dimecres, 26 de gener de 2011

Pou de la Costa Dreta

Ermita de la Salut
Aquest diumenge, 23 de gener amb un fred gèlid, però amb molt de sol, a les nou del matí ens trobem a l’ermita de la Salut de Collbató el Roger i jo, per fer una caminada de treball de camp, el Roger em va proposar acompanyar-lo per trobar la ubicació exacta del Pou de Costa Dreta i així ho hem fet.
Ermita de la Salut
Desprès de calçar-nos les botes i engegar el GPS, amb tots els trastos a la motxilla, comencem la caminada direcció a trobar la drecera dels Graus, que ja us he detallat més d’una vegada, com la missió que ens ocupa aquesta vegada, no es pròpiament detallar el camí que ja coneixem, us dono un enllaç pels qui no l’hagueu seguit en els darrers articles.


Passem pel davant de l'Esglesia de Sant Corneli i seguim pel carrer de Pau Bertran, que aviat deixem per trencar a mà dreta, pel carrer de la Drecera, en direcció al Pujolet.


Al final del carrer es segueix pel sender que queda al davant, es la drecera dels Graus, que conserva les marques blanques i vermelles, i s’enfila pels marges de pedra d’antics conreus.
Des d’aquí al davant, a mig vessant del massís, es distingeix una taca quadrada en un pany de roca, amb els colors de la bandera catalana al centre i emmarcada en blanc, a on arribarem més endavant.


El que es deixa a la dreta, també amb marques blanques, és l’anomenada drecera de Fra Garí, una variant possible d’aquest itinerari.
Al cap d’uns 15’ a un bon ritme, arribem a un estret pas entre roques que anomenant “el petit pas dels francesos”.
En traspassar-lo, si ens hi fixem ens torna a aparèixer als nostres ulls l’escut quadribarrat i normalment guixat i taxat pels fatxes.


La Taca Blanca
Es on es troba la drecera dels Graus amb el camí de les Voltes, o de les Bateries, que també procedeix de Collbató, en un indret que forma un petit replà, que aprofitem que hi toca el sol per seure i esmorzar i petar la xarrada.

Seguim per la dreta el camí i poc després, en un punt que s’aboca més sobre Collbató, trobem la roca dels Polls al costat esquerre. El camí, que presenta un traç molt definit i en alguns trams conserva vestigis de l’antic empedrat, va remuntant tot fent giravoltes que justifiquen el seu nom.
En poc temps trobem la cruïlla amb la drecera de Fra Garí, per la dreta. S’hi arriba per un estrep rocós, amb unes marques que el fan visible, es més dret i dur de fer que la drecera dels Graus.


Avenc petit de Costa Dreta 719m.
Seguim i desprès d’uns pocs revolts trobem l’avenc petit de Costa Dreta que també anomenen, Pou de Sant Joan o de les Bateries.
Petit avenc de 6 metres de profunditat, l’estreta boca del qual s’obre a l’esquerra arran mateix del camí, a la sortida d’un revolt.


Aquest lloc per la recerca d’avui es molt important com a punt de referència d’inici del camí per trobar el Pou de la Costa Dreta o com li deien en temps anteriors l’Avenc del Pi Verd, per l’esquerra del petit forat del pou només senyalat amb una discreta fletxa blava, iniciem amb una suau pujadeta el trajecte que desprès de pocs metres descobrim que no serà fàcil de seguir.
Perquè travessa diverses torrentades i roquissars entre mig de romanís, garrics i altres matolls baixos, que cobreixen tot rastre a seguir.
I, quan trobem petjades, aneu en compte perquè no tenim que suposar que son les encertades, perquè poden ser d’altres grups que han estat donant voltes i buscant com nosaltres.
Jo us aconsello que us baixeu el track i que el seguiu amb el GPS, perquè aquest es el bo, i us estalviareu alguna esgarrapada, segur.


Desprès d’unes quantes enganxades passant per sota el Serrat dels Penitents, veiem un grup de cabres, enfilant-se fins el cim, i ens animen una mica a continuar buscant.
Nosaltres segons el mapa de l’alpina i comparant amb l’altimetre del GPS, anàvem buscant una alçada de cota d’uns 775m., per situar-nos al nivell.


Veiem unes roques entre la que destaca una que sembla que tingui un nas, i veiem un forat i pensem que podria ser l’entrada tapada del pou, però no només eren deixalles d’anteriors visitants.
Tot seguint amb la vista la carena que puja del Serrat de la Guardia, i més a l’esquerra de l’agulla en forma de nas, veiem que ens separa un torrent de les roques que per la cota podria estar el pou, ens animem i comencem a buscar petjades i algú que ens faci pensar que es el caminet que porta al pou.


Tram a munt i avall de muntanya fins que quedem al peu d’una agulla i sense cap pou ni continuació de camí, ens desinflem i quan ja estem a punt de tornar cap a casa desil·lusionats.

Quan veig a la meva dreta, darrera d’uns pistatxos i arboços, una clariana amb una mica de replà, i li dic al Roger: -com no sigui aquí, si que podem plegar! provem-ho, i a mida que ens anàvem acostant ja intuïem i  nosaltres canviant la cara, per fi, hem trobat el Pou del Costa Dreta.

Entre mig d’un roquissar en el que costa distingir res, s’obre una espectacular esquerda que comença a mitja paret de muntanya, que obre en canal la roca que es transforma en una boca de pou bastant gran, el suficient per deixar-nos bocabadats.
Des d’on veiem per la seves formes i mides que es un pou important, amb una imponent caiguda de 103m., de fundària i uns 45 m. de recorregut.
I que per la seva verticalitat, sens fa molt difícil poder fer fotografies en la que pugueu apreciar el detall


Al voltant del pou, podem veure restes de material antic fet malbé i substituït per xapes noves i algun forat de rosca.

Un cop fotografiat i enregistrat amb vídeo se’ns fa l’hora de marxar son les 12 en punt.

Ara seguint les marques del camí i orientats pel GPS, tornem desfent el camí fins l’avenc petit de Costa Dreta, com que ara ja hem situat el pou amb el seu entorn ja ho veiem d’una altre manera.


Un cop al Camí de les Bateries anem baixant tot xarrant i observant un llom de muntanya que pot-ser ens acostaria al Pou de la Costa Dreta més depressa, però això ja serà per un altre sortida de camp.
Ara seguim pel traçat original del camí, sense dreceres passant cap al final del recorregut pel costat de la petita Cova de les Bagasses 465m., i desprès passem pel costat de les ruïnes tapades per la vegetació d’una enderrocada construcció, coneguda com El Casalot, que en el seu temps va ser un hostal pels pelegrins que pujaven per aquest camí.  

En aquest punt acaba de fet el sender, havent-hi una fita de pedra que marca el límit del Parc Natural.
Ara seguim pel carrer asfaltat cap al centre antic de Collbató fins travessar-lo i dirigir-nos a la salut a on ens esperen els cotxes.
Hem completat una caminada de 7,27Km. en unes 4 hores.


Aquesta caminada a estat molt profitosa i interessant, hem aconseguit trobar l’objectiu per difondre’l i donar a coneixer un indret  possiblement sols freqüentat per amants de l’espeleo i per curiosos com nosaltres, ja que pels voltants del pou no hi han vies d’escalada, ni camins que recorrin aquests paratges marcats a l’Alpina.