Aquest Diumenge 1 d’abril he tornat a sortir per Montserrat convidat per una colla d’amics, en veritat jo aquesta vegada no sabia ni a on anavam, el cas es sortir i mira per on, anavam al Gorro Frigi, tornavam als meus primers “pinitos” amb el Josep A. i l’Anna com el primer cop i en aquesta ocasió amb deu més.
Ens trobem tots a l’aparcament de la Basílica de Montserrat, un cop reunits i aclarit quin material serà necessari agafar i carregar, comencem la creuada cap el Frigi.
Anem en direcció a l’Ermita de Sant Miquel i tot just passem la barana de fusta de la Bassa de Sant Miquel, a la dreta agafem la drecera que ens puja a més de mig camí del Pla de les Taràntules.
Sortim al camí principal i vinga que ja falta poc per veure als nostres peus el Pla de les Taràntules i la Estació Superior del Funicular de Sant Joan,
aquí ens tornem a esperar a que estiguem tots i si algú vol beure o treures alguna peça de roba.
Mirant les indicacions tenim que seguir en direcció a l’ermita nova de Sant Joan, pel camí ampla fins trobar a la dreta unes escales reformades que pujant bastant dretes fins arribar a trobar el pas amb baranes que ens porten per la nostre esquerra a l’ermita de Sant Onofre i Sant Joan vell, completament destruït i en el que només podem observar algun petit detall.
Des de aquesta posició i alçada ja tenim un bon panorama dels detalls d’aquests voltants, encara que avui anem més amunt.
Quant sortim just per l’altre banda d’aquest passadís eremític seguim per un camí que continua just per davant nostre, fins que trobem gravat a la roca les guies per recollir l’agua pluvial pels dipòsits d’aigua, que i havien llavors, en aquesta ocasió parem a esmorzar aquí, perquè quedem una mica arràserats del vent i tenim un bon solet.
Ara només queda agafar de guia aquestes canalitzacions uns metres i amunt per la mateixa aresta, una forta pujada sostinguda de grau II, fins el cim a on podem trobar una fita.
Aquí ja comencem a tenir millor visió dels voltants i estem al cim de les parets que veiem des del camí de Sant Joan.
Ara a l’extrem oposat pel que hem pujat i mirant cap a l’esquerra veurem que amb molt de compte es pot baixar a un petit coll a on comença a la dreta una canal per la que baixem.
Aquest canal es bastant encaixada i ombrívola per tant rellisca bastant, anem fent amb paciència fins a trobar l’extrem de baranes de Sant Onofre i les escales que hem pujat abans.
Ara en aquesta cruïlla només tenim que seguir les escales amunt fins el Coll que dona accés per un caminal enfilat a l’ermita de Santa Magdalena que passarem pel seu costat i seguirem més amunt fins la Miranda.
Un cop sortim a la miranda de Santa Magdalena al seu extrem més a la dreta i tirant al despenjat de l’esquerra en aquest extrem, trobarem abans de l’alzinar un caminal que ens deixa dins de la canal que ens anirà baixant durant uns 300 metres fins trobar desprès de la Via Joan Marc a la dreta un pas, una mica perdedor,que ens porta al refugi de Sant Martí.
Aquí ens posem els estris de ferrata, jo aquesta vegada només en poso l’arnes, el Quick-Fix com assegurador i sobre tot el casc.
Ara continuem pujant per costat dret del refugi, fins trobar-nos amb la cadena que dona pas a la via clàssica.
Comencem a pujar un parell de metres fins trobar el canvi a la cadena horitzontal que ens porta a fer el flanqueig cap a l’esquerra, travessem un petit tram des-equipat pel mig d’un alzinar.
Ara trobem un mur rocallós bastant dret amb un bloc de pedra amb un sostre, podem apreciar que les cadenes el flanquegen per l’esquerra per superar-lo, un cop a dalt de la visera seguim pujant pel costat d’unes llastres estirades.
A dalt les voltem a la dreta, sense cadenes ara continuem uns passos per sota una roca i giram a la esquerra, pel mig d’alzines, aquí a la dreta tenim una terrassa natural des d’on veim la basílica i sentim el repicar incansable del campanar.
Ara tornem a trobar les cadenes per les que pugem a dalt d’un esperó pel que continuem, tot seguit trobem cable d’acer i sense gaires complicacions pugem, l’últim tram ara ja a dalt es un passeig fins el cim, on trobem una creu de forja.
El Gorro Frigi 1.153m.,-Via Clàssica III 40 m. equipada.
La Gorra Frígia és un cim montserratí rocós que es troba a la part oriental de la serra i que assoleix una alçada de 1.153 metres sobre el nivell del mar. És la muntanya més occidental i a la vegada més gran i destacada del Grup dels Gorros o de Santa Magdalena, del que també en formen part, d'oest a est, la Magdalena Superior, l'Ullal de la Magdalena, la Magdalena Inferior la Gorra Marinera i, a un nivell per dessota, el Trencabarrals. Etimològicament el seu nom deriva de la seva semblança morfològica amb una gorra o barret frigi.
El conjunt rocós dels Gorros s'eleva sobre el Montserrat i tanca l'horitzó sobre la Vall de Sant Jeroni de tal manera que constitueix un dels tret paisatgístics més característics, coneguts i divulgats de la Muntanya de Montserrat.
Lluís Estasen i Pla del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) du a terme, el maig de 1920, la primera escalada a la Gorra Frígia per la que avui és la via normal. Aquesta ascensió marca una fita a la història de l'escalada a Montserrat, ja que es considera la primera escalada moderna que s'hi du a terme.
El 29 de juny del 1945, Jordi Casasayes (Haus) i Eugeni Estrems obren la segona via a la Gorra Frígia, la Haus-Estrems, de 180 m. de llargada amb un diedre fissura de V grau com a pas crític.
El 18 de setembre de 1955, A. Mompart i Antònia Caparrós obren una variant de la Haus - Estrems que evita, per la dreta, el tram de corda més difícil i passa per una placa més vertical però amb bona presa. Aquesta variant ha esdevingut clàssica i és coneix com via Mompart de la Gorra Frígia.
El 3 del juny de 1956, J. Casas, A. Muñoz i J. Estrada van obrir la via Badalona, elegant escalada de traçat lògic, agosarat, vertical i amb bona presa, totalment en lliure, de IV grau de dificultat amb passos de IV+.
En Fatjó (2005) ens relata que el 21 d'octubre de 1956, la comitiva que portava a espatlles la Mare de Déu de Montserrat d'alumini que anaven a instal·lar al cim del Cavall Bernat i que s'hi dirigia pel camí de Sant Miquel, Sant Joan i camí nou de Sant Jeroni, en passar al peu de la Gorra Frígia s'hi va deturar per a resar una oració en memòria de J. Muniente, que anys enrere s'havia estimbat intentant escalar el monòlit.
Víctor López, R. Carbó i E. Civís obren, el 1961, la via G.E.D.E., llarga, de cinc tirades de IV grau amb un pas de V.
Un cop ja hem reposat i fet les fotos de rigor comencem el descens, fins l’inici de la via a on ara seguim el descens del canal que comença per la nostra esquerra i que ens porta per una torrentera a superar un tram amb cadenes per unes roques molt inclinades i molt relliscoses, compte no val badar, un cop superat aquest tram en pocs metres sortim al camí nou de Sant Jeroni, ara ens esperem per reagrupar-nos tots.
Seguim direcció a Sant Joan, fins trobar els indicadors que ens mostra el camí de les Escales de Jacob, que pujarem fins el seu coll, a la dreta entre alzines i bardisses comencem a baixar per una canal molt bruta, a on a ma dreta trobarem la reunió per muntar el primer ràpel d’uns 27 metres.
Fins la cornisa equipada amb cable d’acer i que la recorra de punta a punta.
Aquesta vegada baixem per la tercera reunió que trobem a una alçada de 1,50 aquesta via no ens porta directament al camí nou de Sant Joan, surt al caminal de pujar a l’Ermita de Sant Jaume, resultant més curt, però més senzill i ràpid de muntar.
Baixem tots i ara només queda desfer el camí de pujada, passant pel pla de les Taràntules, drecera de la Bassa de Sant Miquel i fins la Basílica.
Aquesta travessa amb l'alicient del Gorro Frigi us la recomano, si la feu serà una de les vostres preferides, ja m'explicareu.
Siauuuuuuuuu
1 comentari:
Felicitats per la tornada als principis, sempre s'ha de fer una mirada enrerra, fins aviat
Publica un comentari a l'entrada