Aneto-Collado Maldito-

Aquesta vegada hem quedat una colla de vuit amics, per a mi tots coneguts, encara que no tots es coneixien entre ells fins ara.

vam decidir  pujar al cim de l’Aneto, el cim més alt de tota la Serralada Pirenaica amb els seus 3.404 m., va ser tot un repte, que va durar tot un dia, desprès de fer la Via Ferrada Regina, en plena eufòria beben una bona cervesa.

Com que no hem trobat lloc per dormir al Refugi de La Renclusa, ja que no vam trobar lloc,vam llogar dues habitacions de 4 llits a l’Hotel El Pilar a Benasque (34€ dormir i esmorzar).

Així que un cop instal·lats vam anar a donar una volta pel poble i més tard a sopar, vam trobar un local molt acollidor a on mentre sopavam cadascú vam intercanviar les nostres experiències per amenitzar una mica la vetllada i al voltant de les 22 h., ja estavam a punt d’anar a dormir amb tot preparat per marxar.

La Besurta 1.920m.

A tres quarts de quatre del matí ens llevem i ens arreglem ràpidament per poder esmorzar alguna cosa i  anar ràpidament a la parada del bus que surt a les 4:30, nosaltres uns 5 minuts abans ja hi herem i al cap de poc, va vindre el primer bus de la jornada.

Pujo el primer i compro un bitllet d’anada i tornada 11€, bé, al menys ho intento perquè la maquina expenedora no volia arrancar, el conductor va tindre que canviar-la per poder vendre’ns els bitllets, abans d’anar-nos van arribar una colla de joves manyos de festa, simpàtics però una mica picadets, ells van baixar a l’Hospital de Benasque.
Nosaltres vam seguir fins el final a la Besurta, en silenci amb cara d’haver dormit poc i de ben segur pensant, hi haurà neu?, Trobarem gel?, Ens caldran grampons?, gran dubte ja que jo no en porto, hi hauran amics amb bastant més il·lusió que facultats?, algú es preguntarà, jo podré?, i  en fi, després de tantes preguntes incertes arribem a la parada i comença l’hora de les respostes.

Refugi de La Renclusa 2.100m.

Aquí a Besurta, enfilem les primeres llaçades d’empedrats de pujada al refugi, tothom per aquí darrere  va molt callat menys jo, no se sap molt bé si per son o per aquesta sensació d'estar afrontant un petit repte, o pot-ser perquè dels 8 només porten frontals 3 i tenim que anar en compte de no fotrens de lloros.

El grup és bastant divers, comprés  amb edats entre els 35 i els 71 anys, hi ha una notable barreja de veterania e il·lusió en conquerir per primer cop un 3.000, com pel Roger i per mi.

Al poc de posar-nos a caminar ens comença a ploure cada cop més fort i ens tenim que equipar amb la capel.lina, als 30 minuts arribem al refugi plovent i encara negre nit, aquí ens acabem d’equipar amb pantalons e impermeables de pluja per poder continuar amb aquestes condicions.

Trobem unes poques persones i entre elles un matrimoni de Múrcia, que se’ns ajunten, per no fer el camí sols.

Aquí al principi ens desviem una mica del camí cosa que ens obliga a creuar un riarol poc fondo però amb aigües braves, ara si, al cap de poc coincidim amb el camí correcte i trobem en una petita planúria unes tendes de campanya que passem pel costat i anem enfilant direcció SE, paral.lels a la cresta de los portillones, que ascendeix des de la base del cim de la Renclusa i fins el pic de la Maladeta, ara ja de bona pujada muntanya amunt.

Ja veiem clarejar el dia i això ens facilita poder seguir el traçat de fites entre el regitxell de blocs de pedres que anem superant amb les hores, no espereu trobar un camí marcat i definit, perquè el que trobareu seràn hores i hores de caminar entre revoltats blocs de granit amb alguna fita per anar pujant constantment en direcció a els Portillons.

Abans per això, arribem al Portillon Inferior, 2.738m., per el que també es pot travessar la carena però nosaltres travessarem el superior.

Els Portillons són passos de la cresta que comuniquen el glaciar de la Maladeta amb la del Aneto. Es pot pujar també de l’inferior al superior per la mateixa carena.

Ara, només ens queda seguir entre boires, que pujant ens envolten intermitentment, aquí em trobo a la Jana, va amb una colla de joves de Barcelona, ella es una amiga de la sortida de La Fageda d'En Jordà i a la que també he trobat caminant per Montserrat, ens ha fet molta il·lusió i he demanat que ens facin una foto per ensenyar-li a la Marga, ens acomiadem.

Nosaltres anem caminant fins els peus del Portillon Superior a on decidim esmorzar, aquí una mica més arrecerats de la boira i la humitat.

Esmorzant xerro una mica amb el cirurgià de Múrcia que, quant li faig saber que soc diabètic, es preocupa per mi i em convida a prunes seques i nous, diu ell, que per recuperar forces i mantenir uns bons nivells d’energia i el cor fort.

El Portillon Superior 2.870m.

Amb deu minuts escassos ja ens posem en marxa i superem el Portillon Superior, al principi el pas es una mica dificultós i anem més a poc a poc amb molt de compte superant els blocs de pedra que ens donen pas a la vessant del glaciar del Aneto.

Des d’aquí baixant el Portillon superior per primera vegada tinc la visió d’una vessant molt extensa en la que tot el que arribo a veure son blocs de pedra, els companys una mica distanciats uns dels altres ens veiem tant petits entre les pedres i sense cap camí, només el rastre a la neu més tova de altres muntanyencs, que ens faciliten la via.

A mesura que anem pujant el temps va empitjorant, la boira ens envolta i ens engoleix i quedem presos de foscor, sense adonar-nos anem caminant per una forta pujada, l’esforç ens fa flaquejar i el esgotament es fa evident, quan en tombo per observar els companys de darrere, no veig ningú i crido al Joan que va al cap de tots que esperi , mentre que en aquell moment queden despenjats el Roger i la Rosa i el matrimoni de Múrcia.

Sona el mòbil i es el Roger, però no l’entenc perquè no tinc cobertura encara que ho endevino tot, se’m fa evident per la trajectòria distanciada que han quedat lluny, em truca repetides vegades però no vam podem parlar, jo cada vegada em trobo més despenjat del grup, gelat de fred i amb una boira que encegava a qualsevol.

Crido per explicar el que passa i poder seguir amb ells, però el de més endavant continuant  amb la intenció d’esperar-los més endavant, en poca estona se’ns ajunten una colla de segovians, amb els que converso més amb un d’ells i fem amistat, a partir d’ara continuem les dues colles i nosaltres dos junts.

El Collado Maldito 3.180m.

Arriba un moment que ens comença a ploure gel i es quan ens adonem que estem pujant just per sota el Collado Maldito, ens hem desviat 180º del camí original, ens faltan per superar uns 224m., de desnivell i estem a una distancia de 1,8 Kms., del cim de l’Aneto.

Amb tot el nostre dolor i desesperació decidim que es hora de tornar i un altre vegada serà, el Joan per això li costa una mica més d’acceptar, però al final entre tots els que ens trobabem desesperats en aquell moment: Ramonet, Albert, Pili, Chari, decidim que abandonem, i els amics segovians també i comencem a baixar...

Jo he gravat el track de pujada amb el meu GPS i el fem servir de guia per poder trobar la tornada, amb el meu amic segovià li vaig demostrant la utilitat d’aquest aparell i queda convençut, sort n’em tingut de la nova tecnologia, així que amb l’experiència i veteranía del Joan i el track del GPS, trobem la tornada i també el més important, els nostres dos companys, amb una mala noticia: ells tampoc saben res del matrimoni Murcià, aquí els segovians ja enfilen el Portillon Superior i ens acomiadem i separem.

Nosaltres anem baixant i just desprès de superar el pas a la vessant de la Maladeta, i com si d’un acudit es tractés el cel es va obrint i ens envaeix un sol esplèndit, amb el que veiem com la boira acaba de jugar amb els cims més llunyans, aquí decidim dinar, mentre callats i una mica exhausts dinem, podem sentir com un helicòpter no para de donar voltes i no se perquè tinc el pressentiment de que pot-ser busquen al matrimoni murcià, inclús o comento.

Més tard, el dijous següent, mentre estava a casa tranquil.ament posant dedicació al meu bloc vaig rebre un Email del Roger, el seu contingut tractava un retall de diari, on explicava la noticia del rescat dels meus recents amics Murcians, que havia trobat per Internet la Rosa , el qual aquí us enllaço i com veureu, no m’equivocava! em va recòrrer un calfred de baix amunt només de pensar que hagués pogut acabar amb tragèdia i el fet de la proximitat que jo mateix i els meus companys de grup hi teniem: El Heraldo.es

Acabem de dinar i anem tirant avall, on el grup poc a poc es  va separant.

Vam fer la tornada seguint les fites i ara el bon temps se’ns fa evident fins el refugi.

De tornada alçes la mirada i veus un panorama de blocs de pedra interminable i al fons una mica a l’esquerra del torrent un ibon centrat al mig de la vall a unes 3 hores, el refugi de La Renclusa el qual ens anem acostant tot sortejant i saltant les pedres i els passos erosionats del torrent.

Bastant més avall quasi arribant comença una pista, la que ens fa arribar a l’explanada on es troben les tendes i una mica més avall el torrent en el que la Chari aprofita per remullar-se els peus mentre esperem a la resta.

Aquí i trobem uns burrets, que desprès quan ens acostem al refugi a menjar i beure ens venen a visitar per fer-se amics nostres i de pas piscan algun tros de “bocata”.

Aquí em torno a trobar amb la meva amiga Jana que resulta que esta en una de les tendes, la seva colla tampoc a pogut fer cim.

Més tard arriben el Roger i la Rosa, deixem que es recuperin una mica abans de seguir a Besurta.

Ara continuem el camí de baixada, tranquil·lament i cansats fins l’aparcament .

Quan arribem a l’aparcament resulta  que no tenim autobús fins les 19:00 i són les 17:30 de la tarda, el bus que tenim aquí només ens porta fins a l’Hospital de Benasque, així que decidim agafar-lo,on més tard quedarà més estona de pujar i baixar amb forgoneta recollint tots els companys fins el punt de partida principal.

Aixi o fem´, recollim a tots els companys i parem a Benasque, perquè l’Albert pugui agafar tambè el seu cotxe i ens acomiadem.

De baixada, (jo porto al Roger i la Rosa), parem a Graus a prendre alguna cosa i allà tornem a coincidir amb l’Albert de Reus, xarrem una mica, ens acomiadem tambè d’ell i cap a casa.

Si us aventureu a fer aquesta sortida, assegureu-vos de estar  ben preparats i il·lusionats per afrontar aquest repte i si podeu ajunteu-vos amb gent experta i un bon GPS i sobre tot a l’estació de l’any que sigui porteu grampons i un bon parell de pals de caminar, perquè amb sol l’alta muntanya té una cara, però quan el temps es capgira t’hi pot anar la vida. Siauuuuuuuuuuuuuu!!!!