dimarts, 6 de desembre del 2011

Via Campions Paret de la Codolosa

Paret de la Codolosa
Via Campions, 70 m., V-
Tal com ens detalla el nostre amic Esgarrapacrestes en aquest relat...

Els primers dies de fred fan la seva aparició, es un bon moment per tornar a la Paret de la Codolosa, un lloc molt agraït pels escaladors més fredolics. Tota la zona és molt solejada, per la qual cosa, si el dia és clar i sense vent, es pot tenir la sensació de trobar-se en un dia primaveral al mig de l'hivern. La zona de la Codolosa, es troba per darrera mateix de l'ermita de la Salut, amb un seguit de vies que van des de la cova de la Codolosa, fins al torrent de Santa Caterina.

En aquesta paret, últimament s'han obert moltes vies d'escalada, totes molt semblants, tant en graduació com en llargada, al ser vies relativament noves,  no surten totes a les guies de la zona, llavors es molt fàcil errar a l'hora de triar l'itinerari. No es la primera vegada que algun company de la via més pròxima a la nostre, pregunta el nom de la via que estàs fent, per tindre una idea de la que fa ell...o a l'inrevés.
Així que 4 amics encapçalats pel Joan Frontera, el seu fill, el Josep A. (Esgarrapacrestes) i jo mateix (Natura100), malgrat ser un nombre no gaire adient per l’escalada fem un equip per pujar aquesta via i passar una bona estona acumulant experiències, sobre tot jo que sóc el més novell al mig d’aquest ambient i en aquest lloc, Una meravella.
Per les vies pròximes també hi estan pujant d’altres col·legues i coneguts del Joan i del Josep A., fent broma.


Aproximació:
Sortim del carrer graus de Collbató i anem seguint el GR que puja al Jardinet, de seguida trenquem a la dreta en direcció la cova de la codolosa, per un camí molt arreglat, passem la cova i la via queda entre la Via Rampa i la Full Equip, primer parabolt d’acer inox. a 8 metres i pont de roca llaçat de color verd visibles des del terra.
Material:
Tot i que la via es troba ben equipada, vam fer servir  unes 8 o 10 cintes, un estrep més alguna altre assegurança.

Equipament:
Ponts de roca equipats amb baga, i parabolts, les reunions són ràpelables totes menys la primera.

Orientació:
Sud, ben solejat per pràcticar a l’hivern.

Ressenya de la via
He decidit utilitzar el relat d’en Joan Baraldes, degut a la meva in-experiència tècnica per poder orientar-vos sobre aquesta via.
A mesura que vagi adquirint experiència aniré fent pasets per poder elaborar els meus propis relats, entenent en tot moment del 
que estic parlant.
Traçat de la via:
1Llarg (V, 35 metres):
Iniciem la via per una especie de diedre una mica trencat, superem un petit ressalt desprès del pont de roca.
i ja per terreny més senzill arribem a la R1, tot passant per davant de la R1 de la via “la rampa”, i continuant uns metres més amunt on fa un canvi la paret i es posa més dreta.
2 Llarg (V,15 metres):
Aquí a la R1 tot i sent bastant còmoda i permetre observar a vista d’ocell tots els voltants, em trobo bastant inquiet.
Tot i haver fet 4 vies esportives, es la meva primera via amb diversos llargs que faig en la meva vida, la suma de tot, et fa pujar la adrenalina i la sensació és brutal.
Aquí el Joan intenta provar el pas en lliure, però no se’n surt, sembla que en lliure pot resultar 6a+, més o menys, munta un estrep per poder sortir i ens o fa més fàcil als altres, anem pujant el Josep A. darrera, jo i el Joan(fill), tancant files i desmuntant la via, el Joan empalma aquest llarg amb el següent, perquè les cordes no es freguin en excés i tots seguim fins arribar a la següent R2.
3 Llarg (IV+,20 m.):
En aquesta R2, el Joan (fill) i jo, esperem assentats que surtin de la reunió, mentre contemplo els nostres peus penjant al buit, cosa que em fa reflexionar amb l’alçada que anem guanyant, i tot i que estem molt més còmodes que l’anterior, la sensació de verticalitat i perspectiva es va acumulant, es guay, una passada, una bestiesa, entenent que aquesta es la meva primera vegada,
el Joan i el Josep A., segueixen obrint via.
Mirat des de baix sembla un llarg lleig i trencat però quan t’hi poses es un esperó bonic d’anar buscant peus força bons i un xic trencat a dalt, que hem de sortir recte amunt passant per l’esquerra d’un gran blog solt per terreny fàcil, no aneu a la dreta, ja que aquella reunió es de la via Full Equip.
Descens:
Dalt de tot a uns metres a la nostre dreta, trobem la Via La Tribu (105 METRES, 6b+), per la que baixem en dos llargs i una R1.
Molt divertit com sempre i sense haver quedat indiferent, acabem per avui i encara no hem recollit, que ja tinc ganes de tornar-me a enfilar, però tindré que prendre paciència i esperar que els meus amics es recuperin de arroseguar-me i voler tibar de mi un altre vegada. jejej Siauuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!

dilluns, 5 de desembre del 2011

Travessa per la Canal dels Arínjols i el Pas dels Flautats

Aquest dilluns, 5 de desembre el meu amic Roger i jo, desprès de planejar-ho durant molt de temps i aplaçar varies vegades fins coincidir agendes, per fi, vam poder quedar per fer aquesta ruta que per nosaltres era tant desconeguda.
Una ruta curta de només 5,66 Kms, i un desnivell de 276 metres per una canal poc transitada i un pas oblidat a la Serra de les Lluernes.
Així que vam quedar en trobar-nos a les 8:30 hores a l’aparcament de Santa Cecília, ubicació que trobareu seguint l’enllaç del Wikiloc, Ruta per la Canal dels Arinjols i El Pas dels Flautats.
Inici
Creuem la carretera BP-1.103 de Manresa-Montserrat, per davant mateix de l’aparcament.
I trobarem un caminal que ens puja en breu a trobar el Camí de l’Arrel.

Seguim el camí que ve de Can Maçana, cap a l’esquerra en direcció a Montserrat, aquest es un sender clàssic i suau, que permet copsar els contrastos de la vegetació de les zones més fosques, humides i les seques i solanes, davallant fins el monestir i vorejant les espectaculars parets, torrents i canals del nord del massís,  d’arrel de tota aquesta xarxa natural i admirant les regions de les Agulles, Frares, Ecos, Tabor, Tebaida, Tebes.
Nosaltres anem caminant i encara que ja em pogut gaudir nombroses vegades de caminar per entre mig de tota aquesta fantasia màgica i única, no ens cansem mai d’admirar aquests espadats i barrancs de vertígen que ens ofereix el camí de l’Arrel.
Des del nostre inici al cap d’uns 640 metres trobem la primera canal la del Moro, (per mi encara desconeguda), sempre al nostre costat dret per l’arrel dels monòlits, seguim i entre xarrades i comentaris en un 1,1 Km. trobem la segona canal, la del Cavall Bernat, una canal molt divertida i una mica exigent, que m’atrau molt.
Continuem i en escassos 110 metres en ple revolt, contingut amb xarxes en plena vista i dins el llit del trajecte, d’una manera tímida i sense cap més indicació iniciem la canal.
La Canal dels Arínjols
És una canal curta d’uns 325 metres de recorregut total i 168 metres de desnivell i d’una amplada màxima d’uns 25 metres, en el seu punt mig.
Comencem a pujar i només superar els primer blogs de roca el torrent se’ns obre i divideix suaument en dos costats, a la nostre esquerra més abrupta i rocosa en el que es deixen veure un bon grup de cabres i la vesant dreta més bruta en quant a troncs caiguts i rocs despresos, però pel que es fa més fàcil pujar.
Anem pujant sempre pel costat de la dreta podem xafardejar una balma, amb unes orelles d’ós a la roca humida i també escletxes i forats entre els grans rocs.
Pugem ajudats a estones pels teixos i els impressionants boixos, ja a la part més alta del canal mirant enrere i pel costat esquerra més abrupta podem admirar el Serrat de les Barratines i la modesta agulla del Projectil.
Ara ja només queda fixar-nos amb el pas de sortida de la canal amb forma de túnel vegetal entre mig dels arbustos, que ens dona pas al Serrat de les Lluernes.
Des d’aquí podem admirar els voltants tant admirables de tot el gran conjunt d’agulles, admirant ara tots els sostres de les regions més importants de Montserrat.
En uns 510 metres trobem el Coll de la Canal Plana, que també coneixem i hem pujat diverses vegades, ara ja només en uns escassos 80 metres trobem molt amagat amb marques blaves l’inici del camí que travessa els Flautats.
Pas dels Flautats
(Les agulles conegudes com Flautats Encantats deriven el seu nom del fet que hi ha la creença que, en dies de fort vent, emeten un so característic que es podria comparar al d’un orgue. De fet, la situació de les agulles les fa propenses a ser batudes pel vent i, per tant, a produir algun tipus de soroll. D’altra banda, la forma arrenglerada d’aquestes agulles recorda clarament els tubs d’un d’aquests instruments de vent.
Però la tradició popular els ha donat també un altre nom, el de La Processó dels Monjos. Segons la llegenda, aquest seguit de monòlits s’haurien originat després que una sèrie de monjos fossin castigats perquè uns quants d’ells volien enterrar en terra sagrada un dels seus companys que havia tingut una vida moralment dubtosa. Segons la llegenda, es tractava d’un ermità una mica incrèdul i no massa bo. En morir, alguns monjos opinaren que, si hagués estat tan dolent com la major part dels seus companys pensaven, el diable ja se l’hauria endut en el moment de morir. Però la morfologia del lloc, donà la raó a la majoria i, quan aquesta minoria de monjos varen intentar de fer un ofici en honor del mort, varen quedar petrificats tal com avui dia els veiem (Amics, 1971). La forma arrenglerada de la Processó és explicada per la llegenda dient que anaven en processó a sepultar l’ermità mort).

Comencem aquest camí per una suau pujada molt embrossada i resseguint un rentat de pluges fins apropar-nos a la roca, sempre molt pendents de les marques blaves de pintura i en uns 217 metres, arribem al Pas dels Flautats.
Un petit pas d’uns 12 metres molt verticals i estret, que transcòrrer per entre mig de l’Elefant a la nostre dreta i El Fasolet a l’esquerra.
El superem a poc a poc acompanyats per una forta ventada, que ens obliga a ajudar-nos d’uns miraculosos boixos.

Aquí d’alt trobem un balcó des d’on podem admirar un gran panorama, en el que veiem com la boira que puja per les parets juga amb els cims del Cavall Bernat i d’altres.
Ara seguim de baixada per anar a buscar l’esquena de la Mòmia la que resseguim per la seva esquerra travessant per trams rocallosos i amb forta pendent, que ens porten a la vessant oposada.
La part dreta de la Mòmia mostra un pendent força accidentat i rocós, sense vegetació, encara que factible i curiosa per inspeccionar, però aixó o deixem per un altre dia.
De moment ens endinsem per una torrentera que ens baixa durant uns 90 metres, envolcallant-nos del barranc de la nostre esquerra que queda ocult.
En el seu tram mig, ens trobem amb un altre grup de cabres que ens van seguint, destrepant desprotegides pel barranc de la nostre esquerra, en un moment amb la màquina de fer fotos a la mà, aconsegueixo fotografiar una cabreta, amb cara de curiosa, molt maca.
Aquí tornem a trobar arols d’orella d’os, en el punt més obac.
Més avall quasi a la part final del barranc, travessant un pendent rocallosa, el Roger rellisca i fa una culada, podén frenar gràcies als boixos que ens van fen de fre, per casualitat li vaig poder fer unes fotos durant aquest procés breu de caiguda, que amb la seva cara ho diu tot.
El Pla de la Trinitat
En pocs metres arribem ara al camí PR-C19 que, per la nostre esquerra ens apropa a l’ermita de la Trinitat.


L'ermita de la Santíssima Trinitat era la més gran de les ermites de tota la muntanya de Montserrat. Per això com el Palau de les Ermites de Montserrat. Aquesta ermita està situada enmig d'un paisatge privilegiat i típicament montserratí, al Pla de la Trinitat, sota l'Elefant, La Mòmia, La Mòmieta i Els Flautats.
Donem un vol per xafardejar un altre vegada aquest pla, amb una magnífica visió de l’ermita de Sant Dimes, Els Flautats, Les Gorres, etc., també ens avoquem al pou d'aigua, que esta al seu costat, protegit i tancat dins d'una construcció d'obre.

Nosaltres ara tornem a agafar sense complicacions el Camí de l’Arrel per retornar a l’aparcament, anem recorrent aquest camí durant 2,3 Kms., ara relaxats sense presses gaudint més tranquil·lament de tot.
Fins trobar el pal indicador de Santa Cecília que en pocs metres per un caminal ens baixa a trobar la carretera que travessém i entrém a l’aparcament.
És una travessa per curiosos que vulguin conèixer algun camí diferent i més oblidat, podent gaudir d’un recorregut més en solitari.Siauuuuuuuuuuuuuuuuuuu