dilluns, 21 de desembre del 2009

Camí de l'Arrel

Monestir-Degotalls-Santa Cecília-Camí de l'Arrel-Monestir


Caminada de Circumval·lació




Avui hem agafat el cremallera de Montserrat a les 8:48 i hem pujat al Monestir a donar una volta i veure a la Moreneta, hem sentit les campanes de las 9:20 com quasi cada Diumenge que podem pujar i començem a caminar, travessem tota la passarel·la nova sobre el torrent de Santa Maria direcció a la plaça dels Apostols i quan arribem al pas de zebra de davant el restaurant nou, creuem la carretera i agafem com està molt ben indicat el Camí dels Degotalls.

Avui no podem esmorzar l'entrepà a la primera font del camí dels degotalls on ho fem sempre, degut al fred que fa uns -7º, i decidim fer-ho més endavant perquè ens toqui una mica el sol i no quedem gelats.



Desprès seguim caminant i arribem al final del camí dels Degotalls, que ens baixa per uns esglaons, fins la carretera BP-1.103 de Can Massana a Montserrat, la anem seguint direcció a Can Massana i a uns dos quilòmetres trobarem un túnel que el podem vorejar per fora per la dreta, a l'alçada dels peus de Sant Jeroni, i quan arribem a l'alçada de l'ermita de Santa Cecília, on també s'ubica el refugi de Santa Cecília o Bartomeu Puiggròs.

-Aquest refugi a 100 metres de l'ermita deu el seu nom en memòria d'aquest muntanyenc mort en accident de muntanya el 22/06/75. Edifici cedit per la comunitat de monjos de Montserrat i habilitat com a refugi pel CCR de la FEEC amb aportacions de la família Puiggròs i de la Generalitat de Catalunya.-

 i un bon aparcament, on tot el conjunt el fa ser una bona zona de descans o reunió.


Ermita de Santa Cecilia
el romànic a Montserrat, Santa Cecília

Creuem al cantó esquerra de la carretera i trobem l'indicador del GR172 i GR4 al mig de la Canal de Sant Jeroni, que ve de Can Massana cap al Monestir de Montserrat pel Camí de l'Arrel.




Començem a pujar per esglaons d'un tram d'escales que van canviant per un camí estret i enfilat que ens porta a l'obac més humit d'un bosc ple d'alzines, boixos i cirerers d'arboç, ideal per refugiar-se de la calor del sol a l'estiu, però gèlid per un dia com avui, estem al mig de la Canal de Sant Jeroni 697 m., i continuarem caminant paral·lels al llarg de la carretera però a molta més alçada.











Anem caminant seguint el serrat del Moro, travessant el Canal del Moro i desprès la Canal de Aritjols o dels Avellaners, des del que podem observar la paret de Sant Jeroni i dels Diables i en front el Carall Trempat o  Cavall Bernat i la serra de les Lluernes, a on i trobem zones de fulles seques gelades i uns caramells de gel penjant dels salts de roques dels torrents que baixen drets de les canals.







Anem caminant i seguint les indicacions dels GRs amb les marques blanques i vermelles i del PR-C19 que coincideix i ens acompanyaran tot el camí amb marques blanques i grogues, ara estem passant per sota del Cavall Bernat molt a prop de la pedra, és tot molt maco.







Entre el Cavall Bernat i els Flautats anem pujant lleugerament fins arribar a un pla rocallós, travessem el Canal del Pou del Gat i estem al costat de la Canal Plana, a la Miranda del Lloro, a on se'ns obre el paisatge i podem observar les poblacions dels voltants, el monestir de Sant Benet, Santa Cecília, als peus tenim Monistrol de Montserrat i si  l'anem seguint amb la mirada cap a l'esquerre veiem també La Bauma, El Borras, Castellbell, Sant Vicenç de Castellet, Castellgalí, El Pont de Vilomara i al fons al mig de la plana, Manresa, a la dreta de Monistrol veiem moltes urbanitzacions, el Palà, El Ventaiol i d'altres,  més amunt Vacarisses

E



Aquí amb aquesta vista ens mengem a mitges una mandarina i un Nashi, molt bo i diferent, molt peculiar.

Continuem travessant la zona dels flautats caminant cap al pla de la Trinitat 946 m., on podem veure les ruïnes de la ermita de la Santíssima Trinitat que està a uns 5 minuts caminant.






A la nostre dreta podem veure entre dues agulles, la punxa i la porra, una passarel·la que les uneix,
-felicito expressament a l'artista que se li va acudir de fer aquesta obra d'art sobretot no pel fet sinó per la seva dificultat-
el fesolet, els flautats, l'elefant i la prenyada, entre d'altres.




Seguim endavant i també podem observar la ermita de Sant Dimes, enclavada al vell mig de les roques i a la seva esquerre la ermita de la Santa Creu, fins trobar-nos al centre de la regió de la Tebaida 940m., una mica més endavant veiem la ermita de Sant Salvador i la ermita de Sant Benet que està a uns 15 minuts i més lluny la creu i l'ermita de Sant Miquel, l'estació superior de Sant Joan, i a la dreta de la Gorra Frígia plaques de neu o de gel.


Ara anirem caminant per un lloc rocós diferent al bosc que ja hem deixat enrera, agafarem uns trams de escales de esglaons de ciment i còdols alternatius, que ens aniran baixant per un camí resseguint la paret de la roca fins arribar a la miranda dels ermitans, des d'on podem veure la basílica als nostres peus, això vol dir que estem a prop del final del nostre camí.






Anem baixant fins creuar-nos en el Pla de Santa Anna, el camí amb trams d'escales alternatius amb més de 800 esglaons fins al Monestir, passem pel pas dels francesos entre mig de roques molt estret i amb molta pendent, per molt que hi passo no deixo de trobar-lo espectacular.


I ara si anem passejant pel mig del torrent que ens portarà a través de les escales dels pobres a la plaça de l'Abat Oliva al centre del monestir




Aquí donem per acabada la caminada, que no ha sigut massa dificultosa si tu agafes amb tranquil·litat i estàs força avesat, nosaltres agafem el Cremallera de Montserrat fins Monistrol Vila de les 13:20 que enllaça amb els trens de la Generalitat R5 Manresa-Barcelona.



El total recorregut és d'uns 14 quilòmetres aproximadament, la propera vegada agafaré el contador de passos per calcular-ho millor.
Aquí podeu veure una pel·lícula de les fotos que vaig fer:





dilluns, 7 de desembre del 2009

Tornada a Sant Jeroni

6 de desembre de 2009

Ahir la meva dona i jo, vam tornar a fer una caminada matinal, de bon matí vam agafar el Cremallera de Montserrat  de les 8:48 hores i cap al Monestir.



Aquesta caminada no us la descriuré curosament perquè ja esta descrita en l'anterior article Monistrol de Montserrat a Sant Jeroni.




Aquesta vegada el que us vull explicar és la experiència que vam tindre després d'esmorzar un entrepà a l'ermita de Sant Miquel (que vam veure que la estan restaurant, al menys el vol de taulada exterior de fusta).

Vam continuar caminant i desprès de pocs metres superada la bassa, observant el paisatge al marge esquerra del camí sota un dipòsit d'aigua descobert vam veure unes cabres salvatges.

Exactament vam veure una cabra adulta i dues de petites, que maques en aquell paratge abrupte amb un dia serè i ben blau.





Ens va fer molta il·lusió veure aquests animalons, ens van alegrar el dia i la caminada.




Vam continuar caminant direcció al Pla de les Tarantules i a volta a la Gorra Frigia, cap a la miranda de Sant Jeroni pel camí nou.


Un cop allí vam reposar  i observar els paratges dels voltants, per cert que es veu poca neu al Canigó, Pedraforca, Monte-Perdido, etc., pel temps que estem.

Aquí al mirador ens tenim que posar els Polars però fins ara part de la pujada l'hem fet amb màniga curta, sembla mentida oi?







Decidim baixar fins al costat de l'ermita de Sant Jeroni, per menjar-nos  ajaguts sota d'una gran alzina una taronja a mitges, i cap avall fins trobar el trencall cap al pla dels ocells i de aquí cap a la plaça de Santa Anna i el pas dels Francesos, també un cop hem superat el trencall del Camí de l'Arrel uns metres més endavant però abans d'arribar al mig del torrent que porta a les Escales dels Pobres.

Sentim com davant nostre, cauen pedres cap al torrent, alcem la vista buscant el motiu, i sabeu que era? més cabres salvatges, però aquesta vegada era un ramant de set individus.

No vaig poder més que fer-los fotos i observar-los, avui un cop més.
I pensant amb tota aquesta experiència no he pogut resistir-me de explicar-vos-la


Aquest cop decidim tornar a Monistrol amb el Cremallera de les 13:35 hores.


Pràcticament en totes les caminades anem observant els ocells, i les pinyes rosegades per els esquirols a la baixada dels matxos, per cert, ara fa un parell de dissabtes vaig creuar-me amb un esquirol a l'entrada veïnal travessant el torrent de la Calsina, al sorprendre'l el vaig poder observar uns segons fins que va continuar el seu camí passant per davant dels meus peus.



També conills i perdius, però aquests animalons són els que quedant sense caçar per la propera batuda, pobrets! Encara no podem entendre que avui dia hi hagi gent que vagi per la muntanya (pels vols de Montserrat, La Calsina, El Piteu, El Solei del Barraquer, La Creu, Sant Salvador de les Espases, etc.) amb escopetes caçant, em tingut que passar pel seu costat i tot.
Jo crec, que avui dia aquesta situació per dir-ho d'una manera educada és MOLT INDIGNANT.


divendres, 4 de desembre del 2009

Tamarit-Bonsai

Tamarit, Tamarix 
Aquest cop us vull explicar una senzilla historia d'un arbre senzill.
En aquests últims articles de bonsais us explico histories de petits arbres senzills, que un cop acabats desprès de ser tractats amb molta cura, s'acaban creien que son grans arbres. Vosaltres i creieu una mica amb l'anima de l'arbre i la filosofia Zen? jo sí.
Un arbre lleig i senzill, tractat amb cura, ocultant la seva pitjor part i mostrant el millor que té, pot acabar sen un arbre preciós.

Tota aquesta reflexió em porta a fer-vos coneixedors d'aquesta història.
Un dia qualsevol vaig anar a comprar com de costum a una gran superfície i vaig veure uns arbrets molt petits, (encara que no necessiti res sempre miro per la secció de jardineria a tots els llocs que visito) tot just acabats d'arrelar a la venda com rosers, tamarits, fruiters, i silvestres.
Com que eren a un preu mòdic uns 5€, em vaig encapritxar d'un tamarit, i el vaig comprar.
Era d'uns 25 centímetres d'alt no més, el vaig plantar en una torreta gran, perquè el seu creixement també sigués ràpid, i el vaig deixar durant dos anys.

Desprès d'aquest temps vaig anar podant el creixement de l'arbre per donar-li una certa gràcia, (ja que era un "palote"), i  perquè pogués ramificar-se, li vaig podar la tija recta i li vaig donar continuïtat per una branca més jove lateral.

I així anar fent i filferrant-lo, per dominar-lo i donar-li  forma de desmai o ploraner. (em va donar la idea una foto d'un llibre que recordava que havia vist feia bastant temps, també d'un tamarit).
S'ha de tindre molta paciència perquè si que es deixa donar forma ploranera, però la seva naturalesa sempre el fa créixer amb verticalitat i això provoca un constant lligat de les branques joves, i ens pot provocar avorriment de insistència.

Desprès el vaig trasplantar en una torreta plana i quadrada de bonsai, i li vaig integrar una pedra a la base del tronc per donar-li un aire diferent, encara que aquesta pedra no m'acaba d'agradar de moment fins que no trobi un altre que m'inspiri li deixo, que us sembla?