Canal de les Dames

Aquest dissabte 5 de març he quedat amb el meu amic Josep, creador del bloc Esgarrapacrestes, l’Anna, la Montse, La Marian i també he convidat a seguir-me en aquest tipus d’aventures al meu amic Roger,(que s’apunta a un “bombardeo”), i que s’estrena en ferrades, però que ja el coneixeu d’altres sortides de senderisme a través de GMVertical. Avui plegats, la Canal de les Dames.

Tenim que arribar el poble de Collbató depenent d’on vinguem per la A-2 o per la C-55, i a l’alçada de l’Aeri de Montserrat gira a la dreta per la carretera B-112, (un altre camí es per darrera del Restaurant Montserrat Exprés al Bruc des de l’autovia A-2 Barcelona-Lleida i seguir les indicacions fins La Vinya Nova i al Clot de la Mònica), i dirigir-nos cap al casc antic a trobar el carrer Pau Bertran, que comença a la plaça de la església.

El Clot de la Mònica

El que seguirem fins que s’acaba l’asfaltat i continua com a pista forestal uns 900 metres entre oliveres fins veure a l’esquerra entre mig dels pins una explanada ideal per deixar el cotxe, estem al Clot de la Mònica.

Aquí ja ens equipem amb els estris necessaris per fer la via ferrada d’avui, avancem per la pista uns pocs metres fins que és creuada per la dreta per una torrentera, la que seguim uns 350 metres, guiats per unes fites i unes marques de color blau.

Que es va tornant més pedregosa i estreta fins trobar una cruïlla que el camí de l’esquerra porta a l’Artiga Alta, nosaltres agafarem la torrentera de la dreta, tal com ens indica el rètol que diu Via Ferrada, seguim superant petits ressalts fins trobar el inici de la via ferrada.

Inici de la via ferrada de la Canal de les Dames

La via ferrada de la Canal de les Dames, es troba a la cara sud de Montserrat, a la vesant de Collbató, encaixonada entre el Serrat del Muntaner a la dreta i el Serrat de l’Artiga Alta a l’esquerra, avui dia segur que es la més freqüentada de Montserrat i consta de quatre trams importants i diversos petits passos equipats per Joaquin Olmo i Juan Urquiza a traves de l’empresa, jom big-wall e inaugurada al 1998, i sanejada posteriorment en infinitat d’ocasions.

Primer tram

Iniciem la ferrada per una paret totalment vertical d’uns 15 metres, equipada amb esglaons de ferro, el començament es difícil perquè la primera grapa es troba a tres metres de terra i necessitem un estrep, per poder arribar-hi perquè no ens podem recolzar-nos a res, la resta de graons tenen una distancia òptima.

Passada aquesta dificultat, la via puja fàcil i ràpidament, aquí les grapes estan en molt mal estat, rovellades però sobretot deformades, alguna fins i tot es mou, degut a algú que les va malmetre pel que sembla expressament. En acabar la paret flanquegem a l'esquerra dues passes i arribem a un petit balcó del que sortim amb l'ajuda d'unes cadenes.

Aquí mateix decidim esmorzar una mica forçats per reposar i per l’hora, el Roger no ha volgut petjar per la ferrada a la “Pepa” (bota de vi), i quan acabem els entrepans les més vicioses fan la cigarreta abans de continuar, (que s'aprofitin mentre deixin comprar tabac per ingressar impostos, i no arribi el moment en que prohibeixin fumar també a l'aire lliure, i jo no fumo, que consti).

Anem caminant per la canal i pujant fins a la següent paret equipada. A partir d'aquí la majoria de l'equipament consta de cadenes que exigeixen força de braços suficient per sostenir-se un mateix així, pujarem per petits ressalts fins arribar a una cascada

Segon Tram

Aquesta cascada de vint metres i 90º per una pared relliscosa,  els muntadors no hi han posat grapes, però trobem una paret equipada amb pedres rodones artificials o “bolos”, on recolzar-nos a la pujada.

Amb un canvi de costat de cable de seguretat una mica dificultós i amb un pas final una mica complicat, que superem tots, bastant fàcilment, a continuació passarem un altre ressalt amb cadenes.

Ara seguim un bon tros pel mig del barranc, encaixats pels gorgs dels corrents d’aigua, superant pedres, arbres i diversos obstacles del rosec de les torrentades, els passos més complicats i trobem cadenes, fins arribar al proper tram.

Tercer Tram - Plaça d’Espanya

Ara ens trobem en un espai ampli anomenat plaça d’Espanya per on  haurem de pujar entre 50 i 60 metres, per dos trams diferenciats.

A la nostre dreta trobem el primer tram d’aquest pas.

Que puja per una alta paret d’uns 25 metres, (sense cable de vida, cosa que el fa perillós, encara que passem els mosquetons per la cadena, ja que els ancoratges es trobam massa separats), pugem per les tres llargues cadenes, seguides amb uns quants canvis de mosquetons.

Cal fer-ho ràpidament però amb seguretat, ja que els braços es van carregant, aquesta primera cadena encara que ens assegurem a la cadena el següent parabòlt està a cinc metre per sobre i si caiguéssim arribaríem a terra.

La segona cadena, per la inclinació de la paret, demanda més esforç que la primera, la tercera es la menys inclinada, però es a on ens trobem més cansats, fins trobar un replà natural on podem fer un respir abans de continuar, on a mode de jardinera podem observar tota una batería d’orella d'os.

Seguim per aquest  segon pas, d’uns vint-i-cinc metres més, equipat amb unes grans grapes taronges plàstic en perfecte estat, però en les que no hi cap un mosquetó i que ens fan desaquilibrar degut a un desplom molt aeri i exigent al principi, que a mi se m’ha travessa i necessito l’ajuda del Josep per super-lo.

La resta del tram, encara que es extraordinàriament vertical i aeri, penjat sobre el buit, pel que no es apte per la gent que no tingui dominada la sensació de vertígen o por al buit, ja que és inevitable veure la caiguda que aquí d’alt de tot es de 50 o 60 metres, acabem de  flanquejar cap a la dreta i el supero més fàcilment amb èxit.

Seguim pel mig de la torrentera i superem un tram equipat amb una cadena, però compte, la roca està molt polida i rellisca!, i un altre amb petites grapes, fins arribar a l’últim tram

Quart tram o L’Olla

Ens trobem a l’últim pas, tancats i envoltats de parets llises, verticals, arrodonides i extraplomades, a la seva dreta trobem un bidó de plàstic fixat a la paret, en el seu interior i trobem un llapis, amb un llibre de registre que han facilitat els muntadors.

A l’esquerra veiem unes curioses pedres pintades que en deixat els visitants, sense saber ben bé el seu significat.

Aquí els més viciosos tornant a fer una cigarreta, suposo que per relaxar una mica la tensió adquirida per aquesta ferrada tant exigent i física.

Ens queda el més difícil, superar una xemeneia totalment vertical, d’uns 12 metres amb l’única ajuda d’un cable d’acer amb molts ancoratges amb parabols, que ens forcen a fer complicats canvis de mosquetons i avançar per oposició, per trams força relliscosos, sense disposar d’espais còmodes pels peus, forçant una pujada completament física i molt exigent.

El Josep pujar primer per anar preparant una cordada i facilitant-nos la pujada, l’Anna, la Marian i la Montse pujant molt bé col·locant els peus a la perfecció i aprofitant al màxim la seva experiència sense fe us de la corda.

El Roger i sobre tot jo, no ho veiem tant clar..., aquí no contem amb grapes i quan la por i la inseguretat s¡ha m’apodera, el cervell no reacciona i tot es complica, i no saps veure el que es més evident, sort de la cordada del Josep, que gracies a ell podem acabar de pujar tots sans i estalvis, això si, amb una bona suada, i una despesa de adrenalina que “Flipes”.

Un cop a dalt vam iniciar el camí de tornada pel llit de la canal amunt fins trobar un ressalt equipat amb 4 petites grapes, (el que ja vaig tantejar en una altre sortida per les Artigues i el Coll dels Pollegons, amb el Roger).

La primera molt alta, però que si estem molt cansats el podem evitar per un caminal fet a força de pujar-hi ajudats per les arrels dels arbres i que es troba una mica abans d’arribar en el seu marge dret.

A partir d’aquí la canal es va obrint a poc a poc, seguim per un sender cap a la dreta fins arribar a un coll des d’on seguirem per la seva dreta el sender amb marques blaves que baixa per una forta pendent en direcció al Clot de la Mònica.

Després de vint minuts de descens a un fort ritme, el camí es va transforman en pista fins enllaçar amb el camí de la Vinya Nova i arribem al cotxe, rebentats, exhaustes però satisfets.

Aquesta ferrada es de dificultat mitja-alta amb un desnivell de 250 metres.

Us recomano portar guants si pot ser de “ferratero”, per la seva idònea confecció per aquesta afició i degut a la quantitat de trams amb cadenes.

També us vull donar l’oportunitat de llegir els pensaments de l’amic Roger un cop acabada la canal i reflexionan des de casa seva, el que ha expressat a traves del seu facebook i que diu així.

Aprofitant la coneixença de l’amic Xarli de Natura100 amb el Josep Puig de Esgarrapacrestes,  he experimentat per primera vegada les sensacions d’una via ferrada. Si alguna vegada teniu ganes de fer una ferrada us aconsello que aneu amb alguna persona que tingui molta experiència i també paciència per explicar-vos tot el que cal saber, abans d’endinsar-vos a iniciar l’activitat. Aquí no si val a badar!! ben fet, existeix un perill controlable i fins i tot quantificable en cada canvi de mosquetó, ara bé, una mala praxis et pot comportar la vida. Donar les gràcies als companys per la paciència amb els “novatos” i agrair-li al Josep Puig la feina extra, en especial a l’últim tram de la ferrada anomenat l’Olla. Salut i crestes!!

I, res més fins la propera, siauuuuu