dimarts, 25 de maig del 2010

Circular Monestir de Montserrat-Camí de l'Arrel-Monestir

Anem-hi
Aquesta vegada us vull explicar una caminada que ja vaig publicar l'hivern passat la qual la vam fer amb un fred i una gelada de por i amb uns immensos caramells amb el títol Camí de l'Arrel, però avui l'hem fet en un diumenge on hem patit la primera calorada forta d'aquest any (23º).
Ens preparem, i com quasi sempre amb el cremallera de les 8:48h pugem a la Basilíca a fer la volta de costum, i un cop hem sentit el repicar de campanes de les 9:20h. anem cap a esmorzar per preparar-nos a sofrir una caminada de 11 Km. amb una constant pujada que tardarem en recorre en total unes 3h30' aproximadament amb un pas còmode i suau, per un recorregut que no té cap complicació i amb unes espectaculars panoràmiques des dels peus de les parets dels cims de la Tebaida.


Ara enfilem cap al camí dels Degotalls, per recuperar-nos de tant esforç aquí parem en un banc de pedra a esmorzar.
Un cop hem esmorzat i xafardejat una estona sempre abans de les 10:00 en punt, continuem caminant pel camí del Magnificat fins trobar la segona sortida, la Baixada dels Geperuts, avui aquí se'ns a creuat un escurçó que feia molt de  temps que no hem veiem cap, i fins arribar cap al final a passar per davant del camí del Canal del Pou del Gat i ara al tombar a la dreta trobem les escales que ens deixen a la carretera BP 1103 de Can Maçana a Montserrat.


Carretera BP-1103-Monestir de Santa Cecilía
Que resseguirem pel costat del voral del marge dret, direcció Can Maçana passant pel costat de l'inici del camí de la Baixada dels Matxos, que passarem de llarg i després passant pel costat del Túnel de Sant Jeroni arribant al Monestir de Santa Cecília, just a l'altre cantó de carretera la qual tenim que creuar en compte, comença un corriol que ens enllaça amb el PR-C19

També dit Camí de l'Arrel, el que tenim que anar seguint direcció a l'esquerra al Monestir de Montserrat.
Anirem fent per un camí en constant i tossuda pujada per sota la Canal de Sant Jeroni. Caminarem resseguint el Serrat del Montcau, superant l'enderrocada de Santa Cecília i la Paret del Migdia, per sota la Canal del Moro i desprès entre una vegetació atapeïda i bastant esbardissada , continuant per la permanent pujada passarem entre Els Patriarques i el Serrat de les Onze pel costat del Canal dels Avellaners (que deixem pendent per un altre sortida), continuem resseguint per sota ara de la Paret dels Diables, ara ja entre mig d'alzinars i boixos i desprès per sota el Cavall Bernat (estava ple d'escaladors), a continuació superem el Canal del Cavall i desprès el Torrent del Balaguer continuem passant per sota el Serrat de les Barretines i el Serrat del Vent fins trobar a la nostre dreta la Canal Plana i a 200 metres a l'esquerra el Canal del Pou del Gat els que superem i continuem endavant observant la regió de Sant Salvador i Els Flautats, fins arribar al Pla de la Trinitat, (vam poder observar escaladors a la trompa de l'elefant).
A on ens creua un camí que a la dreta senyalitzat va cap al Refugi i ruines de l'ermita de la Santissima Trinitat i a l'esquerra sense indicar a l'ermita de Sant Dimes.
Ara nosaltres anem a visitar a la dreta la Santissima Trinitat que només queden restes de parts dels murs, tot seguit d'un refugi nou, fem les fotos de rigor i desfem el camí fins arribar a l'Arrel i continuem a l'esquerra per anar a observar l'ermita de Sant Dimes sense arribar-nos del tot,
sens feia tard i vam decidir tornar un altre vegada expressament si cal.
Continuem pel camí de l'Arrel travessant el Pla de la Trinitat fins trobar l'indicador del camí que porta a l'ermita de Sant Benet i l'ermita de Sant Salvador, continuem passant de llarg fins trobar a l'esquerra el camí dels Totxos ven remarcat sense senyalitzar i que porta directament a l'ermita de la Santa Creu i de Sant Dimes, seguidament trobem a la nostre esquerra la Miranda dels Ermitans, un espectacular i privilegiat balcó, que domina el camí dels pobres i les plaçes, camins, i la Basílica de Montserrat, no oblideu de fer-hi fotos.
En un no res arribem a la cruïlla i plaça de Santa Anna on acaba el Camí de l'Arrel des d'on fem unes fotos impressionants de Les Gorres, a la Gorra Frígia ja no hi cabia més gent escalant i la creu del cim també estava a rebentar, a pocs metres es troben les restes de l'ermita de Santa Anna, ara dividida pel camí que porta a Sant Joan.


Les Escales dels Pobres
-el nom prové del fet que, en segles passats, prop d'aquest indret hi havia una casa on eren acollits els pobres i els rodamons- 
Aqui s'inicia un camí a trams pedregós i altres d'obra per on trobem al cap de poc el Pas dels Francesos, embut natural on segurament timdrem que fer tanda per passar-hi, continuem fent trams d'escales vertiginoses i recargolades plenes de gent que van resseguint el torrent de Santa Maria fins arribar a la Plaça i refrescar-nos si voleu a la Font del Miracle.


Final
Aquí fem temps prenent uns refrescos abans d'agafar el cremallera de les 13:35,¡ i cap avall!, també us deixo un vídeo amb les millors imatges i el track de la ruta per si us animeu a fer-la fins un altre! Siauuuuuuuuuuuuu!!!













dijous, 20 de maig del 2010

Monestir-Canal del Pou del Gat-Canal Plana-Serra Lluernes-Monestir


Aquest Diumenge ens decidim a fer una visita a la Serra de les Lluernes, que si ens sou seguidors ja us es coneguda, però aquesta vegada no pugem per l'Elefant, farem un altre variant i com veureu força interessant.

Itinerari
8,55 Km.  3h 32' de Moderat a Facil.
Circular Monestir de Montserrat, Camí dels Degotalls, Baixada dels Geperuts, Canal del Pou del Gat, Camí de l'Arrel, Canal Plana, Serra de les Lluernes, Camí Vell de Sant Jeroni, Monestir de Montserrat.


Aquesta vegada agafem el Cremallera de Montserrat de les 8:49 a Monistrol Enllaç i amunt, arribem a l'estació Superior aproximadament a les 9:12, quan arribem ens trobem amb un dia molt maco, amb un cel ras i un bon sol.
Fem la volta per la basílica com de costum, (hi havia molta gent, una congregació Marista, entre d'altres).
I enfilem via, direcció al Passeig de l'Escolania cap al principi del camí dels Degotalls.(a l'esquerra)


Inici Degotalls
Aquí a pocs metres del principi del camí, en el que anomenen els degotalls dels artistes, decidim seure en un banc de pedra davant la font dedicada a Sant Benet i Santa Escolàstica per esmorzar, envoltats de Monuments i Escultures plenes de Biografies i Historia dedicats als Artistes catalans, i a sota nostra la carretera d'accés al Monestir, amb el bullici de la gent corrent per arribar.
Un cop hem esmorzat continuem entre mig dels degotalls de les majòliques Marianes, passem de llarg el tram de l'esllavissada i la primera sortida del camí pel costat d'un pal elèctric va cap a la Roca Tirana i prenem la segona sortida la baixada dels geperuts (al cap de pocs metres arribaríem al final del camí sense sortida), anem seguint aquesta baixada i just l'últim revolt abans d'agafar les escales que porten a la carretera BP-1121, a la nostra esquerra veiem un torrent amb tot de marques de pintura (X), indicant que no es el camí a seguir.


Inici Canal del Pou del Gat
Doncs aquesta vegada si que es el nostre camí a seguir, trobant-nos de tant en tant marques de pintura blanques i també de grogues, aquí comença la Canal del Pou del Gat.
Un camí molt dretut ple de roques i plaques bastant grans dibuixades per les torrentades que tenim que anar superant bastant fàcilment.
Sense gairebé donar-nos conta, per lo entretingut del traçat del camí, arribem a un pas horitzontal entre roques, una mica més dificultós que superem sense mes complicacions, ajudats per una corda.
I, desprès d'una mitja hora arribem al final del Canal del Pou del Gat (865m.), trobant-nos amb el camí de l'Arrel PR-C19, molt ben indicat.


Inici Canal Plana
Nosaltres seguirem per la nostra dreta direcció a Can Maçana i al cap d'uns 200m., a la nostra esquerra tot just travessar un torrent i per la dreta d'una antiga carbonera, indicat amb una fita i una pedra amb una fletxa groga comença la Canal Plana.(cura perquè és fàcil de passar-se'l de llarg).
Comencem a caminar dificultosament per una bona pujada tossuda, vertical i constant fent zigazagues per alleugerir-lo una mica, tot entre mig d'un alzinar preciós i uns boixos impressionants, també vam trobar i fotografiar uns aurons grandiosos, l'alzinar es tant tupit que quasi no deixa entrar el sol, fins que quasi arribant a dalt de tot podem començar a observar els cims que ens envoltant.


Inici Serra de les Lluernes
Amb una mica més de mitja hora arribem al Coll de la Canal Plana (1.019m), aquí fem 10 minuts de descans, temps necessari per menjar-nos una taronja i continua ara ja caminant per la carena de la Serra de les Lluernes direcció al Cap de Mort.
Anem cap al Cavall Bernat o Dit Gros, sense deixar d'observar les zones i els cims, tot Tebes, Tabaida i Tabor i els cims del nostre entorn, Els Flautats, l'Elefant, La Prenyada, etc., que val molt la pena, quan arribem gairebé als peus del Cavall Bernat, puja un corriol marcat al seu peu amb una X groga, nosaltres i pujem fins dalt de tot des d'on podem observar la base del cim i la Paret del Diable, i els escaladors que preparen les cordades, des d'aquí d'alt on estem, al costat d'un pi, també si troba una placa amb un poema de Andreu Trias,que literalment i diu:


Tità d'ossada erecta
tibant, dessota el cel
m'has conquerit i t'he estimat
Anhels percaçat paraula idea
lliurats a l'envestida de la pensa
Asseguts a l'ara del convit
copsem la gegantina ossada,
un mut luteig de cel i roca,
angle de pau i porta
d'agradívol repòs
lluny de brogit
tresquera de muntanya
Grisos de roca nua
amb un ressò de cançons eternes
Andreu Trias




Inici Cap de Mort
Tornem a baixar pel mateix lloc per on hem pujat i continuem per la dreta cap al Cap de Mort que de lluny ja podem veure, anem caminant i abans d'arribar al Cap de Mort a la dreta marcat amb una simple fletxa groga comença un camí perdedor, que puja fins l'ermita de Sant Antoni, .nosaltres el passem de llarg.


Inici Camí Vell de Sant Jeroni
El mateix camí si l'anem seguint ens porta abaix, al mig del Torrent de Santa Maria, ara indicat Camí Vell de Sant Jeroni que anirem seguint per l'ombra dels seus arbres tot passant més endavant pel Pla dels Ocells, cruïlla important de camins, nosaltres seguirem sense cap problema direcció a la Plaça de Santa Anna, una altra cruïlla de camins important i davant nostra tenim Les Gorres, seguim transformant-se el camí de terra encimentat fins al Monestir de Montserrat tot travessant les pendents i impressionants escales del Pas dels Francesos que seguim recaragolant el torrent, fins superar les escales dels pobres i arribar a La Font del Portal.


Final Monestir de Montserrat

Aquí nosaltres agafem el Cremallera de les 13:35 fins a Monistrol Vila.



Aquesta caminada força interessant i entretinguda te un recorregut tot just de 8,55 Quilòmetres i nosaltres hem trigat en recorre'ls unes 3 hores i mitja, esmorzar apart.
Crec que és una caminada moderada molt complerta i divertida que jo aconsello a tothom, i si us decidiu a fer-la aquí us deixo el track.
Siauuuuuuuuuuuuuuuuu


dimecres, 19 de maig del 2010

Memòria Mikei-Siamès-



Avui 20 de maig fa just un any que va morir el Mikei, he volgut escriure aquest article a la seva memòria, com si d'un diari es tractés, encara que sigui només per aquesta vegada, perquè crec que ell s'ho valia.

El Mikei ens el van regalar una amistat comuna amb la Marga, cap a l'estiu de l'any 1991, un mascle nascut d'una ventrada de Siamesos.
El vam portar cap a casa, i el vam presentar a la Baldufa un altre gata Siamesa que també ens la va donar la que és ara una cunyada, casada amb un germà de la Marga, quan llavors festejaven.

La por era que la Baldufa al ser més gran ( tenia uns dos anys), i al ser una gata, no  l'acceptés.
I si, el va acceptar com una mare adoptiva, el llepava, encara que a ell no li agradés, i tot el que fan les mares gates.

A l'hora de menjar, la Baldufa menjava primer, i va haver tot un respecte fins que ell és va fer gran i li va demostrar que era ell el dominant quan li va fer una rebolcada amb un jec de bufes per canviar el torn de menjar, a partir d'aqui ell va ser el rei i ella li va demostrar submissió.

També el vam castrar, perquè ella ho estava i ho vam fer perquè no li fes mal, Així tots dos estaven igual de tranquils.

Al cap dels anys ens vam poder comprar una casa molt velleta, però amb un bon pati, que ens a portat moltes alegries i distraccions, però també moltes preocupacions.
Volien estar tot el dia només que voltant, però el més perillós, és quan marxaven fora, a altres terrenys de veïns.

Fins que va passar el que veiem a vindre, un dia ella no va tornar, la deurien enverinar, i el pitjor de tot és que ens pensem de qui va ser.

Ell la va trobar a faltar molt, i a partir de això, ell també es va anar fent gran, és va tornar més  amic meu, abans la que era la meva amiga era ella.



La deria per sortir al pati no la va perdre mai, però quan al cridava normalment contestava i baixava, sobretot si era l'hora de sopar, que aprofitavam per tancar la porta i perquè no sortís més fins el dia següent, això si, sempre a dormir a casa.


Curiosament tant la Baldufa com el Mikei, sovint feien el pipi a dins la tassa del wc, per instint propi.
A casa els meus pares ja havíem tingut un altre gat de carrer que també ho feia, i també es deia Mikei.




Era un gat que em seguia a tot arreu a prendre el sol, quan feia bonsai, quan feia la becaina, a dormir al llit sempre els meus peus, m'observava de prop sempre.
Sempre sabia en tot moment quan un membre de la família estava malalt i no el deixava sol ni un moment.


Ferm, defensor del seu territori, contra els gats que fessin falta, era un xuleta i un campió, amb molt caràcter i al mateix temps desprenia una gran finura, era molt senyoret i sibarita amb les coses que li agradaven.


Els últims dos mesos el pobre no tenia forces ni per menjar-se el menjar mullat, només xupava el suc, però era tant fort i tenia tantes ganes de viure que va aguantar fins el final que va quedar pell i ossos, no vaig voler portar al veterinari, perquè amb l'edat que tenia l'únic que haguessin  fet per a ell, era sacrificar-lo i vam preferir que morís a casa de vell i quan li toqués.


Ha viscut divuit anys, amb l'estimació i el carinyo de tota la família i que per ser un gat jo diria molt ben viscuts, mimat i sent el rei.


Encara que ara tenim un Maine Coon, el Turi, que es preciós, mai no podré, ni vull substituir-lo ni oblidar-lo mai a la vida.
I he cregut com us deia al principi fer-li aquest petit homenatge a la seva memòria i al de la nostre família. perquè en el nostre record continua viu.