dijous, 28 de juliol del 2011

La Pica del Canigó

Introducció:
L’ascensió al Canigó es pot fer per vàries vies, amb diferents graus de dificultat, exposant-se a continuació la més clàssica, probablement per ser la més còmoda, ja que tan sols requereix d’una certa resistència i preparació física i que comença al Refugi dels Cortalets, i que, en poc menys d’una hora i quaranta cinc minuts, salva els 634 m., de desnivell que hi ha entre ambdues cotes, sent una excursió apta per a tothom.
Aproximació:
Des de Puigcerdà agafarem la N-116 una carretera de forces ziga-zages i desnivells fins a Vilafranca de Conflent,  on agafarem la D-116 direcció Cornella de Conflent i d’aquí a Fillols, (que es on normalment es contracte el viatge d’anada i tornada de Jeep), des d’aquest poble continua una pista que ens porta fins una barrera en la que no podem accedir perquè la tanca una barrera amb un rètul que hi diu que resta tancada als cotxes privats de 8:00 a 18:00.
Tenim la sort de trobar encara un Jeep que fa el servei fins a Cortalets per 15€ per persona, així que no ens queda més remei que pagar per pujar o caminar els 25 Kms. que ens separa fins el refugi.
Desprès d’una hora aproximadamen de Jeep, amb un petit descans al mig del camí arribem a prop del refugi en el que ens conviden a pujar-hi amb una carrossa tirada per tres burros, i pugem i fem la gràcia sencera fins el refugi que son uns 800 metres.
Va ser inaugurat l’any 1.899, fet que va provocar que les ascensions al Canigó es multipliquèsin, tractant-se d`un edifici de grans dimensions, amb cabuda per a 111 persones, guardat i obert del 15 de juny al 30 de setembre, amb dutxes i servei de restauració, que pertany a l’ajuntament de Taurinyà, gestionant-lo el Centre Alpí Francès de Prada-Canigó, al costat del qual s’aixeca un altre refugi, més reduït, d’accés lliure, però completament equipat, ja que disposa de llum elèctric, gràcies a unes plaques solars que hi ha instal.lades, amb capacitat per a 22 persones.

Aquí el refugi podeu fer un mos i prendre algu, simpàtics no gaire, però el servei es el necessari.
Sortint del refugi amunt trobem un mapa indicatiu de les rutes a seguir, nosaltres de moment la tenim molt clara, tenim que seguir les marques de GR-10  blanques i vermelles, que enfilant en principi sempre cap a la dreta ens portarà a l’Estanyol.
Al Pla dels Estanyols
Antiga cubeta glacial de grans dimensions, al mig del qual hi ha un petit estany que rep les aigües que baixen de l’esmentada glacera, i que nosaltres voregem per la dreta, on veiem un bon grup de cavalls refrescant-se inclús fins al mig de l’estanyol, al seu darrera al fons veiem unes muntanyes que formen un circ i en el que podem observar com apunta la Pica del Canigó i el Pic Barbet, amb la Bretxa Durier i la glacera al mig.
A partir de l’estanyol la pujada comença a agafar caràcter i contràriament al que estem veient el camí tendeix a anar massa a la dreta de la Pica i ens pot fer pensar que anem errats, tranquils anem be i mentre anem resseguint el camí ens podem fixar en la gran verdor que dona els Rododendròns, que atapeeixen i folren les parets de les muntanyes que ens envolten junt amb els atormentats i recargolats pins negres i la majestuositat dels impressionants avets blancs.
Arribem a la font de la perdiu on l’aigua baixa de la muntanya i passa pel costat del broc per continuar regalimant avall,  en el que el GR davalla a la nostra dreta cap al Refugi de la Bonaigua, mentre que nosaltres haurem de seguir en sentit invers.
Ara guiant-nos per les marques grogues de pintura, fent unes curtes llaçades que ens porten, per l’altre vessant de la muntanya als peus mateix del Pic Jofre, a 2.362 mts. d’alçada, que ens queda a tocar.

El camí segueix en ascensió moderada per sobre la Vall de les Conques, destacant el poble de Vernet al fons, fins arribar a una elevació de terreny, que no té caràcter de cim, anomenada Roc dels Isards, tractant-se d’un monticle rocós des d’on es tenen unes vistes espectaculars i vertiginoses de les parets verticals del Pic Barbet, just a la banda oposada de la que ens trobem, i de la glacera del Canigó.

Una mica més endavant, i sense deixar el camí, encara que per les persones més agosarades la cresta és un altra possibilitat a tenir en compte, arribem fins a la Portella, de reduïdes dimensions, ja que de fet és una escletxa a l’aresta, situada just als peus de la Pica.
En aquest punt, comença el darrer tram de pujada fins al cim, que fem seguint la cara nord-oest de la muntanya, per una sèrie de llargues, però còmodes, llaçades que, per un terreny molt arreglat, encara que molt accidentat, ens faran assolir el nostre objectiu, la Pica del Canigó (també dita Pic de Balaig).
Avui les vistes des del cim són molt amples, quedant-nos a tocar el Costabona i les muntanyes del Circ d’Ulldeter, així com, entre altres, les serralades i les valls del Rosselló, el Conflent i el Capcir. En dies clars, com avui, les vistes sobre la Mediterrània són obertes i agoserades, fins i tot em podría atrevir a dir que vertiginoses i superiors a qualsevol cosa exterior.
No s’ha d’oblidar que el Canigó és un massís excepcional per la seva alçada en comparació a la proximitat al mar. De fet, es diu que s’hi poden arribar a veure des del seu cim les Illes Balears, i fins i tot el punt culminant dels Alps francesos, la Barre des Ecrins.

Nosaltres envoltats i bocabadats per tot el que ens envolta faig un vídeo de 360º per immortalizar el nostre moment i ens arrasarem perquè el vent que fa es molt fred, a la vessant contraria per la que hem pujat per dinar.

Ara només queda desfer el camí de baixada i gaudir més al detall del que més ens ha impressionant al pujar, com per exemple els avets morts però encara altius i desafiants no deixant la seva guàrdia, integrats i contrastant al mig de la verdor, de la resta d’arbres, fins arribar al Pla dels Estanyols i poder tornar a mirar-nos amb més calma el circ del fons amb la Pica.
Un cop hem assumit tota aquesta bellesa ens dirigim al refugi dels Cortalets ara ja per tornar cap a casa.
Espero que us animeu perquè es una sortida realment impressionant que de ben segur us deixarà una empremta al cor.
La dificultat que podeu trobar es la constant pujada, que de ben segur us ofegarà, però que amb temps i paciència també es fa, nosaltres avui hem anat bastant forts i amb menys 1:45’ em fet cim.

El Canigó i el Simbolisme
No hi ha cap mena de dubte que una de les muntanyes més sentides i emblemàtiques pels catalans és el Canigó. Als peus del Canigó, sota l’imperi Carolingi, va néixer Catalunya. El pic del Canigó s’ha convertit en senya d’identitat per els catalans, com ho demostra la Flama del Canigó, símbol de la unitat de la llengua catalana, i cada 23 de juny davalla el pic “màgic” traslladant les torxes per tots els seus racons per encendre cinc mil fogueres repartides arreu.
El simbolisme que té el Canigó per els catalans és evident: Jacint Verdaguer hi dedicà un dels seus poemes èpics més reconeguts; Pere II El Gran, rei de la confederació catalanoaragonesa, va ser el primer a fer el cim l’any 1285. Aquests fets han ajudat a que aquesta serralada, on s’hi bressola l’historia del nostre país, s’hagi convertit en un símbol de l’excursionisme
La muntanya sagrada dels Catalans
El Canigó no només és una muntanya. És un dels elements més emblemàtics dels Països Catalans. Captivat per la bellesa d'aquests paratges, el gran poeta Jacint Verdaguer va escriure l'any 1886 el seu poema èpic Canigó, exaltació de l'amor, el patriotisme i la llegenda.

(...)
Com dos gegants d'una llegió sagrada
Sols encara hi ha drets dos campanars:
són els monjos Darrers de l'trobada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'Enderroc de sostenibilitat Altars.


Són Dues formidables Sentinella
que en el Conflent posa l'eternitat;
semblen Garrics els roures al peu d'elles;
els masies del pla semblen Ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
(...)

Jacint Verdaguer, Canigó

El renaixement de la cultura catalana a la Catalunya Nord es pot situar precisament amb la creació del poema "Canigó" de Jacint Verdaguer (Barcelona, ​​1886). Aquest poema donarà al català el seu estatut de llengua literària.
Avui amb els seus 11 milions de locutors el català és la setena llengua parlada a Europa i la desena llengua més traduïda al món (xifres de la UNESCO). El poema èpic Canigó té per quadre les llegendes canigonescas del naixement de Catalunya, que farà prendre consciència a diversos intel.lectuals de la riquesa i el valor de la llengua catalana.

La Flama del Canigó
Al poble d'Arles de Tec, va néixer Francesc Pujade. Profundament català, excursionista i enamorat del Canigó (on va pujar 130 vegades) i del poema de mossèn Jacinto que porta aquest nom. Havia nascut un 23 de juny i va aprofitar aquesta coincidència per revifar la tradició dels focs de Sant Joan empeltats amb la mítica màgia del Canigó i dotant-los d'un profund sentit de nacionalisme i d'unitat dels Països Catalans.

Així, el 23 de juny de 1955, amb uns amics va pujar al cim portant unes branques de llenya, ja que a dalt no hi ha vegetació, i encendre un foc que va ser visible des de molts pobles. A l'any següent van tornar però aquesta vegada a tot arreu des d'on es veia el Canigó tenien preparades fogueres amb la consigna d'encendre-quan veiessin cremar la de la Pica.

La Flama del Canigó evoluciona: el 1963, es va encendre el foc a la Pica, van baixar la flama a la plana, i així van encendre amb ella el màxim de fogueres possible. A partir de 1964 ja es deixaría la flama al Castellet de Perpinyà on estaria encesa durant tot l'any i el dia 22 de juny la tornarien a pujar al cim per regenerar-la. A partir de 1966 la Flama entra al Principat i es comença a distribuir.

Actualment, el dia 22 de juny al matí es recull la Flama al Castellet i es puja al cim a darreres hores de la tarda, a mitjanit es procedeix a la cerimònia de regeneració i, tothom pot encendre la flama. Amb la flama regenerada s'encendràn, la nit del dia 23, una foguera feta amb unes branques de llenya que, provinents de tot arreu dels Països Catalans, que hauran pujat el diumenge anterior. Amb la flama d'aquesta foguera s'encendrà un llum d'oli al Castellet per cremar tot l'any fins al proper 22 de juny, que tornarà a començar el cicle.

Així el foc esdevingué un símbol i la Flama del Canigó llevador de un missatge de pau i amor, signe d'identitat de tot un poble que vol guanyar la seva cultura, la seva llengua, les seves tradicions i costums.

dilluns, 25 de juliol del 2011

Aneto-Collado Maldito-

Aquesta vegada hem quedat una colla de vuit amics, per a mi tots coneguts, encara que no tots es coneixien entre ells fins ara.
vam decidir  pujar al cim de l’Aneto, el cim més alt de tota la Serralada Pirenaica amb els seus 3.404 m., va ser tot un repte, que va durar tot un dia, desprès de fer la Via Ferrada Regina, en plena eufòria beben una bona cervesa.
Com que no hem trobat lloc per dormir al Refugi de La Renclusa, ja que no vam trobar lloc,vam llogar dues habitacions de 4 llits a l’Hotel El Pilar a Benasque (34€ dormir i esmorzar).
Així que un cop instal·lats vam anar a donar una volta pel poble i més tard a sopar, vam trobar un local molt acollidor a on mentre sopavam cadascú vam intercanviar les nostres experiències per amenitzar una mica la vetllada i al voltant de les 22 h., ja estavam a punt d’anar a dormir amb tot preparat per marxar.
La Besurta 1.920m.
A tres quarts de quatre del matí ens llevem i ens arreglem ràpidament per poder esmorzar alguna cosa i  anar ràpidament a la parada del bus que surt a les 4:30, nosaltres uns 5 minuts abans ja hi herem i al cap de poc, va vindre el primer bus de la jornada.
Pujo el primer i compro un bitllet d’anada i tornada 11€, bé, al menys ho intento perquè la maquina expenedora no volia arrancar, el conductor va tindre que canviar-la per poder vendre’ns els bitllets, abans d’anar-nos van arribar una colla de joves manyos de festa, simpàtics però una mica picadets, ells van baixar a l’Hospital de Benasque.
Nosaltres vam seguir fins el final a la Besurta, en silenci amb cara d’haver dormit poc i de ben segur pensant, hi haurà neu?, Trobarem gel?, Ens caldran grampons?, gran dubte ja que jo no en porto, hi hauran amics amb bastant més il·lusió que facultats?, algú es preguntarà, jo podré?, i  en fi, després de tantes preguntes incertes arribem a la parada i comença l’hora de les respostes.
Aquí a Besurta, enfilem les primeres llaçades d’empedrats de pujada al refugi, tothom per aquí darrere  va molt callat menys jo, no se sap molt bé si per son o per aquesta sensació d'estar afrontant un petit repte, o pot-ser perquè dels 8 només porten frontals 3 i tenim que anar en compte de no fotrens de lloros.
El grup és bastant divers, comprés  amb edats entre els 35 i els 71 anys, hi ha una notable barreja de veterania e il·lusió en conquerir per primer cop un 3.000, com pel Roger i per mi.
Al poc de posar-nos a caminar ens comença a ploure cada cop més fort i ens tenim que equipar amb la capel.lina, als 30 minuts arribem al refugi plovent i encara negre nit, aquí ens acabem d’equipar amb pantalons e impermeables de pluja per poder continuar amb aquestes condicions.

Trobem unes poques persones i entre elles un matrimoni de Múrcia, que se’ns ajunten, per no fer el camí sols.
Aquí al principi ens desviem una mica del camí cosa que ens obliga a creuar un riarol poc fondo però amb aigües braves, ara si, al cap de poc coincidim amb el camí correcte i trobem en una petita planúria unes tendes de campanya que passem pel costat i anem enfilant direcció SE, paral.lels a la cresta de los portillones, que ascendeix des de la base del cim de la Renclusa i fins el pic de la Maladeta, ara ja de bona pujada muntanya amunt.

Ja veiem clarejar el dia i això ens facilita poder seguir el traçat de fites entre el regitxell de blocs de pedres que anem superant amb les hores, no espereu trobar un camí marcat i definit, perquè el que trobareu seràn hores i hores de caminar entre revoltats blocs de granit amb alguna fita per anar pujant constantment en direcció a els Portillons.

Abans per això, arribem al Portillon Inferior, 2.738m., per el que també es pot travessar la carena però nosaltres travessarem el superior.
Els Portillons són passos de la cresta que comuniquen el glaciar de la Maladeta amb la del Aneto. Es pot pujar també de l’inferior al superior per la mateixa carena.

Ara, només ens queda seguir entre boires, que pujant ens envolten intermitentment, aquí em trobo a la Jana, va amb una colla de joves de Barcelona, ella es una amiga de la sortida de La Fageda d'En Jordà i a la que també he trobat caminant per Montserrat, ens ha fet molta il·lusió i he demanat que ens facin una foto per ensenyar-li a la Marga, ens acomiadem.
Nosaltres anem caminant fins els peus del Portillon Superior a on decidim esmorzar, aquí una mica més arrecerats de la boira i la humitat.
Esmorzant xerro una mica amb el cirurgià de Múrcia que, quant li faig saber que soc diabètic, es preocupa per mi i em convida a prunes seques i nous, diu ell, que per recuperar forces i mantenir uns bons nivells d’energia i el cor fort.
El Portillon Superior 2.870m.
Amb deu minuts escassos ja ens posem en marxa i superem el Portillon Superior, al principi el pas es una mica dificultós i anem més a poc a poc amb molt de compte superant els blocs de pedra que ens donen pas a la vessant del glaciar del Aneto.
Des d’aquí baixant el Portillon superior per primera vegada tinc la visió d’una vessant molt extensa en la que tot el que arribo a veure son blocs de pedra, els companys una mica distanciats uns dels altres ens veiem tant petits entre les pedres i sense cap camí, només el rastre a la neu més tova de altres muntanyencs, que ens faciliten la via.
A mesura que anem pujant el temps va empitjorant, la boira ens envolta i ens engoleix i quedem presos de foscor, sense adonar-nos anem caminant per una forta pujada, l’esforç ens fa flaquejar i el esgotament es fa evident, quan en tombo per observar els companys de darrere, no veig ningú i crido al Joan que va al cap de tots que esperi , mentre que en aquell moment queden despenjats el Roger i la Rosa i el matrimoni de Múrcia.
Sona el mòbil i es el Roger, però no l’entenc perquè no tinc cobertura encara que ho endevino tot, se’m fa evident per la trajectòria distanciada que han quedat lluny, em truca repetides vegades però no vam podem parlar, jo cada vegada em trobo més despenjat del grup, gelat de fred i amb una boira que encegava a qualsevol.
Crido per explicar el que passa i poder seguir amb ells, però el de més endavant continuant  amb la intenció d’esperar-los més endavant, en poca estona se’ns ajunten una colla de segovians, amb els que converso més amb un d’ells i fem amistat, a partir d’ara continuem les dues colles i nosaltres dos junts.
El Collado Maldito 3.180m.
Arriba un moment que ens comença a ploure gel i es quan ens adonem que estem pujant just per sota el Collado Maldito, ens hem desviat 180º del camí original, ens faltan per superar uns 224m., de desnivell i estem a una distancia de 1,8 Kms., del cim de l’Aneto.
Amb tot el nostre dolor i desesperació decidim que es hora de tornar i un altre vegada serà, el Joan per això li costa una mica més d’acceptar, però al final entre tots els que ens trobabem desesperats en aquell moment: Ramonet, Albert, Pili, Chari, decidim que abandonem, i els amics segovians també i comencem a baixar...
Jo he gravat el track de pujada amb el meu GPS i el fem servir de guia per poder trobar la tornada, amb el meu amic segovià li vaig demostrant la utilitat d’aquest aparell i queda convençut, sort n’em tingut de la nova tecnologia, així que amb l’experiència i veteranía del Joan i el track del GPS, trobem la tornada i també el més important, els nostres dos companys, amb una mala noticia: ells tampoc saben res del matrimoni Murcià, aquí els segovians ja enfilen el Portillon Superior i ens acomiadem i separem.
Nosaltres anem baixant i just desprès de superar el pas a la vessant de la Maladeta, i com si d’un acudit es tractés el cel es va obrint i ens envaeix un sol esplèndit, amb el que veiem com la boira acaba de jugar amb els cims més llunyans, aquí decidim dinar, mentre callats i una mica exhausts dinem, podem sentir com un helicòpter no para de donar voltes i no se perquè tinc el pressentiment de que pot-ser busquen al matrimoni murcià, inclús o comento.
Més tard, el dijous següent, mentre estava a casa tranquil.ament posant dedicació al meu bloc vaig rebre un Email del Roger, el seu contingut tractava un retall de diari, on explicava la noticia del rescat dels meus recents amics Murcians, que havia trobat per Internet la Rosa , el qual aquí us enllaço i com veureu, no m’equivocava! em va recòrrer un calfred de baix amunt només de pensar que hagués pogut acabar amb tragèdia i el fet de la proximitat que jo mateix i els meus companys de grup hi teniem: El Heraldo.es
Acabem de dinar i anem tirant avall, on el grup poc a poc es  va separant.
Vam fer la tornada seguint les fites i ara el bon temps se’ns fa evident fins el refugi.
De tornada alçes la mirada i veus un panorama de blocs de pedra interminable i al fons una mica a l’esquerra del torrent un ibon centrat al mig de la vall a unes 3 hores, el refugi de La Renclusa el qual ens anem acostant tot sortejant i saltant les pedres i els passos erosionats del torrent.
Bastant més avall quasi arribant comença una pista, la que ens fa arribar a l’explanada on es troben les tendes i una mica més avall el torrent en el que la Chari aprofita per remullar-se els peus mentre esperem a la resta.

Aquí i trobem uns burrets, que desprès quan ens acostem al refugi a menjar i beure ens venen a visitar per fer-se amics nostres i de pas piscan algun tros de “bocata”.
Aquí em torno a trobar amb la meva amiga Jana que resulta que esta en una de les tendes, la seva colla tampoc a pogut fer cim.
Més tard arriben el Roger i la Rosa, deixem que es recuperin una mica abans de seguir a Besurta.
Ara continuem el camí de baixada, tranquil·lament i cansats fins l’aparcament .
Quan arribem a l’aparcament resulta  que no tenim autobús fins les 19:00 i són les 17:30 de la tarda, el bus que tenim aquí només ens porta fins a l’Hospital de Benasque, així que decidim agafar-lo,on més tard quedarà més estona de pujar i baixar amb forgoneta recollint tots els companys fins el punt de partida principal.
Aixi o fem´, recollim a tots els companys i parem a Benasque, perquè l’Albert pugui agafar tambè el seu cotxe i ens acomiadem.
De baixada, (jo porto al Roger i la Rosa), parem a Graus a prendre alguna cosa i allà tornem a coincidir amb l’Albert de Reus, xarrem una mica, ens acomiadem tambè d’ell i cap a casa.

Si us aventureu a fer aquesta sortida, assegureu-vos de estar  ben preparats i il·lusionats per afrontar aquest repte i si podeu ajunteu-vos amb gent experta i un bon GPS i sobre tot a l’estació de l’any que sigui porteu grampons i un bon parell de pals de caminar, perquè amb sol l’alta muntanya té una cara, però quan el temps es capgira t’hi pot anar la vida. Siauuuuuuuuuuuuuu!!!!