dijous, 6 d’agost del 2009

Zona d'Escalada de Sant Quinti de Mediona


Zona d'Escalada de Sant Quinti de Mediona


Tot seguit reproduïm els capítols dedicats a l’escalada, l’espeleologia i les rutes del llibre de 76 pàgines, editat per Eduard Rafecas i Saumell i

patrocinat per l’Ajuntament de Mediona, l’any 1995 del que se’n van tirar 500 exemplars i que actualment està exhaurit.

La guia pretén recollir un conjunt d’activitats esportives relacionades amb la natura.

Comença amb un repàs de l’entorn geològic i de medi ambient i esmenta les edificacions més representatives de la zona.

És especialment inestimable la ressenya de l’àmbit de l’escalada a Mediona amb més de 120 vies que hi són representades amb el nom i graduació.
Ressenya i documenta també les cavitats del municipi i acaba amb lesRutes de les Serres  per recórrer en bicicleta de muntanya i caminant.

Es tracta d’un document de butxaca molt pràctic pels qui els agrada l’excursionisme a Mediona.

El venien a l’Ajuntament però actualment està  exhaurit. D’aquí que d’acord amb l’autor l’hàgim penjant en auest bloc annex perquè tothom hi pugui accedir.

Us recomanem que us passegeu per aquest bloc annex per reconèixer els punts d'escalada del congost de la riera de Mediona i el fondal de Valldellòs, de les coves i seguir la ruta de les serres de Mediona.

Etiquetes de comentaris: Entrada

Escalada a Mediona

Per als habitants de Mediona l’escalada es coneix de no fa gaires anys, probablement des que es comença l’equipament de la zona del Molí, només des de 1990, mentre que les primeres parets escalades al congost són de principis dels anys setanta,a les zones de les roques del Castell.
Les primeres vies varen ser obertes per alpinistes que van veure en aquelles parets una possibilitat per practicar l’escalada, però el seu objectiu, era entrenar per després poder intentar altres parets del Pirineu, Alps, etcètera. L’important és que aquesta gent tenia una ètica diferent que la del tipus d’escalada que es practica en aquests moments.
En l’època dels setanta no hi havia els escaladors de roca, sinó que s’anomenaven alpinistes, encara que també feien escalada en roca, però la filosofia era molt més a prop de l’alpinisme.
Consistia a assolir un cim determinat per diferents aspectes, com la bellesa de la muntanya, l’altitud o la firma del primer ascensionista... La maner de progressar, a més, no tenia tanta importància com el fet d’aconseguir l’objectiu, el cim.
Per posar un exemple, a un nivell destacat, Maestri (1970) va pujar al Cerro Torre (Patagònia) amb un compressor i un trepant per clavar uns burins per tal de superar l’últim tram de paret fins al cim.
Normalment s’utilitzaven tots els mitjans disponibles per anar endavant. A vegades no hi havia material, aleshores es feien servir alternatives casolanes, com tacs de fusta encastats a les escletxes, escarpes de ferro, passamans d’escala, etcètera, tot això per substituir els pitons encastadors i burins.
La solució per superar els trams més compromesos s’aconsegueix amb l’escalada artificial, que s’utilitza quan no es pot progressar agafant-se a les preses naturals de les roques. En aquell temps el límit s’anomenava V+, i quan es sobrepassava aquest nivell es continuava amb artificial.
A començaments dels anys vuitanta hi ha un canvi radical en el món de l’alpinisme ja que les tendències estrangeres arriben a Europa provinents de la costa Oest dels Estats Units. Els primers a rebre les influències són els britànics i els francesos.
La primitiva i romàntica idea de pujar una paret per assolir un terreny verge dóna pas a la recerca de l’escalada de dificultat o escalada lliure, amb la intenció de no utilitzar el material per progressar sinó solament de seguretat per a les caigudes.
*
Sectors d'Escalada de Mediona

Tot aquest gir fa introduir unes noves tècniques i nous materials per resoldre les tendències d’aquesta nova ètica. Apareixen els peus de gat, magnesi per a les mans, espits, etcètera, però el més important és el nou comportament dels escaladors, en constant evolució cap a la manera més pura d’escalar en lliure.
Però no tots són escaladors de mitges i magnesi, ja que hi ha un corrent diferenciat entre l’alpinisme, l’escalada esportiva i l’escalada artificial.
Així les vies d’escalada esportiva estan prèviament equipades de la manera més segura per facilitar tota la concentració en els passatges més difícils de superar.
Actualment hi ha una notable diferència entre un alpinista i un escalador. Això no vol dir que un alpinista no faci escalada en roca i al revés, però hi ha una filosofia de l’alpinisme i l’escalador esportiu.
A la zona de Mediona, la majoria de les vies estan enfocades a l’escalada esportiva, tot i que les vies de a zona del castell han estat respectades segons els primers ascensionistes. Només s’ha reequipat alguna reunió pel perill que existia.
Si agrupem tots els sectors surten al voltant de 120 vies de diferents dificultats, amb una alçada màxima de 32 metres.
Hi ha una possibilitat de fer pràctiques al rocòdrom del Casal de Mediona.
La graduació de les vies de Mediona està feta, en general, per pocs escaladors, per tant és probable que tingui petites variacions de criteri, tot i que una graduació és una dada subjectiva, però útil i desitjada.
Etiquetes de comentaris: Escalada

Sector 1 El Molí

Primer sector que trobem al congost que va de Mediona a Sant Quintí. Està format per una franja paral·lela al riu, que té 500 metres d’amplada per 25 metres en el punt més alt, encara que tenim vies de 5 metres a causa de la irregularitat de la paret.
*
Sector l'Hort

Les primeres vies van ser equipades l’any 1989 per Eduard Rafecas i Judith Ramallets i, posteriorment hi col·labora Josep Bertran. Les vies no tenen una continuïtat per l’amplada de la paret perquè hi ha trams de roca mediocre i seria perillós escalar-hi.
Així la zona està formada per petits sectors amb nuclis de vies. L’escalada és molt variada. Hi predominen les vies de sisè grau.

*
Sector b El Molí


L’orientació és excel·lent per escalar a l’hivern, ja que les parets estan orientades al Sud.
L’equipament és en la major part, apte per a l’escalada esportiva, tot i que hi ha possibilitats de practicar l’escalada artificial.

*
Sectors Sostret i Depuradora

Les reunions són amb mosquetó i anelles.













*
Sector Desploms


*
Sector Plaques

Etiquetes de comentaris: Escalada

Sector 2 La Balma

Sector situat en el punt que el congost s’estreny després d’uns camps. S’hi accedeix pel camí asfaltat que va del molí al castell. A uns 1.300 metres trobarem un desviament a l’esquerra que és marcat per una fita. El sector fou equipat per Judith Ramallets i Eduard Rafecas durant l’any 1994, encara que ja s’hi feien escalades. També hi ha una via per fer pràctiques exteriors d’espeleologia, equipada per Albert Ferrer.
Totes les vies estan equipades i tenen instal·lació per baixar. La via de la Bauma és considerada per diferents escaladors com un (8a), encara que fins ara n’ s’hagi pogut fer sense caure. Aquesta via té excessius punts d’assegurança per poder fer pràctiques d’escalada amb estreps.
Etiquetes de comentaris: Escalada

Sector 3 El Castell

Les parets del Castell són les més espectaculars i les que tenen més història.
Estan situades just a sota del desviament que va al Castell.
Josep “Piques” hi ha escalat junt amb altres companys durant quasi 25 anys. Moltes vies clàssiques no tenen graduació i si es volen escalar, caldrà portar el material segons el nivell de l’escalador i les observacions de cadascú.
Més recentment s’han obert tres vies de caràcter esportiu.
El nivell d’escalada esportiva és bastant alt, ja que les parets arriben a desplomar. Tenen quasi 30 metres en el punt més alt.
És un sector orientat al Nord, bo per escalar l’estiu.
Etiquetes de comentaris: Escalada

Sector 4 La Presa

Situades davant del Castell, són unes de les vies que tenen més alçada, fins a 30 metres, i amb possibilitat de noves obertures.
Les van equipar l’any 1991 Àngel Barrado, Josep Bertran, Judith Ramallets i Eduard Rafecas. L’equipament és de caràcter esportiu i l’orientació és cara al Sud.
Etiquetes de comentaris: Escalada

El Final de Mediona


L’últim sector del Congost.
El trobarem a 10 minuts del Castell, seguint el riu a l’esquerra.
Tenen una alçada màxima de 20 metres, i junt amb el sector de la Presa i el Castell, fou un lloc on s’escalava des dels anys setanta.
Les primeres vies equipades amb burins, són de Lluís Ràfols i Pep Riba.
Des del 1988 fins al 1991, Toni Rigol equipa la majoria d’itineraris de caràcter esportiu i deixa un sector de molta qualitat.
Malauradament, una colla de lladres robaren les reunions i van fer que ens en quedéssim sense.

dimecres, 5 d’agost del 2009

Les Baumes Corcades-Guia.Cat Osona

image

Divendres, 02 Novembre, 2007

«Cal una bona conscienciació per gaudir de la muntanya»

Les vies ferrades fa molts anys que existeixen, però és gràcies a les de les Dolomites que en Josep Maria Parareda i la seva dona Maria Rosa Aregall van decidir que hi podia haver una via ferrada a Centelles i van oferir-se a fer-la. L’any 2001 van plantejar l’iniciativa a l’Ajuntament i al Centre Excursionista de Centelles i tothom s’hi va abocar; nou mesos després es feia el primer tram. La via ferrada de les Baumes Corcades es va inaugurar el 9 de febrer de 2003 i ja hi han passat més de vint mil persones.
CENTELLES | Josep Paré- Iolanda Martín-
El 2005 es va ampliar la via amb la realització el pont nepalí més llarg d’Europa (69 metres), i més endavant es va fer una ampliació del recorregut fent un tram cap a la Tosquera. Per fer la ruta de la via ferrada de les Baumes Corcades cal superar un desnivell de 330 metres, el recorregut total és de 2500 metres, dels quals 500 són equipats. La pujada es pot fer en 2h 30’ i el descens en 45’. Encara que gairebé tothom la pugui fer cal anar ben equipat si no es vol tenir algun disgust. La vista i
el recorregut valen realment la pena.
Quant neix la via ferrada?
Nosaltres havíem estat 11 vegades les Dolomites fent algunes vies ferrades. Allà hi ha ferrades de tots els nivells i com que aleshores teníem el fill petit podíem triar el nivell que necessitàvem. Aquí no hi ha les parets verticals de les Dolomites i un dia es van obrir unes vies d’escalada i per accedir-hi es van posar algunes escales i un cable, vam veure que anava bé que la feixa era molt llarga i que hi havia molta feina a netejar-la. Ens vam engrescar i vam tenir l’idea de fer una via ferrada buscant l’itinerari. La Maria Rosa i jo vam fer el projecte el vam portar a l’alcalde, Miquel Arisa, i ho va veure bé de seguida. I a través del consorci turístic Portes del Montseny es va portar a terme. Nosaltres vam fer parets i alçades i el centre excursionista els camins, fent la primera fase.
És molt cara aquesta via ferrada?
Entre tot no va arribar al milió de pessetes (uns sis mil euros), i no podem oblidar que parlem d’una insfraestructura molt gran. Sabem que vies més petites que la nostra han costat un grapat de milions de pessetes.
És de franc o es paga per passar-hi?
Aquí es gratuït però a Còrsega i altres llocs s’ha de pagar. Nosaltres creiem que ha de ser una pràctica gratuïta i que només cal una bona conscienciació perquè tothom pugui gaudir de les activitats de muntanya sense impediments. Aquí tots ho hem fet de manera voluntària allà hi ha empreses especialitzades per fer-les.
Per què es tan car fer vies ferrades?
Els materials que es fan servir s’han d’amortitzar si ho fa una empresa. Nosaltres fèiem servir els nostres materials i les nostres eines. També hi ha factors a tenir en compte com el fet de penjar-se a treballar per gust o per diners. Aquí no estan regulades com poden estar-ho a França i allà es demanen homologacions, assegurances, etc. No es permet dur l’equipament de seguretat propi i cal usar el que ells tenen per qüestió de seguretat perquè el seu està revisat i saben que respondrà.

dimarts, 4 d’agost del 2009

La Llegenda de la muntanya del Cavall Bernat


Explica la llegenda, que fa molts anys un llenyataire molt humil que vivia en una població propera a Montserrat, treballant tot el dia fent llenya per tal de poder guanyar-se la vida ja que era molt pobre, tant que ell mateix havia de dur la llenya muntanya amunt i muntanya avall amb la força del seu cos.

Però un dia se li va apareix un cavaller amb una capa vermella damunt d’un cavall majestuós anomenat Bernat. El cavaller, amb una amabilitat inusitada, es va oferir a dur-li la llenya fins al peu del riu. Van carregar una gran quantitat de llenya sobre el cavall, tanta que semblava que el cavall no podria moure’s, però tant bon punt el cavaller li va dir:
“Cavall Bernat, Porta aquesta llenya a baix al Llobregat”
El cavall va marxar amb gran rapidesa i al cap de poca estona ja va tornar al costat dels dos homes sense la càrrega que duia. Aleshores, i per encara més gran sorpresa del llenyataire el cavaller li oferir convertir-se en propietari del cavall, posant-hi com a única condició, que al cap de 10 anys tornaria i que el llenyataire com que amb l’ajuda del cavall hauria aconseguit fer fortuna, l’hi havia de tornar un cavall igual que el que l’hi acabava de cedir. I si no podia complir la seva promesa, a canvi se n’hauria d’anar a viure sota les ordres del cavaller.
El llenyataire no va dubtar en cap moment, ja que va considerar que 10 anys i amb un cavall tant fort en tindria prou per fer fortuna i poder-l’hi comprar un altre cavall. I si en cas contrari, la fortuna no li somreia, anar a viure sota les ordres d’un cavaller no podia ser una mala sortida.
Van passar els 10 anys i el cavaller va tornar, tal com havia indicat. Però el llenyataire no tot i haver fet fortuna amb l’ajuda del cavall, s’havia dedicat a gaudir d’una vida benestant, però mai va trobar temps per comprar el cavall que devia.
El cavaller aleshores l’hi preguntà si havia pogut comprar un altre cavall igual de fort i valent que en Bernat, però el llenyataire l’hi va dir que no havia pogut trobar-ne un d’igual. Aleshores el cavaller es va treure la màscara i l’hi va mostrar la seva veritable identitat: era el diable. El llenyataire, atemorit ja que havia comprés que se n’hauria d’anar a viure al infern amb el diable es va posar a pregar imperiosament a la Mare de Déu de Montserrat, per tal que l’ajudés. Aleshores el cavall Bernat va llançar un gran renill i es va desbocar fugint muntanya amunt on es va convertir en roca, però no en forma de cavall sinó en una roca dreta i eriçada com totes les muntanyes de Montserrat.
El llenyataire es va veure salvat, i li va dir al dimoni que podia escollir qualsevol d’aquelles muntanyes que s’assemblaven tant al seu cavall Bernat. El diable enfurismat i vençut, va llençar un encanteri a la roca del cavall Bernat; “ningú no podria escalar-la, i el que ho fes si es home es tornaria dona, i si es dona es convertiria en home”.
Per això, avui dia els que escalen la muntanya del Cavall Bernat, sempre repeteixen l’escalada per desfer el malefici del diable.

dilluns, 3 d’agost del 2009

Via Pere Navalón a la Gorra Frigia


Aquí us deixo tota la informació que he trobat de la via Pere Navalón a la dreta de la via Fernando Lajarin a la Gorra Frigia.


diumenge, 2 d’agost del 2009

La Llegenda del Pont Vell de Manresa



Una vegada els dimonis es van apoderar de la ciutat de Manresa i es van instal-lar a sota el Pont Vell. Els diables endimoniaven totes les persones que passaven. Els cònsols de Manresa, desesperats, van pensar que demanant les relíquies d'un sant, els diables marxarien. I així ho van fer:

Van demanar les relíquies de sant Valentí als monjos del monestir de Sant Benet de Bages. Tant i tant les van demanar que finalment els les van deixar. Un cop a sota el Pont, les relíquies del sant van espantar els diables, que en van fugir per sempre més.

Els cònsols de Manresa van quedar meravellats quan van veure l'efecte que feien les relíquies deSant Valentí i van decidir que no les tornarien. Però un dia van desaparèixer i mai més no les van toranr a veure. Les relíquies van anar a parar dalt d'un turó enmig d'un esbarzers entre Sant Benet i Sant Fruitós de Bages. Una pastoreta que solia pasturar per allà les va trobar i les va portar a les autoritats eclesiàstiques. En record de la trobada, en aquell lloc s'hi va construir una capella.