El dimoni ja estava cansat que no li anessin bé les coses i decidí de jugar-s'ho tot a una carta . Se'n va anar a viure, disfressat d'ermità, a una cova propera a la de fra Garí, anomenada actualment la cova de Satanàs, i allà es van conèixer. El pobre fra Garí, que no sabia que aquell fos el dimoni, va estar molt content de tenir algú amb qui parlar de religió.
En els plans del diable, l'ajudava un altre dimoni que havia posseït el cos d'una donzella anomenada Riquilda, filla dels comtes de Barcelona. Per més remeis que li donaven, ella mateixa deia que no li marxaria aquell mal esperit fins que no la portessin davant del fra Garí.
Però mentrestant la noia patia molt.
El pobre comte es va informar d'on vivia aquest ermità. Quan ho van tenir tot a punt, el comte, la seva fila i molts servents van fer camí cap a Monistrol.
L'endemà matí, ja era davant de la cova .
Fra Garí, amb el seu caràcter amable, rebé la comitiva. El comte li explicà el motiu del viatge. L'ermità va dir unes oracions i al cap de poc la jove quedà deslliurada del dimoni i ja no patí més aquells mals que l'horroritzaven. Tots es van alegrar molt que Riquilda tornés a estar sana i estàlvia. Però, tot i això, el diable no es donava per vençut i va dir que si la noia no es quedava nou dies pregant allà, es tornaria a posar dins del seu cos L'ermità deia que no podia ser, ja que la cova era massa estreta i no estava en condicions de rebre una persona de semblant categoria. Però davant la insistència del comte la noia es va quedar.
Garí ensenyà Riquilda a resar i a ser una bona religiosa. L'ermità resistia tots els paranys que li posava el dimoni. Però una tarda no va poder aguantar més la boniquesa de la noia i s'aprofità d'ella. Així va caure a la trampa d'en Banyeta.
L'ermità, que es trobava molt malament pel pecat que acabava de cometre, es deixà aconsellar. El dimoni li digué que el millor que podia fer era matar la noia i simular que havia sofert un accident.
Aprofitant que la nit era molt fosca, fra Garí clavà un punyal al coll de Riquilda i li provocà la mort a l'acte. Després es posà a cavar un forat prop de la cova per enterrar-la-hi. Però, en posar l'última palada de terra , sentí al seu darrere una gran riallada. Era el fals ermità, que es convertia en un diable esgarrifós, i reia satisfet d'haver-se sortit amb la seva.
Molt avergonyit per haver seguit el mal consell, fra Garí va fugir com un boig muntanya avall, fins a arribar al marge del Llobregat. Es volgué rentar les mans, però les taques de sang no li marxaven. L'endemà al matí es traslladà a Barcelona per confessar el seu horrible crim i demanar el perdó del bisbe. Però tan gran era el seu pecat, que el bisbe li digué que només el sant Pare de Roma el podia perdonar .
El Papa l'acollí i li donà l'absolució, però ja que s'havia comportat com una bèstia , el condemnà a anar de quatre potes i sense mirar el cel fins que rebés un senyal de Déu.
Així passa els dies a Montserrat menjant herbes i arrels. Tenia un pelatge fosc i llefiscós . Cada cop s'assemblava més a un ós . I passaren els anys . Fins que un bon dia uns caçadors que havien sortit a caçar senglars per la muntanya , trobaren aquell animal tan estrany, però d'aspecte dòcil. Se l'emportaren a Barcelona, per regalar-lo al comte Guifré el Pelós. Aquest manà tancar l'animal als estables, per tal que les seves amistats el poguessin visitar.
Un dia hi hagué un bateig a palau. Els convidats tenien ganes de veure aquella bèstia tan estranya. I mentre molts se'n reien, el nen que acabaven de batejar va dir:
Aixeca't, fra Garí, que la teva penitència ja s'ha acabat!
Quina va ser la sorpresa dels convidats! Fra Garí s'aixecà i començà a donar gràcies a Déu i a explicar al comte el que havia passat. De seguida obtingué el seu perdó, però el comte demanà de veure el lloc on era enterrada la seva filla.
Immediatament s'organitzà una comitiva que ben aviat va marxar cap a Montserrat. Així que foren al lloc on Riquilda era enterrada, el pare es posà a plorar desconsoladament. Però, anaven de sorpresa en sorpresa, i sentiren la veu de la noia que responia als seus precs. S'afanyaren a cavar per desenterrar-la, i al cap de poca estona la princesa sortí sana i estàlvia.
Un senyal roig al coll era l'únic testimoni de tot el que havia passat. No cal dir l'alegria de tots plegats. I així s'escaigué el futur d'aquell parell de personatges. Fra Garí podria quedar-se a la seva ermita, dedicat a la seva vida d'oració i espiritualitat; mentre Riquilda fou abadessa d'un monestir, on aplicà tots els coneixements adquirits sota la direcció espiritual del bon ermità.
LLEGENDA POPULAR CATALANA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada