diumenge, 19 de desembre de 2010

La Mola, si que mola (pel Coll d'Estenalles)

Inici
El Dissabte 11 de desembre ens posem d'acord per ajuntar-nos el Roger Matas, L'Anton Puigmal, l'Anna, La Marga i jo per fer junts una caminada coneguda per tots menys per la Marga i per mi, així que el Roger proposa no fer el típic camí d'anada i tornada des del Coll d'Estenalles al Montcau i fins La Mola, sinó fer unes quantes variants per conèixer millor als racons del Parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, així que quedem a l'aparcament del Coll d'Estenalles a les 9:00 hores, lloc on ens trobem i ens equipem per començar.
Resum
Anem al Coll d'Estenalles, al Coll d'Eres, Roure del Palau, Font Flavia, els Òbits, El Morral del Drac, La Mola, i tornem visitant Santa Agnès, La Cova Simanya, i el Montcau.
Coll d'Estenalles 873m.
Comencem a caminar sortin de l'aparcament i creuant la carretera BV-1221 de Terrassa a Navarcles, passem pel costat del Centre d'Interpretació d'Estenalles, dins d'un recinte equipat amb lavabos.
A partir de aquí el camí es asfaltat i s'inicia amb una forta pujada que en fred ja ens fa bufar de valent, aquí ens endinsem al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, tot el trajecte molt ben senyalitzat i no hi ha possibilitats d'extraviar-se, agrupats anem guanyant alçada fins   trobar una variant al camí que surt per l'esquerra que puja al Montcau.
Nosaltres seguim ara ja per sota el cim del Montcau al que veiem encara una mica lluny i resseguint el Recó de les Coves del Bísbe, ens hi anem acostant a poc a poc cada vegada més fins passar-lo de llarg i en poca estona arribem al Coll d'Eres.
Coll d'Eres 994m.
Una petita plana ombrívola que fa de distribuïdor, al mig del bosc de grans alzines, en aquesta terrosa i transitada  placeta  trobem un monòlit que la ciutat de Terrassa a dedicat al poeta Joan Maragall.
També molt a prop del coll, esta documentat que va existir un Poblat Medieval, tot i que en l'actualitat només queden uns vestigis d'unes sepultures que semblen que son d'època visigoda.
Des de aquest coll podem anar a pujar al Montcau per un camí més transitat o ha la Cova Simanya a la que anirem desprès de baixada, tots dos per la nostre esquerra o seguir direcció a La Mola,
ara nosaltres travessem del tot aquest paratge i seguim en direcció a Els Òbits.
El Roure del Palau
Les obagues humides dels sots de les Teixoneres i de la Bota, al marge dret del camí, estan recobertes de rouredes que, remuntant els vessants, limiten amb l'alzinar de la carena. Desprès d'uns 600 m., trobem el magnífic Roure del Palau.
Anomenat així per la seva majestuositat – gairebé 30 m d'alçada i 1,5 m de circumferència –, es troba en l'àrea de contacte de tots dos boscos, una trista placa maltractada en un racó ens fa adonar d'aquesta bellesa.
Seguim i desprès d'uns 450 m., trobem un camí a la dreta que porta al cim de La Morella, ara continuem fins trobar a 360 m., el camí del Revolt de la Guineu, nosaltres seguim resseguint la Carena del Pagès fins arribar al Coll dels 3 Termes o de les Pinases.
La Font Flàvia
Aquí hem baixat per l’esquerra caminant per una pendent entre els pins més espectaculars del massís i la Marga a trobat un apagallums -segons el Roger- i fins arribar a La Font Flàvia.
Una font que només pot rajar del que destil·len les roques i que porta un nom de clares reminiscències romanes. En la placeta que fa la font hi ha una placa del 1978 de la “Colla dels dissabtes” dels Amics de les Arts de Terrassa.
Nosaltres al mig d'aquest paratge ens podem posar a la pell d'En Capablanca, un dels bandolers més famosos de Catalunya i que des de jovenet practicava el seu particular mètode de fer diners. En Capablanca se situava al coll del Correu, cruïlla de pas obligat per a tots els que feien el trajecte Barcelona-Manresa i paratge feréstec i solitari amb bons amagatalls, i deixava al mig del camí la seva capa blanca estesa a terra. 
El caminant sabia que havia de deixar els seus estalvis damunt la capa. Si el visitant feia el ronsa o el valent, el bandoler, des de l’amagatall, li ventava un tret de pedrenyal. En Capablanca vivia en una balma a mig aire del Paller de Tot l’Any, i entre atracament i atracament anava a refugiar-se a la Font del Lladre. 
Nosaltres ara seguim el camí de la Flàvia en direcció a Els Òbits.
Els Òbits
Aquest camí ens porta a una magnífica balconada sobre La Cadireta i Les Fibles del Daví que en dies com avui permet veure al mateix temps el Cadí ben nevat i el mar ben brillant, així que aprofitem per fer unes quantes fotos.
Els Òbits són dues grans balmes obrades, habitades de forma intermitent des de l’Edat Mitjana fins al segle passat, en què es van abandonar definitivament. Estan preparades per aixoplugar el bestiar i el pasturatges.
La llegenda diu que era un amagatall on s’hi feia moneda falsa, fet que avui dia aquest lloc també es conegui con el Cau de les Monedes.
Es considera una balma obrada perquè s’hi ha fet unes obres molt senzilles.
Aquí decidim esmorzar, amb l'escalfor del solet i aprofitant les balmes per les que tambè ens hi colem i xafardegem.
Tambè podem gaudir de la vista aèria del Turó de les Nou Cabres, i divisa perfectament el poble de Sant Llorenç Savall i tambè comencem a veure de molt lluny La Mola.
Ara seguim per tornar al camí principal en direcció al Morral del Drac passant pel Coll del Serrat Roig i pel Coll del Pi Tort, ara el camí ens porta a travessar un Coll on surt a l'esquerra un camí que porta al Turó del Cabrit i entre passos atorrentats rocosos distrets arribem al Coll del Morral del Drac, a partir de aquí sempre que el bosc ho permet podem anar veient la serralada sencera de la muntanya de Montserrat inclús es pot apreciar el forat de la Roca Foradada.
El Morral del Drac
La Cova del Drac és també conegut com el Morral del Drac. La cova és un impressionat monòlit de 25 metres d’altitud de forma prismàtica amb una cavitat al centre que el travessa de costat a costat. Des de lluny el seu perfil sembla el d’un queixal.
la llegenda
El seu nom ve donat per una llegenda explica que els moros, derrotats pel comte de Barcelona, per tal de venjar-se, van portar d'Àfricà un drac que van criar a la cova de Santa Agnès. Quan va ser gran espantava tota la comarca i vencia tots els cavallers, fins que el comte s'hi va batre i el va ferir de mort just en aquest lloc anomenat Morral del Drac (950 m). El drac va anar a morir a la muntanya del puig de la Creu, al damunt de Castellar del Vallès.
En Josep Barberá explica la primera ascensió al Morral del Drac, en el seu llibre Sant Llorenç, Pam a Pam.
Sigui com sigui aquesta roca és la més popular de la contrada, i es possible que els terrassencs tinguessin desig d'ascendir-la i, desproveïts de tècniques, hagueren d'enginyar-se-les per posar-hi una corda fixa. Primerament es parlava de tirar-hi un coet, després de la possibilitat de parar-hi un cordill mitjançant una ballesta; finalment Isidre Suana Picanyol, un dels promotors d'aquesta ascensió, concebi els sistema de deixar anar un cordill des de dalt dels cingles on hi ha la roca anomenada Trona del Drac (Mola) i un altre des de les cingleres de ponent de la Cova del Drac, nuar-los tots dos i, aixecant-los, passar-los per sobre de la roca. D'aquesta manera és pogué col·locar la corda fixa amb que Josep Tintoré Homs, amb la força dels braços, ascendí per la cara de davant o S.O. Primera ascensió: 11 de febrer de 1923.- Fragment extret de esgarrapacrestes/el-morral-del-drac. i Turisme Matadepera.
Ara seguim i en pocs metres pràcticament al costat trobem a l'esquerra un altre camí que farem de tornada que porta a Santa Agnès, al passem de llarg i desprès d'uns 300m., anem a trobar la cruïlla amb el camí marcat amb una X perquè no el seguim i que porta a trobar el El Mal Pas de Can Pobla, aquest camí no presenta en principi gaires entrebancs però avui seguirem per l'esquerra, que està indicat per senderistes en general. 
A partir de aquí continuem per un camí cada vegada més rocos, amb una constant i esgotadora pujada amb algun pas distret i curiós a mida que anem guanyant alçada la muntanya es queda nua i ja veiem a sobre nostre el Monestir de Sant Llorenç del Munt, ara només falta guanyar la força del fort vent que ens bufa avui fins arribar a resserar-nos al Monestir.
La Mola 1.104m.
La Mola dins el terme municipal de Matadepera, és la muntanya més alta del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, amb 1.104 metres d’altitud, i és un dels elements més característics del paisatge de tota la comarca. Al cim, s’alça encara majestuós i imponent el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt.







Tal com hem arribat al davant de la porta principal del conjunt romànic amb confluència amb la resta de camins que venen de Terrassa esta enclavada una Rosa dels Vents de forma circular i oberta pel mig a manera que et pots introduir al mig i orientar-nos al anar girant per visionar els cims  dels voltants, vaig trobar curios el fet de que la Serralada de la muntanya de Montserrat queda oculta pel complexa històric. 
Desprès d'unes quantes fotos, els 5 participants d'aquesta caminada  accedim per uns graons de pedra al centre dels diferents edificis i accedim primer al de la dreta una estancia amb tombes abacials que travessem per poder entrar a una església amb una talla de Sant Bernat de Menthon.
Venerat des del segle XII al nord d'Itàlia, a llocs com Aosta, Novara o Brescia, no va ser reconegut com a sant fins a la seva canonització per Innocenci XI el 1681. Va ser proclamat patró dels Alps, dels esquiadors i alpinistes per Pius XI en 1923. La seva festivitat és el 15 de juny.
Té un altre porta de sortida que ens porta a una placeta que fa de balcó als paratges del voltant i a la dreta hi ha un altre edifici tancat, tornem enrere i sortim al centre, aquí ja podem olorar els menjars entre mig del mareg de gent que entra i surt del Restaurant La Mola, el més alt del Vallés Occidental.
Història-viquipèdia
Sant Llorenç del Munt -és un monestir romànic situat al cim de la Mola, dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, entre les comarques del Bages i el Vallès Occidental, al terme municipal de Matadepera.
Hi ha dades que fan referència a l'existència de construccions dedicades al culte religiós, com la donació que va fer Borrell IIcomte de Barcelona, a l'abat de Sant Cugat del Vallès de diverses esglésies de la muntanya de Sant Llorenç. Per a alguns historiadors això és una prova de l'existència d'aquestes construccions prèvies; altres creuen que es refereixen al monestir i a les diverses ermites de la muntanya. De l'any 957 n'hi ha una altra referència: dos ciutadans deTerrassa, Ansolf i la seva muller Rímula, fan una donació, a "la casa de Sant Llorenç, de Santa Maria i de Sant Miquel, esglésies fundades en el mont més alt sobre Terrassa".
La primera referència formal del monestir data de l'any 1014, amb un escrit en què el comte Ramon Borrell i la seva muller fan una permuta de terrenys amb l'abadia de Sant Llorenç.
El monestir fou habitat d'una forma continuada per una comunitat de monjos benedictins fins a l'any 1608, encara que com a mínim fins al 1637 hi ha constància de l'existència d'un sacerdot a càrrec del monestir.
Tradicionalment s'ha afirmat que les tropes invasores franceses de l'exèrcit de Napoleó van destruir, el 30 de març de 1808, gran part del monestir i les seves dependències i en van profanar les sepultures abacials.
Mes o menys a les 12:40 comencem a descendir del cim, per tant sols desfer amb la resistència del vent el camí fins arribar al Coll del Morral del Drac 955m., i acumiadar-nos de l'Anton i l'Anna que tenien que marxa perquè tenien altres compromisos. 
Ara al Roger, la Marga i jo mateix, continuem pel cami en direcció a Santa Agnés per una torrentada amb una forta i relliscosa baixada que durant uns 400 m., ens continua posant a prova fins arribar a Santa Agnès del Munt.

L'edifici que deien que era un convent de dones empanadides, avui en ruïnes es construït aprofitant l'entrant d'una cova, a la part més interior de la qual, es formaren unes piques d'aigua, anomenades font de Santa Agnès. 
La boca de la cova és tapada parcialment per l'església, l'origen de la qual es remunta als segles XIII i XIV, i la qual encara manté unes arcades de caire gòtic. L'interior és més antic, pro es troba en molt mal estat. Durant el segle XV, es construir el tancament del recinte i l'edifici de tres plantes que hi havia annex a la capella, dels quals només queda dempeus la façana de l'habitacle.
Encara ara al mig de les runes trobem una llosa de pedra mig per terra que semble que era l'altar de l'ermita ja que el seu demunt encara podem veure una imatge de ferro estreta i llarga ben rovellada de Santa Agnés.
Ara tornem enrere desfent, ara de forta pujada pel mig de la torrentada el camí fins arribar un altre vegada a d'alt al Coll del Morral del Drac, per seguir sense més parades només preocupant-se de gaudir del paissatge fins arribar un altre vegada al Coll d'Eres.
Ben senyalitzat a la dreta trobem el camí retolat a seguir en principi amb uns quants graons i que per la Canal del Llor seguint el torrent ens baixa en direcció a la Cova, fins que trobem una cruïlla per la que el camí se'n  va a la Font del Llor i Sant Llorenç Savall, nosaltres anem per l'esquerra a guanyar el nivell de la veta de pedra que ens portarà desprès d'uns 500m., fins a sota mateix de la cova Simanya, situada a uns 900 m d'altitud, és una de les més accessibles de les 163 cavitats catalogades del Parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. És la cova més llarga de la zona amb 372 metres de recorregut, en la que sembla es van trobar restes de l'epoca del Bronze.
la llegenda
Explica una llegenda que el sacerdot Ermendia, al segle XVII, es va aventurar en l'interior de la cova Simanya i va trobar una gran plaça amb un munt de fems frescos, que ho van fer sospitar de l'existència d'una gran bèstia. Una altra història explica que a l'interior de la cova hi havia places i carrers, com d'un petit poble, on hi havia homes i nens despullats esperant ser l'ofrena per al Drac. 

Desprès de dinar al peu de l'entrada de la Cova amb una impressionant vista pujem a recorre la cova, la pujada es espectacular en forma de Canal, però accessible per a tothom, aquesta cova no esta acondicionada per a visitants, això mateix es al que potser la fa més atractiva.
Un cop a d'alt quedes bocabadat al veure la grandària de tot, comencem per recorre el passadís que se'ns obre davant mateix, al tornar mirant cap al forat de la sortida a la dreta comença un altre via, que també recorrem i desprès tornem a la sortida i mirant una mica més endavant per on hem entrat a la dreta trobem un altre via.
Que jo crec que es la més maca de recorre fins on l'aigua et permeti, nosaltres vam fer bastantes fotos del degotall d'aigua de les malmeses estalactites, però tot i així ens va agradar molt, al Roger va gravar alguna seqüència casolana que també us penjo (Roger el Spielberg del vídeo casola i fan de les fonts).
No vam poder arribar fins el final del seu recorregut ben bé, perquè ens calien "katiuskes" i casc, així que ja ho sabeu si veniu porteu-les, sobre tot els nens.
Segons tinc entès cada via d'aquesta entrada es una cova independent que amb el temps i l'ajuda de l'erosió s'han acabat ajuntant. 
Jo aconsello la visita d'aquesta magnifica cova, però ja que tenim la llibertat de visitar-la sense cap horari ni impediment la respecteu com s'ha de respectar tot a la muntanya perquè la propera persona que ho visiti li agradi tant i que ho trobi com tu.
Ara tornem a desfer el camí i com tot el que baixa es puja dons amunt fins el Coll d'Eres a trobar el camí al Montcau.
Al Coll d'Eres trobem un camí indicat al costat mateix del de la Cova Simanya que en un breu recorregut de 600m., que ens puja al Montcau, el camí aquesta vegada es caminant per sobre el conglomerat de la roca que forma tot el conjunt, es una suau grimpadeta apté per tothom molt senzilla fins el cim.
Aquí d'alt trobarem un tub d'obra clavat en una plataforma cimentada i al davant mateix a pocs metres una Rosa dels Vents de ciment en forma de taula rodona, debut al fort vent i a l'hora, sens esta fent de nit, molt depresà i amb poques fotografies tornem a baixar al més depressa que podem, a sigut una llàstima no poder gaudir de més estona de les panoràmiques que ens mostra aquest cim, però si vam poder contempla la posta de sol a Montserrat, una meravella de llums de resols amb el fort vent donant formes als núvols.
Baixant del Montcau al peu mateix del gruix del cim podem veure un camí no massa clar que baixa a prop del Coll d'Estanalles per una via alternativa, nosaltres no el coneixem i com sens fa tard decidim baixar fins el Coll d'Eres i tornar pel camí principal fins l'aparcament lloc d'inici i final.
Us puc assegurar que jo i la Marga no coneixíem aquest indret i que no ens ha deixat indiferents segur que tornarem a conèixer altres racons.
A sigut una caminada de 18 Km., apte per tots els públics al que hi hem dedicat tota la jornada unes 8 hores, parades, esmorzar i dinar incloses.
Espero que us animeu a fer-la perquè us ben asseguro us agradarà i si teniu nens acostumats a caminar s'ho passaran de allò més bé.
Penseu en portar de més unes katiuskes, frontals i si pot ser casc, així podreu gaudir de les coves tranquil·lament.
Siauuuuuuuuuuuuuuuuu!!!


1 comentari:

Joan Molar ha dit...

Un bloc fantàstic, amb sortides molt ben explicades. Informació gràfica maravellosa, redactat sublim. He quedat impressionat, bocabadat, de la qualitat que pot assolir una entrada sobre una sortida a les teves mans. Enllaço, si no tens res en contra, per poder-ne gaudir amb calma. Una abraçada, Joan.