Llegenda de la Font del Miracle o del Portal

A mig camí de Montserrat entre Collbató i el monestir, hi havia una frondosa font d'aigua fresca.

Tots els pelegrins l'aprofitaven per refer-se del cansament, apagar la seva set i poder reprendre el camí.

Però un dia, Veremond el Roig, senyor del castell de Collbató i home descregut i avar,

envià dos servents a la font amb l'encàrrec de cobrar tribut a tot aquell que hi anés per beure o per proveir-se d'aigua.

I així, aquell manantial quedà prohibit a la majoria dels pelegrins, que feien vot de pobresa.

Fins que un pelegrí, que pujava a la muntanya mig mort de set i de cansament, va voler beure de la font.

Els criats de Veremond el Roig, en veure que no duia diners, el van fer fora d'allà, amenaçant-lo de mort si no continuava el camí.

L'home a dures penes va arribar a l'ermita de Sant Miquel, i d'allà al Monestir, gràcies a la força que li donaven les seves pregàries.

Quan va arribar al portal del monestir, va caure mig mort; però aleshores, d'una roca va començar a brollar aigua, que anà a parar als llavis del pelegrí i el va salvar.

Des d'aquell moment, la font del malvat Veremond es va assecar i l'aigua va sortir per la font del Portal o del Miracle, al monestir.

A mig camí de Montserrat entre Collbató i el monestir, hi havia una frondosa font d'aigua fresca.

Tots els pelegrins l'aprofitaven per refer-se del cansament, apagar la seva set i poder reprendre el camí.

Però un dia, Veremond el Roig, senyor del castell de Collbató i home descregut i avar,

envià dos servents a la font amb l'encàrrec de cobrar tribut a tot aquell que hi anés per beure o per proveir-se d'aigua.

I així, aquell manantial quedà prohibit a la majoria dels pelegrins, que feien vot de pobresa.

Fins que un pelegrí, que pujava a la muntanya mig mort de set i de cansament, va voler beure de la font.

Els criats de Veremond el Roig, en veure que no duia diners, el van fer fora d'allà, amenaçant-lo de mort si no continuava el camí.

L'home a dures penes va arribar a l'ermita de Sant Miquel, i d'allà al Monestir, gràcies a la força que li donaven les seves pregàries.

Quan va arribar al portal del monestir, va caure mig mort; però aleshores, d'una roca va començar a brollar aigua, que anà a parar als llavis del pelegrí i el va salvar.

Des d'aquell moment, la font del malvat Veremond es va assecar i l'aigua va sortir per la font del Portal o del Miracle, al monestir.

Manresa 1345: La Misteriosa Llum que vingué de Montserrat....

Al·legoria de la Llum i l'Aigua en un dels pilars del Pont de l'Estació de Manresa

Cada 21 de Febrer la ciutat de Manresa commemora un nou Aniversari de "La Misteriosa Llum. Aquella que l'any 1345 i provinent de MONTSERRAT, va penetrar a l' església del Carme distribuint-se entre l'Altar Major i els laterals davant la sorpresa i l'estupor generals. Aquell portent, al voltant del qual es resolgué un problema que preocupava des de feia molt de temps: la construcció de la Sèquia per portar l'aigua del riu Llobregat fins al terme de Manresa per tal de mitigar la terrible secada amb que la manca de pluges fuetejava aquestes terres de la Catalunya Central. Obres de construcció que el bisbe de l' època Galzeran Sacosta no deixava passar per les seves terres. Prohibició que la necessitat feu que no fos escoltada i que va comportar l'excomunicació dels consellers i els constructors així com també el tancament de totes les esglésies.

Així les coses, de les altures va arribar la "solució" car l' Església Catòlica "va voler veure" en el prodigi de la LLUM la "intervenció de la Santíssima Trinitat". El cas és que, en el mateix any de 1345 va morir el bisbe Galzeran i el seu successor en Miquel de Ricomà, que va ser designat pel Papa, va signar unaConcòrdia amb la ciutat de Manresa i va alçar les penes imposades pel seu antecessor , atorgant permís per la continuació de la Sèquia que va arribar, per fi, a la ciutat, quaranta anys després del començament de les obres.

Així, en el moment àlgid d'aquest conflicte, va succeir que una Llum misteriosa procedent de MONTSERRAT, arribava fins l'Altar de la Santíssima Trinitat. El fet va ser enregistrat el 13 de Març del mateix any pel notari manrea en Pere de Bellsolà, que va recollír la declaració de vuitanta persones veïnes de la ciutat que havien presenciat el prodigi.

Prodigi, que es va interpretar com el "vist i plau diví" per la continuació de les obres. Hom diu que les campanes de les esglésies de Manresa van alçar el vol sense que ningú les toqués, i que molta gent es va acostar a l'Església a arrel del "Miracle".

El fet, va quedar indisolublement lligat a l'aigua i així és en l' imaginari popular commemorant-se cada any des d'aquell llunyà segle XIV fins avui, com a Festa Major d'Hivern. Amb el pas dels anys ha donat lloc a una bella festa que porta per títol LA FIRA DE L'AIXADA, on es recrea, cada vegada més i amb millors elements de perfecció la "Manresa Medieval", on en el transcurs dels dos dies que dura, es fan diverses representacions del "entredit de la Sèquia" amb la presència de tots els seus protagonistes i segellant-se la festa, com no podia ser d'una altra manera, amb una també virtual recreació de l'arribada de la MISTERIOSA LLUM. Aquesta representació del fenòmen lumínic es fa de nit, encara que, en la realitat, va succeir a plena de claror de dia, tal i com ho diuen els "Goigs de la Misteriosa Llum", que cada any es canten a l' esmentada església del Carme en l' Ofici Solemne que simbòlicament presidenix molts anys el Pare Abat de Montserrat.

Com a manresà, tota la meva vida ha estat associada a aquest fet misterios i a la seva tradició. Per això dic que poques ciutats com Manresa tenen el privilegi de celebrar un vertader esdeveniment OVNI (com segurament seria qualificat avui) del segle XIV, i que del bon resultat del qual, encara avui dia apaivaga la seva set aquesta ciutat(també amb una sequera galopant).

I de MONTSERRAT havia de venir aquella LLUM resplendent, d'on sempre hi ha hagut sihnes de LLUM i fins de SO, com quan es va trobar en el fons d'una gruta la Verge de MONTSERRAT on a part delsllums que es movien per dalt del cel també es van escoltar càntics com d'àngels... La tradició popular, de vegades, és la poesia de la història, i ens explica detalls i situacions que la "història" en majúscules tem de tractar. MONTSERRAT és doncs, com sabem, una font de llum inesgotable susceptible d'arribar al més fons de l' ésser humà que la vulgui conèixer i, com es demostra, existeix una rica tradició espiritual, esotèrica i ufològica per vivenciar, hi és latent...

I en l'etapa actual, que arrenca dels anys setantes,els Onces de Cada Mes, segueixen aportant al món, mes rera mes, noves experiències, albiraments, encontres i diàlegs oberts sobre les manifestacions de llum, que tenen com a referent singular la Muntanya de MONTSERRAT i l'esplanada on es reuneix la concurrència al voltant d'en Lluis Josep Grifol, el seu indiscutible creador.

Salutacions !!

Manuel Luis Tatjé

El suposat gran riu de Montserrat

De vegades hom té el costum de passejar entre piles de llibres, antics en algunes ocasions, d’oferta en d’altres, als quals no se’ls dóna massa atenció de bon principi. Va ser així com va arribar a les nostres mans La Cataluña Misteriosa (sic, 1977), l’autor del qual era en D’Arbó, un conegut periodista de temes paranormals. Dins del llibre constava un capítol «Misterios geológicos» [p. 137] que esmentava un fantàstic riu subterrani a Montserrat l’accés al qual semblava avui en dia impossible. 

La història resultava fascinant. A principis del segle XIX, un monjo, el Pare Gerard Joana (1769-1841), amb afany d’aventurer i explorador, a més d’un positiu esperit científic, s’endinsa per alguna cova situada al peu de la muntanya i sembla que arriba a trobar-se, quasi per casualitat, un profund barranc amb un riu que travessa pel seu fons. Aquesta és la història que D’Arbó explica en el seu llibre, resumida de la que el mateix Abat Miquel Muntades deixà escrita en la seva obra Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir (1866). 

Incansable el pare Joana en el seus estudis sobre la muntanya, i no satisfet amb les observacions es va preparar per una nova expedició. A tal efecte es va fer amb tots els mitjans necessaris per endinsar-se a la Cova del Salnitre, a Collbató. 

«D’aquesta manera, va entrar per un dels forats que presentava una de les estances de la Cova, portant sempre una brúixola amb direcció nord, convençut que arribaria o amb el pous de Santa Magdalena, o el pouetons de la roca del Lloro. 

Efectivament, superant dificultats i salvant distàncies pogué arribar molt a dins la muntanya i tant que, per tots els senyals, va comprendre que estava molt a prop o sota l’ermita de Santa Anna. 

Gojós ell i els seus companys de tant com havien aprofundit, creien que podrien arribar molt més endavant, quan varen trobar un barranc tan gran i d’unes distàncies tan sorprenents, que per molt que conferenciaren i pensaren, es van haver de convèncer de l’impossibilitat de salvar-les. 

I el que més els espantà fou el gran soroll que feien les aigües que corrien pel barranc. 

Llavors decidiren retrocedir, guiats sempre per les cordes que havien deixat en avançar, amb l’ànim d’estudiar i proveir-se de nous utensilis per una nova expedició» [Muntadas, obra citada, p. 34-35]. 

Aquesta és la història que ens narra l’Abat i que es reprodueixen a La Cataluña Misteriosa D’Arbó també afegeix que «a la carretera que va de Collbató a Monistrol, existeix una sortida d’aquest també misteriós riu subterrani de Montserrat. Una desembocadura per la qual flueix aigua intermitentment segons les pluges de la zona. Una altra desembocadura, també d’aquest riu, es troba en una cova que hi ha a Monistrol, a la qual s’anomena exactament igual que la de Collbató, Les Mentiroses; així doncs existeixen dues desembocadures conegudes d’aquests riu misteriós, La Mentirosa de Collbató i Les Mentiroses de Monistrol; ambdues desembocadures són intermitents i tenen més o menys cabal segons la època de pluges. Però resulta que existeix una tercera desembocadura, i a més és la principal, car el riu emergeix a l’aire lliure des de l’interior de la terra, en la mateixa plaça de Monistrol, a poca distància de l’altre desembocadura de Les Mentiroses de Monsitrol i a més en aquesta desembocadura l’afluència de l’aigua és contínua». [D’Arbo, obra citada, p. 141]. 

Com a primera aproximació a un tema tan aliè a nosaltres, ens va semblar convenient d’explorar sobre el terreny directament, intentant reconèixer els elements bàsics que D’Arbó cita en el seu llibre. Així, doncs, un mes després ens trobàvem recorrent els carrers estrets, encisadors d’altra banda, d’un poble al peu de la nostra muntanya: Monistrol de Montserrat. Havíem llegit que aquí emergia del terra el famós riu subterrani, a la plaça cèntrica el nom de la qual resulta significatiu per sí mateix: Font Gran. 

També dóna a aquest municipi la desembocadura de la intermitent Mentirosa de Monistrol. Després d’unes quantes anades i vingudes pels carrers serpejants, aconseguírem de localitzar les surgències, i per a la nostra sort –encara que en aquell moment ens resultava un xic molest– portava uns dies plovent, per la qual cosa l’aigua sortia abundantment per la Font Gran i pel «trop-plein» de la Mentirosa. 

Allà, al mateix centre de Monistrol de Montserrat, mentre un dia gris ens envoltava i deixava caure una dèbil pluja, que lliscava pels paviments mullats, i la boira s’arrossegava penosament entre les capritxoses formes de la muntanya sagrada, cosa que li donava un aspecte estrany, quasi màgic, estàvem contemplant «la sortida del misteriós riu subterrani de Montserrat». Efectivament, sortia una gran quantitat d’aigua, que sumada a la que ho feia per la Mentirosa, donava un cabal significatiu. Significatiu, però no un gran riu, ni tan sols riu. El podíem qualificar, si ens sentíem generosos, de rierol cabalós. Ocorria això després de dies de fortes pluges. Havíem topat amb la primera exageració de la història... 

Antoni Ardauy Dellà 

Jordi Ardanuy Baró 

Extret amb breu adaptació de: El Misterios riu subterrani de Montserrat. Un estudi complet del conegut riu subterrani de Montserrat i la seva relació amb les Coves del Salnitre. Hospitalet de Llobregat. Edició dels autors, 1995.

Comentari: Magnífic llibre, però molt curt. D’una manera animada s’aclareix perfectament que no té cap misteri la presència d’aigua en una muntanya, cosa que no sembla evident per a alguns passerells i crèduls. Però a més, es comprova que l’existència d’un fabulós riu és una llegenda aprofitada pels bastaixs de les paraciències.

La Llegenda de la Roca Foradada

la Foradada 930m,
Impressiona l'amplitud i la grandària del forat amb la panoràmica que ofereig des d'aquí d'alt tot resseguint la balma excavada a la pedra que acompanya al forat del que diu la llegenda


Que va ser el diable, perseguit per la Verge, qui d'un cop de cap, va foradar la roca, obrint un camí cap al infern.


La natura, la densitat dels materials i els segles van fer la resta de la feina.

La Llegenda de Fra Garí

La Llegenda de Joan Garí, lo dit Fra Garí del Montserrat

Fa més de mil anys , en temps del comte de Barcelona Guifré el Pelós, a la bonica muntanya de Montserrat vivia un ermità anomenat Joan Garí. Tot i que era fill de València, havia decidit viure retirat en una cova prop del monestir. Feia una vida d'oració i silenci exemplars, però sempre hi havia el dimoni que volia temptar-lo. Joan Garí, però, resistia les temptacions. 

El dimoni ja estava cansat que no li anessin bé les coses i decidí de jugar-s'ho tot a una carta . Se'n va anar a viure, disfressat d'ermità, a una cova propera a la de fra Garí, anomenada actualment la cova de Satanàs, i allà es van conèixer. El pobre fra Garí, que no sabia que aquell fos el dimoni, va estar molt content de tenir algú amb qui parlar de religió. 

En els plans del diable, l'ajudava un altre dimoni que havia posseït el cos d'una donzella anomenada Riquilda, filla dels comtes de Barcelona. Per més remeis que li donaven, ella mateixa deia que no li marxaria aquell mal esperit fins que no la portessin davant del fra Garí. 

Però mentrestant la noia patia molt. 

El pobre comte es va informar d'on vivia aquest ermità. Quan ho van tenir tot a punt, el comte, la seva fila i molts servents van fer camí cap a Monistrol. 

L'endemà matí, ja era davant de la cova . 

Fra Garí, amb el seu caràcter amable, rebé la comitiva. El comte li explicà el motiu del viatge. L'ermità va dir unes oracions i al cap de poc la jove quedà deslliurada del dimoni i ja no patí més aquells mals que l'horroritzaven. Tots es van alegrar molt que Riquilda tornés a estar sana i estàlvia. Però, tot i això, el diable no es donava per vençut i va dir que si la noia no es quedava nou dies pregant allà, es tornaria a posar dins del seu cos L'ermità deia que no podia ser, ja que la cova era massa estreta i no estava en condicions de rebre una persona de semblant categoria. Però davant la insistència del comte la noia es va quedar. 

Garí ensenyà Riquilda a resar i a ser una bona religiosa. L'ermità resistia tots els paranys que li posava el dimoni. Però una tarda no va poder aguantar més la boniquesa de la noia i s'aprofità d'ella. Així va caure a la trampa d'en Banyeta. 

L'ermità, que es trobava molt malament pel pecat que acabava de cometre, es deixà aconsellar. El dimoni li digué que el millor que podia fer era matar la noia i simular que havia sofert un accident. 

Aprofitant que la nit era molt fosca, fra Garí clavà un punyal al coll de Riquilda i li provocà la mort a l'acte. Després es posà a cavar un forat prop de la cova per enterrar-la-hi. Però, en posar l'última palada de terra , sentí al seu darrere una gran riallada. Era el fals ermità, que es convertia en un diable esgarrifós, i reia satisfet d'haver-se sortit amb la seva. 

Molt avergonyit per haver seguit el mal consell, fra Garí va fugir com un boig muntanya avall, fins a arribar al marge del Llobregat. Es volgué rentar les mans, però les taques de sang no li marxaven. L'endemà al matí es traslladà a Barcelona per confessar el seu horrible crim i demanar el perdó del bisbe. Però tan gran era el seu pecat, que el bisbe li digué que només el sant Pare de Roma el podia perdonar . 

El Papa l'acollí i li donà l'absolució, però ja que s'havia comportat com una bèstia , el condemnà a anar de quatre potes i sense mirar el cel fins que rebés un senyal de Déu. 

Així passa els dies a Montserrat menjant herbes i arrels. Tenia un pelatge fosc i llefiscós . Cada cop s'assemblava més a un ós . I passaren els anys . Fins que un bon dia uns caçadors que havien sortit a caçar senglars per la muntanya , trobaren aquell animal tan estrany, però d'aspecte dòcil. Se l'emportaren a Barcelona, per regalar-lo al comte Guifré el Pelós. Aquest manà tancar l'animal als estables, per tal que les seves amistats el poguessin visitar. 

Un dia hi hagué un bateig a palau. Els convidats tenien ganes de veure aquella bèstia tan estranya. I mentre molts se'n reien, el nen que acabaven de batejar va dir:

Aixeca't, fra Garí, que la teva penitència ja s'ha acabat!

Quina va ser la sorpresa dels convidats! Fra Garí s'aixecà i començà a donar gràcies a Déu i a explicar al comte el que havia passat. De seguida obtingué el seu perdó, però el comte demanà de veure el lloc on era enterrada la seva filla. 

Immediatament s'organitzà una comitiva que ben aviat va marxar cap a Montserrat. Així que foren al lloc on Riquilda era enterrada, el pare es posà a plorar desconsoladament. Però, anaven de sorpresa en sorpresa, i sentiren la veu de la noia que responia als seus precs. S'afanyaren a cavar per desenterrar-la, i al cap de poca estona la princesa sortí sana i estàlvia. 

Un senyal roig al coll era l'únic testimoni de tot el que havia passat. No cal dir l'alegria de tots plegats. I així s'escaigué el futur d'aquell parell de personatges. Fra Garí podria quedar-se a la seva ermita, dedicat a la seva vida d'oració i espiritualitat; mentre Riquilda fou abadessa d'un monestir, on aplicà tots els coneixements adquirits sota la direcció espiritual del bon ermità.

LLEGENDA POPULAR CATALANA

La Llegenda dels Pallers

Conten que, temps era temps, entre els homes hi havia una disbauxa i un lladronici, que res no estava segur enlloc. Aleshores, pels voltants dels Pouetons, vivien una família de gegants anomenats els Regira-rocs, que eren força agradats del que no era seu, i, com que eren tan forts i tan valents, tenien atemorits tots els veïnats de la rodalia. Un any es va escaure que els Regira-rocs van esguerrar la collita del blat, però no es van pas amoïnar. Van robar el blat de tots els camps propers, el van batre i, de la palla, en van fer uns pallers altíssims com mai no se n'hagin vistos d'altres de tan grans. Els seus veïns, desesperats, prou els van moure guerra diverses vegades; però, com que els gegantots eren tan forts, res no hi podien els pobres mortals. Però heus aquí que un dia, per un poder sobrenatural, els grans pallers van ésser tornats pedra i els Regira-rocs precipitats al fons de l'avenc dels Pouetons.

Y, en càstig de llurs malifetes i com a exemple per a tots que cada u era ben amo del seu i que calia respectar els béns d'altri.

Llegendes i Tradicions de Montserrat; Joan Amades

La Llegenda del Cap de Mort

Conten que, en aquells temps en que les bruixes governaven el món, cada centrada tenia una bruixa per reina. La bruixa que regnava a les Guilleries estava molt apesarada perquè se li va presentar un animalot ferotge que feia moltes més malifetes que ella i que semblava com si la volgués suplantar. La bruixa, tota amoïnada, va explicar el que li passava al rei de les bruixes, amb el qual es reunien cada dissabte dalt d'una muntanya de qui sap a on per rebre instruccions, per canviar impressions amb les altres bruixes i per omplir una xicra d'untets fets amb trenta mil herbes metzinoses bullides dintre d'una gran caldera de pedra, que remenaven amb una cuixa de criatura. Aquests untets servien per a untar-se’ls sota l'aixella, tornar-se un animalot i posseir el do de volar damunt d'una escombra. El rei Boc, que era l'amo i el qui governava les bruixes, va dir a la de les Guilleries que es procurés el os d'un bon cristià i que el tirés a la fera que li feia nosa, la qual el devoraria i a l'instant fugiria espaordida i la deixaria tranquil·la. Va succeir que un geperudet tafaner i indiscret va saber que les bruixes es reunien cada dissabte al cim d'una muntanya de vora del seu poble i, per tal de veure-les fer ball rodó, totes nues, al voltant de la caldera dels untets, es va amagar darrera d'una roca, però les bruixes el van descobrir i el van donar a la que regnava a les Guilleries perquè li servís de presa per a la bestiola que la volia suplantar. La bruixa va carregar-se el geperut, va cavalcar l'escombra i va arrencar a volar cap a la seva terra. Però heus aquí que en passar per damunt de la muntanya de Montserrat van tocar les campanes del Monestir, la bruixa va perdre la seva virtut i la seva forca, i ella, l'escombra i el pobre geperudet van caure penyes i cingles avall. La testa de l'infeliç va restar clavada damunt d'una de les arestes, on hom encara la pot veure tornada calavera, puix que l'acció del temps l'ha descarnada.

La Llegenda del Pas dels Francesos

Dins del recorregut per les Escales dels Pobres i abans d'arribar a l'encreuament de camins de la plaça de Santa Anna trobem el Pas dels Francesos i que la seva Llegenda recorda el lloc per on van passar els francesos quan van envair la muntanya. Anaven guiats per un traïdor de la terra que coneixia bé tots els viaranys de la serralada. La primera escopetada que van engegar els catalans, va tocar el traïdor que no havia tingut escrúpol de vendre’s al enemic pel diner miserable. El seu cos va caure rodolant per la muntanya i va anar a parar daltabaix d’un cingle. En anar roques avall van escapar-se-li els diners de mal Judes que havia cobrat per la seva traïdoria, que, com que eren de mal just, en escampar-se van tornar-se pedres perquè ningú no caigués en la temptació de voler-los recollir i no es condemnés com va fer-ho ell.

La Llegenda de la trobada de la Mare de Déu de Montserrat

La Moreneta

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat la van trobar uns nens pastors del Piteu, dins una cova l'any 880, després d'haver vist una llum a la muntanya. Quan el bisbe va saber la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a Manresa, però no es va poder fer ja que l'estàtua pesava massa. El bisbe ho va interpretar com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc en què se l'havia trobat, on va manar que hi construïssin l'ermita de Santa Maria, origen del monestir actual.

La Llegenda de la muntanya del Cavall Bernat

Explica la llegenda, que fa molts anys un llenyataire molt humil que vivia en una població propera a Montserrat, treballant tot el dia fent llenya per tal de poder guanyar-se la vida ja que era molt pobre, tant que ell mateix havia de dur la llenya muntanya amunt i muntanya avall amb la força del seu cos.

Però un dia se li va apareix un cavaller amb una capa vermella damunt d’un cavall majestuós anomenat Bernat. El cavaller, amb una amabilitat inusitada, es va oferir a dur-li la llenya fins al peu del riu. Van carregar una gran quantitat de llenya sobre el cavall, tanta que semblava que el cavall no podria moure’s, però tant bon punt el cavaller li va dir:

“Cavall Bernat, Porta aquesta llenya a baix al Llobregat”

El cavall va marxar amb gran rapidesa i al cap de poca estona ja va tornar al costat dels dos homes sense la càrrega que duia. Aleshores, i per encara més gran sorpresa del llenyataire el cavaller li oferir convertir-se en propietari del cavall, posant-hi com a única condició, que al cap de 10 anys tornaria i que el llenyataire com que amb l’ajuda del cavall hauria aconseguit fer fortuna, l’hi havia de tornar un cavall igual que el que l’hi acabava de cedir. I si no podia complir la seva promesa, a canvi se n’hauria d’anar a viure sota les ordres del cavaller.

El llenyataire no va dubtar en cap moment, ja que va considerar que 10 anys i amb un cavall tant fort en tindria prou per fer fortuna i poder-l’hi comprar un altre cavall. I si en cas contrari, la fortuna no li somreia, anar a viure sota les ordres d’un cavaller no podia ser una mala sortida.

Van passar els 10 anys i el cavaller va tornar, tal com havia indicat. Però el llenyataire no tot i haver fet fortuna amb l’ajuda del cavall, s’havia dedicat a gaudir d’una vida benestant, però mai va trobar temps per comprar el cavall que devia.

El cavaller aleshores l’hi preguntà si havia pogut comprar un altre cavall igual de fort i valent que en Bernat, però el llenyataire l’hi va dir que no havia pogut trobar-ne un d’igual. Aleshores el cavaller es va treure la màscara i l’hi va mostrar la seva veritable identitat: era el diable. El llenyataire, atemorit ja que havia comprés que se n’hauria d’anar a viure al infern amb el diable es va posar a pregar imperiosament a la Mare de Déu de Montserrat, per tal que l’ajudés. Aleshores el cavall Bernat va llançar un gran renill i es va desbocar fugint muntanya amunt on es va convertir en roca, però no en forma de cavall sinó en una roca dreta i eriçada com totes les muntanyes de Montserrat.

El llenyataire es va veure salvat, i li va dir al dimoni que podia escollir qualsevol d’aquelles muntanyes que s’assemblaven tant al seu cavall Bernat. El diable enfurismat i vençut, va llençar un encanteri a la roca del cavall Bernat; “ningú no podria escalar-la, i el que ho fes si es home es tornaria dona, i si es dona es convertiria en home”.

Per això, avui dia els que escalen la muntanya del Cavall Bernat, sempre repeteixen l’escalada per desfer el malefici del diable.

La Llegenda del Pont Vell de Manresa

Una vegada els dimonis es van apoderar de la ciutat de Manresa i es van instal-lar a sota el Pont Vell. Els diables endimoniaven totes les persones que passaven. Els cònsols de Manresa, desesperats, van pensar que demanant les relíquies d'un sant, els diables marxarien. I així ho van fer:

Van demanar les relíquies de sant Valentí als monjos del monestir de Sant Benet de Bages. Tant i tant les van demanar que finalment els les van deixar. Un cop a sota el Pont, les relíquies del sant van espantar els diables, que en van fugir per sempre més.

Els cònsols de Manresa van quedar meravellats quan van veure l'efecte que feien les relíquies deSant Valentí i van decidir que no les tornarien. Però un dia van desaparèixer i mai més no les van toranr a veure. Les relíquies van anar a parar dalt d'un turó enmig d'un esbarzers entre Sant Benet i Sant Fruitós de Bages. Una pastoreta que solia pasturar per allà les va trobar i les va portar a les autoritats eclesiàstiques. En record de la trobada, en aquell lloc s'hi va construir una capella.