L’ascensió al Canigó es pot fer per vàries vies, amb diferents graus de dificultat, exposant-se a continuació la més clàssica, probablement per ser la més còmoda, ja que tan sols requereix d’una certa resistència i preparació física i que comença al Refugi dels Cortalets, i que, en poc menys d’una hora i quaranta cinc minuts, salva els 634 m., de desnivell que hi ha entre ambdues cotes, sent una excursió apta per a tothom.
Aproximació:
Des de Puigcerdà agafarem la N-116 una carretera de forces ziga-zages i desnivells fins a Vilafranca de Conflent, on agafarem la D-116 direcció Cornella de Conflent i d’aquí a Fillols, (que es on normalment es contracte el viatge d’anada i tornada de Jeep), des d’aquest poble continua una pista que ens porta fins una barrera en la que no podem accedir perquè la tanca una barrera amb un rètul que hi diu que resta tancada als cotxes privats de 8:00 a 18:00.
Tenim la sort de trobar encara un Jeep que fa el servei fins a Cortalets per 15€ per persona, així que no ens queda més remei que pagar per pujar o caminar els 25 Kms. que ens separa fins el refugi.
Desprès d’una hora aproximadamen de Jeep, amb un petit descans al mig del camí arribem a prop del refugi en el que ens conviden a pujar-hi amb una carrossa tirada per tres burros, i pugem i fem la gràcia sencera fins el refugi que son uns 800 metres.
Refugi de Cortalets 2.150m.
Va ser inaugurat l’any 1.899, fet que va provocar que les ascensions al Canigó es multipliquèsin, tractant-se d`un edifici de grans dimensions, amb cabuda per a 111 persones, guardat i obert del 15 de juny al 30 de setembre, amb dutxes i servei de restauració, que pertany a l’ajuntament de Taurinyà, gestionant-lo el Centre Alpí Francès de Prada-Canigó, al costat del qual s’aixeca un altre refugi, més reduït, d’accés lliure, però completament equipat, ja que disposa de llum elèctric, gràcies a unes plaques solars que hi ha instal.lades, amb capacitat per a 22 persones.
Aquí el refugi podeu fer un mos i prendre algu, simpàtics no gaire, però el servei es el necessari.
Sortint del refugi amunt trobem un mapa indicatiu de les rutes a seguir, nosaltres de moment la tenim molt clara, tenim que seguir les marques de GR-10 blanques i vermelles, que enfilant en principi sempre cap a la dreta ens portarà a l’Estanyol.
Al Pla dels Estanyols
Antiga cubeta glacial de grans dimensions, al mig del qual hi ha un petit estany que rep les aigües que baixen de l’esmentada glacera, i que nosaltres voregem per la dreta, on veiem un bon grup de cavalls refrescant-se inclús fins al mig de l’estanyol, al seu darrera al fons veiem unes muntanyes que formen un circ i en el que podem observar com apunta la Pica del Canigó i el Pic Barbet, amb la Bretxa Durier i la glacera al mig.
A partir de l’estanyol la pujada comença a agafar caràcter i contràriament al que estem veient el camí tendeix a anar massa a la dreta de la Pica i ens pot fer pensar que anem errats, tranquils anem be i mentre anem resseguint el camí ens podem fixar en la gran verdor que dona els Rododendròns, que atapeeixen i folren les parets de les muntanyes que ens envolten junt amb els atormentats i recargolats pins negres i la majestuositat dels impressionants avets blancs.
Arribem a la font de la perdiu on l’aigua baixa de la muntanya i passa pel costat del broc per continuar regalimant avall, en el que el GR davalla a la nostra dreta cap al Refugi de la Bonaigua, mentre que nosaltres haurem de seguir en sentit invers.
Ara guiant-nos per les marques grogues de pintura, fent unes curtes llaçades que ens porten, per l’altre vessant de la muntanya als peus mateix del Pic Jofre, a 2.362 mts. d’alçada, que ens queda a tocar.
El camí segueix en ascensió moderada per sobre la Vall de les Conques, destacant el poble de Vernet al fons, fins arribar a una elevació de terreny, que no té caràcter de cim, anomenada Roc dels Isards, tractant-se d’un monticle rocós des d’on es tenen unes vistes espectaculars i vertiginoses de les parets verticals del Pic Barbet, just a la banda oposada de la que ens trobem, i de la glacera del Canigó.
Una mica més endavant, i sense deixar el camí, encara que per les persones més agosarades la cresta és un altra possibilitat a tenir en compte, arribem fins a la Portella, de reduïdes dimensions, ja que de fet és una escletxa a l’aresta, situada just als peus de la Pica.
En aquest punt, comença el darrer tram de pujada fins al cim, que fem seguint la cara nord-oest de la muntanya, per una sèrie de llargues, però còmodes, llaçades que, per un terreny molt arreglat, encara que molt accidentat, ens faran assolir el nostre objectiu, la Pica del Canigó (també dita Pic de Balaig).
La Pica del Canigó 2.784m.
Avui les vistes des del cim són molt amples, quedant-nos a tocar el Costabona i les muntanyes del Circ d’Ulldeter, així com, entre altres, les serralades i les valls del Rosselló, el Conflent i el Capcir. En dies clars, com avui, les vistes sobre la Mediterrània són obertes i agoserades, fins i tot em podría atrevir a dir que vertiginoses i superiors a qualsevol cosa exterior.
No s’ha d’oblidar que el Canigó és un massís excepcional per la seva alçada en comparació a la proximitat al mar. De fet, es diu que s’hi poden arribar a veure des del seu cim les Illes Balears, i fins i tot el punt culminant dels Alps francesos, la Barre des Ecrins.
Nosaltres envoltats i bocabadats per tot el que ens envolta faig un vídeo de 360º per immortalizar el nostre moment i ens arrasarem perquè el vent que fa es molt fred, a la vessant contraria per la que hem pujat per dinar.
Ara només queda desfer el camí de baixada i gaudir més al detall del que més ens ha impressionant al pujar, com per exemple els avets morts però encara altius i desafiants no deixant la seva guàrdia, integrats i contrastant al mig de la verdor, de la resta d’arbres, fins arribar al Pla dels Estanyols i poder tornar a mirar-nos amb més calma el circ del fons amb la Pica.
Un cop hem assumit tota aquesta bellesa ens dirigim al refugi dels Cortalets ara ja per tornar cap a casa.
Espero que us animeu perquè es una sortida realment impressionant que de ben segur us deixarà una empremta al cor.
La dificultat que podeu trobar es la constant pujada, que de ben segur us ofegarà, però que amb temps i paciència també es fa, nosaltres avui hem anat bastant forts i amb menys 1:45’ em fet cim.
El Canigó i el Simbolisme
No hi ha cap mena de dubte que una de les muntanyes més sentides i emblemàtiques pels catalans és el Canigó. Als peus del Canigó, sota l’imperi Carolingi, va néixer Catalunya. El pic del Canigó s’ha convertit en senya d’identitat per els catalans, com ho demostra la Flama del Canigó, símbol de la unitat de la llengua catalana, i cada 23 de juny davalla el pic “màgic” traslladant les torxes per tots els seus racons per encendre cinc mil fogueres repartides arreu.
El simbolisme que té el Canigó per els catalans és evident: Jacint Verdaguer hi dedicà un dels seus poemes èpics més reconeguts; Pere II El Gran, rei de la confederació catalanoaragonesa, va ser el primer a fer el cim l’any 1285. Aquests fets han ajudat a que aquesta serralada, on s’hi bressola l’historia del nostre país, s’hagi convertit en un símbol de l’excursionisme
La muntanya sagrada dels Catalans
El Canigó no només és una muntanya. És un dels elements més emblemàtics dels Països Catalans. Captivat per la bellesa d'aquests paratges, el gran poeta Jacint Verdaguer va escriure l'any 1886 el seu poema èpic Canigó, exaltació de l'amor, el patriotisme i la llegenda.
(...)
Com dos gegants d'una llegió sagrada
Sols encara hi ha drets dos campanars:
són els monjos Darrers de l'trobada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'Enderroc de sostenibilitat Altars.
Són Dues formidables Sentinella
que en el Conflent posa l'eternitat;
semblen Garrics els roures al peu d'elles;
els masies del pla semblen Ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
(...)
Jacint Verdaguer, Canigó
El renaixement de la cultura catalana a la Catalunya Nord es pot situar precisament amb la creació del poema "Canigó" de Jacint Verdaguer (Barcelona, 1886). Aquest poema donarà al català el seu estatut de llengua literària.
Avui amb els seus 11 milions de locutors el català és la setena llengua parlada a Europa i la desena llengua més traduïda al món (xifres de la UNESCO). El poema èpic Canigó té per quadre les llegendes canigonescas del naixement de Catalunya, que farà prendre consciència a diversos intel.lectuals de la riquesa i el valor de la llengua catalana.
La Flama del Canigó
Al poble d'Arles de Tec, va néixer Francesc Pujade. Profundament català, excursionista i enamorat del Canigó (on va pujar 130 vegades) i del poema de mossèn Jacinto que porta aquest nom. Havia nascut un 23 de juny i va aprofitar aquesta coincidència per revifar la tradició dels focs de Sant Joan empeltats amb la mítica màgia del Canigó i dotant-los d'un profund sentit de nacionalisme i d'unitat dels Països Catalans.
Així, el 23 de juny de 1955, amb uns amics va pujar al cim portant unes branques de llenya, ja que a dalt no hi ha vegetació, i encendre un foc que va ser visible des de molts pobles. A l'any següent van tornar però aquesta vegada a tot arreu des d'on es veia el Canigó tenien preparades fogueres amb la consigna d'encendre-quan veiessin cremar la de la Pica.
La Flama del Canigó evoluciona: el 1963, es va encendre el foc a la Pica, van baixar la flama a la plana, i així van encendre amb ella el màxim de fogueres possible. A partir de 1964 ja es deixaría la flama al Castellet de Perpinyà on estaria encesa durant tot l'any i el dia 22 de juny la tornarien a pujar al cim per regenerar-la. A partir de 1966 la Flama entra al Principat i es comença a distribuir.
Actualment, el dia 22 de juny al matí es recull la Flama al Castellet i es puja al cim a darreres hores de la tarda, a mitjanit es procedeix a la cerimònia de regeneració i, tothom pot encendre la flama. Amb la flama regenerada s'encendràn, la nit del dia 23, una foguera feta amb unes branques de llenya que, provinents de tot arreu dels Països Catalans, que hauran pujat el diumenge anterior. Amb la flama d'aquesta foguera s'encendrà un llum d'oli al Castellet per cremar tot l'any fins al proper 22 de juny, que tornarà a començar el cicle.
Així el foc esdevingué un símbol i la Flama del Canigó llevador de un missatge de pau i amor, signe d'identitat de tot un poble que vol guanyar la seva cultura, la seva llengua, les seves tradicions i costums.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada