diumenge, 30 de gener del 2011

El Gorro Frigi

Per casualitats de la vida un dia vaig veure unes fotos del Josep Pallàs, que tinc agregat al Facebook, del que també segueixo al seu bloc, Esgarrapacrestes des de fa temps i del qual ens uneix la muntanya.
Aquestes fotos eren d’una caminada per les 15 ermites de Montserrat i vaig veure la Ermita de Santa Caterina i Sant Jaume, de les que ja tenia coneixement però no hi havia estat mai, i d’un altre, la de Sant Marti que jo desconeixia completament.
També vaig xafardejar unes fotos d’una sortida d’una ferrada anomenada d'Agulles Rodones, que em van impactar per les seves imatges, i els complicats passos, que fet per ells semblen senzills.

Resumint vam contactar per telèfon per quedar el dissabte 22 de gener a Monistrol de Montserrat a les 9h., nosaltres dos i l’Anna la seva parella, per pujar a Montserrat amb el seu cotxe, la meva parella la Marga, no va poder venir perquè treballava, encara que ella tampoc hagués pujat.

Quan penjo al telèfon vaig sentir una cosa molt estranya, il·lusió pel nou amic i una barreja de sensacions al saber que intentaria pujar al Gorro Frigi, el que ja tenia clar, es que seria una sortida amb moltes emocions i sentiments per mi, per ells era anar a passejar i passar el mati per completar la sortida, ells son unes persones experimentades i que o han fet moltes vegades.

Inici a Montserrat
Pugem amb cotxe des de Monistrol de Montserrat amb una temperatura de -5º al que ells comenten que al Bures estaven a -7º al sortir ells de casa, l’ambient era gèlid però ens va lluir el sol i va fer un dia esplèndid.
Vam trobar aparcament, perquè era aviat, i ens preparem i pengem tot el necessari i comencem a caminar, son dos quarts de deu del matí.
Pugem pel Camí de Sant Miquel a l’esquerra de la plaça de les pageses i tranquil·lament xerrant anem fent, no hi ha pèrdua possible, passem l’ermita de Sant Miquel de llarg fins arribar a la Bassa de Sant Miquel, la que vam trobar completament gelada i vorejant-la pel mateix costat comença una drecera més dretera
Que ens puja amb unes quantes voltes i ziga-zagues bastant més amunt del camí i que ens porta al Pla de les Taràntules, que ens fa de Portal de les Gorres de Tebes, a on es troba l’estació superior del funicular de Sant Joan i la cruïlla de camins per anar cap a les ermites de la zona de Sant Joan, o a Sant Jeroni pel camí nou.
-Ah!, "Tebes" fa referència al lloc d'Egipte que acollia diversos ermitans, com ara Sant Antoni. Sant Onofre justament, fou un anacoreta que va viure a Tebes, molt prop de Luxor o Karnak. Tebes fou la capital de la Tebaida, a l'alt Egipte, tota farcida d'eremitoris.
Nosaltres iniciem el camí en direcció a l’ermita de Sant Joan, però abans d’arribar-hi, just a sota la Gorra Marinera, pugem a la dreta per un traçat que no esta marcat i que puja de valent cap a l’ermita de Sant Jaume.
Hem d’anar amb molt de compte perquè pugem el primers metres per una mica de torrentera que es transforma en roca pura, per la que pugem fins arribar a traspassar per unes restes de obre antics, a on els adobs vells ens fan de presa.
En un moment hem pujat de cop a l’ermita a on hi podem veure restes de murs, conductes d’aigua de pluja fins el diposit pluvial i les diferentes feixes que haurien de fer de jardi o de hort, seguint les restes podem anar fins un extrem de la gorra a on podem veure la Basílica de Montserrat i  unes magnífiques imatges dels Flautats, amb l’ermita de Sant Benet al peu.
Ara anem un altre vegada per on hem arribat i continuem tot el que podem per l’extrem oposat des d’on quedem aixoplugats en una balma natural que va se part de l’ermita i des d’on se’ns obre una panoràmica bestial i podem veure inclòs el mar i vaixells, aquí en aquest entorn al sol decidim esmorzar.
El Gorro Frigi 1.152m.
Ara toca baixar i tornar al camí direcció al Pla de les Tarantules a on agafarem ara direcció a Sant Jeroni pel camí nou, fins trobar-nos la cruïlla ara molt ben senyalitzada de les Escales de Jacob que passem de llarg
En pocs metres just entre La Madalena Superior i el Gorro Frigi, trobem molt dissimulat un camí que pel mig d’una torrentera i amb l’ajut d’una llarga cadena per lliurar-nos de les relliscades ens aproxima a l’inici de la primera via d’escalada o via normal, que avui dia resta equipada amb cadenes i cable de seguretat, per la qual cosa el recorregut és més semblant a una ferrada, que no pas, a una via d'escalada.

Aquí ens equipem i el Josep m’instrueix de com posar-me l’arnes, el kit de Ferrata, la cinta exprés i tot agafat per un gran mosquetó.
Jo creia que a l’hora de la veritat em posaria molt nerviós però la veritat es que no hem dona temps de posar-me nervios, ni de pensar.
L’Anna també veterana agafa l’iniciativa i s’agafa a la cadena que t’acosta al primer cable de flanqueig a on el Josep m’ensenya com tinc que fer servir els mosquetons per dins el cable de vida, i m’ajuda demostrant-me que no puc caure fent alguns senzills exercicis i moviments, per perdre la por i el vertigen, que en el meu cas sembla que es produït per la inseguretat.
Un cop tranquil·litzat i superat el primer flanqueig, comencem a fer servir la tècnica per les cadenes que ara ja pugen verticals, esperant-me el Josep en tots els canvis per anar-me controlant,
aprofito un canvi de "seguros" per treure la camara i fer alguna foto. A la meva esquena em tombo i tinc la Miranda de les Madalenes, guardo la camara i em trec els guants que em dificulten el obrir la molla dels mosquetons, obrir i canviar en un mateix moviment de mà.
Continuem algun pas més de cadenes i per fir el Josep em deslliga per continuar per la roca l’ultim tram fins el cim,
molt bé per part d’ell, que va aconseguir que puges fins d’alt de tot sense pensar en res, ni por ni vertigent ni res, només un cúmul d’adrenalina i quan arribo d’alt de tot i travesso la petita carena del cim fins la creu de ferro i veig des d’aquí d’alt el Monestir de Montserrat, aixó va ser ja el “Subidon”.
Qui podia imaginar que un dia un senderista com jo podria pujar fins la creu del Gorro Frigi, que tantes vegades he contemplat des de diferents indrets, però avui gràcies al Josep i l’anim de l’Anna avui he pujat jo.
Gaudeixo uns minuts del panorama de l’entorn, Les Gorres, La Tebaida, Tabor, Els Ecos, Els Frares, Les Agulles i tot, es magnific a terra també podem veure una ceràmica enganxada i deixada per un altre colla, però ara toca baixar.

Comencem fen el tram de carena fins enganxar-nos al primer pas, hem quedo l’últim però el Josep em segueix de prop i m’espera, només en un canvi tot just abans d’arribar abaix de tot s'em complica la baixada i hem posa una mica nerviós, però amb la guia del Josep ho supero i avall, ja estem abaix i ens trèiem l’arnes i els estris.
Ermita de Sant Marti
Ara un altre cop a la torrentera per la que hem pujat, en lloc de tornar enrere, seguim la continuació del camí que ens portarà en poca estona, per un traçat bastant dificultós i relliscós fins l’ermita de Sant Marti.
Un cop aquí podem veure que esta obrada recentment, que no es una ermita com les altres que estem acostumats a visitar de Montserrat, jo crec que més que una ermita es un petit refugi que algú s’ha adequat amb finestres i porta, aprofitant una balma en un lloc molt discret i sobre tot aïllat, en el que també disposa de diposit pluvial.
Ara si, toca desfer tot el camí per la torrentada i travessar la cadena fins el camí nou de Sant Jeroni, i tornar al Pla de les Tarantules per tornar per la drecera a la Bassa de Sant Miquel i arribar al Monestir de Montserrat, un cop aquí caminant pel passeig dels escolans, a buscar el cotxe em tombo per mirar la Gorra des d’aquí baix i pensar. !!!!!Jo he estat alla d’alt!!!!.
Per mi a sigut una sortida amb moltes emocions, i sentiments nous, amb la companyia d'uns nous amics el Josep i l'Anna, espero que la fortuna d'aquesta primera vinantesa sigui un bon auguri per futures sortides.
Aquesta caminada de 8,63 Km. que hem fet tranquil·lament esmorzant i tot, en unes 4 hores, us aconsello fer-la sempre amb la companyia i veterania d'un expert
Siauuuuuuuuuuuu

divendres, 28 de gener del 2011

Canal de Sant Jeroni

Aquí entre el Monestir de Santa Cecília del segle X i la carretera BP-1.103 es troba un bon aparcament, amb una amplia zona d'esbarjo i també el refugi Bartomeu Puiggròs.
Aquest lloc es punt de  trobada de colles i amics, i donat de la seva privilegiada situació, es un lloc estratègic per començar un munt de caminades, atacant Montserrat pel mig de la serralada o per Marganell i Monistrol de Montserrat per la vessant baixa del Bages.
Comencem a caminar travessant la Carretera BP-1.103, i només travessar en front mateix tenim un corriol que en pocs metres ens deixa al camí de l'arrel PR-19, al que seguirem cap a la dreta fins trobar una torre elèctrica que per la seva esquerra comença a enfilar-se.
El camí que ens encara a la canal, en principi suaument i quan quedem al mig de l'encaix de la canal entre pedres rogenques i argiloses que es tornaran roques codoloses cimentades.
Podem començar a gaudir de l'esplendor dels caramells que pengen congelats del degoteig de la Font de la Teula que es troba  una mica més amunt, enmarcada en ciment d'on surt una aixeta, per mesurar la despesa de cabdal d'aigua.
Aquí ja trobem el primer pas amb una llarga cadena per superar unes roques amuntegades i desordenades verticalment, que ens ajuda a escalfar els lligaments i engranatges, que els teniem freds sobre tot desprès dels àpats de Nadal i Sant Esteve.
Poc a poc pujant per la cadena anem superant tot aquest primer pas  posant a prova els nostres braços, seguim lenta però constantment pujant i flanquejant les roques que trobem al davant.
Ara trobem a mà esquerra al peu d'un espadat, un estret pas que, ajudats per una corda fixa ens ajuda a travessar aquest bonic pas, ben arrambats a la pedra.

Continuem ara pel mig de la canal per un material una mica més terrós amb roques mitjanes soltes, no per això menys vertical, més amunt trobem un altre pas amb una passarel·la amb travessers de fusta i amb l'ajut d'una corda fixa amb nusos salvem aquest pas barrat per grans roques.

Mentre anem passant jo no puc resistir-me a visitar un forat entre roques en forma de cova, que la darrere vegada va visitar el Roger, i que caram ara em toca a mi, no s'ha de perdre mai el bon humor ni la curiositat.

A mida que anem guanyant alçada les roques de la canal es van degradant, i aquí el camí continua en principi per la dreta de la canal alternant-se amb un alzinar, cosa que fa més fàcil avançar, poc a poc el camí es torna més atapeït de sotabosc.
Ja comencem a notar les festes i l'ofec, però ja ens trobem al Coll de la Canal de Sant Jeroni, hem tardat una hora i quart més o menys, sense còrrer, ascendint amb la màxima precaució i seguretat.
Un cop aquí al coll d'alt el Serrat de Sant Jeroni, trobem el camí que a l'esquerra porta a l'antena, heliport i el Moro, nosaltres seguim a la dreta passant pel voltant de l'ermita de Sant Jeroni 

dimecres, 26 de gener del 2011

Pou de la Costa Dreta

Ermita de la Salut
Aquest diumenge, 23 de gener amb un fred gèlid, però amb molt de sol, a les nou del matí ens trobem a l’ermita de la Salut de Collbató el Roger i jo, per fer una caminada de treball de camp, el Roger em va proposar acompanyar-lo per trobar la ubicació exacta del Pou de Costa Dreta i així ho hem fet.
Ermita de la Salut
Desprès de calçar-nos les botes i engegar el GPS, amb tots els trastos a la motxilla, comencem la caminada direcció a trobar la drecera dels Graus, que ja us he detallat més d’una vegada, com la missió que ens ocupa aquesta vegada, no es pròpiament detallar el camí que ja coneixem, us dono un enllaç pels qui no l’hagueu seguit en els darrers articles.


Passem pel davant de l'Esglesia de Sant Corneli i seguim pel carrer de Pau Bertran, que aviat deixem per trencar a mà dreta, pel carrer de la Drecera, en direcció al Pujolet.


Al final del carrer es segueix pel sender que queda al davant, es la drecera dels Graus, que conserva les marques blanques i vermelles, i s’enfila pels marges de pedra d’antics conreus.
Des d’aquí al davant, a mig vessant del massís, es distingeix una taca quadrada en un pany de roca, amb els colors de la bandera catalana al centre i emmarcada en blanc, a on arribarem més endavant.


El que es deixa a la dreta, també amb marques blanques, és l’anomenada drecera de Fra Garí, una variant possible d’aquest itinerari.
Al cap d’uns 15’ a un bon ritme, arribem a un estret pas entre roques que anomenant “el petit pas dels francesos”.
En traspassar-lo, si ens hi fixem ens torna a aparèixer als nostres ulls l’escut quadribarrat i normalment guixat i taxat pels fatxes.


La Taca Blanca
Es on es troba la drecera dels Graus amb el camí de les Voltes, o de les Bateries, que també procedeix de Collbató, en un indret que forma un petit replà, que aprofitem que hi toca el sol per seure i esmorzar i petar la xarrada.

Seguim per la dreta el camí i poc després, en un punt que s’aboca més sobre Collbató, trobem la roca dels Polls al costat esquerre. El camí, que presenta un traç molt definit i en alguns trams conserva vestigis de l’antic empedrat, va remuntant tot fent giravoltes que justifiquen el seu nom.
En poc temps trobem la cruïlla amb la drecera de Fra Garí, per la dreta. S’hi arriba per un estrep rocós, amb unes marques que el fan visible, es més dret i dur de fer que la drecera dels Graus.


Avenc petit de Costa Dreta 719m.
Seguim i desprès d’uns pocs revolts trobem l’avenc petit de Costa Dreta que també anomenen, Pou de Sant Joan o de les Bateries.
Petit avenc de 6 metres de profunditat, l’estreta boca del qual s’obre a l’esquerra arran mateix del camí, a la sortida d’un revolt.


Aquest lloc per la recerca d’avui es molt important com a punt de referència d’inici del camí per trobar el Pou de la Costa Dreta o com li deien en temps anteriors l’Avenc del Pi Verd, per l’esquerra del petit forat del pou només senyalat amb una discreta fletxa blava, iniciem amb una suau pujadeta el trajecte que desprès de pocs metres descobrim que no serà fàcil de seguir.
Perquè travessa diverses torrentades i roquissars entre mig de romanís, garrics i altres matolls baixos, que cobreixen tot rastre a seguir.
I, quan trobem petjades, aneu en compte perquè no tenim que suposar que son les encertades, perquè poden ser d’altres grups que han estat donant voltes i buscant com nosaltres.
Jo us aconsello que us baixeu el track i que el seguiu amb el GPS, perquè aquest es el bo, i us estalviareu alguna esgarrapada, segur.


Desprès d’unes quantes enganxades passant per sota el Serrat dels Penitents, veiem un grup de cabres, enfilant-se fins el cim, i ens animen una mica a continuar buscant.
Nosaltres segons el mapa de l’alpina i comparant amb l’altimetre del GPS, anàvem buscant una alçada de cota d’uns 775m., per situar-nos al nivell.


Veiem unes roques entre la que destaca una que sembla que tingui un nas, i veiem un forat i pensem que podria ser l’entrada tapada del pou, però no només eren deixalles d’anteriors visitants.
Tot seguint amb la vista la carena que puja del Serrat de la Guardia, i més a l’esquerra de l’agulla en forma de nas, veiem que ens separa un torrent de les roques que per la cota podria estar el pou, ens animem i comencem a buscar petjades i algú que ens faci pensar que es el caminet que porta al pou.


Tram a munt i avall de muntanya fins que quedem al peu d’una agulla i sense cap pou ni continuació de camí, ens desinflem i quan ja estem a punt de tornar cap a casa desil·lusionats.

Quan veig a la meva dreta, darrera d’uns pistatxos i arboços, una clariana amb una mica de replà, i li dic al Roger: -com no sigui aquí, si que podem plegar! provem-ho, i a mida que ens anàvem acostant ja intuïem i  nosaltres canviant la cara, per fi, hem trobat el Pou del Costa Dreta.

Entre mig d’un roquissar en el que costa distingir res, s’obre una espectacular esquerda que comença a mitja paret de muntanya, que obre en canal la roca que es transforma en una boca de pou bastant gran, el suficient per deixar-nos bocabadats.
Des d’on veiem per la seves formes i mides que es un pou important, amb una imponent caiguda de 103m., de fundària i uns 45 m. de recorregut.
I que per la seva verticalitat, sens fa molt difícil poder fer fotografies en la que pugueu apreciar el detall


Al voltant del pou, podem veure restes de material antic fet malbé i substituït per xapes noves i algun forat de rosca.

Un cop fotografiat i enregistrat amb vídeo se’ns fa l’hora de marxar son les 12 en punt.

Ara seguint les marques del camí i orientats pel GPS, tornem desfent el camí fins l’avenc petit de Costa Dreta, com que ara ja hem situat el pou amb el seu entorn ja ho veiem d’una altre manera.


Un cop al Camí de les Bateries anem baixant tot xarrant i observant un llom de muntanya que pot-ser ens acostaria al Pou de la Costa Dreta més depressa, però això ja serà per un altre sortida de camp.
Ara seguim pel traçat original del camí, sense dreceres passant cap al final del recorregut pel costat de la petita Cova de les Bagasses 465m., i desprès passem pel costat de les ruïnes tapades per la vegetació d’una enderrocada construcció, coneguda com El Casalot, que en el seu temps va ser un hostal pels pelegrins que pujaven per aquest camí.  

En aquest punt acaba de fet el sender, havent-hi una fita de pedra que marca el límit del Parc Natural.
Ara seguim pel carrer asfaltat cap al centre antic de Collbató fins travessar-lo i dirigir-nos a la salut a on ens esperen els cotxes.
Hem completat una caminada de 7,27Km. en unes 4 hores.


Aquesta caminada a estat molt profitosa i interessant, hem aconseguit trobar l’objectiu per difondre’l i donar a coneixer un indret  possiblement sols freqüentat per amants de l’espeleo i per curiosos com nosaltres, ja que pels voltants del pou no hi han vies d’escalada, ni camins que recorrin aquests paratges marcats a l’Alpina.