dimarts, 26 de juny del 2012

Volta per les Ermites de Sant Jaume, Sant Pere i Santa Caterina


Aquest diumenge 17 de juny de 2012, hem convocat a traves del Grup Natura100 una sortida especial per les persones que ens estimen (o no, amics), però no volen vindrà mai o quasi mai a caminar amb nosaltres, perquè no tenen les mateixes condicions físiques nostres.
Al final hem sigut 6 amb les seves respectives parelles, Antoni Muñoz i la Carme, l’Arcadio Mank i l’Agnes, Xarli i la Marga, el singles que m’ho aviant demanat no han aparegut cap.
Aquesta vegada he dissenyat amb l’ajut inestimable de l’Antoni Muñoz, una caminada pujant des del Monestir pel camí de Sant Miquel, agafant la drecera a la Bassa de Sant Miquel i amunt fins el Pla de les Taràntules, enfilant-se fins l’ermita de Sant Jaume, desprès ens arribarem a l’ermita de Sant Pere i també a la de Santa Caterina, pels més agosarats acabarem pujant una bona cresta per baixar per una canal al principi de les escales de Jacob amb Sant Onofre.

  • Tipus de sortida: Caminada
  • Lloc de sortida: Aparcament del Monestir de Montserrat
  • Participants: Antoni Muñoz i la Carme, l’Arcadio Mank i l’Agnes, Xarli i la Marga
  • Data: Diumenge 17-6-2012
  • Distància: 10,26 quilòmetres
  • Desnivell positiu: 543 m. metres
  • Temps: 04:30 h.(+-)
  • Dificultat:Fàcil, només la pujada a l’ermita de Sant Jaume i la grimpada de II/III, si no s’esta acostumat.
  • Observacions: Les aproximacions a l’ermita de Sant Pere i de 
    Santa Caterina, inclús amb el mapa alpina poden ser confuses i perdedores, millor portar el track en el GPS.
















Aproximació

La aproximació la podem fer per bastants llocs diferents, però nosaltres ho vam fer des de Monistrol de Montserrat, trobes molt ben indicat a l’esquerra l’inici de la carretera BP-1121, que en uns 9 Km. ens porta passant per les barreres i ticket de l’aparcament de Montserrat aprop del Monestir. (un cotxe tot el dia 5,5€, Federats 3,5€, s’ha de pagar manualment i mostrar el Carnet de la FEEC/FEDME).




Inici
Només arribar que encara no haviam ni baixat del cotxe, arriba l’Arcadio i l’Agnes i aparca al nostre costat, així que ho hem fet el més aprop possible del Monastir, agafem les motxilles i comencem a travessar al llarg del Passeig dels Escolans, tot el reguitzell de paradistes de la Mel i el Mato, be a aquestes hores del matí (9h), tot just si posen, hahah
fins esperar 5 minuts davant de la cafeteria que era el segon punt de trobada, com no respira ningú més, continuem.

Un cop superem a ma esquerra l’estació del cremallera seguim l’acera fins que ens fa tomba i seguir amunt pel camí encimentat amb força pendent, direcció a Sant Miquel.

Anem pujant tranquil·lament que d’això es tracte i gaudint de la serenor i la lluminositat  que ens ofereix l’entorn, amb molta calor això si.

En una estona superem el càmping i en uns metre més l’ermita de Sant Miquel i al poc la bassa (a la nostre dreta), que avui veiem quasi buida.

Només passar la bassa a la dreta veiem un caminal recientment desbrossat i que ens fa de drecera per arribar al Pla de les Tarantules o a la plaça que es forma davant l’estació superior del funicular de Sant Joan.

A l’altre extrem de la plaça i seguint les indicacions podem seguir a l’esquerra pel que seguim a Sant Joan.
Per aquest voltants que estant perfectament indicats podem visitar i recorra varies opcions per visita la zona de Sant Joan i les seves ermites.

Però ja una en concret més amagada i incognita, que encara que es visible des d’abans de baixar al Pla de les Tarantules,  poc abans de la nostre arribada, es una total desconeguda, pot-ser perquè dintre de les ermites d’aquesta zona es la que mostre una mica més de dificultat i jo vull intentar fer-la més assequible i convença de que amb molt de compte no es tant complicada la seva aproximació.

Seguint el camí a Sant Joan i abans d’arribar a l’ermita nova de Sant Joan, que veiem a l’esquerra del camí, a la nostre dreta podrem veure un nou i flamant retol de color verd, explicatiu de la fauna i flora que ens envolta.

Entre aquest retol i la paret, que és la roca de la Miranda de Sant Joan, (que tantes vegades he rapelat), s’inicia el caminal discret que en constant i progressiva pujada ens porta a trobar el mur natural que tindrem que grimpar fins els peus de la pared obrada de l’antiga ermita de Sant Jaume. Des del peu d’aquest mur rocallós ja podem veure per orientar-nos les restes del lloc, però fins que no hi arribem del tot no podrem gaudir dels seus racons i secrets.
Ermita de Sant Jaume de la Gorra Marinera
La pared obrada pot-ser el més entretingut de superar perquè se’ns pot caure algun adob i la timba que tenim als peus imposa una mica, però si la roca esta seca, no rellisca.
Amb molta precaució pugem i abans de xafardejar aquest indret esmorzem perquè ja comencem a tindre gana, son un quart de onze.

Esta orientada a migdia, pertany a la regió de Tebas. Es troba al peu del cim de la Gorra Marinera, des d’on podem observar diversos parabolts de la Via del Davant, al camí del Pla de les Taràntules, molt a prop de l’estació superior del funicular de Sant Joan. Va ser construïda al voltant d’una cova natural que bé podria haver estat un habitacle d’anacoretes. Es divisa des de la plaça del Monestir, per la qual cosa cridava l’atenció dels pelegrins. Ubicada en una situació privilegiada té unes vistes excel·lents, de fet es poden veure totes les altres ermites exceptuant la de Santa Magdalena. Va ser destruïda l’any 1812 per l’exèrcit francès.

Estat actual
Es conserven restes consolidades de l’antiga ermita però no es troben en un bon estat de conservació. Les ruïnes són disperses per la vessant de la muntanya i les rodalies de l’antic edifici. Tot i això, es poden visitar restes de balma, dels murs de pedra, de les dues cisternes d’aigua per a l’aprovisionament, d’un canal d’aigua en roca i de terrasses. Entre les restes d’aquesta ermita cal destacar la presència de ceràmiques escampades als peus de les ruïnes i a mitja muntanya. Per la seva privilegiada ubicació compta amb una bona panoràmica.

La Marga queda encantada, encara que aquest lloc per la seva situació no es massa xafarder, però desprès d’esmorzar, li mostro els encaixos a la roca per recollir aigua de pluja i el diposit i a l’extrem per un caminet molt estret be el millor, unes vistes impressionant per sobre de la Basílica de Santa Maria.
I si alcem la vista podem veure, Els Flautats, la Tebaida i Tabor, es espectacular i vertiginós, desprès d’escoltar les campanes del Monestir.
Comencem a fer la baixada desfent i revivint els mateixos passos que hem fet a la pujada,  perquè encara li vull mostrar un parell de llocs més, encara que el principal ja a sigut molt interessant.
Ara un cop hem arribat un altre vegada al camí principal de Sant Joan ens dirigim a passar pel costat de l’ermita i en lloc de girar pel camí encimentat a la dreta que porta a les restes de les ermites antigues, que ja coneixem, de Sant Joan i Sant Onofre.
continuem endavant pel camí de terra, només en 2 metres veiem que comença un altre a l’esquerra, pel que entrem amb un petit salt de mig metre, el sender continuar zigzagegant durant 140 metres, pel mig d’un bon alzinar, una mica brut per aixó, fins que arribem a un coll molt rocallos, a l’altre extrem podem trobar el Bassal dels Corbs, a on comença la via La Torna III, nosaltres hem vingut fins aquí simplement perquè des d’aquest lloc tenim una vista privilegiada i única dels Frares Encantats i Agulles de Montserrat, es com una postal, el millor es viure aquest moment.
Ara seguim per l’esquerra pel caminal pedregós indicat amb fites i en menys de 130 metres trobem que tenim que flanquejar un esperonet de baixada punt de cruïlla entre l’ermita de Sant Pere i de Santa Caterina, a la dreta a Santa Caterina que i anirem desprès, ara seguim per l’esquerra endavant seguint les distanciades fites i en uns 210 metres arribem a la balma on trobem encastada les poques restes de l’ermita de Sant Pere, només algun fragment de mur de pedres mal apilades.
Existien notícies de les restes d'una ermita de Sant Pere situada molt a prop de les ruïnes de la de Santa Caterina, a la regió de Santa Magdalena o Tebes. Sense que se’n sàpiga de segur la localització.

Aquí reposem tots una estona, també per situar-nos en aquest emplaçament tant ocult i remot i al mateix temps tant proper de Sant Joan, amb la plana de la Anoia i el Bruc als nostres peus i una modesta creu feta amb dues branques al cap de la dreta.
Ara tornem segunt les nostres passes fins la cruïlla a sota l’esperonet que ara seguirem cap a la dreta durant 105 metres, en poc, quan entrem de ple a l’alzinar ja trobem el camí ben canalitzat amb cordes fixes de suport i barilles de ferro suportant els travesses fets de troncs que aguanten els esglaons guanyats al terra, fins als voltants de l’ermita on trobem un retol que ens situa a l’ermita de Santa Caterina i ens demana “Silenci”.

L’ermita de Santa Caterina pertany a la zona de Tebas. Es troba a 150 metres de l’ermita de Sant Joan vers el migjorn enfonsada sota una roca, molt a prop del Torrent de Santa Caterina. Està bastida aprofitant una balma natural sota una penya, a l’extrem d’una vall assolellada i solitària. Era una ermita molt poc transitada i visitada ja que no quedava al peu de cap camí. Es va construir al segle XVII al costat de les runes de l’antiga ermita de Sant Pere, que va ser enderrocada l’any 1677. L’ermita de Santa Caterina era popularment coneguda com l’ocelleria de Montserrat per la gran quantitat d’ocells que hi niaven a prop. La seva capella tenia la característica d’ésser coronada per una llanterna rodona. Va ser destruïda per l’exèrcit francès el 1812.  
Actualment i podem observar diverses construccions obrades dins la balma.
Els habitacles en el seu interior son prou còmodes i equipades per poder pernoctar, es de les millors equipades que he vist de Montserrat.
A fora i podem veure com queda oculta per la vegetació de les mirades dels visitants de Sant Joan, he inadvertida inclús a pocs metres de distancia pel seu enclavament clau.
Les finestres de fora pintades de color blau cridaner fan contrast amb la verdor dels arbres i la llum tímida del resol.
Poden observar una hamaca segurament per la integració de l’ermita amb les seves becaines estiuenques i un trapezi modest per exercitar la musculació i no quedar adormit immers en aquesta pau.
Ara tenim que abandonar aquest lloc idilic i continuar durant 280 metres, per pujar pel camí que normalment es te d’arribada, un cop al camí principal ens trobem a 30 metres de l’ermita nova de Sant Joan.
Grimpada
Ara tornem a agafar el camí ampla fins arribar a la desviació d’abans per anar en direcció al bassal del Corb, però aquesta vegada seguirem rectes pel estret camí que se’ns obre davant, a la nostre dreta vorem esculpida a la roca unes canals, pujarem amb els peus per dins la canal i en quan encarem una pared de roca a la nostre dreta molt costeruda amunt durant uns 130 metres de magnifica i esgotadora grimpada que de ben segur posa a prova els bessons de tots, alguns quan van fer cim deien que ja tenien “trillizos” en lloc de bessons, hahahah.
Un cop a dalt reposem uns pocs minuts i per la nostre dreta encarem una baixada d’aquelles del cul a terra que ens porta a un coll entre canals agafem la de la dreta que amb paciencia i saltant algun que altre impressionant boj, anem baixant molt entretinguts i a la guait fins que es va tornant més planera per arribar a la cruïlla per anar cap amunt a l’esquerra a les Magdalenes, a la dreta  l’inici del camí de la travessa de les ermites de Sant Onofre i Sant Joan.
Les Escales
Nosaltres baixem per les escales per trobar el camí de Sant Joan en direcció ara cap al Pla de les Taràntules.
Ara des del pla agafem direcció al camí cimentat cap a l’ermita de Sant Miquel i passant de llarg la drecera a la bassa anem baixant sense preses i una mica cansats cap al Monestir a trobar els cotxes a l’aparcament.
Es una caminada moderada més que fàcil per les persones no acostumades a caminar, però crec que en nom de tots els que l’hem fet que val la pena fer la suada. Siauuuuuuuuuuuuuuuuuu

 


dijous, 14 de juny del 2012

Via Carles + Mompart a la Gorra Frigia


Via: Del Carles + Mompart 190m.
  • Zona: Montserrat -Gorros-
  • Dificultat: IV+
  • Grau d’exposició: Baix
  • Grau de compromís: Baix
  • Aperturistes Via Carles: A. Cardona, el 5 d'abril de 1987 Re-equipada al 2010.
  • Aperturistes Via Mompart : A. Mompart i Antònia Caparrós, el 18 de setembre de 1955.Re-equipada per Jordi Brasil al 2008.
  • Material: Cintes Expres
  • Orientació: Est
  • 2 Cordades: Salva, Xarli i Manel, Santi
  • Data: 9 de juny de 2012 


    Aproximació:

    Per arribar fins la Gorra Frígia ho fem amb el funicular de Sant Joan, que sortint del monestir ens deixa a l’estació superior.

    Des d’allí només hem de prendre el camí nou de Sant Jeroni i direcció cap a la Gorra.


    Un cop estiguem al peu de la Gorra Frígia hem de localitzar una creu de ferro que hi ha a una desena de metres del terra. La via s’inicia uns metres a l’esquerra de la seva perpendicular (parabolts verds visibles des del mateix camí de Sant Jeroni).







    L1(IV+)35m
    La primera tirada l’encapçala el Salva com de moment tota la via, fins que jo no agafi una mica més de veterània, la via no té cap més secret que el d’anar seguint el recorregut que ens marquen les xapes de color verd. Encara que nosaltres com ja trobem la via ocupada anem uns metres a la dreta sense assegurances, només una cinta a la creu de ferro i fer diagonal fins la primera R1.
    Es tracta d’una rampa inclinada amb la roca típica de Gorros i amb algun tram puntual lleugerament menys fàcil que la resta. En aquesta R1, ens juntem amb un altre noi d’un altre cordada i el Manel, mentre jo asseguro al Salva, ara surto jo i deixo al Manel que esperi al Santi.




    L2(IV+)30m
    Aquesta segona tirada continua amb la mateixa tònica de la primera, tot i que trobarem un tram lleugerament més vertical, però de seguida es torna ajeure. Malgrat això, la presa és tant bona i cantelluda que ni ens adonarem.
    Jo aquest tram de via es la segona vegada que la faig i potser, com que ja he fet unes quantes vies més, la disfruto més i no pateixo gens. Aquesta R2 per mi i els meus peus la trobo més còmode que l’anterior, la visió ara ja comença a ser espectacular.


    L3 Flanqueix de la R2 de la Carles fins la R2 de la Mompart (IV). 30m.
    Segueixo assegurant jo al Salva i ell comença el flanqueix d’enllaç, sent el nostre L3, travessant les cordes d’una colla que estan fent l’Adria.
    i seguint a trobar un llaví una mica més complicat i entrar en un forat a on trobem la R2 de la Mompart, que per nosaltres es la nostre R3.


    L4 IV 35m.
    Des d’aquesta R3 asseguro al Salva mentre arriba al Manel, la tirada comença seguint el llaví cap a la dreta fins trobar un Marlet que ens encara per una espectacular aresta cap amunt, un pas molt espectacular.
    La resta dins de que es vertical ja un bon cantell, a l’arribar al Water una coveta que com que el Salva la troba plena munta una reunió apart un metre i mig per sota a la dreta la R4, per no creuar cordes, ni incomodar a ningú.


    L5 IV 30m.
    Fem una altre tirada amb un festival de preses encara que s’ha d’anar igualment amb compte, perquè no deixa de ser vertical en els seus primers metres fins trobar la R5 ja en una posició molt inclinada i còmoda. Aquesta es una reunió compartida amb altres vies, ja que la majoria parteixen d’aquí al cim amb alguna petita variant.


    L6 III-II 30m. al cim
    Fa estona que no veig al Manel i el Santi, amb les altres cordades s’ha hauran endarrerit, el Salva a tirat cap al cim per una esquerda diagonal que s’esfum per l’esquerra del nas. Els de l’Adria van un metre abans del nas cap a munt.
    Jo segueixo al Salva i al cim trobem la cordada de “Les Puputs”  la Trini i la Rosa i amb nois d’altres cordades que ja se’n van per deixar lloc a totes les cordades que venen al darrera impressionant el reguitxell d’escaladors.
    Pujant els companys de via de l’Adria i la fem peta, mentre arribant el Manel i desprès el Santi.
    Entre les colles ens fem la foto finish del cim i baixem per la Normal.
    Ha sigut un matí fantàstic amb el que m’he trobat escalant molt be i comode, hem fet pinya i amics, que més es pot demanar d’un matí montserratí.


    També podeu consultar aquesta sortida en el blog de la Trini i Salva Via Carles + Mompart i la escalada de Les Puputs a la Via Joan Marc


dimarts, 12 de juny del 2012

Per Canals i Cims de la Tebaida més l'Elefant


Aquest dissabte 2 de juny, entre el Antoni Muñoz i jo (Xarli) i aprofitant-nos de la bellesa de Montserrat, hem muntat una sortida “canyera” que ja teníem mig aparaulada, hem quedat a les 8:30 a la Casa Gallega a peu de Ctra. C-55 a Monistrol de Montserrat, per organitzar-nos i omplir cotxes, es pot aparcar millor en el Parc de l’Auvernia amb accés a un lateral al llarg de la C-55.








Aproximació:

des de la Ctra. C-55 agafem les indicacions per pujar al Monestir de Montserrat per la BP-1.121, quan arribem a la cruïlla davant les barreres de l’aparcament del Monestir girem a la dreta cap a la Ctra BP-1103 i en uns 150 metres trobem espai a la dreta (si no esta ple) per aparcar.
Des d’aquí creuant la carretera, a les escales a on comença el corriol que ens enllaça amb el camí dels Degotalls hi han 90 metres i pocs menys a trobar la Canal del Pou del Gat a la dreta del gir a l’esquerra del caminal principal, amb tot de marques de pintura indicant que no passem.

  • Tipus de sortida: Travessa per Canals i Cims
  • Lloc de sortida:Camí dels Degotalls a la Ctra BP 1103
  • Data: Dissabte 2-6-2012
  • Distància: 8,9 quilòmetres
  • Alçada màxima: 1.138m.
  • Alçada mínima:    633m.
  • Desnivell positiu: 666 m. metres
  • Temps: 05:30 h.(+-)
  • Dificultat: Mitjana a la Canal del Cavall Bernat, Fàcil-Mitjana a la resta de Canal i cims.(grau II/III).
  • Sensació de dificultat: Alta a la Canal del Cavall Bernat pel seu actiu desnivell, sobre tot si es te vertigen i a la pujada al Cap de Mort,  el Serrat de les Onze Hores i al cim de la Roca de Sant Salvador per les caracteristiques del pas a superar.



Ara comencem una canal amb bastant desnivell en la que tenim que anar superant durant els seus 540 metres, trams de roques i algun petit tram equipat que ens ajuda a travessar una torrentada, entre giragonses anem escalfant i entre mig de autentiques parets rocoses plenes d’orella d'os esplèndidament florida.
Arribem al Camí de l’Arrel a on trobem un retol indicador per orientar-nos.

Nosaltres ara seguirem durant 1,2 Kms., pel camí de l’Arrel direcció a Can Maçana.

A molts pocs metres primer trobem la Canal Plana, desprès d’un quilometre trobem la Canal dels Arítjols i a uns 200 metres més endavant trobem a l’esquerra les marques per anar a la Canal del Cavall Bernat.


La meva primera sorpresa es trobar que han canviat la corda de l’inici, ara es gruixuda i de color blanc i que conviu amb les anterirors, encara que molt més còmoda i amorosa, comença primer l’impacient Antoni, que dona dinamisme i ràpidessa al grup, jo que ho tinc que controlar tot al detall, deixo passar davant meu a l’Anton, que li dona serenor i maduresa al grup, per pujar en paral·lel a ell i vigilar-lo, és la seva primera vegada.
Quina imatge en be al cap, quan penso en el que deu sentir, recordant la meva primera vegada.
Amb bastants nervis, calor i un xic engarrotat, va superant tots els trams dels 445 metres de recorregut.
La Mar de 11 anys em seguia darrera meu i per davant de la Rosa,(la seva mare), una nena molt eixerida, atrevida i simpàtica, que no es va arronsar ni un sol moment, com la Rosa.
El Alberto Ballesteros anava tancant files, dona confiança a la rereguarda
i fent fotos com un descosit, era la primera vegada que també la feia.
Un cop tots al coll del Cavall Bernat vam esmorzar i refrescar una miqueta.
Des d’aquí vam observar la paret dels diables del Serrat de les Onze i l’ermita a la que desprès aniriem.
Al Antoni va anar a la Miranda del Cavall per fer-nos fotos a tots des d’una altre perspectiva i nosaltres al mirar-lo a ell, li vam fer fotos i també a una preciosa visió dels Flautats i les Gorres.
Ara baixem rectes avall els 90 metres que ens separen del camí principal, que seguim per la dreta cap al Cap de Mort, en uns 200 metres arribem a una llengua de pedra que puja per la nostre dreta i en línia del principi del Cap de Mort.
Només son 100 metres senzills de grimpada de III grau, en la que també podem fer servir, si cal una corda fixa nuada, que va pel voral de l’esquerra, fins arribar a la cruïlla per la que desprès de visitar l’ermita de Sant Antoni agafarem per anar al cim del Cap de Mort.
Ara seguim quasi planejant els 90 metres pel mig d’un alzinar, i boixos fins arribar a l’ermita.
Encara que no es la primera vegada que volto per aquests indrets, no paro mai de sorprendrem i renovar al meu amor incondicional a aquesta muntanya.
Davant nostre el Cavall Bernat i la seva moreneta al cim, tot un repte que encarà tinc pendent, voltem per aquí, juguem jo una mica al trapezi i molt la Mar, que ja es veu que ho porta a la sang, ara marxem per anar a pujar el Cap de Mort.
Ara tornem enrere pel caminal que hem pujat fins trobar ara a la dreta (125m.), el vial que ens porta a trobar en pocs metres les instal·lacions de cable de vida, per anar a voltar el Cap de Mort, nosaltres en aquest ocasió no ho fem i anem directes al encaix entre roques (35m.), a on trobem la corda fixa a l’esquera, per pujar al cimall del Cap de Mort, també si voleu podeu consultar aquest enllaç per conèixer La Llegenda del Cap de Mort.
Des d’aquí continuem tenint unes vistes impressionants que van voltant sobre la mateixa zona de avui la Tebaida.
Anem baixant per la mateixa corda que hem pujat a on la màxima dificultat es, no fer-se mal quan arribem a l’alçada de l’encaix entre roques.
Ara un cop superat l’encaix seguim a la dreta a on veiem un forat a la roca que ens encurioseix per buscar la foto excepcional.
Serrat de les Onze Hores 1.138m.
Ara seguirem durant 230 m., flanquejant cap a la dreta per trams rocallosos sense camí però en molts trams equipat amb cable de vida i cordes, fins trobar una aresta d’alzinar que ens porta a un coll des d’on ens dirigirem directament amb una grimpada senzilla al cim del Serrat de les Onze Hores.
Un altre vegada torno a quedar meravellat de les vistes que podeu seguir a les fotos des d’aquest cim, en la que podem veure d’una manera especial el Cavall Bernat i Els Flautats i Les Gorres en una sola visió i un angle d’alçada impressionant.
També podem veure l’ermita de Sant Antoni des de sobre i agafar esgarrifances només de pensar que estem a sobre de la Paret del Diable.
Ara anem desgrimpant aquest petit pas de III i baixem els passos rocosos per passar de llarg l’inici de la Canal dels Avellaners i fins arribar al camí principal, per encarar la travessar del Serrat de les Lluernes, tornant a passar per davant del Cavall i de la Canal dels Arínjols, la Canal Plana i el Pas dels Flautats fins pujar amb gir a l’esquerra al clatell de la Prenyada.
Roca de Sant Salvador (l'Elefant)
Aquí a l’esquerra trobem una discreta fita que ens marca el caminal que ens puja molt de pressa als peus de l’elefant, tenint que superar un parell de grimpades, un flanqueig i un petit i estret romenage que en superar-lo ens deixa entra la Roca de Sant Salvador i l’Elefant, caminant fem cim a l’esquerra a la Roca.
Aquí podem observar el darrera de la Mòmia i la Cadira del Diable, etc.
Tornem a desfer el camí baixant  per l’encaix i desgrimpant fins arribar al coll a on a ma esquerra s’intueix el camí que va a l’ermita de Sant Salvador.
ubicada en una balma obrada i tancada, encaixada a sota l’elefant i que no esta condicionada, no té cap equipament bàsic de res i és molt rusticà d'uns 2m quadrats i amb un aljub d'aigües pluvials a l'exterior, des d’on podem veure La Mòmia.
Segons m’han dit sembla que ara i viu l’últim ermita de Sant Antoni, que si ha traslladat.
Ara anem baixant direcció a Sant Benet, pel camí se’ns ajunta una escaladora que sembla que a agafat un cop de calor i a deixat la cordada per esperar-se al refugi, sembla que no coneix gaire aquests voltants i l’acompanyem fins al davant mateix.
Nosaltres seguim fins enllaçar el Camí de l’Arrel fins trobar la cruïlla del Pla de Santa Anna, per seguir baixant ara ja corrent per les ganes d’arribar i la sed per les escales superant el Pas dels Francesos, aquests trams estant molt concorreguts.
Arribem a la Font del Miracle ubicada  a l’arribada al conjunt monàstic de Montserrat i a la plaça davant  El Portal, us deixo un enllaç de la seva Llegenda de la Font del Miracle o del Portal, mentre nosaltres fem una filera al llarg dels seus brolladors, semblem camells omplin el diposit, hahahahah.
Un cop saciats de sed, seguim per anar a saludar com no, al meu amic Poli, el venedor de mató i altres delícies.
Davant del Restaurant nou, podem veure un pas zebra, que ens obre pas a l’inici del Camí dels Degotalls
Comencem a pujar uns esglaons i arribem al Magnificat, amb una placeta amb un petit llac artificial amb nenúfars, be ara aquest espai esta bastant descuidat.
I a l'esquerra, una sortida pel darrera del Monestir, (per on porten els monjos al seu cementiri, que trobarem més endavant), on s'ajunten els dos accessos i ens situa a l'alçada del camí que a continuació recorrem observant el sentit dels valors d’aquest camí dels Artistes i de les Majòliques Marianes fins arribar desprès d’un quilometre a la primera decrecera a la dreta que ens baixara en 420 metres a la carretera i a l’aparcament.
Es una volta molt recomanable a on també us facilito el seu track, només us demano que si la feu us ho passeu tant be com nosaltres i ens ho feu saber.
Siauuuuuuuuuuuuuuuuu