” “Vas donar
la resposta equivocada”, contestà l’Esfinx. “Però, això era el que
feia que tot fos possible”, va dir Èdip. “No”, féu ella.
“Quan vaig preguntar què camina amb quatre potes al matí,
dues al migdia, i tres al vespre, em vas contestar.
L’home. No en vas dir res, de la dona”.
“Quan es diu Home”, contestà Èdip, “s’inclou la dona
també. Tothom ho sap això”. Ella va dir, “Això és el que
et penses”.

Aquí anem uns pocs metres pel PR-C78 fins trobar-nos a l'esquerra el camí amb marques blaves que porta a la Serra dels Aurons en els Ecos, travessant i salvant diversos trams rocallosos i un pas llarg amb corda de suport , des d'on podem veure El Coll de Port, i també el Bacallà al mig d'altres, més endavant també podem observar el Cilindre 1.101m., seguim pujant passant per la paret de la roca de les agulles per sota dels Aurons, fins arribar al Coll de l'Esfinx i els més agosarats al cim, però la veritat és que no li se veure la forma que li dona nom.
Arrecerats del vent al peu d'una Agulla esmorzem, des d'on podem gaudir de bones vistes de la zona dels Ecos.
Des d'aquí d'alt podem veure al marge a sota el pas per on hem passat per pujar fins aquí.

La Canal de la Salamandra
Ara continuem i passem per davant de l'agulla Lluís Estasen 1.209 m., des d'on podem veure pel costat del Bages, molt per sota nostre Can Martorell més endavant seguint el camí en vermell dels Ecos salvant tot de passos rocallossos tan en trams de forta pujada com de travessa o de baixada, arribem al davant les Agulles dels Ecos, des d'on mirant l'esfinx de més lluny i els Aurons podem entendre millor i veure la forma del seu nom, més endavant la Miranda dels Ecos, fins arribar al Coll de la Salamandra amb unes magnifiques vistes de tota la Serralada de Sant Jeroni a l'esquerra i el Serrat de les Onze, L'Albarda Castellana, El Montgròs, Els Flautats de lluny, el camell de Sant Jeroni i La Salamandra a sota davant nostre.

Ha partir d'aquí baixarem per una torrentada molt pronunciada i abans d'arribar al final del Canal de La Salamandra trobarem a prop del camí la Balma del Montgrós, una petita balma sense importancia, que hi pujem per xafardejar, pel seu costat surt un altre canal, nosaltres des d'aquí fem fotos de una vista espectacular de la Roca Plana dels Llamps, seguim baixant i quan acabem la canal podem veure a sobre nostre una panoràmica fantàstica de La Salamandra, i podem observar la canal per on hem baixat pel seu costat esquerra, imponent.

Portell del Migdia
Ens trobem amb el PR-C78, voltant entre mig de La Salamandra i el Montgròs per anar a trobar el Torrent del Migdia que ve del Bruc, aquí passem per davant de la Font de La Cadireta a on trobem el terra mullat però l'aigua no rajaba, podem observar la torrentada que ve de sobre dibuixant les roques que troba i canalitzant l'aigua fins la font.
Aquí abaix del torrent surt a la dreta un altre camí que va al Camell de Sant Jeroni, nosaltres seguim per l'esquerra i ens trobem amb el repte de pujar fins el coll del Portell del Migdia, a on arribem fent un gran esforç pel cansament que ja portem acumulat, pensant amb la baixada que desprès seguiria.

Tombem el Coll del Portell del Migdia superant la Talaia o Setrillera a la nostre dreta, pas natural que divideix la muntanya en Oriental i Occidental i també Els Ecos a l'esquerra de Tabor a la dreta.
Aquesta baixada és especialment perillosa per la seva pendent i condició terrosa, al cap d'una estona quan sobre el canal, a la nostre dreta,podem veure la Miranda de Sant Jeroni e la ferrada Teresina, també podem veure escaladors.
Seguim amb molt de compte amb les relliscades observant els increïbles, boixos, alzines i sobre tot els Teixos fins trobar a l'esquerra un corriol que puja fins una escletxa entre roques despreses en temps del Camell dels Ecos a on podem refrescar-nos a la Font del Llum, a on hi raja una aigua neta i fresca entra la foscor de les roques, (altres components van explicar que un altre vegada i van trobar-hi una salamandra, signe de la puresa de l'aigua que mana de la font).

Final
Cap al final de la forta pendent la canal es converteix en camí i es troba amb el GR-172, que segueixen junts fins arribar a trobar a l'esquerra la sortida del camí que ens porta a la carretera BP-1.103 per on seguirem per la vorera fins travessar per anar a l'aparcament de Santa Cecília punt d'inici i final.

A sigut una caminada fantàstica i m'ho he passat molt bé, ens acomiadem, i de baixada a Monistrol he parat a la Font dels Monjos per acabar de recuperar-me.
Fins un altre!.siauuuuuuu

dissabte, 3 de juliol del 2010

Acords per la Viabilitat i Comunicació de les Tretze ermites de Montserrat

Montserrat impulsa un pla per fer visitables les tretze ermites del massís

Les autoritats expliquen el pla d'ermites. Foto: ACN.
1


















26/06/10 02:00 MONISTROL DE MONTSERRAT - ACN
El Patronat de la Muntanya de Montserrat va aprovar ahir impulsar el pla estratègic de les ermites. El d'ahir va ser el primer ple que ha estat presidit pel president de la Generalitat, José Montilla. L'objectiu del pla és fer visitables les restes de les tretze ermites que hi ha repartides pel massís, la majoria destruïdes durant la Guerra del Francès. Fins aquest moment s'ha posat en marxa un circuit que enllaça cinc ermites. El conjunt del projecte, però, encara no té calendari ni pressupost. «La idea és començar com més aviat millor i quan tinguem diners per fer-ho», va assenyalar el president del patronat, Jordi López-Camps, que hi va afegir que «som conscients que en aquests moments hi ha altres prioritats al país».
López-Camps va comentar que actualment ja hi ha dues ermites que són visitables –la de Sant Joan i la de Sant Onofre–, mentre que els camins per anar a tres ermites més –entre les quals la de Santa Magdalena i la de Santa Anna– ja estan condicionats i senyalitzats. Aquestes ermites són les més accessibles des del monestir, permeten una visita còmoda i segura, i delimiten un atractiu itinerari que va des de l'estació superior del funicular de Sant Joan, passant per totes elles, fins al monestir.
En aquest sentit, el pla director de les ermites preveu recuperar els camins que unien el conjunt eremític i posar a l'abast diversos itineraris per visitar les restes de les ermites. La seva senyalització «simbòlica» consisteix en la presència de xiprers, en bosquets de lliris –seguint així un costum de la vida eremítica– i una estructura de formigó que imita el conglomerat de la muntanya, on hi haurà una creu i el nom de l'ermita, i servirà també de lloc de descans per al visitant. «El pla consisteix a arreglar l'espai i assegurar la conservació de les parets», va comentar el president del patronat, que va aclarir que «no es tracta de reconstruir» les ermites, «sinó de crear un espai en el qual la gent pugui identificar que allà hi havia hagut una ermita, destruïda el 1812».