dimarts, 6 de desembre del 2011

Via Campions Paret de la Codolosa

Paret de la Codolosa
Via Campions, 70 m., V-
Tal com ens detalla el nostre amic Esgarrapacrestes en aquest relat...

Els primers dies de fred fan la seva aparició, es un bon moment per tornar a la Paret de la Codolosa, un lloc molt agraït pels escaladors més fredolics. Tota la zona és molt solejada, per la qual cosa, si el dia és clar i sense vent, es pot tenir la sensació de trobar-se en un dia primaveral al mig de l'hivern. La zona de la Codolosa, es troba per darrera mateix de l'ermita de la Salut, amb un seguit de vies que van des de la cova de la Codolosa, fins al torrent de Santa Caterina.

En aquesta paret, últimament s'han obert moltes vies d'escalada, totes molt semblants, tant en graduació com en llargada, al ser vies relativament noves,  no surten totes a les guies de la zona, llavors es molt fàcil errar a l'hora de triar l'itinerari. No es la primera vegada que algun company de la via més pròxima a la nostre, pregunta el nom de la via que estàs fent, per tindre una idea de la que fa ell...o a l'inrevés.
Així que 4 amics encapçalats pel Joan Frontera, el seu fill, el Josep A. (Esgarrapacrestes) i jo mateix (Natura100), malgrat ser un nombre no gaire adient per l’escalada fem un equip per pujar aquesta via i passar una bona estona acumulant experiències, sobre tot jo que sóc el més novell al mig d’aquest ambient i en aquest lloc, Una meravella.
Per les vies pròximes també hi estan pujant d’altres col·legues i coneguts del Joan i del Josep A., fent broma.


Aproximació:
Sortim del carrer graus de Collbató i anem seguint el GR que puja al Jardinet, de seguida trenquem a la dreta en direcció la cova de la codolosa, per un camí molt arreglat, passem la cova i la via queda entre la Via Rampa i la Full Equip, primer parabolt d’acer inox. a 8 metres i pont de roca llaçat de color verd visibles des del terra.
Material:
Tot i que la via es troba ben equipada, vam fer servir  unes 8 o 10 cintes, un estrep més alguna altre assegurança.

Equipament:
Ponts de roca equipats amb baga, i parabolts, les reunions són ràpelables totes menys la primera.

Orientació:
Sud, ben solejat per pràcticar a l’hivern.

Ressenya de la via
He decidit utilitzar el relat d’en Joan Baraldes, degut a la meva in-experiència tècnica per poder orientar-vos sobre aquesta via.
A mesura que vagi adquirint experiència aniré fent pasets per poder elaborar els meus propis relats, entenent en tot moment del 
que estic parlant.
Traçat de la via:
1Llarg (V, 35 metres):
Iniciem la via per una especie de diedre una mica trencat, superem un petit ressalt desprès del pont de roca.
i ja per terreny més senzill arribem a la R1, tot passant per davant de la R1 de la via “la rampa”, i continuant uns metres més amunt on fa un canvi la paret i es posa més dreta.
2 Llarg (V,15 metres):
Aquí a la R1 tot i sent bastant còmoda i permetre observar a vista d’ocell tots els voltants, em trobo bastant inquiet.
Tot i haver fet 4 vies esportives, es la meva primera via amb diversos llargs que faig en la meva vida, la suma de tot, et fa pujar la adrenalina i la sensació és brutal.
Aquí el Joan intenta provar el pas en lliure, però no se’n surt, sembla que en lliure pot resultar 6a+, més o menys, munta un estrep per poder sortir i ens o fa més fàcil als altres, anem pujant el Josep A. darrera, jo i el Joan(fill), tancant files i desmuntant la via, el Joan empalma aquest llarg amb el següent, perquè les cordes no es freguin en excés i tots seguim fins arribar a la següent R2.
3 Llarg (IV+,20 m.):
En aquesta R2, el Joan (fill) i jo, esperem assentats que surtin de la reunió, mentre contemplo els nostres peus penjant al buit, cosa que em fa reflexionar amb l’alçada que anem guanyant, i tot i que estem molt més còmodes que l’anterior, la sensació de verticalitat i perspectiva es va acumulant, es guay, una passada, una bestiesa, entenent que aquesta es la meva primera vegada,
el Joan i el Josep A., segueixen obrint via.
Mirat des de baix sembla un llarg lleig i trencat però quan t’hi poses es un esperó bonic d’anar buscant peus força bons i un xic trencat a dalt, que hem de sortir recte amunt passant per l’esquerra d’un gran blog solt per terreny fàcil, no aneu a la dreta, ja que aquella reunió es de la via Full Equip.
Descens:
Dalt de tot a uns metres a la nostre dreta, trobem la Via La Tribu (105 METRES, 6b+), per la que baixem en dos llargs i una R1.
Molt divertit com sempre i sense haver quedat indiferent, acabem per avui i encara no hem recollit, que ja tinc ganes de tornar-me a enfilar, però tindré que prendre paciència i esperar que els meus amics es recuperin de arroseguar-me i voler tibar de mi un altre vegada. jejej Siauuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!

dilluns, 5 de desembre del 2011

Travessa per la Canal dels Arínjols i el Pas dels Flautats

Aquest dilluns, 5 de desembre el meu amic Roger i jo, desprès de planejar-ho durant molt de temps i aplaçar varies vegades fins coincidir agendes, per fi, vam poder quedar per fer aquesta ruta que per nosaltres era tant desconeguda.
Una ruta curta de només 5,66 Kms, i un desnivell de 276 metres per una canal poc transitada i un pas oblidat a la Serra de les Lluernes.
Així que vam quedar en trobar-nos a les 8:30 hores a l’aparcament de Santa Cecília, ubicació que trobareu seguint l’enllaç del Wikiloc, Ruta per la Canal dels Arinjols i El Pas dels Flautats.
Inici
Creuem la carretera BP-1.103 de Manresa-Montserrat, per davant mateix de l’aparcament.
I trobarem un caminal que ens puja en breu a trobar el Camí de l’Arrel.

Seguim el camí que ve de Can Maçana, cap a l’esquerra en direcció a Montserrat, aquest es un sender clàssic i suau, que permet copsar els contrastos de la vegetació de les zones més fosques, humides i les seques i solanes, davallant fins el monestir i vorejant les espectaculars parets, torrents i canals del nord del massís,  d’arrel de tota aquesta xarxa natural i admirant les regions de les Agulles, Frares, Ecos, Tabor, Tebaida, Tebes.
Nosaltres anem caminant i encara que ja em pogut gaudir nombroses vegades de caminar per entre mig de tota aquesta fantasia màgica i única, no ens cansem mai d’admirar aquests espadats i barrancs de vertígen que ens ofereix el camí de l’Arrel.
Des del nostre inici al cap d’uns 640 metres trobem la primera canal la del Moro, (per mi encara desconeguda), sempre al nostre costat dret per l’arrel dels monòlits, seguim i entre xarrades i comentaris en un 1,1 Km. trobem la segona canal, la del Cavall Bernat, una canal molt divertida i una mica exigent, que m’atrau molt.
Continuem i en escassos 110 metres en ple revolt, contingut amb xarxes en plena vista i dins el llit del trajecte, d’una manera tímida i sense cap més indicació iniciem la canal.
La Canal dels Arínjols
És una canal curta d’uns 325 metres de recorregut total i 168 metres de desnivell i d’una amplada màxima d’uns 25 metres, en el seu punt mig.
Comencem a pujar i només superar els primer blogs de roca el torrent se’ns obre i divideix suaument en dos costats, a la nostre esquerra més abrupta i rocosa en el que es deixen veure un bon grup de cabres i la vesant dreta més bruta en quant a troncs caiguts i rocs despresos, però pel que es fa més fàcil pujar.
Anem pujant sempre pel costat de la dreta podem xafardejar una balma, amb unes orelles d’ós a la roca humida i també escletxes i forats entre els grans rocs.
Pugem ajudats a estones pels teixos i els impressionants boixos, ja a la part més alta del canal mirant enrere i pel costat esquerra més abrupta podem admirar el Serrat de les Barratines i la modesta agulla del Projectil.
Ara ja només queda fixar-nos amb el pas de sortida de la canal amb forma de túnel vegetal entre mig dels arbustos, que ens dona pas al Serrat de les Lluernes.
Des d’aquí podem admirar els voltants tant admirables de tot el gran conjunt d’agulles, admirant ara tots els sostres de les regions més importants de Montserrat.
En uns 510 metres trobem el Coll de la Canal Plana, que també coneixem i hem pujat diverses vegades, ara ja només en uns escassos 80 metres trobem molt amagat amb marques blaves l’inici del camí que travessa els Flautats.
Pas dels Flautats
(Les agulles conegudes com Flautats Encantats deriven el seu nom del fet que hi ha la creença que, en dies de fort vent, emeten un so característic que es podria comparar al d’un orgue. De fet, la situació de les agulles les fa propenses a ser batudes pel vent i, per tant, a produir algun tipus de soroll. D’altra banda, la forma arrenglerada d’aquestes agulles recorda clarament els tubs d’un d’aquests instruments de vent.
Però la tradició popular els ha donat també un altre nom, el de La Processó dels Monjos. Segons la llegenda, aquest seguit de monòlits s’haurien originat després que una sèrie de monjos fossin castigats perquè uns quants d’ells volien enterrar en terra sagrada un dels seus companys que havia tingut una vida moralment dubtosa. Segons la llegenda, es tractava d’un ermità una mica incrèdul i no massa bo. En morir, alguns monjos opinaren que, si hagués estat tan dolent com la major part dels seus companys pensaven, el diable ja se l’hauria endut en el moment de morir. Però la morfologia del lloc, donà la raó a la majoria i, quan aquesta minoria de monjos varen intentar de fer un ofici en honor del mort, varen quedar petrificats tal com avui dia els veiem (Amics, 1971). La forma arrenglerada de la Processó és explicada per la llegenda dient que anaven en processó a sepultar l’ermità mort).

Comencem aquest camí per una suau pujada molt embrossada i resseguint un rentat de pluges fins apropar-nos a la roca, sempre molt pendents de les marques blaves de pintura i en uns 217 metres, arribem al Pas dels Flautats.
Un petit pas d’uns 12 metres molt verticals i estret, que transcòrrer per entre mig de l’Elefant a la nostre dreta i El Fasolet a l’esquerra.
El superem a poc a poc acompanyats per una forta ventada, que ens obliga a ajudar-nos d’uns miraculosos boixos.

Aquí d’alt trobem un balcó des d’on podem admirar un gran panorama, en el que veiem com la boira que puja per les parets juga amb els cims del Cavall Bernat i d’altres.
Ara seguim de baixada per anar a buscar l’esquena de la Mòmia la que resseguim per la seva esquerra travessant per trams rocallosos i amb forta pendent, que ens porten a la vessant oposada.
La part dreta de la Mòmia mostra un pendent força accidentat i rocós, sense vegetació, encara que factible i curiosa per inspeccionar, però aixó o deixem per un altre dia.
De moment ens endinsem per una torrentera que ens baixa durant uns 90 metres, envolcallant-nos del barranc de la nostre esquerra que queda ocult.
En el seu tram mig, ens trobem amb un altre grup de cabres que ens van seguint, destrepant desprotegides pel barranc de la nostre esquerra, en un moment amb la màquina de fer fotos a la mà, aconsegueixo fotografiar una cabreta, amb cara de curiosa, molt maca.
Aquí tornem a trobar arols d’orella d’os, en el punt més obac.
Més avall quasi a la part final del barranc, travessant un pendent rocallosa, el Roger rellisca i fa una culada, podén frenar gràcies als boixos que ens van fen de fre, per casualitat li vaig poder fer unes fotos durant aquest procés breu de caiguda, que amb la seva cara ho diu tot.
El Pla de la Trinitat
En pocs metres arribem ara al camí PR-C19 que, per la nostre esquerra ens apropa a l’ermita de la Trinitat.


L'ermita de la Santíssima Trinitat era la més gran de les ermites de tota la muntanya de Montserrat. Per això com el Palau de les Ermites de Montserrat. Aquesta ermita està situada enmig d'un paisatge privilegiat i típicament montserratí, al Pla de la Trinitat, sota l'Elefant, La Mòmia, La Mòmieta i Els Flautats.
Donem un vol per xafardejar un altre vegada aquest pla, amb una magnífica visió de l’ermita de Sant Dimes, Els Flautats, Les Gorres, etc., també ens avoquem al pou d'aigua, que esta al seu costat, protegit i tancat dins d'una construcció d'obre.

Nosaltres ara tornem a agafar sense complicacions el Camí de l’Arrel per retornar a l’aparcament, anem recorrent aquest camí durant 2,3 Kms., ara relaxats sense presses gaudint més tranquil·lament de tot.
Fins trobar el pal indicador de Santa Cecília que en pocs metres per un caminal ens baixa a trobar la carretera que travessém i entrém a l’aparcament.
És una travessa per curiosos que vulguin conèixer algun camí diferent i més oblidat, podent gaudir d’un recorregut més en solitari.Siauuuuuuuuuuuuuuuuuuu




dissabte, 26 de novembre del 2011

Travessa per l'Altiplà de Busa

Aquest dissabte 26 de novembre convidat a traves d’un esdeveniment del Facebook, creat pel Regeli i acompanyat pel Roger i d’altres amics ens disposem a trobar-nos a tocar de l’ermita de Sant  Lleïr, en un aparcament davant al monument en memòria de Guifré el Pilós a La Valldora.

     Aquest matí es molt fred pel camí hem vist a les obagues que havia gelat i mentre ens esperem a que arribin la resta de senderistes, esmorzem.

Quant arriba la resta de companys el Rogeli en previsió al que podem trovar-nos al finalitzar l’excursió, proposa deixar un parell de cotxes a Sant Pere de Graudescales i l’altre aquí i així o fem, anem els 3 cotxes i n’ha aparquem 2 i tornem amb els companys amb el tercer.
Aproximació
Sant Lleïr de la Vall d'Ora (750 m), on es pot accedir en cotxe per carretera des d’un trencall de la Solsona-Berga que indica Valldora/Sant Pere de Graudescales. Just abans del trencall de Sant Lleïr, a mà dreta, hi ha l’aparcament. A l’altre cantó de la carretera el monument a Guifré el Pilós i un pal de senyalització amb un plànol amb part del recorregut.

També podeu accedir el següent enllaç, en el que se donat com a sortida la ciutat de Barcelona, si sou d’un altre població l’únic que teniu que fer, es substituir el nom de Barcelona pel de la vostre població. enllaç per aconseguir la teva ruta.
Inici
Creuem el riu d'Aigua d'Ora pel pont de pedra del costat de l’Ecomuseu. A l’altra riba trobem una molina ca l’ambros (serradora hidràulica). Seguim pel costat de la sèquia i arribem a una pista que prenem cap a la dreta fins a la casa de turisme rural del Pujol (785 m).
Des d'aquí, seguim durant 225 m. i prenem la pista de la dreta, durant 80 m., continuarem per la pista durant 500 m. més  i fem una drecera per la que no passarem per Cal Riuet, i anirem més directes a Orriols, seguit d’un fort pendent pel que anem ascendint per la dreta del grau entremig del bosc d’alzines i boix, trobant primer a uns 600m., a mà dreta uns bonics degotalls.
Al cap de poc abastem la balma de can Pallars (1050 m), seguim per aquest caminal estret fins trobar-nos una pista ampla i còmoda que per l’esquerra en un tram breu, ens porta a passar per davant de la casa d’Orriols(1105 m), encimbellada sobre la Vall d’Ora.
Orriols
Des de la Casa d’Orriols, podem veure una estelada al bell mig de la cinglera, situada sobre les escales del Grau de la Bartolina.
De darrera el cobert o paller d’Orriols surt el corriol que ens hi portarà. Al cap de poc trobem un pal de senyalització indicant-nos que seguint a mà dreta podem accedir al Pla de Busa per les Collades (camí més llarg).
Per l’esquerra hi accedim per l’escala. Prenem aquesta darrera opció i seguim pujant en forta pendent pel peu de la cinglera fins arribar a la Balma Roja.
L’Escala del Grau de la Bartolina
Al cap de poc som al peu d’una escala (1200 m),per superar un grau d’uns 50m., Ara per torns i poc a poc pujem per l’escala de ferro d’uns 7 metres a la que segueix un tram de graons de fusta ben encaixats a la roca i un cable de vida, per ajudar-nos a salvar un tram  força vertical, però totalment assequible i superable per els senderistes.
Al cap de munt trobem el pal amb la senyera estelada a on aprofitem per fer-nos una foto de grup i unes altres per la visió llunyana del entranyable i bonic Montserrat, que sobresurt de les boires.
El camí segueix ara en lleugera pujada en direcció nord-oest i arribem al Plà de Busa. Des d’aquí ens apropem a la nostre esquerra, per inèrcia, perquè s’ha endivina l’estimball que podem admirar des d’aquest pla.
Es fantàstic al que anem resseguint durant una bona estona i fotografiant, admirant tot l’entorn des del mirador de la Bartolina.
Can Bartolina
Al cap de poc ja podem veure passant pel seu devant i de lluny Casa Bartolina (1310 m), un bonic Mas, amb uns camps al seu davant ple de vedelles i més a la seva esquerra de lluny el Port del Comte.
Des de la pujada de l’Escala i fins aquí a Can Bartolina hem anat trobant un bon nombre d’Apagallums, que hem anat recollint col·laborant amb la Roser, que a pensat amb tot.
Església Parroquial de Sant Cristòfol
Seguim per la mateixa pista que conflueix al cap de poc amb la del camí de Valielles i desprès de caminar 1,3 Km., trobem una cruïlla amb indicacions per anar a la Font de Busa o l’església de Sant Cristòfol.
Ens dirigim primer a l’església i en uns 400 metres arribem al peu de la parròquia (1374m), amb un llinda de 1758. i el seu vell cementiri. I donem un tom pels voltants admirant la construcció i el paisatge, aprofitant l’escalforeta del solet.
Font de Busa
Tornem el camí sobre els nostres passos fins la cruïlla dels indicadors dirigint-nos ara cap a la dreta i en poc més de 211 metres trobem el corriol que en 155 m., porta fins la font.
Es una font que mana d’una construcció de pedra amb forma de petita capella de punt rodó i el aigua mana el seu curs per un encaixat abaurador en forma de L, pels animals.
Casa Vila
Tornem al camí principal cap a la nostre esquerra en direcció a la Casa Vila i en només 250 metres tenim al nostre davant aquest conjunt de varies construccions que semblen abandonades i que passem de llarg.
Mirador de la Creu
Ara seguim sense cap desviament amb un lleuger desnivell i durant 1,2 Km., resseguint la Serrat de les Graelles, amb un entorn més farestec, fins el Mirador de la Creu, on tenim un dels balcons i panorames més bonics de tota la jornada, aquí algunes deixen les motxilles a càrrec del Josep perquè ara anirem a visitar la presó, però em decidit tornar a aquest mirador per dinar tots junts.
La Presó del Capolatell de Busa 1.300m.
Així que ara continuem pel caminal zig-zague-zant durant uns 800 metres més i acabem d'arribar fins al Capolatell, conegut també com a presó de Busa.

El caire de talaia inexpugnable va fer del Pla de Busa un bastió militar durant la Guerra del Francès i les Carlinades.
El mariscal Luis Roberto de Lacy Gautier, Capità General de Catalunya, promulgà un decret l'any 1811 per reclutar soldats per a lluitar contra els francesos. Aconsellat pel coronel solsoní Francesc X. Cabanes i Escofet, Busa fou destinat a campament d'instrucció i rereguarda segura. Es van fortificar els punts més febles com els graus de la Guàrdia i de la Creu on encara hi resten alguns vestigis i es construïren un miler de casetes de fusta per a l'allotjament dels resistents.
Busa va ser, després de Cadis, el primer indret d'Espanya en proclamar la Constitució de 1812, en un acte al qual assistiren uns 8.000 soldats. Aquests treballs foren projectats pel matemàtic i geògraf Agustí Canellas i Carreres de qui es conserva un mapa de Busa. Per ell sabem que al Cingle de la Creu hi havia instal·lat un telègraf òptic i que Ca l'Artiller era un polvorí.
Però de tota aquesta història militar, el que probablement més ha quedat a la memòria popular és l'esperó del Capolatell, conegut per la Presó de Busa.
Separat de la cinglera per un profund esvoranc, s'hi accedia per una passarel·la de fusta (avui de ferro). Aïllat per parets verticals i clivellat de profundes escletxes, fou destinat com a presó dels soldats napoleònics. La llegenda narra que alguns, en no poder resistir-ho, es llançaven al buit cridant "Mourir á Búsa et resurgir á Paris". També diu que els llops que rondaven pels verals de Casa Llobeta feien la resta.
Mirador de la Creu -dinar-
Ara decidim tornar fins el Mirador, per l’hora i perquè ens espera el Josep per dinar.
Dinant i xerrant podem observar des d’aquest punt privilegiat, avall a la dreta Sant Llorenç de Morunys i a la seva esquerra la Llosa del Cavall i més enllà el Santuari de Llord.
I també a la nostre dreta seguint amb la vista el penyasegat, El Cogul 1.526m, el punt més alt de Busa i que avui decidim no passar-hi, perquè se’ns pot fer de nit.
Tornada
Així que un cop hem enllestit el dinar i les batalletes tornem desfent el camí fins La Bartolina, uns 3 Km., a la dreta deixarem la que porta a Casa Bartolina i ens enfilem lleugerament per desprès anar baixant molt suaument, fins que gira sobtadament i travessa la carena (1285 m) i devallada pel grau de Vilamala. A mà dreta trobem un pal de senyalització de ruta al punt on surt un corriol que mena per les Collades a la casa d’Orriols.
És el que hem deixat tot just sortint cap a l’escala. Pista avall, a mà esquerra, en un altre revolt se’ns ajunta la que puja de Vilamala i Valielles. Seguim per la dreta. Passem per sota les Collades. Cal estar atent doncs el trencall no és senyalitzat. Abans de que la pista giri, per l’esquerra, surt una altra pista en mal estat que, pel peu d’una cinglera perd alçada ràpidament.
Prenem la pista que es troba en força mal estat i te molta pendent. La seguim per sota una cinglera. Al capdavall girem a la dreta i en un petit pla s'acaba començant un corriol ben fressat que ens porta sobre la cinglera. Caminem uns metres pel costat del penya-segat amb impressionants vistes de la vall. Perdem alçada ràpidament vers el fons de la canal fins abastar la paret de davant on, arribats a una rasa, seguim davallant tot caminant, fins trobar una petita clariana i pista en mal estat que ens deixa a l’antic Monestir Benedictí de Sant Pere de Graudescales (828 m), del que sols en resta l’església del segle X.
El monestir va ser consagrat l'any 913 i a l'any 960 s'hi erigí el monestir dels benedictins. El temple actual, erigit cap al segle XII, tingué una vida curta.
La comunitat benedictina va decaure al segle XIII però fins a l'any 1504 no hi va desaparèixer el culte. Cap el 1680 s'ensorrà la part de ponent de la nau, cosa que va obligar a fer una paret prop del creuer per aïllar la part sinistrada de la que encara es trobava en bon estat. El retaule de Sant Pere fou traslladat a la parròquia de Busa. L'església quedà abandonada i gairebé en ruïna.
Als anys 60 es restaurà l'església i s'estudiaren les ruïnes del monestir. Als anys 80 hi hagué una nova restauració molt acurada, es van eliminar les restes de construccions annexes (el monestir) que enlletgien el conjunt i mig l'amagaven.
Aquí depresà fem les últimes fotos de la jornada i de grup, aprofitant els pocs minuts de llum (17:25), que queden del dia, sort que a l’inici de la jornada, hem deixat els cotxes aquí, per estalviar-nos els 3 Km. que ens separant del monument a Guifrè el Pilós.
Be com a resum a sigut un recorregut força divers amb molts contrastos i desnivells visitant uns llocs molt macos i amb encant. Siauuuuuuuuuuuuuuuu