divendres, 4 de març del 2011

Congost de Mont-Rebei

Aquest diumenge 27 de febrer de 2011, vam quedar amb els amics de GM Vertical, per anar a fer el Congost de Mont-Rebeí.
Al mateix temps, la Marga i jo vam quedar amb els nostres amics de Manresa, l’Anton i l’Anna per anar-hi amb un sol cotxe, aquesta vegada hem anat amb el meu, els hem passat a recollir a Manresa a les 7:20h., i com ja era d’esperar han sigut molt puntuals, hem seguit la ruta per la que ens ha guiat el TomTom, i dintre dels nostres recels per donar una bona volta per la provincià d’Osca, a estat molt encertada, perquè encara que es cert que hi han més km., la carretera es molt més bona i es redueix en temps de trajecte.

Acostament en cotxe
De Manresa per l’Eix Transversal C-25 fins a Cervera on hem agafat l’A-2 fins a Torreferrera on hem seguit per la N-230, parant a Viacamp de Litera, a esmorzar a un Bar, just a peu de carretera amb un ampli aparcament de molt fàcil accés.
El bar es troba just al darrere de un punt d’informació, desprès seguin fins el Pont de Muntanyana, per on hem seguit a la dreta per la carretera C-1311, un petit tram, fins trobar les indicacions  direcció a Alsamora o Sant Esteve de la Sarga fins trobar l’entrada a l’aparcament del Congost de Mont-Rebeí.

Per raons de organització no entrem i seguim fins Alsamora de la comarca del Pallars Jussà, a la zona de La Faixa, a on hem quedat amb la resta d’amics, com a punt de trobada.
Quan arribem ja hi trobem al Roger, la Tatiana i el Francesc, ja som 7, mentre arribem la resta del grup anem a donar un vol pel poble d’uns 10 habitants.

Es un poble com no pot ser de cap altre manera, molt tranquil, i petit, visitem encuriosits les cases medievals al llarg d'un carrer i el primer que veiem es una curiosa si més no, escultura de forja dedicada a la mosca collonera.
Seguim endavant pel carrer i veiem uns gatets d’una barreja d’Angora i negre, el que a donat un resultat curiós amb pel llarg i estarrufat, tipus gremling i més que bonic, si més no, estrany.
També hi destaca un sarcòfag medieval de dos metres de llarg per noranta centímetres d'ample situat al costat mateix del camí d'accés al poble vell (l'ampliació moderna del poble cap a llevant ha fet que ara quedi dins del poble). És del segle XII o del XIII.
Més endavant a la nostre dreta visitem una torra de guaita rodona, la que es pot observar des de molt lluny, juntament amb la fortificació de Gisbert, controlava el congost de Mont-rebei i formava part del conjunt d'edificacions defensives de l’antiga frontera medieval del Pallars, igual que les de Viacamp i Lluçars, a la Ribagorça. També mantenia contacte visual amb els castells de Mur i Estorm. Situada a 851 metres sobre el nivell del mar, la seva alçada és de 15 metres i els 5,5 primers tenen un recobriment exterior. A la part inferior hi ha una habitació coberta i per sobre d’aquest nivell es troba la porta de accés. La part superior presenta una sèrie de finestres molt amples que denoten la seva funció residencial.
I tot seguit visitem a l'extrem del carrer, la part més desafortunada i en ruïnes del poble.
La Masieta
Un cop ja estem tots 15 integrants de la caminada agafem els cotxes i anem fins l’aparcament de l’inici del congost 5,1Km., anoment La Masieta.
Aquí podem aparcar tots comodament i equipar-nos que tot i fer un dia amb un sol radiant i esplèndid (7º), amb un cel blau intens, l’aire que corre esta gelat.
Situació
L'espai natural del congost de Mont-rebei (El Pallars Jussà - La Noguera) té una extensió d'unes 600 hectàrees. Fou adquirit per la Fundació Territori i Paisatge de l'Obra Social de Caixa Catalunya el 1999 amb l'objectiu de preservar els seus valors naturals i de paisatge. En la seva major part és inclòs dins l'espai d'interès natural (PEIN) del Montsec i també limita amb la Reserva Natural Parcial de la Noguera Ribagorçana-Mont-Rebei. El 14 d'abril del 2005, el congost de Mont-rebei ha estat declarat Refugi de Fauna Salvatge.

El congost de Mont-Rebei que forma el riu Noguera Ribagorçana en travessar la serra del Montsec, separa el Montsec d'Ares del Montsec de l'Estall i constitueix l'únic gran congost de Catalunya que es manté més o menys verge sense que el travessi cap carretera, ferrocarril o línia elèctrica. Únicament és travessat per un camí de ferradura parcialment excavat a la roca que permet gaudir d'una manera molt espectacular d'aquest indret. Les parets del congost arriben a assolir més de 500 metres de caiguda vertical, amb punts on l'amplada mínima del congost és de només 20 metres.
Una mica d’Historia
La Mancomunitat de Catalunya va construir als anys vint un camí excavat a la roca per ajudar les comunicacions entre els pobles de la zona, però va quedar inundat per la crescuda de les aigües, un cop es va posar en marxa el pantà de Canelles. Perduda aquesta via de comunicació, llevat de les èpoques de sequera, en les que l’antic camí reneix, la companyia Enher va iniciar la construcció d’un de nou, uns 30 metres per sobre d’ell, que és el que proposem visitar, i que data de l’any 1982.
Inici
Comencem a caminar per la llera més plana de la cua de l’embassament de Canelles del riu Noguera-Ribagorçana, tot seguint l’historic GR-1 (que surt de Sant Martí d’Empúries (Alt Empordà) i arriba a Galícia, passant per Aragó, Navarra, Euskadi, Castella-Lleó, Cantàbria i Astúries), amb marques de pintura blanques i vermelles, direcció a l’engorjat del congost, tot molt ben senyalitzat, encara que per la naturalesa de la fàcil caminada i el traçat de la senda, excavat artificialment a la roca amb un resseguit de cable d’acer, no hi ha posibilitats de perdràs.

Al primer que podem veure d’alt de les parets de l’altre banda del congost, és l’ermita de la Mare de Déu del Congost i la torre del Castell de Girbeta, aquest tram el camí es molt ampla.

Poc més endavant, tenim un pal indicador, on diu que per la dreta podem accedir al congost pel camí vell, tan sols si les aigües són prou baixes, nosaltres seguim per l’esquerra, per la zona de Les Tarteres, que, son les torrenteres que baixen de la Serra d’Alsamora al pantà.

Pont Penjat 522m.
Ara el camí va enfilant-se lleugerament fins arribar a un collet on el camí s’ha estreny, en el que ja veiem sota nostre el pont penjat, on arribem desprès de recorre 1,8 Km., ara baixem aquest tram de sender força trencat i pedregós.

Aquest fantàstic i rústic pont metàl·lic serveix per travessar el Barranc de la Maçana, tot i els rètols a la prudència que trobem dins les torretes abans de travessar-lo en la que ens informen de que no es convenient saltar, la nombrosa colla logicament i la canalla, s’esplau i juga amb el seu cimbreig, fent broma en aquest atractiu i vertiginós però segur pont.

Desprès d’uns 3 Km. arribem a on comença el congost, si fins ara, les dues parets per les que discorre el riu semblaven obertes, a partir d’aquí es van fen més gegantines, fins arribar a un punt on tan sols les separen vint-i-cinc metres.
És l’inici del tram més espectacular de la ruta i on cal parar compte, ja que el camí no és gaire ample i l’estimball de fins a 522 metres és comença a fer-se notar,  tot i que hi ha un cable fermat a la paret al que podem agafar-nos i que permet tenir una referència de major seguretat.

Aquí al mig d’aquest tram trobem un túnel de pocs metres, reforçat amb unes sòlides bigues de ferro de punt rodó, i entre mig una porteta que dona sortida al mirador més privilegiat de tots, penjats sobre el barranc anem sortint tots a badar.

Des d’on podem respirar i escoltar l’esfereïdor buit de silenci que provoca el congost, i la sorprenent cromositat dels colors de l’aigua sobre la pedra gris, rogenca i ocre, de les parets verticals que ens envolte, depenent de l’hora i la llum, donant colors que van del verd-blavós turquesa al verd maragda i al blau solid, intens i penetrant amb el reflexa com un mirall de lluentons dels raigs de sol jugant amb les corrents d’aire sobre la superfície de l’aigua, no se quin qualificatiu pot ser el millor per explicar-vos en aquest relat al que jo us aconsello visqueu de ben a prop.

En un punt on el camí fa un tancat giravolt a l’esquerra, veiem a l’esquera d’una canal l’inici de la senzilla grimpada per una via equipada amb cadenes i grapes per facilitar-nos l’accés, que duu a la cova.

Val la pena dedicar-hi una estona per pujar-hi, perquè la vista que des de la seva obertura tenim del congost és única, encara que més a l’interior de la cavitat, la cova es troba tancada amb una tanca, per treballs de recerca arqueològica, barrant el pas al seu interior, deslluint una mica l’aventura que tots busquem.
Pel que sembla, hi ha proves que daten la presencia humana des de 7000 anys aC. període que comprèn tot el neolític, i arriben fins el bronze antic i mitjà. De totes maneres, sembla ser que no va estar mai ocupada de forma permanent, sinó com a refugi de campanyes de caça.

Dades de la Cova
La Cova de la Colomera, o Cova Colomera, Palomera o de les Gralles, és un avenc del terme municipal de Sant Esteve de la Sarga, al Pallars Jussà, en l'àmbit de l'antic poble de Mont-rebei.
Està situada a 545 m. alt., en el marge del Congost de Mont-rebei, és a dir, de la Noguera Ribagorçana. El seu accés és a través del corriol obert a la cara llevantina del congost, al sud del petit túnel existent en aquell lloc.
Oberta en terres calcàries, és una cova molt complexa, amb diferents vies internes. L'entrada és una gran escletxa oberta en diagonal, que arriba als 48 m. d'alçada i als 35 d'amplada.
A l'interior, es troba una estreta galeria paral·lela a la cinglera. que en uns 15 m. de recorregut puja un desnivell de 15 m. Es tracta d'un camí ple dels excrements de les gralles que viuen en aquell lloc. Hom arriba a un gran rebedor, d'uns 33 metres de longitud, d'on surten les diferents galeries que recorren l'interior de la cova, anomenades: Via Àngels, Via Centenari i Via Final.

Transcorreguts uns 3,6 Km., pel engorjat anem veient la sinuositat del congost i la grandiositat de les parets de l’entorn 544m. i un cop em fet broma i moltíissimes fotografies sortim del congost, és el punt final del camí penjat i, per qui ja no tingui ganes de caminar més, pot ser una bona excusa per tornar enrere.

Descendim sense cap més problema pel nostre camí, fins arribar a un punt on a la nostra esquerra el rocam s’eixampla i dóna pas a un espai més obert.
Sense tenir en compte el temps dedicat a contemplar el paisatge o el dedicat a visitar la cova, haurem trigat menys d’una hora i mitja fins arribar aquí, amb un desnivell que tan sols arriba als 60 metres.

De totes maneres, val la pena una mica més d’esforç per allargar la nostra ruta fins al refugi Mas Carlets, situat a uns tres quarts d’hora de camí, bastant més trencat i amb pedres. A l’inici fa una mica de baixada i tot seguit inicia una pujada moderada i continuada que ens ha de dur a un bosquet de pi blanc, que ho trobem ple de nius de  processionària, encara que de moment no observem activitat ninguna.
Seguim, cada cop més apartats de la paret aragonesa del congost, fins arribar al bell indret en el que es troba el Mas Carlets, lloc ideal per fer-hi un àpat, sota l’ombre les monumentals alzines, on hi ha una font i unes rústiques taules que ens han de donar un bon servei.
El refugi queda sota mateix les parets de la Serra del Montsec i a la llunyania tenim una perspectiva molt ample i espectacular del congost que hem deixat enrere.

Mirador i Dinar
Seguim caminant un tram curt d’un total aproximat de 7 Km., fins un mirador natural  pel que podem contemplar, des d’aquest bonic marc incomparable, al nostre davant al nort, el coll i més a la dreta d’alt de tot d’un turo, l’ermita de la Mare de Déu de la Pertusa i al nord-est la Serra del Mill 879m., a on es troba el Mas de la Pardina, i aprofitant l’hora que es dos quarts de tres aproximadament.
decidim atrinxerar-nos per dinar i donar per acabada l’anada d’aquesta caminada avui, quedant pendent una segona etapa a partir d’aquí per un altre vegada fins el Coll de la Pertusa, a on es troba l’aparcament pel qui fan  la ruta a l’inrevés i que venen de les localitats de Corçà i Àger.

Tornada
Ara només cal desfer el camí que ens a deixat ben bocabadats i que pensem que ja no tindrem més sorpreses i que farem fotos al que ja sabem que trobarem, però la nostre sorpresa es quan veiem que al tornar, al entrar al engorjat del congost, el sol ja a donat pas a l’ombre seguida del vent, i que els colors d’abans ara son diferents, nets i serens.

Ara  tornem a quedar bocabadats veiem sobre els nostres caps una parella de Trencalòs, immensos senyors del congost de una gran bellesa plàstica i natural, als que dediquem uns quants minuts, badant amb la gracia i majestuositat del seu vol.

Seguim i passem de llarg la canal de la cova Colomera, ara ja més cansats i amb menys conversa, només gravant a la nostre memòria aquests magnífics moments i conversant amb els companys les nostres impressions i vivències, i envalentonats aprofitem per anar preparant altres sortides, sense acabar de concretar.

Arribem un altre vegada al pont metàl·lic, aquesta vegada amb quedo jo al final de la colla per poder gravar el seu pas, quan em toca a mi salten i corren i en fan anar de canto, aquesta m’ha l’apunto.

Ara ja en pocs metres arribem a l’aparcament de la Masieta, i fem les últimes fotos i la de grup, tot seguit dels acomiadaments.

També quedem sorpresos per un colla de burros mai millor dit al que també el Roger s'ha entretent fen-lis unes fotos.
Nosaltres quatre marxem, ara amb la bona intenció de fer-ho més curt i no fen cas al TomTom, per Alsamora que just quan paro perquè la Marga i l’Anton facin unes fotos del poble sencer, veiem al nostre costat un ramat d’ovelles, apago el cotxe i deixo que ens envoltin per poderles gravar en vídeo.

Desprès seguim per la C-13 direcció a Cubells a on enllacem amb la C-26 fins Artesa de Segre, ara seguim per la C-14, fins a Tàrrega, a on agafem la A-2 i a  Cervera enllacem amb la C-25 fins Manresa, deixem els nostres amics l’Anton i la Anna a casa seva i seguim fins Monistrol de Montserrat per la C-55.

A sigut una caminada per fer amb família, molt senzilla i d’una gran bellesa, a la que us animo a fer, us asseguro que de ben segur no us deixara indiferents.Siauuuuuuuuuuuu



1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola! Les fotos són molt maques, però hi ha un error: la foto del trencalòs correspon en realitat a un voltor. És fàcil confondre'ls, però la silueta de la cua és clau per diferenciar-los.