dijous, 31 de març del 2011

Caminada Manresa-Santa Cecília i Monistrol de Montserrat

Aquest diumenge 27 de març de 2011, desprès de parlar-ho durant dues setmanes, ens decidim a fer la caminada Manresa-Montserrat-Monistrol de Montserrat, sortim de Monistrol el Roger, La Marga i jo per anar junts a trobar-nos amb l’Anton i l’Anna a Manresa, en total 5 integrants amics de Natura100, en aquesta sortida, però la sorpresa és que esta plovent i bastant, la gran pregunta és, son les 7 del matí, tots equipats amb l’entrepà i tot els estris preparats, que fem?, anem o no anem?, ens plaurà tot el matí o ens la juguem?.
Prenem un cafè i endavant decidim jugar-nos-la, sortim amb l’esperança de que amainarà.

Inici -Manresa-
Baixem plegats pel carrer de Sant Marc fins passar pel davant l’ermita de Sant Marc, petita senzilla amb un campanar d’espadanya, des d’on donem per iniciada la caminada, en pocs metres en girar a l’esquerra agafem el Passeig del Riu, per la cera, veiem a la paret una marca rodona de pintura blanca amb un punt central blau cel, que indica els colors que anirem seguint i l’inici oficial de la caminada, tot seguit passem per sota el Pont Vell de l’època medieval del riu El Cardener, tot Il·luminat destacant la seva gran bellesa, del que també s’explica la Llegenda 
del Pont Vell.

Creuem la carretera C-55a per continuar caminant pel marge dret, a on trobem l’indicador Castellgalí-Montserrat amb les marques del Camí de Sant Jaume .

Nosaltres en lloc d’anar a travessar el barri de Sant Pau, com es va indicant des de fa temps, anirem per un altre camí guiats per l’Anton, agafarem un sender que ens baixa al marge esquerra de la riba del Cardener.
El que anem seguint quan de cop se’ns posa a ploure més fort i ens podem aixoplugar a sota una balma uns minuts, mentre esperem que afluixi el xàfec, seguim i després de 1,100Km., a mà esquerra trobem La Font de Sant Pau o del Llop, com li deien antigament.
Seguim caminant sota la constant pluja superant el Barri de Sant Pau i desprès d’un altre km., trobem una cruïlla de camins des d’on veiem de lluny la depuradora, la fabrica tèxtil de La Farinera.
I la Posada de Can Poc Oli, al peu de la C-55 Manresa-Barcelona i la embocadura de la Riera de Rajadell amb El Cardener, aquesta antiga Hostal/Posada, se li han donat diverses ocupacions, actualment en bastant mal estat i en venda.

Ara seguim de front de pujada pel camí superior, paral·lels a les vies del FCG, fins trobar-nos més endavant per la nostre esquerra, amb el camí que baixa de Bufalvent.

Els Paperers
Ara seguim avall pel costat de la planta de reciclatge de Mal Balç, per seguir junts per la pista travessant la zona de Paperers, ara entre prats de color verd intens direcció a Can Font.

Desprès d’uns uns 4 Km., trobem la cruïlla que porta a un Mas molt gran on trobem un arbre molt vell, mig vuit i atormentat per les inclemències i els anys, però d’una gran bellesa, que aprofitem per retratar, sobre tot al Roger, fent de les seves.

Pocs metres més endavant trobem el Raval de can Font: Està format per cases de pagès antigues, les quals estàn ubicades a l'altre  vessant del riu Cardener, cosa que antigament dificultava la seva comunicació amb la resta del poble degut a les crescudes del riu. El Raval de Can Font era  l’antiga quadra de Cirerencs  que era propietat d’un senyor.

Ara passem per sobre un pas sobre el riu, en el que retrato uns ànecs jugant, tot just abans de creuar la carretera C-55, (pas en el que tenim que anar amb molt de compte perquè es una carretera molt transitada i ràpida).

Un cop hem creuat pugem pel carrer que ens porta a travessar Castellgalí, seguint les marques de pintura blanca, blava, blanca, com si el disseny sigues d’un esperit de “periquito”.

Caminant pels carrers del poble veig un tractor molt vell de color blau, al que li faig una foto i que suposo que funciona perquè estava enganxat.

Més endavant al centre del poble trobem un bar, com ja eren aproximada-ment les 10 del mati, parem a esmorzar reserats de la pluja, mentre esmorzem acomodats amb cafè inclòs, (una mitja hora) i sense adonar-nos deixa de plourà fet que fa que comencem a guardar capellines i altres impermeables, per continuar més còmodament ara pel carrer Camí de Montserrat.

Desprès d’haver travessat Castellgalí i El Mas Planoi, seguim per una pista forestal, ara entre mig de boscos de pins i alzines on trobo una granota xafada al terra, pobreta, quina pena que em fa.
També uns indicadors del Centre Excursionista del Bages, bastant malmesos i que ja costen de llegir, que diu que per Montserrat falten encara 3 hores, seguim a bon pas alternant també amb terres de vinyes de vi, amb una gran col·lecció de barraques de pedra seca, que anem observant i xafardejant.

Riera de Castellet
Sense adonar-nos ens trobem al mig de la Riera de Castellet, travessant entre blocs retallats de pedra per recòrrer i visitar aquest bonic emplaçament, amb un salts d’aigua corrent petits per acabar fent un gran salt per on se’ns perd la vista, amb el vertigen a sota els nostres peus.
Riera de Castellet

Can Pere Vila
Anem a trobar el camí per seguir xerran fins arribar a Can Pere Vila, a on veiem dos cavalls de color foc, xulescos i elegants, preciosos, harmonitzant l’entorn, voltem la Masia per la seva esquerra i mentre passem pel darrere podem veure entre velles tanques la palla apilada.

Desprès d’una estona arribem als voltants de l’ermita de Sant Pere de Vilamarics i per hipersemblant que sigui, ens trobem en terme municipal de Monistrol de Montserrat, tal com ens descriu l’historia el Quim, si seguiu l’enllaç, com l’Anton coneixia el seu enclavament, ens desviem pocs metres del camí per pujar d’alt d’un pujol on trobem l’enclavament de les restes maltractades, cremades i quasi desaparegudes i oblidades de l’ermita de Sant Pere de Vilamarics, amagada entre bardissars.

Aquí podem veure les pedres que constituïen la porta d’entrada tirades a terra, l’ermita sense sostre i amb els forats als murs de les bigues de fusta cremades i el campanar pràcticament desaparegut, una verdadera llàstima, l’estat tant precari en el que trobem aquest patrimoni, que de ben segur avui dia desconegut per la majoria.

Ara continuem caminant per uns camps de verd magnètic, perquè el color es tant intens que t’atrau, i en el que també retrato un vell ametller amb formes capritxoses que l’embelleixant més, fins trobar-nos amb l’asfaltat de la carretera de Marganell que seguim al llarg de la Riera de Marganell, durant uns breus metres, fins que travessem a la dreta.

Font de Cal Domingo
Tot seguit trobem un revolt pronunciat a l’esquerra i un camí que surt tot seguit a la dreta i en el seu començar a la dreta de la suau pujada trobem l’antiga Font de Cal Domingo, avui dia tancada i obrada en benefici de l’empresa d’aigües Sorea.
Font de Cal Domingo

Cal Jepet
Ara tot seguit passem per davant del Restaurant Cal Jepet de Sant Cristòfol i seguim per la seva dreta a on trobo una casa amb una majòlica a la seva façana que fa referència als escolanets cantant a la Verge de Montserrat.

San Cristòfol de Castellet
Seguim ara les nostres marques del camí i també les del GR-4, per camp obert travessant el Pla de Masroig seguit de la urbanització de Mas Enric, per travessar sense adonar-nos del nucli dispers de masies i ermites de Sant Cristòfol de Castellbell.

Seguim ara travessant la urbanització de Can Prat, rectes amb suau pujada pel seu carrer central amb la muralla d’agulles ja al nostre davant.
Per fi tenim una imatge magnifica de tota la serralada de Montserrat, entre núvols trencats i resols, que ens deixen apreciar el Morral, La Roca Foradada, Les Agulles i Els Frares Encantats amb un núvol jugant amb el Lloro.
La Serra dels Aurons i la resta dels Ecos i més endavant tot el detall de la Canal de Sant Jeroni i el Pas del Migdia, amb les Talaies al mig, tot un plaer pels ulls i un regla pel record.

Serrat de la Calcina
Els indicadors ens diuen que falten 2 h.45’, pel Monestir de Montserrat, nosaltres amb paciència i dissimulant ja el cansament enfilem direcció al Serrat de la Calcina, amb força pujada i filigranes fins d’alt el Pla de Les Pinasses, per ajuntar-nos amb el camí que bé del veïnat de La Calsina.

Ara els dos camins segueixen junts direcció a Santa Cecília, més endavant també passem pel costat del corriol que porta paral·lel al nostre a les Coves de Santa Cecília, que fa poc us vaig detallar.

Nosaltres avui seguim ara ja fins trobar al marge dret cimentat del camí la Font del Moro, a on el Roger no pot resistir la temptació d’apropar-se i prova l’aigua i pocs metres desprès arribem pel darrere del Monestir de Santa Cecília i el Refugi Bartomeu Puiggros, a on per problemes amb l’hora, aproximadament la una del migdia, ens ajuda a desistir de continuar fins el Monestir i decidim anar baixant.

Baixada dels Matxos
Agafem la carretera BP-1.103 amb suau baixada fins trobar la Baixada dels Matxos, que seguim serpentejant el sender guïtan els arboços i trepitjant la pinassa del tancat bosquet que surt a la carretera BP- , continuem pel costat de la carretera passant de llarg, la Colònia Puig, el Monestir benedictí de Sant Benet, més avall al costat esquerra de la carretera, la Font dels Monjos i fins el Revolt de la Paella.

Camí del Piteu
Aquí decidim seguir pel Camí del Piteu, primer pel mig del Bosc del Barça i un bon mareig de giravoltes que ens portant de la vessant del Torrent del Tortuguer a la vessant del costat del Torrent de les Escometes.
er un caminal estret i distret, passant pel costat del caminal que baixa a l’Avenc de la Dona Morta i més avall, fins arribar a voltà la mateixa masia, El Piteu que va ser hosta dels pastorets que segons la llegenda i l’historia van trobar la moraneta a la cova.

Bassa de l'Ullal
Torrent de les Escometes
Seguim ara per unes dreceres que conèc, no indicades per dins el llit del torrent de les Escometes, us aconsello seguir caminant per la pista ampla que més avall es tornen ajuntar per seguir fins passar pel costat de la bassa de l'Ullal, que segons el seu propietari actual de la vinya, s'ompla d'aigua quan plou a Igualada i al mig del torrent a pocs metres la Font de l'Esclaterada i una mica més avall pel costat de la Font del Baldiri, que compte amb un ampli esplai de jeure, si el voleu aprofitar.

Ara ja passem per les afores, pel costat del cementiri municipal de Monistrol de Montserrat, poc desprès travessem l’estació del Cremallera i seguim pel carrer Julian Fuch, seguit del Carrer Manresa i la Plaça del Bo-Bo a on girem de forta pendent per l’esquerra pel carrer del Pont, aquí a la Plaça Virrey Amat trobem un pas inferior de vianants que surt al principi del pont gòtic sobre el riu Llobregat, en direcció al Barri de l’Altre Banda, per girar a la dreta al Carrer del Pla fins trobar el Restaurant-Braseria-Can-Ibars, on nosaltres avui hem quedat per dinar plegats i així poder pensar i planejar amb futures sortides de les que ja us anirem informant.
En total hem caminant 25,830 Km., de Manresa a Santa Cecília i Monistrol de Montserrat i li hem dedicat 7 hores i mitja inclosos els descansos i l’esmorzar.

Ha estat una caminada molt interessant, perquè encara que he recorregut aquest trajecte moltes vegades per la carretera C-55, ara m’adono que no coneixia quasi gens aquests paratges, amb historia i tant pròxims a nosaltres i m’ha ajudat molt fer el recorregut a peu per veure i conèixer millor les Masies, El Cardener, les rieres (Rajadell, Castellet, Marganell), i els enclavaments més emblemàtics i hipersemblants com l’ermita de Sant Pere de Vilamarics.
Siauuuuuuuuu

dijous, 10 de març del 2011

Canal de les Dames

Aquest dissabte 5 de març he quedat amb el meu amic Josep, creador del bloc Esgarrapacrestes, l’Anna, la Montse, La Marian i també he convidat a seguir-me en aquest tipus d’aventures al meu amic Roger,(que s’apunta a un “bombardeo”), i que s’estrena en ferrades, però que ja el coneixeu d’altres sortides de senderisme a través de GMVertical. Avui plegats, la Canal de les Dames.
Tenim que arribar el poble de Collbató depenent d’on vinguem per la A-2 o per la C-55, i a l’alçada de l’Aeri de Montserrat gira a la dreta per la carretera B-112, (un altre camí es per darrera del Restaurant Montserrat Exprés al Bruc des de l’autovia A-2 Barcelona-Lleida i seguir les indicacions fins La Vinya Nova i al Clot de la Mònica), i dirigir-nos cap al casc antic a trobar el carrer Pau Bertran, que comença a la plaça de la església.
El que seguirem fins que s’acaba l’asfaltat i continua com a pista forestal uns 900 metres entre oliveres fins veure a l’esquerra entre mig dels pins una explanada ideal per deixar el cotxe, estem al Clot de la Mònica.
Aquí ja ens equipem amb els estris necessaris per fer la via ferrada d’avui, avancem per la pista uns pocs metres fins que és creuada per la dreta per una torrentera, la que seguim uns 350 metres, guiats per unes fites i unes marques de color blau.
Que es va tornant més pedregosa i estreta fins trobar una cruïlla que el camí de l’esquerra porta a l’Artiga Alta, nosaltres agafarem la torrentera de la dreta, tal com ens indica el rètol que diu Via Ferrada, seguim superant petits ressalts fins trobar el inici de la via ferrada.
Inici de la via ferrada de la Canal de les Dames
La via ferrada de la Canal de les Dames, es troba a la cara sud de Montserrat, a la vesant de Collbató, encaixonada entre el Serrat del Muntaner a la dreta i el Serrat de l’Artiga Alta a l’esquerra, avui dia segur que es la més freqüentada de Montserrat i consta de quatre trams importants i diversos petits passos equipats per Joaquin Olmo i Juan Urquiza a traves de l’empresa, jom big-wall e inaugurada al 1998, i sanejada posteriorment en infinitat d’ocasions.
Primer tram
Iniciem la ferrada per una paret totalment vertical d’uns 15 metres, equipada amb esglaons de ferro, el començament es difícil perquè la primera grapa es troba a tres metres de terra i necessitem un estrep, per poder arribar-hi perquè no ens podem recolzar-nos a res, la resta de graons tenen una distancia òptima.
Passada aquesta dificultat, la via puja fàcil i ràpidament, aquí les grapes estan en molt mal estat, rovellades però sobretot deformades, alguna fins i tot es mou, degut a algú que les va malmetre pel que sembla expressament. En acabar la paret flanquegem a l'esquerra dues passes i arribem a un petit balcó del que sortim amb l'ajuda d'unes cadenes.
Aquí mateix decidim esmorzar una mica forçats per reposar i per l’hora, el Roger no ha volgut petjar per la ferrada a la “Pepa” (bota de vi), i quan acabem els entrepans les més vicioses fan la cigarreta abans de continuar, (que s'aprofitin mentre deixin comprar tabac per ingressar impostos, i no arribi el moment en que prohibeixin fumar també a l'aire lliure, i jo no fumo, que consti).
Anem caminant per la canal i pujant fins a la següent paret equipada. A partir d'aquí la majoria de l'equipament consta de cadenes que exigeixen força de braços suficient per sostenir-se un mateix així, pujarem per petits ressalts fins arribar a una cascada
Segon Tram
Aquesta cascada de vint metres i 90º per una pared relliscosa,  els muntadors no hi han posat grapes, però trobem una paret equipada amb pedres rodones artificials o “bolos”, on recolzar-nos a la pujada.
Amb un canvi de costat de cable de seguretat una mica dificultós i amb un pas final una mica complicat, que superem tots, bastant fàcilment, a continuació passarem un altre ressalt amb cadenes.
Ara seguim un bon tros pel mig del barranc, encaixats pels gorgs dels corrents d’aigua, superant pedres, arbres i diversos obstacles del rosec de les torrentades, els passos més complicats i trobem cadenes, fins arribar al proper tram.
Tercer Tram - Plaça d’Espanya
Ara ens trobem en un espai ampli anomenat plaça d’Espanya per on  haurem de pujar entre 50 i 60 metres, per dos trams diferenciats.
A la nostre dreta trobem el primer tram d’aquest pas.
Que puja per una alta paret d’uns 25 metres, (sense cable de vida, cosa que el fa perillós, encara que passem els mosquetons per la cadena, ja que els ancoratges es trobam massa separats), pugem per les tres llargues cadenes, seguides amb uns quants canvis de mosquetons.
Cal fer-ho ràpidament però amb seguretat, ja que els braços es van carregant, aquesta primera cadena encara que ens assegurem a la cadena el següent parabòlt està a cinc metre per sobre i si caiguéssim arribaríem a terra.
La segona cadena, per la inclinació de la paret, demanda més esforç que la primera, la tercera es la menys inclinada, però es a on ens trobem més cansats, fins trobar un replà natural on podem fer un respir abans de continuar, on a mode de jardinera podem observar tota una batería d’orella d'os.
Seguim per aquest  segon pas, d’uns vint-i-cinc metres més, equipat amb unes grans grapes taronges plàstic en perfecte estat, però en les que no hi cap un mosquetó i que ens fan desaquilibrar degut a un desplom molt aeri i exigent al principi, que a mi se m’ha travessa i necessito l’ajuda del Josep per super-lo.
La resta del tram, encara que es extraordinàriament vertical i aeri, penjat sobre el buit, pel que no es apte per la gent que no tingui dominada la sensació de vertígen o por al buit, ja que és inevitable veure la caiguda que aquí d’alt de tot es de 50 o 60 metres, acabem de  flanquejar cap a la dreta i el supero més fàcilment amb èxit.
Seguim pel mig de la torrentera i superem un tram equipat amb una cadena, però compte, la roca està molt polida i rellisca!, i un altre amb petites grapes, fins arribar a l’últim tram
Quart tram o L’Olla
Ens trobem a l’últim pas, tancats i envoltats de parets llises, verticals, arrodonides i extraplomades, a la seva dreta trobem un bidó de plàstic fixat a la paret, en el seu interior i trobem un llapis, amb un llibre de registre que han facilitat els muntadors.
A l’esquerra veiem unes curioses pedres pintades que en deixat els visitants, sense saber ben bé el seu significat.
Aquí els més viciosos tornant a fer una cigarreta, suposo que per relaxar una mica la tensió adquirida per aquesta ferrada tant exigent i física.
Ens queda el més difícil, superar una xemeneia totalment vertical, d’uns 12 metres amb l’única ajuda d’un cable d’acer amb molts ancoratges amb parabols, que ens forcen a fer complicats canvis de mosquetons i avançar per oposició, per trams força relliscosos, sense disposar d’espais còmodes pels peus, forçant una pujada completament física i molt exigent.
El Josep pujar primer per anar preparant una cordada i facilitant-nos la pujada, l’Anna, la Marian i la Montse pujant molt bé col·locant els peus a la perfecció i aprofitant al màxim la seva experiència sense fe us de la corda.
El Roger i sobre tot jo, no ho veiem tant clar..., aquí no contem amb grapes i quan la por i la inseguretat s¡ha m’apodera, el cervell no reacciona i tot es complica, i no saps veure el que es més evident, sort de la cordada del Josep, que gracies a ell podem acabar de pujar tots sans i estalvis, això si, amb una bona suada, i una despesa de adrenalina que “Flipes”.
Un cop a dalt vam iniciar el camí de tornada pel llit de la canal amunt fins trobar un ressalt equipat amb 4 petites grapes, (el que ja vaig tantejar en una altre sortida per les Artigues i el Coll dels Pollegons, amb el Roger).
La primera molt alta, però que si estem molt cansats el podem evitar per un caminal fet a força de pujar-hi ajudats per les arrels dels arbres i que es troba una mica abans d’arribar en el seu marge dret.
A partir d’aquí la canal es va obrint a poc a poc, seguim per un sender cap a la dreta fins arribar a un coll des d’on seguirem per la seva dreta el sender amb marques blaves que baixa per una forta pendent en direcció al Clot de la Mònica.
Després de vint minuts de descens a un fort ritme, el camí es va transforman en pista fins enllaçar amb el camí de la Vinya Nova i arribem al cotxe, rebentats, exhaustes però satisfets.
Aquesta ferrada es de dificultat mitja-alta amb un desnivell de 250 metres.
Us recomano portar guants si pot ser de “ferratero”, per la seva idònea confecció per aquesta afició i degut a la quantitat de trams amb cadenes.

També us vull donar l’oportunitat de llegir els pensaments de l’amic Roger un cop acabada la canal i reflexionan des de casa seva, el que ha expressat a traves del seu facebook i que diu així.
Aprofitant la coneixença de l’amic Xarli de Natura100 amb el Josep Puig de Esgarrapacrestes,  he experimentat per primera vegada les sensacions d’una via ferrada. Si alguna vegada teniu ganes de fer una ferrada us aconsello que aneu amb alguna persona que tingui molta experiència i també paciència per explicar-vos tot el que cal saber, abans d’endinsar-vos a iniciar l’activitat. Aquí no si val a badar!! ben fet, existeix un perill controlable i fins i tot quantificable en cada canvi de mosquetó, ara bé, una mala praxis et pot comportar la vida. Donar les gràcies als companys per la paciència amb els “novatos” i agrair-li al Josep Puig la feina extra, en especial a l’últim tram de la ferrada anomenat l’Olla. Salut i crestes!!


I, res més fins la propera, siauuuuu