Per Canals i Cims de la Tebaida més l'Elefant

Aquest dissabte 2 de juny, entre el Antoni Muñoz i jo (Xarli) i aprofitant-nos de la bellesa de Montserrat, hem muntat una sortida “canyera” que ja teníem mig aparaulada, hem quedat a les 8:30 a la Casa Gallega a peu de Ctra. C-55 a Monistrol de Montserrat, per organitzar-nos i omplir cotxes, es pot aparcar millor en el Parc de l’Auvernia amb accés a un lateral al llarg de la C-55.

Aproximació:

des de la Ctra. C-55 agafem les indicacions per pujar al Monestir de Montserrat per la BP-1.121, quan arribem a la cruïlla davant les barreres de l’aparcament del Monestir girem a la dreta cap a la Ctra BP-1103 i en uns 150 metres trobem espai a la dreta (si no esta ple) per aparcar.

Des d’aquí creuant la carretera, a les escales a on comença el corriol que ens enllaça amb el camí dels Degotalls hi han 90 metres i pocs menys a trobar la Canal del Pou del Gat a la dreta del gir a l’esquerra del caminal principal, amb tot de marques de pintura indicant que no passem.

• Tipus de sortida: Travessa per Canals i Cims
• Lloc de sortida:Camí dels Degotalls a la Ctra BP 1103
• Participants:Antoni Muñoz, Xarli, Alberto Ballesteros, Rosa Farràs, Mar i Anton Ma. Puigmal
• Data: Dissabte 2-6-2012
• Distància: 8,9 quilòmetres
• Alçada màxima: 1.138m.
• Alçada mínima:    633m.
• Desnivell positiu: 666 m. metres
• Temps: 05:30 h.(+-)
• Dificultat: Mitjana a la Canal del Cavall Bernat, Fàcil-Mitjana a la resta de Canal i cims.(grau II/III).
• Sensació de dificultat: Alta a la Canal del Cavall Bernat pel seu actiu desnivell, sobre tot si es te vertigen i a la pujada al Cap de Mort,  el Serrat de les Onze Hores i al cim de la Roca de Sant Salvador per les caracteristiques del pas a superar.

Canal del Pou del Gat

Ara comencem una canal amb bastant desnivell en la que tenim que anar superant durant els seus 540 metres, trams de roques i algun petit tram equipat que ens ajuda a travessar una torrentada, entre giragonses anem escalfant i entre mig de autentiques parets rocoses plenes d’orella d'os esplèndidament florida.

Arribem al Camí de l’Arrel a on trobem un retol indicador per orientar-nos.

Nosaltres ara seguirem durant 1,2 Kms., pel camí de l’Arrel direcció a Can Maçana.

A molts pocs metres primer trobem la Canal Plana, desprès d’un quilometre trobem la Canal dels Arítjols i a uns 200 metres més endavant trobem a l’esquerra les marques per anar a la Canal del Cavall Bernat.

Canal del Cavall Bernat

La meva primera sorpresa es trobar que han canviat la corda de l’inici, ara es gruixuda i de color blanc i que conviu amb les anterirors, encara que molt més còmoda i amorosa, comença primer l’impacient Antoni, que dona dinamisme i ràpidessa al grup, jo que ho tinc que controlar tot al detall, deixo passar davant meu a l’Anton, que li dona serenor i maduresa al grup, per pujar en paral·lel a ell i vigilar-lo, és la seva primera vegada.

Quina imatge en be al cap, quan penso en el que deu sentir, recordant la meva primera vegada.

Amb bastants nervis, calor i un xic engarrotat, va superant tots els trams dels 445 metres de recorregut.

La Mar de 11 anys em seguia darrera meu i per davant de la Rosa,(la seva mare), una nena molt eixerida, atrevida i simpàtica, que no es va arronsar ni un sol moment, com la Rosa.

El Alberto Ballesteros anava tancant files, dona confiança a la rereguarda

i fent fotos com un descosit, era la primera vegada que també la feia.

Un cop tots al coll del Cavall Bernat vam esmorzar i refrescar una miqueta.

Des d’aquí vam observar la paret dels diables del Serrat de les Onze i l’ermita a la que desprès aniriem.

Al Antoni va anar a la Miranda del Cavall per fer-nos fotos a tots des d’una altre perspectiva i nosaltres al mirar-lo a ell, li vam fer fotos i també a una preciosa visió dels Flautats i les Gorres.

Ara baixem rectes avall els 90 metres que ens separen del camí principal, que seguim per la dreta cap al Cap de Mort, en uns 200 metres arribem a una llengua de pedra que puja per la nostre dreta i en línia del principi del Cap de Mort.

Només son 100 metres senzills de grimpada de III grau, en la que també podem fer servir, si cal una corda fixa nuada, que va pel voral de l’esquerra, fins arribar a la cruïlla per la que desprès de visitar l’ermita de Sant Antoni agafarem per anar al cim del Cap de Mort.

Ermita de Sant Antoni

Ara seguim quasi planejant els 90 metres pel mig d’un alzinar, i boixos fins arribar a l’ermita.

Encara que no es la primera vegada que volto per aquests indrets, no paro mai de sorprendrem i renovar al meu amor incondicional a aquesta muntanya.

Davant nostre el Cavall Bernat i la seva moreneta al cim, tot un repte que encarà tinc pendent, voltem per aquí, juguem jo una mica al trapezi i molt la Mar, que ja es veu que ho porta a la sang, ara marxem per anar a pujar el Cap de Mort.

El Cap de Mort 1.104 m.

Ara tornem enrere pel caminal que hem pujat fins trobar ara a la dreta (125m.), el vial que ens porta a trobar en pocs metres les instal·lacions de cable de vida, per anar a voltar el Cap de Mort, nosaltres en aquest ocasió no ho fem i anem directes al encaix entre roques (35m.), a on trobem la corda fixa a l’esquera, per pujar al cimall del Cap de Mort, també si voleu podeu consultar aquest enllaç per conèixer La Llegenda del Cap de Mort.

Des d’aquí continuem tenint unes vistes impressionants que van voltant sobre la mateixa zona de avui la Tebaida.

Anem baixant per la mateixa corda que hem pujat a on la màxima dificultat es, no fer-se mal quan arribem a l’alçada de l’encaix entre roques.

Ara un cop superat l’encaix seguim a la dreta a on veiem un forat a la roca que ens encurioseix per buscar la foto excepcional.

Serrat de les Onze Hores 1.138m.

Ara seguirem durant 230 m., flanquejant cap a la dreta per trams rocallosos sense camí però en molts trams equipat amb cable de vida i cordes, fins trobar una aresta d’alzinar que ens porta a un coll des d’on ens dirigirem directament amb una grimpada senzilla al cim del Serrat de les Onze Hores.

Un altre vegada torno a quedar meravellat de les vistes que podeu seguir a les fotos des d’aquest cim, en la que podem veure d’una manera especial el Cavall Bernat i Els Flautats i Les Gorres en una sola visió i un angle d’alçada impressionant.

També podem veure l’ermita de Sant Antoni des de sobre i agafar esgarrifances només de pensar que estem a sobre de la Paret del Diable.

Ara anem desgrimpant aquest petit pas de III i baixem els passos rocosos per passar de llarg l’inici de la Canal dels Avellaners i fins arribar al camí principal, per encarar la travessar del Serrat de les Lluernes, tornant a passar per davant del Cavall i de la Canal dels Arínjols, la Canal Plana i el Pas dels Flautats fins pujar amb gir a l’esquerra al clatell de la Prenyada.

Roca de Sant Salvador (l'Elefant)

Aquí a l’esquerra trobem una discreta fita que ens marca el caminal que ens puja molt de pressa als peus de l’elefant, tenint que superar un parell de grimpades, un flanqueig i un petit i estret romenage que en superar-lo ens deixa entra la Roca de Sant Salvador i l’Elefant, caminant fem cim a l’esquerra a la Roca.

Aquí podem observar el darrera de la Mòmia i la Cadira del Diable, etc.

Tornem a desfer el camí baixant  per l’encaix i desgrimpant fins arribar al coll a on a ma esquerra s’intueix el camí que va a l’ermita de Sant Salvador.

Ermita de Sant Salvador

ubicada en una balma obrada i tancada, encaixada a sota l’elefant i que no esta condicionada, no té cap equipament bàsic de res i és molt rusticà d'uns 2m quadrats i amb un aljub d'aigües pluvials a l'exterior, des d’on podem veure La Mòmia.

Segons m’han dit sembla que ara i viu l’últim ermita de Sant Antoni, que si ha traslladat.

Ara anem baixant direcció a Sant Benet, pel camí se’ns ajunta una escaladora que sembla que a agafat un cop de calor i a deixat la cordada per esperar-se al refugi, sembla que no coneix gaire aquests voltants i l’acompanyem fins al davant mateix.

Nosaltres seguim fins enllaçar el Camí de l’Arrel fins trobar la cruïlla del Pla de Santa Anna, per seguir baixant ara ja corrent per les ganes d’arribar i la sed per les escales superant el Pas dels Francesos, aquests trams estant molt concorreguts.

Monestir de Santa María de Montserrat

Arribem a la Font del Miracle ubicada  a l’arribada al conjunt monàstic de Montserrat i a la plaça davant  El Portal, us deixo un enllaç de la seva Llegenda de la Font del Miracle o del Portal, mentre nosaltres fem una filera al llarg dels seus brolladors, semblem camells omplin el diposit, hahahahah.

Un cop saciats de sed, seguim per anar a saludar com no, al meu amic Poli, el venedor de mató i altres delícies.

Els Degotalls

Davant del Restaurant nou, podem veure un pas zebra, que ens obre pas a l’inici del Camí dels Degotalls

Comencem a pujar uns esglaons i arribem al Magnificat, amb una placeta amb un petit llac artificial amb nenúfars, be ara aquest espai esta bastant descuidat.

I a l'esquerra, una sortida pel darrera del Monestir, (per on porten els monjos al seu cementiri, que trobarem més endavant), on s'ajunten els dos accessos i ens situa a l'alçada del camí que a continuació recorrem observant el sentit dels valors d’aquest camí dels Artistes i de les Majòliques Marianes fins arribar desprès d’un quilometre a la primera decrecera a la dreta que ens baixara en 420 metres a la carretera i a l’aparcament.

Es una volta molt recomanable a on també us facilito el seu track, només us demano que si la feu us ho passeu tant be com nosaltres i ens ho feu saber.

Siauuuuuuuuuuuuuuuuu

El Puigmal

Distancia 9 Km., desnivell 900 metres, temps 5 hores, Circular

Situació:

El Puigmal (2.910 m), de l'Alta Cerdanya, és la muntanya més alta dels Pirineus Orientals i de la Província de Girona, situada a la frontera d'Espanya amb França.

Localitzat entre els termes municipals de Queralbs (Ripollès, Girona) i Er (Alta Cerdanya, Pirineus Orientals) és la més alta dels cims que configuren l'anomenada Gran Olla que envolta la vall de Núria. És un cim ampla i arrodonit, la seva ascensió és senzilla si les condicions climàtiques no són molt adverses. En el seu cim es troba una creu de ferro forjat, un punt geodèsic amb una petita moreneta al damunt i una placa amb versos de Mossèn Cinto Verdaguer

Hi ha diverses rutes per ascendir al Puigmal. Des de França, aquesta que hem escollit, i des de la part espanyola, des de la  Vall de Núria i des de Fontalba.

L'accés es realitza per la carretera francesa N-116 de Puigcerdà a Montlluís, desviament cap a Santa Llocalia, continuant fins a l'estació d'esquí d'Err-Puigmal. Passant aquesta, una barrera ens impedeix el pas i tenim un aparcament (les Planes - 2.220 m) on deixar el vehicle.

Inici

Avui em quedat 7 amics de Natura100 per fer el Puigmal des d’Err. Quant arribem a l’aparcament anomenat Les Planes, continuem en la mateixa en direcció fins que arribem a una construcció on la carretera fa una revolta a la dreta. Des d'aquest punt s'inicia el camí que pren la vessant dreta de la Ribera d'Err i envoltats de vedelles, ens porta directament fins al coll (2.740 m) entre el Puigmal de Lló i el Petit Puigmal de Segre.

Continuarem ascendint per la carretera un parell de revoltes més progressant pel vessant oest de la vall, aquí encara el jovent amb ganes de fer juguesques i corredisses i un ramader diu que no cridem i podrem veure Isards. Aquí fem drecera i pugem muntanya a traves bufant de valent i seguint només unes quantes fites fins a trobar el remuntador mecànic de la Jaça del Prat de Tossa, aquí ningú te ganes de fer curses i amb els engranatges escalfats al punt, seguim tranquil·la ment.

Aquest teleesquí puja cap a l'Oest fins arribar a la línia de cims al Pic de Credells (2539 m). Nosaltres anem seguint el camí entre tancats per sota el cablejat del remuntador admirant el paisatge de les dues vessants, en un dia esplèndit d’un bon sol i un aire fred, ara anem cap a l'esquerra per un tram evident, ja molt més planer i triem un lloc al costat mateix del camí per parar a esmorzar. En qualsevol dels casos l'ascensió l’hem fet per fortes i pronunciades pendents  bastant ermes.

Un cop hem esmorzat i recarregat les piles seguim per la pista i el camí es fa evident quedant remarcat amb el contrast de la carena de muntanyes que anem travessant ara per pendents sinuoses i suaus, sarpentejant la línia de cims.

Ens trobem sobre la línia fronterera i ja no l'abandonarem fins que tornem cap al nostre punt de partida. Es baixa cap a un breu coll.

Des d'aquest punt ja es veu perfectament l'itinerari que seguirem i apareix un sender perfectament marcat i que segueix sempre per la dibuixada carena, des d’aquí i de lluny podem observar per primer cop avui uns isards.

Seguim per una lleugera baixada i després ja comença la pujada definitiva seguint sempre el sender que serpenteja entre blocs de pedra,  amb tossuda paciència anem pujant amb constància dificultosa però decididament entre bufecs fins veure a pocs metres com s’endivina al puntal de la creu situada al cim, que ens anima per reafirmar-nos i arribar a assolir el cim, guarnits ja amb la senyera i l’estelada per celebrar avui la diada al Puigmal, entre amics, parella i Puigmals. (entre els nostres amics tres son d’una família de cognom Puigmal).

Aquí al cim també vam coincidir amb el Centra Excursionista de Terrassa que celebrava els 100 anys de historia i realitzaven per l’ocasió 100 cims al mateix temps i que tenien com a missió inmortalitzar-lo gravant-lo amb un passe d’avioneta que va emetrà TV3 a les noticies i a l’Espai Terra, una mica efímerament.

Aquí un cop vam fer les fotos de grup i de rigor del moment per la història, comencem la tornada baixant en un principi pel mateix camí que em pujat, la fem desviant-nos desprès del fort pendent per un caminal que s’intueix cap a la dreta.

Durant el  corregut d’aquest tram podem veure un grup nombrós de isards, corrents com poseïts per les pendents, els hi fem fotos, perquè això dóna molta alegria i ens ompla de goig i seguim amb forta baixada entre mig de rododendres

fins arribar al voral del riu Err, entre mig de vedelles i un cavall blanc que trobem solitari arribem a l’aparcament al punt d’inici.

Com ja haviam quedat portem el dinar al cotxe i com l’Antòn coneix aquesta zona, ens porta a un llac artificial dins d’una zona de picnic a Ossèja,e s una caminada molt maca i clàssica que ens exigeix una mica de forma física a l’hora d’assolir les fortes pujades, apart daixò no suposa cap més dificultat.

Penseu en portar aigua i com sempre que caminem per aquestes alçades aneu una mica preparats per a qualsevol situació.

al final del dia acabem de gaudir d’aquesta diada que a partir d’ara segur que recordarem.

Siauuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu

Aquest vídeo esta realitzat, creat i pensat pel David Puigmal, moltes felicitats per la feina ben feta.

La Pica del Canigó

Introducció:

L’ascensió al Canigó es pot fer per vàries vies, amb diferents graus de dificultat, exposant-se a continuació la més clàssica, probablement per ser la més còmoda, ja que tan sols requereix d’una certa resistència i preparació física i que comença al Refugi dels Cortalets, i que, en poc menys d’una hora i quaranta cinc minuts, salva els 634 m., de desnivell que hi ha entre ambdues cotes, sent una excursió apta per a tothom.

Aproximació:

Des de Puigcerdà agafarem la N-116 una carretera de forces ziga-zages i desnivells fins a Vilafranca de Conflent,  on agafarem la D-116 direcció Cornella de Conflent i d’aquí a Fillols, (que es on normalment es contracte el viatge d’anada i tornada de Jeep), des d’aquest poble continua una pista que ens porta fins una barrera en la que no podem accedir perquè la tanca una barrera amb un rètul que hi diu que resta tancada als cotxes privats de 8:00 a 18:00.

Tenim la sort de trobar encara un Jeep que fa el servei fins a Cortalets per 15€ per persona, així que no ens queda més remei que pagar per pujar o caminar els 25 Kms. que ens separa fins el refugi.

Desprès d’una hora aproximadamen de Jeep, amb un petit descans al mig del camí arribem a prop del refugi en el que ens conviden a pujar-hi amb una carrossa tirada per tres burros, i pugem i fem la gràcia sencera fins el refugi que son uns 800 metres.

Refugi de Cortalets 2.150m.

Va ser inaugurat l’any 1.899, fet que va provocar que les ascensions al Canigó es multipliquèsin, tractant-se d`un edifici de grans dimensions, amb cabuda per a 111 persones, guardat i obert del 15 de juny al 30 de setembre, amb dutxes i servei de restauració, que pertany a l’ajuntament de Taurinyà, gestionant-lo el Centre Alpí Francès de Prada-Canigó, al costat del qual s’aixeca un altre refugi, més reduït, d’accés lliure, però completament equipat, ja que disposa de llum elèctric, gràcies a unes plaques solars que hi ha instal.lades, amb capacitat per a 22 persones.

Aquí el refugi podeu fer un mos i prendre algu, simpàtics no gaire, però el servei es el necessari.

Sortint del refugi amunt trobem un mapa indicatiu de les rutes a seguir, nosaltres de moment la tenim molt clara, tenim que seguir les marques de GR-10  blanques i vermelles, que enfilant en principi sempre cap a la dreta ens portarà a l’Estanyol.

Al Pla dels Estanyols

Antiga cubeta glacial de grans dimensions, al mig del qual hi ha un petit estany que rep les aigües que baixen de l’esmentada glacera, i que nosaltres voregem per la dreta, on veiem un bon grup de cavalls refrescant-se inclús fins al mig de l’estanyol, al seu darrera al fons veiem unes muntanyes que formen un circ i en el que podem observar com apunta la Pica del Canigó i el Pic Barbet, amb la Bretxa Durier i la glacera al mig.

A partir de l’estanyol la pujada comença a agafar caràcter i contràriament al que estem veient el camí tendeix a anar massa a la dreta de la Pica i ens pot fer pensar que anem errats, tranquils anem be i mentre anem resseguint el camí ens podem fixar en la gran verdor que dona els Rododendròns, que atapeeixen i folren les parets de les muntanyes que ens envolten junt amb els atormentats i recargolats pins negres i la majestuositat dels impressionants avets blancs.

Arribem a la font de la perdiu on l’aigua baixa de la muntanya i passa pel costat del broc per continuar regalimant avall,  en el que el GR davalla a la nostra dreta cap al Refugi de la Bonaigua, mentre que nosaltres haurem de seguir en sentit invers.

Ara guiant-nos per les marques grogues de pintura, fent unes curtes llaçades que ens porten, per l’altre vessant de la muntanya als peus mateix del Pic Jofre, a 2.362 mts. d’alçada, que ens queda a tocar.

El camí segueix en ascensió moderada per sobre la Vall de les Conques, destacant el poble de Vernet al fons, fins arribar a una elevació de terreny, que no té caràcter de cim, anomenada Roc dels Isards, tractant-se d’un monticle rocós des d’on es tenen unes vistes espectaculars i vertiginoses de les parets verticals del Pic Barbet, just a la banda oposada de la que ens trobem, i de la glacera del Canigó.

Una mica més endavant, i sense deixar el camí, encara que per les persones més agosarades la cresta és un altra possibilitat a tenir en compte, arribem fins a la Portella, de reduïdes dimensions, ja que de fet és una escletxa a l’aresta, situada just als peus de la Pica.

En aquest punt, comença el darrer tram de pujada fins al cim, que fem seguint la cara nord-oest de la muntanya, per una sèrie de llargues, però còmodes, llaçades que, per un terreny molt arreglat, encara que molt accidentat, ens faran assolir el nostre objectiu, la Pica del Canigó (també dita Pic de Balaig).

La Pica del Canigó 2.784m.

Avui les vistes des del cim són molt amples, quedant-nos a tocar el Costabona i les muntanyes del Circ d’Ulldeter, així com, entre altres, les serralades i les valls del Rosselló, el Conflent i el Capcir. En dies clars, com avui, les vistes sobre la Mediterrània són obertes i agoserades, fins i tot em podría atrevir a dir que vertiginoses i superiors a qualsevol cosa exterior.

No s’ha d’oblidar que el Canigó és un massís excepcional per la seva alçada en comparació a la proximitat al mar. De fet, es diu que s’hi poden arribar a veure des del seu cim les Illes Balears, i fins i tot el punt culminant dels Alps francesos, la Barre des Ecrins.

Nosaltres envoltats i bocabadats per tot el que ens envolta faig un vídeo de 360º per immortalizar el nostre moment i ens arrasarem perquè el vent que fa es molt fred, a la vessant contraria per la que hem pujat per dinar.

Ara només queda desfer el camí de baixada i gaudir més al detall del que més ens ha impressionant al pujar, com per exemple els avets morts però encara altius i desafiants no deixant la seva guàrdia, integrats i contrastant al mig de la verdor, de la resta d’arbres, fins arribar al Pla dels Estanyols i poder tornar a mirar-nos amb més calma el circ del fons amb la Pica.

Un cop hem assumit tota aquesta bellesa ens dirigim al refugi dels Cortalets ara ja per tornar cap a casa.

Espero que us animeu perquè es una sortida realment impressionant que de ben segur us deixarà una empremta al cor.

La dificultat que podeu trobar es la constant pujada, que de ben segur us ofegarà, però que amb temps i paciència també es fa, nosaltres avui hem anat bastant forts i amb menys 1:45’ em fet cim.

El Canigó i el Simbolisme

No hi ha cap mena de dubte que una de les muntanyes més sentides i emblemàtiques pels catalans és el Canigó. Als peus del Canigó, sota l’imperi Carolingi, va néixer Catalunya. El pic del Canigó s’ha convertit en senya d’identitat per els catalans, com ho demostra la Flama del Canigó, símbol de la unitat de la llengua catalana, i cada 23 de juny davalla el pic “màgic” traslladant les torxes per tots els seus racons per encendre cinc mil fogueres repartides arreu.

El simbolisme que té el Canigó per els catalans és evident: Jacint Verdaguer hi dedicà un dels seus poemes èpics més reconeguts; Pere II El Gran, rei de la confederació catalanoaragonesa, va ser el primer a fer el cim l’any 1285. Aquests fets han ajudat a que aquesta serralada, on s’hi bressola l’historia del nostre país, s’hagi convertit en un símbol de l’excursionisme

La muntanya sagrada dels Catalans

El Canigó no només és una muntanya. És un dels elements més emblemàtics dels Països Catalans. Captivat per la bellesa d'aquests paratges, el gran poeta Jacint Verdaguer va escriure l'any 1886 el seu poema èpic Canigó, exaltació de l'amor, el patriotisme i la llegenda.

(...)

Com dos gegants d'una llegió sagrada

Sols encara hi ha drets dos campanars:

són els monjos Darrers de l'trobada,

que ans de partir, per última vegada,

contemplen l'Enderroc de sostenibilitat Altars.

Són Dues formidables Sentinella

que en el Conflent posa l'eternitat;

semblen Garrics els roures al peu d'elles;

els masies del pla semblen Ovelles

al peu de llur pastor agegantat.

(...)

Jacint Verdaguer, Canigó

El renaixement de la cultura catalana a la Catalunya Nord es pot situar precisament amb la creació del poema "Canigó" de Jacint Verdaguer (Barcelona, ​​1886). Aquest poema donarà al català el seu estatut de llengua literària.

Avui amb els seus 11 milions de locutors el català és la setena llengua parlada a Europa i la desena llengua més traduïda al món (xifres de la UNESCO). El poema èpic Canigó té per quadre les llegendes canigonescas del naixement de Catalunya, que farà prendre consciència a diversos intel.lectuals de la riquesa i el valor de la llengua catalana.

La Flama del Canigó

Al poble d'Arles de Tec, va néixer Francesc Pujade. Profundament català, excursionista i enamorat del Canigó (on va pujar 130 vegades) i del poema de mossèn Jacinto que porta aquest nom. Havia nascut un 23 de juny i va aprofitar aquesta coincidència per revifar la tradició dels focs de Sant Joan empeltats amb la mítica màgia del Canigó i dotant-los d'un profund sentit de nacionalisme i d'unitat dels Països Catalans.

Així, el 23 de juny de 1955, amb uns amics va pujar al cim portant unes branques de llenya, ja que a dalt no hi ha vegetació, i encendre un foc que va ser visible des de molts pobles. A l'any següent van tornar però aquesta vegada a tot arreu des d'on es veia el Canigó tenien preparades fogueres amb la consigna d'encendre-quan veiessin cremar la de la Pica.

La Flama del Canigó evoluciona: el 1963, es va encendre el foc a la Pica, van baixar la flama a la plana, i així van encendre amb ella el màxim de fogueres possible. A partir de 1964 ja es deixaría la flama al Castellet de Perpinyà on estaria encesa durant tot l'any i el dia 22 de juny la tornarien a pujar al cim per regenerar-la. A partir de 1966 la Flama entra al Principat i es comença a distribuir.

Actualment, el dia 22 de juny al matí es recull la Flama al Castellet i es puja al cim a darreres hores de la tarda, a mitjanit es procedeix a la cerimònia de regeneració i, tothom pot encendre la flama. Amb la flama regenerada s'encendràn, la nit del dia 23, una foguera feta amb unes branques de llenya que, provinents de tot arreu dels Països Catalans, que hauran pujat el diumenge anterior. Amb la flama d'aquesta foguera s'encendrà un llum d'oli al Castellet per cremar tot l'any fins al proper 22 de juny, que tornarà a començar el cicle.

Així el foc esdevingué un símbol i la Flama del Canigó llevador de un missatge de pau i amor, signe d'identitat de tot un poble que vol guanyar la seva cultura, la seva llengua, les seves tradicions i costums.