dissabte, 25 de febrer del 2012

Via Joan Marc III i Via Dokpass IV


Via Joan Marc
Dificultat: III,  
Dificultat màxima obligada: III
Recorregut: 115m
Oberturista i any: Guillem Arias, 2007
Orientació: Sud  
Material: Cintes exprés
Equipació: Parabols grocs
Data: 18-02-12
Persones: 7
Observacions: Via NO dirigida a tots aquells que tinguin un alt nivell tècnic i es considerin bons escaladors, s'abstinguin; no són per a ells aquestes vies, i si hi van, al menys que comprenguin que no han estat pensades per a ells. També poden ser útils per principiants que no vagin habitualment al rocòdrom, per cursets i per portar a la canalla a això que alguns guíes anomenen "bateig de 'escalada".

L-1 30 met 04 Bolts dificultat . . . IIª / IIIº

L-2 20 met 04 Bolts dificultat . . . IIIº

L-3 25 met 04 Bolts dificultat . . . IIIº
L-4 38 met 05 Bolts dificultat . . . IIº / IIIº

Avui hem quedat al Bar Anna del Bruc, un reducte d'escaladors reconeguts, acollidor i senzill per esmorzar i fer el cafè i així reagrupar-nos per distribuir-nos en els cotxes.
Ens dirigim a Montserrat i aparquem dins el recinte el més a prop possible, ens posem tots els estris i anem correns a agafar el Funicular de Sant Joan per guanyar temps, ja que se'ns a fet molt tard.
Des del Pla de les Tarantules seguir el camí de Sant Joan a Sant Jeroni, es a dir, el camí ample dels Gorros. Pujar per les escales de Jacob, un cop al coll seguim grimpant fins arribar a les ruïnes de l’ermita de Santa Magdalena.
Un bon espai per fer un respir si cal, aquí fem una foto de grup tots 7 i seguim fins la Miranda de la Magdalena per voltar per la canal que ens encara a la Gorra Frígia, anem baixant per un encaix fins trobar-nos a prop de la balma de Santa Magdalena, a la dreta els parabols grocs ens indicant que hem arribat a l’inici de la via.
Inici
Ens canviem aquí mateix, però com per causes d’organització en començat molt tard, el Jordi Brasil prefereix fer només fins la R1, mentre feiem aquest tram uns coneguts d’ell ens veu i ens fa un parell de fotos que desprès ens passa, ara només queda anar fent un darrera l’altre el ràpel i anar a dinar per poder fer un altre via esportiva.
La Irene avui s’ha estrenat i això m’ha fet pensar amb el meu primer dia, fa una mica d’enveja saber tot el que ha sentit ella avui, el que hem sentit tots el primer dia, emoció, por, nervis, el que es diu una flipada i que no torna a passar més.
Així que aquesta via la deixarem per completar-la un altre dia.
Ara desfem el camí i anem a dinar a la Miranda de la Magdalena a ple sol, que s’ha agreix, amb unes vistes espectaculars.
Desprès de dinar el Jordi ens porta al coll de les escales de Jacob a les Gorres i anem en direcció a Sant Onofre, pocs metres més avall a ma dreta trobem la via, una mica amagada pels arbres i en plena obaga.
Via Dokpass
Dificultat: IV
Dificultat màxima obligada: IV
Recorregut: 40 m
Oberturista i any: Guillem Arias, 2007
Orientació: Sud  
Material: Cintes exprés
Data: 18-02-12
Persones: 7
Equipació: spits

Inici
Aquí al mig del pas del camí ens instal·lem i anem fent aquesta via esportiva.
Un darrera l’altre ens enfilem per anar pujant i veure’ns entre la roca i els arbres en un entorn ombrívol i fresc, encara que no gaire tranquil pel pas constant dels turistes.
Una senzilla i ràpida pujada i un fàcil ràpel per completar un bonic dia de muntanya, emboltat de bona gent, tot i que ens hem conegut avui.
Amb el Jordi Brasil a traves del facebook i amb la colla a la Silvia, Alba, Irene, Aldo i Vyara.
Esperò fer i trobant-se moltes vegades més i fer un munt de vies i poc a poc junts anar prosperant i poder seguir la Irene, que ara ja no podrà dir que no ha fet mai una via.
Quant hem fet tots la via ens descanviem i anem a buscar les escales de Jacob pel costat de Sant Onofre, un cop al camí ampla anem a l’esquerra cap al Pla de les Taràntules.
Que travessem amunt per la dreta i seguir el camí cimentat passant ara de bona baixada per la drecera a la Bassa de Sant Miquel, desprès l’ermita de Sant Miquel i fins el nucli benedictí, on fent l’últim tram trobem als paradistes de Marganell amics de tota la vida on fem la xarrada i el tastet de formatge.
Fins la propera Siauuuuuuuuuuuuuuuuu  

dimecres, 22 de febrer del 2012

Grau Els Ventadors-Ulldemolins (Montsant)


Itinerari:
El dissabte 11 de febrer de 2012, ens vam ajuntar 6 amics, el Roger, el Rogeli, la Roser, l’Anton i l’Anna i jo mateix en el bar del camping Montsant Park passat Ulldemolins, a les 9:30 però que per raons diverses van ser les 10:00, a -8º de temperatura.
Vam anar amb el cotxes seguint els rètols que diuen “Ermites” i que volta per les afores al poble fins entrar en una pista forestal fins trobar l’aparcament de l’ermita de Sant Antoni, principi i final del itinerari 2, el Roger deixa el seu cotxe aquí i continuem amb els altres dos cotxes durant 1,6 Kms. aproximadament per estalviar-los a la tornada, ja que no tenen cap interès paisatgístic, que farem això de fer un viatge de xofers. En aquest punt en un revolt molt pronunciat, però al mateix temps força ampla que fa d’aparcament, a partir d’aquí s’ha de seguir a peu.

Descripció:
Del fons de la vall a les crestes més altives, aquesta caminada  de 12,200 Kms., i unes 6 hores de recorregut, ens permet gaudir dels contrastos del paisatge del vessant nord del Montsant. Cal una bona preparació com a excursionista per emprendre aquesta caminada que en alguns trams pot semblar d'alta muntanya, per la seva dificultat. L'ascens llarg i sostingut, i la baixada, molt forta al principi, requereixen experiència en muntanya per poder superar sense sobresalts el repte que suposa aquesta excursió.

El camí, durant gairebé tot el recorregut en forma de sender, és fàcil de seguir. La senyalització ens permet seguir la ruta en els moments de dubte, només cal vigilar en el moment de superar les crestes d'Els Ventadors.
Per progressar amb seguretat. Aquesta excursió es pot considerar una matinal si es pren el temps suficient. És molt recomanable aprofitar el acondicionament amb barbacoes i taules de l'ermita de Sant Antoni per recuperar forces durant el dinar. L'ermita ens pot proporcionar els complements als nostres entrepans i el necessari per fer foc si aquesta és la nostra intenció.

És un recorregut adequat per a qualsevol època. En cas de realitzar a l'estiu, cal preveure que es patirà molta calor al tram final de l'ascens que transcorre per la vessant de solana. No s'hauria de realitzar en cas de boira.

Inici
Un cop ens hem llegit la informació que ens facilita el Parc Natural de la Serra de Montsant, ja estem preparats per començar a caminar per la pista forestal coberta de neu gelada degut al extrem fred i les nevades dels últims dies, això si amb un esplèndid sol i un ventet que talla la pell.
Anem seguint els rètols del Sender del Congost de  Fraguerau - Ventadors amb marques de pintura blanca i vermella de GR.
En només uns 580 metres arribem a la dreta aprop del Riu Montsant, podem observar i fotografiar a certa alçada part de les seves gorgues en el pintoresc balcó natural de les Cadolles Fondes, a on si la calor o permet si pot banyar.

Uns 800 metres més endavant també a la dreta podem observar un forat de notables dimensions entre les roques de formes encuriosides, es la Cova del Racó de la Pastereta, on van fer morada els pobladors de Montsant.

Més endavant també quedarem bocabadats per les formes de la Roca de la Cadireta, amb una mica de imaginació diuen que sembla una cadira de muntar a cavall.

Poca estona més endavant trobem el Pont Penjat, per on seguint les indicacions hem de travessar el riu per arribar a l’ermita de Sant Bartomeu, construït amb cables d’acer i fustes, aquí en aquest paratge fem unes quantes fotos i la broma de moure el pont en travessar-lo.
En només 680 metres seguint el camí, trobem l’ermita de Sant Bartomeu en un racó clos dels més bonics del Montsant, en ple barranc de Fraguerau, l’única ermita romànica de la serra, amb uns cireres de pastor impressionants i al costat esquerra una petita balma a on trobem l’aigua assegurada tot l’any.
Hi ha autors que sostenen que la serra del Montsant era ja un lloc de eremitisme des d'època visigòtica. En aquest sector habitaven una sèrie d'anacoretes en solitari, o bé en comunitats. D'aquí vindria el topònim Mònecs (-> monjos).
Aquest lloc està vinculat a la figura de Guerau Miquel, eremita documentat cap el 1160 que va fundar les ermites de Sant Bartomeu i de Santa Maria. Va rebre la protecció d'Alfons I. Aquests eremitoris van ser l'origen del monestir cistercenc de Bonrepòs (1215).
L'ermita de Sant Bartomeu va pertànyer primer al monestir de Bonrepòs i més endavant a Escaladei. Es conserven algunes balmes amb restes d'habitacions. L'ermita Sant Bartomeu és del segle XII.
Tornem desfent el mateix camí per on hem vingut, per seguir gaudint de les formes capritxoses de les roques que ens envoltant per tots els costats, tot el recorregut es una meravella, en poc més de 500 m.
Arribem a una cruïlla i seguim el rastre marcat de fites, ara seguim per uns 800 metres més fins arribar al peu de la Cresta on comença el Grau Els Ventadors.
compte, a poc a poc i amunt, pas a pas que ningú agafi vertigen, perquè vol dir que no esta en el lloc adequat, sinó teniu vertigen podeu gaudir d’anar carenant per aquest magnific indret, en el qual no ens defrauda cap petit racó ni balma.
Ara durant aproximadament 1,3 Km. anirem resseguint les falles rocoses que ens obren el pas natural per seguir endavant fins trobar-nos amb la Punta dels Pins Carrassers (1.080m.), seguim endavant amb la intenció de trobar un racó araserat del vent per poder dinar i aquí al Grau del Llop i dins d’aquest marc de barrancs espadats i Ulldemolins al seu fons de lluny.
Trobem aixupluc darrera uns blocs de pedra per dinar, encara que amb l’airet gèlit i el buit al nostre davant, dinem al més rapit que podem, el Rogeli i la Roser ens conviden a cafè i a infusió de te amb mores i calentó boníssim, és d’agraïr.
Seguim borejant aquest retallat altiplà i al cap d’uns 650 m., trobem un trencall a l’esquerra que va al Grau de Sant Antoni, nosaltres seguim endavant per la dreta durant 670 m., més fins el Pi de la Carabasseta, aquí trobem un Pi colosal d’unes grans dimensions, que des de lluny ens deixa enlluernats per la seva esplendor.
Ara només queda fer un llarg i sentit descens, giravoltant els espadats que veiem des d’alt en un mareig de camí ben marcat fins trobar l’ermita de Santa Magdalena.
Ermita situada a la part obaga de la Serra del Montsant, a tocar de la de Sant Antoni. També és coneguda com la "Catedral de Montsant" donades les seves grans dimensions tenint en compte la grandària habitual de les ermites. Té 6 capelles, cor, tribunes i cripta, i és obra del rector Jaume Amigó, també autor de l'església del poble.
Just a sobre de Santa Magdalena hi ha una font que alimenta l'ermita que juntament amb altres fonts properes abasteixen d'aigua el poble d'Ulldemolins. En els seus voltants hi ha una àrea recreativa amb barbacoes i també un alberg. La festa de Santa Magdalena télloc el 22 de juliol.
Ara seguim les indicacions i seguim caminant els últims 800 m., fins arribar al nostre destí final l’ermita de Sant Antoni, que si es vol fer una ruta circular es principi i final de l’itinerari 2.
L'edifici, de línies senzilles, consta d'arcs apuntats, atri frontal,campanar d'espadanya i porta dintelada. Una curiositat és la campana, una bomba reaprofitada. Disposa d'una àrea recreativa amb barbacoes i un espai destinat a l'acampada.



Ara aquí ens trobem un punt d’informació a on ens faciliten mapes de la zona, mentre els conductors van a buscar els altres dos cotxes, si seguiu aquest itinerari, aneu en compte perquè el seu trajecte es espectacular i molt fotogràfic però cam ja em dit, no val a badar i es per muntanyencs experimentats,
que vulguin gaudir de caranejar els Ventadors, si voleu la aproximació seguiu l’enllaç del wikiloc.
Siauuuuuuuuuuuuuu


dijous, 9 de febrer del 2012

El Clot dels Cargols



Dades Técniques:

Ubicació: Massís de Montserrat (Anoia, prov. Barcelona)

Accés des de: El Bruc.

Alçada inicial: 922 m

Alçada final: 625 m

Desnivell: 270 m

Longitud: 750 m
Roca: conglomerat
Combinable amb: Torrent del Lloro
Història: Primer descens el 2007.01.07 per Mari Nivera, Damià Pérez, Víctor Tardà, Xavi Vidal i Javier Gómez.
Alçada del ràpel més llarg: 42 m.
Cabal: Barranc permanentment sec i sense gorgs.
Material: 2 x 45 m més corda de socors.
Material d'instal·lacions:noves el dia del descens, encara que sempre és recomanable portar material de recanvi.
Època: Tot l'any.
Montserrat té multitud de pistes i senders que faciliten l'accés als seus barrancs des de diferents llocs. Per aquest descens hi ha altres alternatives, aquí descric la practicada el dia 22 de gener de 2012, per una colla d’amics 12+1 de diferents grups i localitzacions units per l’afició.

Accés:
Sortint de Barcelona en direcció a Lleida per la A2, prendrem la sortida 572 d'aquesta autovia, i per la N-IIz entrarèm al Bruc. Travessarem aquest poble pel seu carrer principal, fins arribar a les escoles. A la cantonada, a la dreta, veurem un cartell indicant "camí refugi Vicenç Barbé". La seguirem i, després d'ignorar una desviació a Can Rovira, girarem a l'esquerra seguint les indicacions del refugi. El carrer es converteix en pista de terra, deixe enrere 
les cases i avança entre oliveras. En arribar a una bifurcació de pistes, al costat d'un pal indicador a la nostre esquerra, veurem a la dreta un petit aparcament, que utilitzem els de la zona, on deixarem el cotxe.
Aproximació:
Ja a peu, seguirem pel camí que surt a la dreta, indicat amb marques de pintura blanca. En uns quinze minuts, arribarem a una bifurcació, i prendrem el camí que surt cap a l'esquerra, marcat amb pintura blava. El seguirem en ascens passant pel costat del Gerro i desprès d’una bona estona fent giragonces per un caminal perdedor, arribem als peus dels Pallers.

La carena dels Pallers (750 metres) és troba a la zona occidental del massís de Montserrat. Està formada per diverses agulles que recorden la forma de petits pallers, les anirem passan per la seva esquerra resseguint totes les seves petites, curioses e imaginables formes petrèas erosionades pel temps, fins arribar a un coll i una nova bifurcació, estèm a l’Era dels Pallers.
En aquest entorn i mirant amunt des d’on podem veure el refugi Vicenç Barber i sabent que a pocs metres d’ell a la seva esquerra es troba l’Avenc del Puatons i que forma tot aquest conjunt el marc de La Llegenda dels Pallers  tal com relata Joan Amades en el seu llibre “Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans”.
Un cop deixem de volar amb la imaginació del paratge, seguirem per la dreta a buscar el Refugi, en la següent cruïlla també anem a la dreta ara pel PR C-78 que ve de Can Maçana pel Coll de la Portella i en pocs minuts arribarem al Refugi d'Agulles "Vicenç Barbé" 900m.
Aquí decidim esmorzar arraserats al peu de la Roca de la Partio 937m., buscant una mica d’escalforeta del solet.
Ara continuarem uns 120m., pel PR i passat el Clot dels Cargols tornarem a trencar a la dreta en un altre encreuament i al -cap poc, entre els arbres veurem a la dreta un sender molt poc marcat, indicat amb una fita, on alguns de la colla van trobant peces de roba, com un guà, una gorra de llana, un buf, això es semblant a les rebaixes. Baixarem per ell, seguint un tàlveg que a poc a poc es va enfonsant i al cap de caminar 700 m., per aquesta torrentera  des que hem deixat el PR, arribarem als grans blocs que marquen l'inici del descens.
Descripció del descens:
El principi d'aquest torrent no fa creure que ens esperi un barranc gaire espectacular, doncs estèm en una zona molt boscosa i poc formada però poc a poc va millorant, primer trobem uns grans blocs un dels quals passem per sota com si d'una porta es tractés i al cap de poc trobem el primer ràpel.
Inici:
Un ràpel d'uns 15m que ens porta a una zona més encaixada amb uns quants passos estrets i verticals que ens obliga a demostrar la nostre habilitat en aquestes situacions i amb un parell de ressalts, el primer se supera amb una corda fixa i el segon muntant un petit ràpel, aquest últim ja ens porta al ràpel més llarg del descens de 42m, on hi ha un passamà fixe i un balcó amb unes vistes molt boniques, on podem veure al nostre costat una impressionant vista de la Cova de l’Arcada.
Ens podem entretenir a fer fotos perquè aquí el Joan (de poc que s’encén), intenta fer servir, per fer el ràpel, la meva corda de 60 m. i de 8,6 i que s’ha embolicat de valent i paga la meva novatada de no plegar-la bé i també, el seu aprest que fa com si sigués una calobra, entortolligança en si mateixa.
Un cop superat aquest ràpel venen dos quasi seguits de 15 i 22 m. i ja arribem a la part final i per mi la més interessant perquè sembla entrar a la dimensió de l’epoca de les cavernes o de Indiana Jones i que faràn que volgueu repetir.
Un gran caos de blocs que amaguen un descens intern amb un primer ràpel de 11 que ens deixa en un replà dins del caos on hi ha un passamà per arribar a la següent instal.lació, aquesta es troba en un forat quasi fosc però força ample i amb un ràpel d'uns 20 m arribem a la xemeneia final que també està equipada amb un altre ràpel de 22m.
Final del descens, s'ha de dir que aquests 3 últims ràpels són molt curiosos i li donen molt d'interés en aquest barranc.
Retorn:
En arribar al final del descens, veurem un sender que seguirem cap a la dreta, arran de paret resseguint per sota la desdentegada i seguint tota la paret del Vermell del Xincarró durant 600 metres i arribar a la Cova de l’Alfons.
La Cova de l’Alfons
La cova de l'Alfonso es troba en un paratge anomenat La Raconada i on s'inicien les parets anomenades del Vermell del Xincarró. La zona està formada per una continuïtat de murs de conglomerat, on si troben quasi 200 vies d'escalada de diversa dificultat. Alfonso devia ésser algun pagès de la zona del Bruc, ja que a més de la cova, que li serviria d'aixopluc, no gaire lluny d'aquest lloc també i trobem el topònim de l'Oliverar de l'Alfonso.
Detall històric: Era habitual durant els segles XVI i XVII, que els falsificadors de moneda portessin a terme les seves activitats fraudulentes en llocs aïllats, perquè els cops de martell no aixequessin sospita, doncs aquest delicte solia pagar-se amb la mort. Així doncs en un petita balma situada damunt de la Cova de l'Alfonso, una casual trobada de "dinerets de la creueta", "dinerets d'Aragó" i també alguns cospells sense encunya i, barretes de coure d'on s’obtenien els cospells, donen fe que a la fi del segle XVII falsificadors de moneda, duien a terme en aquest lloc la seva activitat il·legal.
Vista frontal de la cova de l'Alfonso, des d'on i podrem accedir des del camí carreter que va del Bruc a can Massana, un xic després de passar la cruïlla de can Salses.
A l'entrada de la cova, podrem observar una instal·lació de cordes i esglaons de ferro, que fan servir els escaladors, per pujar o baixar de les vies d'escalada.
Una vegada passada la cova, un corriol bastant groller segueix vorejant tots el murs, que formen la zona d'escalada del Vermell del Xincarró.
Un cop hem gaudit d’aquesta gran balma la travessem del tot de cap a cap i seguim el camí que se’ns va obrint.
Més endavant trobem per la nostre esquerra que ve un camí del coll del Xincarró, nosaltres seguim endavant fins trobar la cruïlla que hem fet de pujada i que ara deixem a la nostre dreta, més avall trobem un altre sender que ve de l’esquerra i és un corriol per anar a trobar el camí de la Cova de l’Arcada, nosaltres seguim endavant i ara ja en pocs metres trobem els cotxes.
 

A sigut un descens que us recomano per lo senzill i espectacular que es i de ben segur voldreu repetir.
Siauuuuuuuuuuuuuu!