Aquest dilluns, 5 de desembre el meu amic Roger i jo, desprès de planejar-ho durant molt de temps i aplaçar varies vegades fins coincidir agendes, per fi, vam poder quedar per fer aquesta ruta que per nosaltres era tant desconeguda.
Una ruta curta de només 5,66 Kms, i un desnivell de 276 metres per una canal poc transitada i un pas oblidat a la Serra de les Lluernes.
Així que vam quedar en trobar-nos a les 8:30 hores a l’aparcament de Santa Cecília, ubicació que trobareu seguint l’enllaç del Wikiloc, Ruta per la Canal dels Arinjols i El Pas dels Flautats.
Inici
Creuem la carretera BP-1.103 de Manresa-Montserrat, per davant mateix de l’aparcament.
I trobarem un caminal que ens puja en breu a trobar el Camí de l’Arrel.
Seguim el camí que ve de Can Maçana, cap a l’esquerra en direcció a Montserrat, aquest es un sender clàssic i suau, que permet copsar els contrastos de la vegetació de les zones més fosques, humides i les seques i solanes, davallant fins el monestir i vorejant les espectaculars parets, torrents i canals del nord del massís, d’arrel de tota aquesta xarxa natural i admirant les regions de les Agulles, Frares, Ecos, Tabor, Tebaida, Tebes.
Nosaltres anem caminant i encara que ja em pogut gaudir nombroses vegades de caminar per entre mig de tota aquesta fantasia màgica i única, no ens cansem mai d’admirar aquests espadats i barrancs de vertígen que ens ofereix el camí de l’Arrel.
Des del nostre inici al cap d’uns 640 metres trobem la primera canal la del Moro, (per mi encara desconeguda), sempre al nostre costat dret per l’arrel dels monòlits, seguim i entre xarrades i comentaris en un 1,1 Km. trobem la segona canal, la del Cavall Bernat, una canal molt divertida i una mica exigent, que m’atrau molt.
Continuem i en escassos 110 metres en ple revolt, contingut amb xarxes en plena vista i dins el llit del trajecte, d’una manera tímida i sense cap més indicació iniciem la canal.
La Canal dels Arínjols
És una canal curta d’uns 325 metres de recorregut total i 168 metres de desnivell i d’una amplada màxima d’uns 25 metres, en el seu punt mig.
Comencem a pujar i només superar els primer blogs de roca el torrent se’ns obre i divideix suaument en dos costats, a la nostre esquerra més abrupta i rocosa en el que es deixen veure un bon grup de cabres i la vesant dreta més bruta en quant a troncs caiguts i rocs despresos, però pel que es fa més fàcil pujar.
Anem pujant sempre pel costat de la dreta podem xafardejar una balma, amb unes orelles d’ós a la roca humida i també escletxes i forats entre els grans rocs.
Pugem ajudats a estones pels teixos i els impressionants boixos, ja a la part més alta del canal mirant enrere i pel costat esquerra més abrupta podem admirar el Serrat de les Barratines i la modesta agulla del Projectil.
Ara ja només queda fixar-nos amb el pas de sortida de la canal amb forma de túnel vegetal entre mig dels arbustos, que ens dona pas al Serrat de les Lluernes.
Des d’aquí podem admirar els voltants tant admirables de tot el gran conjunt d’agulles, admirant ara tots els sostres de les regions més importants de Montserrat.
En uns 510 metres trobem el Coll de la Canal Plana, que també coneixem i hem pujat diverses vegades, ara ja només en uns escassos 80 metres trobem molt amagat amb marques blaves l’inici del camí que travessa els Flautats.
Pas dels Flautats
(Les agulles conegudes com Flautats Encantats deriven el seu nom del fet que hi ha la creença que, en dies de fort vent, emeten un so característic que es podria comparar al d’un orgue. De fet, la situació de les agulles les fa propenses a ser batudes pel vent i, per tant, a produir algun tipus de soroll. D’altra banda, la forma arrenglerada d’aquestes agulles recorda clarament els tubs d’un d’aquests instruments de vent.
Però la tradició popular els ha donat també un altre nom, el de La Processó dels Monjos. Segons la llegenda, aquest seguit de monòlits s’haurien originat després que una sèrie de monjos fossin castigats perquè uns quants d’ells volien enterrar en terra sagrada un dels seus companys que havia tingut una vida moralment dubtosa. Segons la llegenda, es tractava d’un ermità una mica incrèdul i no massa bo. En morir, alguns monjos opinaren que, si hagués estat tan dolent com la major part dels seus companys pensaven, el diable ja se l’hauria endut en el moment de morir. Però la morfologia del lloc, donà la raó a la majoria i, quan aquesta minoria de monjos varen intentar de fer un ofici en honor del mort, varen quedar petrificats tal com avui dia els veiem (Amics, 1971). La forma arrenglerada de la Processó és explicada per la llegenda dient que anaven en processó a sepultar l’ermità mort).
Comencem aquest camí per una suau pujada molt embrossada i resseguint un rentat de pluges fins apropar-nos a la roca, sempre molt pendents de les marques blaves de pintura i en uns 217 metres, arribem al Pas dels Flautats.
Un petit pas d’uns 12 metres molt verticals i estret, que transcòrrer per entre mig de l’Elefant a la nostre dreta i El Fasolet a l’esquerra.
El superem a poc a poc acompanyats per una forta ventada, que ens obliga a ajudar-nos d’uns miraculosos boixos.
Aquí d’alt trobem un balcó des d’on podem admirar un gran panorama, en el que veiem com la boira que puja per les parets juga amb els cims del Cavall Bernat i d’altres.
Ara seguim de baixada per anar a buscar l’esquena de la Mòmia la que resseguim per la seva esquerra travessant per trams rocallosos i amb forta pendent, que ens porten a la vessant oposada.
La part dreta de la Mòmia mostra un pendent força accidentat i rocós, sense vegetació, encara que factible i curiosa per inspeccionar, però aixó o deixem per un altre dia.
De moment ens endinsem per una torrentera que ens baixa durant uns 90 metres, envolcallant-nos del barranc de la nostre esquerra que queda ocult.
En el seu tram mig, ens trobem amb un altre grup de cabres que ens van seguint, destrepant desprotegides pel barranc de la nostre esquerra, en un moment amb la màquina de fer fotos a la mà, aconsegueixo fotografiar una cabreta, amb cara de curiosa, molt maca.
Aquí tornem a trobar arols d’orella d’os, en el punt més obac.
Més avall quasi a la part final del barranc, travessant un pendent rocallosa, el Roger rellisca i fa una culada, podén frenar gràcies als boixos que ens van fen de fre, per casualitat li vaig poder fer unes fotos durant aquest procés breu de caiguda, que amb la seva cara ho diu tot.
El Pla de la Trinitat
En pocs metres arribem ara al camí PR-C19 que, per la nostre esquerra ens apropa a l’ermita de la Trinitat.
L'ermita de la Santíssima Trinitat era la més gran de les ermites de tota la muntanya de Montserrat. Per això com el Palau de les Ermites de Montserrat. Aquesta ermita està situada enmig d'un paisatge privilegiat i típicament montserratí, al Pla de la Trinitat, sota l'Elefant, La Mòmia, La Mòmieta i Els Flautats.
Donem un vol per xafardejar un altre vegada aquest pla, amb una magnífica visió de l’ermita de Sant Dimes, Els Flautats, Les Gorres, etc., també ens avoquem al pou d'aigua, que esta al seu costat, protegit i tancat dins d'una construcció d'obre.
L'ermita de la Santíssima Trinitat era la més gran de les ermites de tota la muntanya de Montserrat. Per això com el Palau de les Ermites de Montserrat. Aquesta ermita està situada enmig d'un paisatge privilegiat i típicament montserratí, al Pla de la Trinitat, sota l'Elefant, La Mòmia, La Mòmieta i Els Flautats.
Nosaltres ara tornem a agafar sense complicacions el Camí de l’Arrel per retornar a l’aparcament, anem recorrent aquest camí durant 2,3 Kms., ara relaxats sense presses gaudint més tranquil·lament de tot.
Fins trobar el pal indicador de Santa Cecília que en pocs metres per un caminal ens baixa a trobar la carretera que travessém i entrém a l’aparcament.
És una travessa per curiosos que vulguin conèixer algun camí diferent i més oblidat, podent gaudir d’un recorregut més en solitari.Siauuuuuuuuuuuuuuuuuuu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada