divendres, 28 de setembre del 2012

Via Escalada Virtual a la Cara del Mico


Via: Escalada Virtual
Agulla/Paret/Cim: La Cara del Mico
Zona: La Plantació -Montserrat-
Dificultat: V+
Dificultat obligada: IV+
Llargària: 115m (20+20+27+38+Terestel 10)
Aberturista: Guillem Arias, 2012
Grau d’exposició: Baix
Grau de compromís: Baix
Oreintació: Sud-Oest
Equipament: parabolts
Material: 12 cintes exprés i (1 estrep, nosaltres al fer la variant de la Terestel, no ens ha fet falta).
Cordada: Joan Canals, Cinto Romero i  Xarli
Data d’ascenció: 22 de setembre de 2012.
Observacions: Una nova via d’En Guillem Arias, ben assegurada per gaudir sobre tot de la seva L3, es la més compromesa, maca i mantinguda de tota la via, molt bona roca.
Descens: Un petit ràpel de 15 metres pel coll de la carena entre la Cara del Mico i la Paparra, seguim la torrentada natural i en poc més de 3 minuts, ja som al camí de Sant Joan.


Aproximació:
Aparcarem el cotxe dins del Monestir de Montserrat. No aneu molt tard ja que potser us toqui aparcar molt avall i no compensin el 5,50 euros (3,50 euros si esteu federats) que costa tenir el cotxe aparcat tot el dia al Monestir, o directament aparquem a fora.


Agafem tots els “cacharros” i ens dirigim a l’estació inferior del Funicular de Sant Joan, es aviat i fem cua fins les 10:00, que es el primer, per 7,20€ anada i tornada federats, i enganxar el camí aquí dalt, ara seguim la pista de la dreta seguint les indicacions direcció Gorros o Sant Jeroni.








Tot seguit comencem a trobar les agulles de la zona de Gorros: La Gorra Marinera, la Magdalena Inferior, l’Ullal de la Magdalena, la Magdalena Superior i el Gorro Frigi. Continuem avançant pel camí fins a trobar un mirador vers el vessant sud. Poc abans del mirador trobarem un trencall a la nostre esquerra, senyalitzat amb una fita, es la Canal del Sentinella.











Seguint un corriol marcat baixem directament entre l’alzinar cap a l’agulla del Fusell. Arribats al Fusell mirem cap a l’esquerra i anem a buscar la roca. Ara només queda resseguir el peu de paret fins a un bloc que ens barra el pas i des d’on comença la via infidel, nosaltres voltem la llossa per sota uns 15 metres i tornem cap a la paret, fins que distingirem clarament els parabolts grocs de la via,  amb clar contrast amb el color vermellós de la roca.









Aquí a peu de via el Joan em fa una demostració de com s'ha de utilitzar el Alpine Up, veig que ell se'n surt força be, però jo encara no ho tinc prou clar.










L1 20 m. V+
La primera tirada la comença el Joan Canals, fen-la molt maca i la llues senzilla, encara que ja es veu que es un V+ força difícil. Jo no havia escalat mai amb el Joan i caram, quan hem toca a mi i de segon, veig que el què us acabo de dir d’ell es una percepció que vaig tindre quan li vaig veure començar, a fer els primer passos per aquesta via. Jo he tingut que fer algun A0, sinó, no hagués pas pujat darrera meu hem segueix el Cinto recollint la L1.Desprès la via, ja va perdent verticalitat fins arribar a la R1.








L2 20m. IV+
Aquest segon llarg el Joan convenç al Cinto, perquè me’l deixi per mi i també pugui guadir, un trocet fent de primer, d’aquesta roca, encara que sigui més senzill. Només cal destacar que se’m desprèn una pressa de la ma i això fa que li doni un copet al genoll dret, em sorprenc quan faig el flanqueig cap a la dreta per anar a trobar la R2, el trobo un pel desprotegit, tant malbaratament en xapes i aquí en falta almenys una, darrera meu al Joan i desprès el Cinto, els tres quedem col·locats al llarg de la reunió una mica estranys i molt incomoda per estar en una canaleta terrosa que rellisca a la meva dreta veig un pont de roca elaborat amb una escarpia encastada i un cordino molt deteriorat.


L3 27m. V+
La tercera tirada torna a ser molt maca i la gaudeix el Cinto, te diversos passos molt verticals de V. Segueix una línia recte que pot-ser no és la més lògica. Però la veritat es molt wappa i a mi m’apreta un pelet.


L4 28m. IV+
Aquí continua el Joan, es una sortida molt rara passant per un esperó descompost i una canaleta de terra a on el Guillem a tingut el detall de deixar una corda fixa amb nusos, per poder col·locar-nos a una llastra molt maca, fins la R4.
Aquesta tirada la fem tots amb por, perquè darrera nostre puja una cordada de tres, dos nois i una noia que va sense casc.









Un cop assegurats a la R, veiem que per darrera meu la balma que ocasiona la nostre agulla, més la visió que deixa entreveure de la Tebaida i Tabor, Ecos, etc. es fantàstica, ens deixa més enamorats d’aquesta meravellosa muntanya.


L5 10m. III+
Jo porto un estrep però com per sota nostre ve aquesta colla no gaire equipada, abans de poder ocasionar algun incident fortuït, decidim anar a flanquejar per la nostre dreta i anar a trobar la via Terestel, aquest llarg l’obro jo, es molt curt i quan ma n’ha dono ja estic a la R5, al cim, per cert compte perquè esta molt descompost i tenim que caminar uns metres fins el centre de l’agulla i desprès per anar a muntar el ràpel.
Aquí aprofitem per fer més fotos a una colla que pujant pel Sentinella, i a els nostres voltants.


Descens:
El Joan es el que munta un petit ràpel de escassament 15 metres que ens deixa al coll de la carena, entre la Cara del Mico i la Paparra, baixem per un torrentet i en poc més de 3 minuts, ja som al camí de Sant Joan.
Bonica via, amb caràcter i ben equipada, a la que tenim que animar a tothom a fer-la perquè independenment de lo maca que es entre tots la tenim que netejar.
Marxem cap al Funicular de Sant Joan i anem a menjar a la Casa Gallega de Monistrol de Montserrat que ja ens ho hem guanyat.
Siauuuuuuuuuuu

dimarts, 18 de setembre del 2012

Via l'Esquena del Diable al Serrat de les Onze



Via: L’Esquena del Diable
Agulla/Paret/Cim: Serrat de les Onze
Dificultat: IV + D
Dificultat obligada: IV
Llargària: 195m (55+45+50+45)
Aberturistes: M.Casabella, N.Martinell, C.Bibiloni, J.Sauri, 
Data: 11 de setembre de 2004
Grau d’exposició: Baix
Grau de compromís: Baix
Equipament: parabolts
Material: 7 cintes exprés
Orientació: Oest
Data d’ascenció: 8 de setembre de 2012.
Observacions: Tot i ser una via fàcil en alguns punts les assegurances allunyen molt i la ubicació de la R2 dona peu a perdes. La L1 al trobar-se a l’ombre del Canal dels Avellaners podem trobar que llisca una mica i les dos últimes passes a l’arribada de la R3 també llisquen una mica.
El pas clau esta en superar una petita panxa al darrer llarg, amb un pas molt maco i fàcil, abans de fer cim.
Una via per passar un matí sense complicacions gaudi de l’escalada i el paisatge.

Descens: Caminant direcció al coll agafarem per la seva dreta un camí equipat que ens porta a l’inici del Canal dels Avellaners, també es pot fer en 4 ràpels per la mateixa via o un ràpel de 40 metres en una instal·lació que podem veure per sobre l’ermita de Sant Antoni.
Aproximació:

Pel vessant Nord deixarem el cotxe a Santa Cecília i agafarem el GR-172, o el Camí de l'Arrel fins superar el Serrat dels Patriarques, una fita amb un pal i molt despintat un cercle verd, ens indiquen l’inici de la Canal dels Avellaners, en pocs metres trobem un mur de roques despreses al mig del canal que superem per la dreta, uns quants metres de dura pujada més amunt trobem una gran roca solida que també superem per la dreta i dos barreres més de roques despreses, sempre superant-les per la dreta, poc metres desprès quan el camí es centre a la canal ja en el seu últim tram, trobem una gran fita.
Un caminal fet pels escaladors que marxa més cap a l’esquerra del camí principal, podrem observar un gran teix erecte i provocador de ferm que és, davant mateix d’una paret de roca nua i al seu davant més a la dreta un discret arbre amb una agradable forma sinuosa (provoca seure’s), que va a jeure també a la paret, en superar-lo es troba l’inici de la via, si observem be, podem arribar a veure el primer parabolt al costat esquerra d’una zona herbosa. (en algunes ressenyes diuen que hi ha una pedra sícada a peu de via amb el nom, dons ja no hi es).








L1 55 m. 6 parabolts
Des de peu de via miro aviam si veig el primer parabolt, i sí, el veig en un estret pas entre zones herboses. Començo la via directa a ell, i segueixo recte amunt amb lleugera tendència a la dreta, buscant l'itinerari més senzill, fins la següent expansió.










De sobta apareixen tres cabretes per sobre meu i li dic al meu company, que compte que normalment tiren pedres, i notem que comença a caure coses, la nostre sorpresa es quan podem comprovar que les noies maques se’ns estan cagant, fem fotos i segueixo. 










A partir d'ara, recte amunt, tot navegant entre roca i no perdent la línia d'assegurances fins la R1. Val a dir que els parabolts estan sikats cosa que, particularment, dificulta encara més la seva localització a part de la distància, almenys a mi m’ha costat molt d’anar-los veient, l’Arcadió puja al meu darrere sense cap problema.

L2 45m. 7 parabolts


Sortim cap a la dreta buscant roca, evitant així el bosquet penjat que queda damunt els nostres caps. Escalem en diagonal cap a la dreta fins enfilar recte amunt un curt tram més vertical (pas clau de la via), tot resseguint la zona herbosa que queda a la nostra esquerra i continuar, ja per terreny més fàcil, fins a la reunió que queda a la nostra esquerra, un cop superat un pas entre zones herboses de la paret.








Vigileu perquè jo aquí hem vaig perdre i vaig muntar un pollastre increïble, en vaig passar el flanqueig cap a l’esquerra entre zones herboses de la R2, vaig anar a para per sobre de tot de l’herbat, vaig trepitjant-lo flanquejant a l’esquerra uns 6 metres fins trobar un parabolt, vaig seguir amunt buscant la reunió, quan l’Arcadio m’anava cantant, Xarli 4 metros, Xarli 2 metros, ¡ostres! que faig, des-trepo fins la zona herbosa i provo de fer una R en uns troncs secs, no puc, estan podrits, segueixo des-trepant fins l’últim parabolt xapat, i poso un mallon i monto una reunió d’urgencia, animo a l’Arcadio a que pugi amb mi, quan em sembla veure un parabolt entre la zona herbosa, quan ell hi arriba em diu que es la R que jo no he sabut veure. ufffff menys mal.








Un cop anclat l’Arcadio, munta la reunió, es desfà els vuits de les cordes i despassem les cordes de les herbes i tornem a munta i encarar com deu mana la via i segueixo amunt la L3.

















L3 50m. 3 parabolts
Ara si,els bosquets penjats s'han acabat. Ara ja només tenim davant nostre un mar de roca on haurem de moure'ns tot buscant l'itinerari més lògic, perquè els tres parabolts que hi ha en tot el llarg no ajuden en aquest sentit. 
Afortunadament, la baixa dificultat del llarg ho permet, muntem la R3 i ens relaxem del entramat anterior, quin follon, ancorats a la R3, seiem, bevem i fem fotos del Serrat dels Patriarques que tenim al nostre davant, que maco, es impressionant, quines parets, dos nois amb els que hem parlat a l’aparcament de Santa Cecília deuen estar per alguna via d’aquí, però no els veiem.








L4 45m. 4 parabolts
Sortim recte amunt per terreny ajagut, per anar a enfilar el mur panxut final, es el més difícil i treballat de la via, tot i així es fàcil i fins al capdamunt del Serrat de les Onze. El llarg segueix pràcticament una línia recte.






A Dalt al Serrat de les Onze, faig la R4 en una instal·lació nova, molt còmoda et pots descalçar seure, etc., però esta tant centrada al cim, que no et deixa veure, ni escoltar al teu company quan puja. Crec que tindria que estar al cim, però una mica més avocada a la via per poder fer el seguiment de la progressió del company i poder-lo ajudar si ho necessites.






Al cim amb l’Arcadio gaudim una bona estona de tot l’entorn i aprofitem per fer fotos, com sempre esplèndides vistes amb un cel ben blau dels flautats, les gorres i el superb Cavall Bernat davant nostre.








Descens:
L’Arcadio no hi havia estat mai, jo si, encara que vaig pujar pel camí equipat que decidim destrepar.
Teníem intenció de fer un ràpel de 40 metres cap a la dreta de l’ermita de Sant Antoni que es troba a sota mateix, però era massa tard i ho deixem per la propera ocasió, encara que vam poder observar la instal·lació i baixem pel camí que porta a un coll i una canal equipada fins trobar la Canal dels Avellaners de baixada.

dijous, 13 de setembre del 2012

Pic Alt de Comapedrosa 2.946m.-Andorra-

Aquests dies de calor, neguit i poc dormir, teníem la necessitat d’uns dies de canvi i esbarjo per sortir de la rutina diària i renovar piles, perduts per un d’aquest meravellosos paratges que encara existeixen i aconsellat pel meu amic Jaume Villalon, el dia 30 d’agost de 2012, ens vam decidir anar al Parc Comunal de les Valls del Comapedrosa a fer el Pic Alt del Comapedrosa 2.946 metres, el cim més alt d’Andorra, totalment desconegut per nosaltres.
Com buscabem tranquil·litat el primer dia vam decidir pujar a dormir al Refugi del Comapedrosa i descansar per el segon dia fer cim i tornar a dormir al refugi i per el tercer dia marxar fent una volta per Andorra (Arcalís, Canillo, Pas de la Casa), França direcció Bourg-Madame i entrar a Catalunya per Puigcerdà.
Aproximació:

Amb automòbil ens hem de dirigir a Andorra. Hem de pujar al poble de la Massana i d'aquí desviar-nos per la CS-410, al d'Arinsal. Un cop travessat el poble arribarem a un pla, on cap a l'esquerra es va a l'estació d'esquí i a la dreta s'entra en un túnel que haurem de travessar.

Just sortir de l'esmentat túnel, a la dreta, hi ha un carrer que agafarem (senyals del GR-11), per tal de fer uns 100 metres aproximadament fins que l'asfalt esdevé pista de terra. Aquí, hi ha uns blocs d’apartaments i espai a les dues bandes de la pista per aparcar, estem al Torrent Ribal 1.580m., on deixarem el cotxe per tal de seguir per la pista direcció al Pic Alt del Comapedrosa

dia 30.08.12 Pujada al Refugi del Comapedrosa
Comencem a pujar per la pista forestal en forta pujada, observant la forma d’U de la vall glacial i per antics camps d'avellaners i cirerers, tenim que moderar el pas i acomodar-lo al pas de la Marga. Al nostre marge esquerra i una mica lluny podem veure el remuntador i les pistes d’esqui d’Arinsal. Anem agafant alçada i una gran cascada resta davant nostre. 
Tot seguit trobem una barrera que limita el pas als vehicles (i per on la mateixa dreta a l’alçada de la mateixa barrera comença un corriol amb marques grogues que no agafem) i la pista comença a planejar. 
Seguim el GR-11 amb marques de pintura blanques i vermelles i també unes marques rodones de pintura groga, ara per entre pi roig, arç blanc i avellaners.
Ens comença a ploure bastant i tenim que aturar-nos per posar-nos les capellines, en més o menys intensitat ens plourà durant tota la caminada. El riu de Coma Pedrosa ens acompanya enfonsat per la nostre esquerra.












Deixem la pista en un revolt que fa a la dreta. Hi ha diversos indicadors, nosaltres anem cap al refugi i el Pic Alt de Coma Pedrosa, per un camí que surt de front, seguint les marques de pintura, en suau baixada per entre breus prats, amb força mates de gerds i travessant el petit rierol. 
De seguida el camí comença a pujar per un bosc de pi negre, moixeres i avets.
Pont del Bosc d'Escales. (1.785 m) Un pont de fustes ens permet travessar el riu de Coma Pedrosa. Pocs metres desprès d’haver passat el primer pont, en trobem un altre que travessa el riu Pollós. 
Ara el camí empren una decidida pujada i zigzagejant per entre el bosc, per ràpidament guanyar alçada. Més amunt el camí planeja i s'apropa a l'esmentat riu Pollós, fins que s'hi ajunta prop d'un petit pla.
Travessem el riu que baixa del llac de les Truites. Deixem el bosc i ens enfilem, per una pala amb força matolls, tot seguint diversos corriols.










Coll de Coma Pedrosa (2.220 m). Petit coll que fa de distribuidor de camins amb el GR-11 i el GRP amb punts grogs. A la nostre esquerra, enlairat, hi ha el Refugi del Comapedrosa 2.260 m.










Un gran refugi força còmoda amb els serveis justos i necessaris per viure, encara que a les webs diguin que te aigua calenta, no es veritat, jo encara no he vist les dutxes i si hi son, amb aigua freda. Nosaltres no tenim cap queixa del tracte rebut, encara que reconec que son una mica eixuts, però tant el servei com la Margaret ens van atendre en tot allò que els hi vam demanar.
Ens vam instal·lar, érem nosaltres dos en una habitació de lliteres, sols i en un altre, tres nois anglesos, en total 5.












Vam anar a voltar fins l’hora de sopar  (dos quarts de vuit), Al seu darrera, l'Estany de les Truites
Davant nostre un gran pla que havia sigut un llac, ara sec i sedimentat, a la seva dreta i als peus del Comapedrosa, la pleta on ronden cavalls i poltres i al costat la cabana del pastor.
Fa molt de fred i vent i canviem els nostres plans, entrem abans d’hora al refugi i fem temps fins l’hora de sopar, fent uns autodefinidos en conjunt.
Avui hem sopat, sopa que ha vingut molt de gust i llenties amb botifarra, postres, pa, i una infusio.











dia 31.08.12 Pujada al cim del Pic Alt del Comapedrosa 2.946m.
Al matí ens llavem sobre les 7:45 per poder esmorzar (horari de 7:30 a 8:30). Bé la Marga es lleva un xic abans per fer una volta i captar les imatges del despertar del dia.
Al mateix esmorzar ja demanem un parell de pícnics per dur-nos per dinar i parlant amb la La Margaret que regenta el refugi, ens recomana i ens dona detalls i explicacions, per completar d’una forma més bonica la fatigosa pujada del Comapedrosa, i ens proposa que un cop assolit el pic, baixem en direcció al Forat del Malhiverns i que anem a buscar a l’esquerra del Port de Baiau, intuitivament l’inici de la carena per fer una magnifica travessa i acabar un altre vegada al refugi.











A un quart de 10 ja estavam a punt de començar a caminar, quan escoltem el brogit caracteristic d’un helicòpter, vam sortir a xafardejar i per la curiositat de que feia un helicòpter en aquests paratges, dons transportar treballadors amb el material que necessiten per treballar, aquí es com un taxi.
Bé ara si, ens pengem les motxilles i comencem a caminar seguint les indicacions que trobem al mateix davant del refugi.(Punts grogcs, GPR) anem a trobar el GR-11, que segueix pujant a la dreta del riu Coma, pel que havia sigut un estany, en altres èpoques, en poca estona comencem a sumar alçada, la Marga ja esbufega, hahahah. jo aprofito per fer unes fotos a les aigües transparents, netes i cristallines del riu, quin goig.










Al nostre davant tenim tota una gran aresta, que es la que ens a explicat la Margaret, que comença des del Port de Baiau 2.756m. i passa pel pic de Sanfons 2.888m. i continua fins la Portella de Sanfons 2.578m., que forma un circ, amb les seves tarteres, a la nostre dreta anem vorejant el Comapedrosa, tot un espectacle preciós visualitzar ara aquí les indicacions i explicacions que hem rebut.








A mesura que anem caminant creiem que anem intuint el final de la gran pujada tot zigzaguejant i sempre queda una mica més i més, aquí trobem un noi solitari amb el que fem una breu xerrada i ens explica que ell esta fent el recorregut del GR-11 que comença al Cap Higuer, prop d'Hondarribia, i acaba al Cap de Creus, ens acomiadem i seguim cadascú el nostre itinerari i mentre caminem anem comentant amb la Marga, que també a de ser molt xulo, nosaltres desprès de 1,9Kms. des de la sortida, arribem a les Basses de l’Estany Negre.






Trobem dos petits estanyols i seguim 170 m., fins un petit collet que hi ha al davant i que fa de divisió entre les basses, l’Estany Negre i l’inici de la pujada al Pic del Comapedrosa.
Es un collet cruïlla en el que es separen el GR-11 que segueix vorejant l’Estany Negre direcció Baiau, el camí pel que hem pujat i a la dret seguint els punts grocs el caminal que puja al Comapedrosa.







Observem una mica l’inici de l’estany i decididament encarem la pujada al pic, a mida que anem agafant alçada el fred es torna més intens pel fort vent, també anem agafant una completa visió del bonic Estany Negre i entre les pissarres del camí anem trobem gel, aquí ara mateix no se a quants graus de temperatura estem però les orelles ens aplaudeixen.
Escoltem el mòbil i es la nostre filla, (quedem sorpresos al comprovar que tenim cobertura), ara mateix parlant pel mòbil ens comencen a caure volves de neu, però si fa sol, es el vent que porta la neu d’un núvol que passa bastant lluny de nosaltres.
Be això vol dir que estem avançant per una carena bastant pronunciada de pissarra amb trams de gel i nevant, tenim que concentrar-nos amb els nostres moviments i passes i procurar també no perdre les marques grogues.












Desprès de carenar per un tram preciós i gaudir com nens de tot l’espectacle, arribem al Pic Alt del Comapedrosa, en aproximadament poc més de dues hores des de l’inici i 3,3 Kms., de distancia. Aquí dalt el temps no acompanya gaire i ens va envoltant la boira, tot just ens dona temps de poder gaudir per uns moments de les vistes de l’Estany de Baia i dels Estanys Forcats, des d’aquí divisem, Andorra, França i Catalunya La Pica d’Estats.











Podem observar unes grans plaques de gel (com de restes de petites glaceres). Aquí d’alt fa molt de fred i ara ja esta nevant bastant i amb molt de vent.
Arriba al cim un home d’Irlanda amb el que converso 4 paraules, i em diu que les muntanyes molt diferents del seu país, però el clima molt semblant, s’ha ofereix per fer-nos la foto que tenim els dos al cim i jo li vull tornar el gest i em diu que no. Be, ell sabrà, com aquí estem pelats de fred nosaltres ens acomiadem agraïts per la foto i comencem a baixar, (puc veure com ell torna enrere pel mateix camí de pujada).










El camí de baixada també es prou dificultós per la forta pendent i perquè ens trobem al mig d’una tartera, en la que ens veiem obligats a baixar seguint les marques molt ben traçades, també en forma de ziga-zagues per alleugerir la forta pendent.
Quant arribem abaix trobem uns indicadors, el temps s’ha tornat tancat i no para de nevar i de bufar el vent, intento al costat del Port de Baiau, treure el cap pel Forat dels Malhiverns per on continua el GR en direcció al Refugi de Baiau, impossible resistir gaire estona aquí, ni veure res de res. El fort vent fa pujar la neu pel forat amb fúria, per tot això desistim de tornar carenant per Safons, de cop escoltem entre la boira una parella que també baixa del cim, però no els veiem fins que els tenim a pocs metres, eren Andalusos de vacances i anavan cap a Baiau, buffff i es van ficar al forat.












Nosaltres seguim les indicacions de tornada del GR-11 i quan arribem a l’alçada de la riba de l’Estany Negre, comença a deixar de nevar i ens diem si surt el sol podem dinar aquí, que això es preciós.












I així ho fem, dinem bastant tranquils pel temps i a la que acabem i decidim continuar, comença a nevar fort un altre vegada.
Anem seguint el GR-11 vorejant tot l’estany fins arribar a la cruïlla distribuïdor, d’abans de per el cim.
Aquí ara nosaltres de baixada coincidim amb un matrimoni ells de pujada, el Manolo i la Gina, en la que cap a la tarda-vespre coincidim al refugi, supem junts i fem amistat, inclús fem el camí de baixada als cotxes junts.(Manolo, si arribes a llegir aquest article, que sàpigues que he intentat contactar amb tu per email).











Ara nosaltres seguim baixant i en només 100 metres ens surt el sol davant dels Bassals, a on ens esplaiem una estona per prendre el sol i treurens el fred del cos.
Desprès seguim avall i un cop sentats a la vall mirant al refugi de Comapedrosa de tornada, encara ens torna a caure algun floc de neu.
Sembla mentida en tant poca estona quins canvis de temps, gel, neu, boira, ara si, ara no, suposo que això fa meravellós e inhòspit aquest lloc.










Des d’aquí encara bastant lluny podem observar com ara a arribat al refugi un helicòpter groc a buscar els treballadors d’aquest matí.








Nosaltres anem baixant sense preses perquè al no poder haver fet la volta que teníem prevista ara es aviat per anar cap al refugi, així que anem seguint per la vora del riu Coma on encuriosits podem observar com en aquesta alçada del riu més planera tot el que toca l’aigua tant siguin pedres com troncs d’arbres, estan blancs, com encalats, com escultures de marbre, seguim pasejant i anem a visitar els magnífics cavalls de la Pleta i la Cabana, on trobem un cartell informatiu que hi diu:










“Les Infraestructures agroramaderes són elements d’elevat interès, tant des del punt de vista del patrimoni cultural com per a la gestió de l’espai protegit, atès que el manteniment de les activitats tradicionals és imprescindible per a la conservació de la biodiversitat i el paisatge.
Ara us trobeu a la pleta de Comapedrosa, a una altitud aproximada de 2.210m.










Una pleta es defineix com un “lloc tencat on hom recull el bestia que pastura al camp o a la muntanya”, terme que prové de la forma llatina plicta, que significa “aplagar”. A toca de la pleta, tradicionalment construïda mitjançant la tècnica de la pedra en sec, hi ha la cabana de pastor. Les principals funcions d’aquesta infraestructura són permetre el control del bestiar, donar aixopluc en cas d’inclemències meteorològiques o en moments de descans, guardar-hi utensilis i munyir el bestia, bàsicament ovelles. Per aquest darrer motiu aquestes infraestructures també reben el nom de munyideres. Les cabanes de pastor, que generalment només s’ha utilitzant durant els mesos més càlids, solen ser petites. Generalment disposen d’entrada única, sovint de mida reduïda, per minimitzar la pèrdua de calor de l’interior. i el sostre es sol construir a base d’elements vegetals i fang.
La pleta i cabana del Comapedrosa han estat restaurades pel Comú de la Massana”.












Un cop capturat tot aquest indret salvatge continuem fins el Coll, per on vam arribar el primer dia i pugem al refugi que ens queda a sobre mateix.
Nosaltres tornem a fer nit al refugi, que ens va donar l’oportunitat de gaudir del sopar amb la companyia i les experiències de muntanya del Manolo i la Geni, i dels cavalls de la pleta quan pujant de nit a menjar del que els hi dona la Margaret.







dia 1.09.12 La tornada
Al dia següent, desprès d’esmorzar i no massa dora, fem la baixada fins Arinsal, acompanyats dels nostres amics a on a l’aparcament del cotxe ens acomiadem per tornar, ara ja, cap a casa però nosaltres fent una volteta.
En lloc d’anar per la Seu d'Urgell ens anem cap a La Massana, a prendre una cerveseta que jo he estat castigat aquests dies, sense alcohol no en tenien i seguim cap a Ordino, Arcalís, Canillo
, aquí parem per visitar l’església de Sant Joan de Caselles, en el mateix aparcament també es pot visitar el Museu de la Moto, seguim cap El Pas de la Casa i aquí direcció França a Bourg-Madame uns 30 Kms., aquí també parem per visitar botigues, Puigcerda, i pocs kms. desprès parem a dinar a l’Hostal d’Escadarcs, ben cada prou contents, la pasta la vaig trobar molt bona, desprès d’un cafè continuem cap al Túnel i avall, fins a casa.