diumenge, 30 de gener de 2011

El Gorro Frigi

Per casualitats de la vida un dia vaig veure unes fotos del Josep Pallàs, que tinc agregat al Facebook, del que també segueixo al seu bloc, Esgarrapacrestes des de fa temps i del qual ens uneix la muntanya.
Aquestes fotos eren d’una caminada per les 15 ermites de Montserrat i vaig veure la Ermita de Santa Caterina i Sant Jaume, de les que ja tenia coneixement però no hi havia estat mai, i d’un altre, la de Sant Marti que jo desconeixia completament.
També vaig xafardejar unes fotos d’una sortida d’una ferrada anomenada d'Agulles Rodones, que em van impactar per les seves imatges, i els complicats passos, que fet per ells semblen senzills.

Resumint vam contactar per telèfon per quedar el dissabte 22 de gener a Monistrol de Montserrat a les 9h., nosaltres dos i l’Anna la seva parella, per pujar a Montserrat amb el seu cotxe, la meva parella la Marga, no va poder venir perquè treballava, encara que ella tampoc hagués pujat.

Quan penjo al telèfon vaig sentir una cosa molt estranya, il·lusió pel nou amic i una barreja de sensacions al saber que intentaria pujar al Gorro Frigi, el que ja tenia clar, es que seria una sortida amb moltes emocions i sentiments per mi, per ells era anar a passejar i passar el mati per completar la sortida, ells son unes persones experimentades i que o han fet moltes vegades.

Inici a Montserrat
Pugem amb cotxe des de Monistrol de Montserrat amb una temperatura de -5º al que ells comenten que al Bures estaven a -7º al sortir ells de casa, l’ambient era gèlid però ens va lluir el sol i va fer un dia esplèndid.
Vam trobar aparcament, perquè era aviat, i ens preparem i pengem tot el necessari i comencem a caminar, son dos quarts de deu del matí.
Pugem pel Camí de Sant Miquel a l’esquerra de la plaça de les pageses i tranquil·lament xerrant anem fent, no hi ha pèrdua possible, passem l’ermita de Sant Miquel de llarg fins arribar a la Bassa de Sant Miquel, la que vam trobar completament gelada i vorejant-la pel mateix costat comença una drecera més dretera
Que ens puja amb unes quantes voltes i ziga-zagues bastant més amunt del camí i que ens porta al Pla de les Taràntules, que ens fa de Portal de les Gorres de Tebes, a on es troba l’estació superior del funicular de Sant Joan i la cruïlla de camins per anar cap a les ermites de la zona de Sant Joan, o a Sant Jeroni pel camí nou.
-Ah!, "Tebes" fa referència al lloc d'Egipte que acollia diversos ermitans, com ara Sant Antoni. Sant Onofre justament, fou un anacoreta que va viure a Tebes, molt prop de Luxor o Karnak. Tebes fou la capital de la Tebaida, a l'alt Egipte, tota farcida d'eremitoris.
Nosaltres iniciem el camí en direcció a l’ermita de Sant Joan, però abans d’arribar-hi, just a sota la Gorra Marinera, pugem a la dreta per un traçat que no esta marcat i que puja de valent cap a l’ermita de Sant Jaume.
Hem d’anar amb molt de compte perquè pugem el primers metres per una mica de torrentera que es transforma en roca pura, per la que pugem fins arribar a traspassar per unes restes de obre antics, a on els adobs vells ens fan de presa.
En un moment hem pujat de cop a l’ermita a on hi podem veure restes de murs, conductes d’aigua de pluja fins el diposit pluvial i les diferentes feixes que haurien de fer de jardi o de hort, seguint les restes podem anar fins un extrem de la gorra a on podem veure la Basílica de Montserrat i  unes magnífiques imatges dels Flautats, amb l’ermita de Sant Benet al peu.
Ara anem un altre vegada per on hem arribat i continuem tot el que podem per l’extrem oposat des d’on quedem aixoplugats en una balma natural que va se part de l’ermita i des d’on se’ns obre una panoràmica bestial i podem veure inclòs el mar i vaixells, aquí en aquest entorn al sol decidim esmorzar.
El Gorro Frigi 1.152m.
Ara toca baixar i tornar al camí direcció al Pla de les Tarantules a on agafarem ara direcció a Sant Jeroni pel camí nou, fins trobar-nos la cruïlla ara molt ben senyalitzada de les Escales de Jacob que passem de llarg
En pocs metres just entre La Madalena Superior i el Gorro Frigi, trobem molt dissimulat un camí que pel mig d’una torrentera i amb l’ajut d’una llarga cadena per lliurar-nos de les relliscades ens aproxima a l’inici de la primera via d’escalada o via normal, que avui dia resta equipada amb cadenes i cable de seguretat, per la qual cosa el recorregut és més semblant a una ferrada, que no pas, a una via d'escalada.

Aquí ens equipem i el Josep m’instrueix de com posar-me l’arnes, el kit de Ferrata, la cinta exprés i tot agafat per un gran mosquetó.
Jo creia que a l’hora de la veritat em posaria molt nerviós però la veritat es que no hem dona temps de posar-me nervios, ni de pensar.
L’Anna també veterana agafa l’iniciativa i s’agafa a la cadena que t’acosta al primer cable de flanqueig a on el Josep m’ensenya com tinc que fer servir els mosquetons per dins el cable de vida, i m’ajuda demostrant-me que no puc caure fent alguns senzills exercicis i moviments, per perdre la por i el vertigen, que en el meu cas sembla que es produït per la inseguretat.
Un cop tranquil·litzat i superat el primer flanqueig, comencem a fer servir la tècnica per les cadenes que ara ja pugen verticals, esperant-me el Josep en tots els canvis per anar-me controlant,
aprofito un canvi de "seguros" per treure la camara i fer alguna foto. A la meva esquena em tombo i tinc la Miranda de les Madalenes, guardo la camara i em trec els guants que em dificulten el obrir la molla dels mosquetons, obrir i canviar en un mateix moviment de mà.
Continuem algun pas més de cadenes i per fir el Josep em deslliga per continuar per la roca l’ultim tram fins el cim,
molt bé per part d’ell, que va aconseguir que puges fins d’alt de tot sense pensar en res, ni por ni vertigent ni res, només un cúmul d’adrenalina i quan arribo d’alt de tot i travesso la petita carena del cim fins la creu de ferro i veig des d’aquí d’alt el Monestir de Montserrat, aixó va ser ja el “Subidon”.
Qui podia imaginar que un dia un senderista com jo podria pujar fins la creu del Gorro Frigi, que tantes vegades he contemplat des de diferents indrets, però avui gràcies al Josep i l’anim de l’Anna avui he pujat jo.
Gaudeixo uns minuts del panorama de l’entorn, Les Gorres, La Tebaida, Tabor, Els Ecos, Els Frares, Les Agulles i tot, es magnific a terra també podem veure una ceràmica enganxada i deixada per un altre colla, però ara toca baixar.

Comencem fen el tram de carena fins enganxar-nos al primer pas, hem quedo l’últim però el Josep em segueix de prop i m’espera, només en un canvi tot just abans d’arribar abaix de tot s'em complica la baixada i hem posa una mica nerviós, però amb la guia del Josep ho supero i avall, ja estem abaix i ens trèiem l’arnes i els estris.
Ermita de Sant Marti
Ara un altre cop a la torrentera per la que hem pujat, en lloc de tornar enrere, seguim la continuació del camí que ens portarà en poca estona, per un traçat bastant dificultós i relliscós fins l’ermita de Sant Marti.
Un cop aquí podem veure que esta obrada recentment, que no es una ermita com les altres que estem acostumats a visitar de Montserrat, jo crec que més que una ermita es un petit refugi que algú s’ha adequat amb finestres i porta, aprofitant una balma en un lloc molt discret i sobre tot aïllat, en el que també disposa de diposit pluvial.
Ara si, toca desfer tot el camí per la torrentada i travessar la cadena fins el camí nou de Sant Jeroni, i tornar al Pla de les Tarantules per tornar per la drecera a la Bassa de Sant Miquel i arribar al Monestir de Montserrat, un cop aquí caminant pel passeig dels escolans, a buscar el cotxe em tombo per mirar la Gorra des d’aquí baix i pensar. !!!!!Jo he estat alla d’alt!!!!.
Per mi a sigut una sortida amb moltes emocions, i sentiments nous, amb la companyia d'uns nous amics el Josep i l'Anna, espero que la fortuna d'aquesta primera vinantesa sigui un bon auguri per futures sortides.
Aquesta caminada de 8,63 Km. que hem fet tranquil·lament esmorzant i tot, en unes 4 hores, us aconsello fer-la sempre amb la companyia i veterania d'un expert
Siauuuuuuuuuuuu

1 comentari:

Cristina Sainz ha dit...

Felicitats per poder haver pujat al cim del Gorro Frigi. Com sempre, un molt complert reportatge que serveix de resenya.

Sincerament, t'enveixo molt, deu de ser meravellós haver estat allí dalt i contemplar les fantàstiques vistes.

Una abraçada, i a seguir endavant.