dissabte, 13 de novembre de 2010

La Fageda d'en Jordà

Aquest dissabte hem quedat a les 10:00h., a l'aparcament de La Fageda, amb el grup Senderismo BCN, per fer la circular més llarga d'aquest parc 14,63Km., en un entorn familiar senzill, però ideal per passar-so bé amb nens inclosos.
També podreu fer un munt de fotografies, amb resols i llums plens de color entre mig dels faigs, nosaltres seguirem en principi l'itinerari número 1.
                                                      Punt d'informació
Com en aquest parc estan totes les caminades molt ben senyalitzades i només es tracta de pasar-so bé amb la resta de caminants, i a petició del Roger Matas, li donem l'oportunitat a la meva filla Mercè d'escriure el relat de la caminada segons la seva sensibilitat i narrativa d'escriptora tal com ella la va viure.


La Fageda:
Tinc el privilegi de realitzar la ressenya de la fageda, així com explicar-vos detall per detall les olors i el tacte d’aquest magnífic bosc.
En el dia d’avui segur que ens preguntem quin és el forest  ideal, com a lligam d’un  paisatge que es pugui percebre a vista completa, però, cert és que tot són complementaris així com la suma de tot ens permet la visió total del nostre indret  idealitzat.

Aquell dia vam decidir fer una caminada  en els frondosos boscos, on un pot sentir-se lliure i respirar puresa, on les penes fugen sense ànim de proclamar,això és pura naturalesa, una forma innata on constantment sorgeixen noves espècies, un vestit que ens convida a renéixer, a oxigenar pulmons, a tornar al nostre irònic passat ... el meu gran univers material on respiro llibertat. Tot això és el món en general, només que el món que nosaltres coneixem està enfonsat en una gran capa superficial, i el natural ho considerem nu.

Amb tot el camí recorregut i un cop enllestida l’aventura en cotxe, per fi vam obrir pas fins un aparcament considerablement gran, amb punts d’informació, serveis, cavalls i carrosses per passejar per la fageda. Però aquest cop nosaltres decidim fer-lo a peu, per gaudir del so de les fulles,o aprofundir més la olor, ja que ens trobem en un dels boscos més importants de Catalunya, envoltats per arbres de mil colors, despullats i servicials amb aire d’esclavitud, així rebent-nos  a mode de privilegiats sobre una espessa catifa.
Comencem la entretinguda caminada ja entre brostam i fullatge després de presentar-nos les vint-i-u persones que ens trobàvem allí. Per algunes, com ara servidora,  la primera experiència, per  altres una de les moltes excursions que havien omplert un dia de la seva setmana .
                  El mig el cim hem més puntxa es el Tagamanent
Anem ascendint mica en mica fins commutar-nos en simples complements de la natura, obrint pas a el previ protagonisme que els humans cedeixen a la natura durant uns moments. Com a visió us puc ben dir que fins un cec sap apreciar aquell quadre, així com a ull nu podem veure arbres de diferents formes , grandàries i colors en aquells moments les coses arbitraries deixen de existir, creant una relació compenetrant entre apreciador i apreciat.
Així com em vaig sentir identificada amb aquell fragment de poema de Joan Maragall sobre la fageda d’en jordà:

Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profund,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!



Així recalcà la llibertat que una persona sen  en un determinat moment dins la fageda, lloc que rendeix homenatge a aquest meravellós poeta.
                                   Foto de Grup(21) en la Gradera del Cruscat
Després d’una bona estona apreciant el boscatge, pres d’haver visitat el volcà Croscat, acompanyat de les seves roques volcàniques, vam decidir jeure a dinar, on cadascú  es menjava la seva ració prop d’una ermita, just en el centre del volcà de Santa Margarida.

Després d’una bona estona de descans e indolència vam decidir continuar el viatge, aquest cop si, ja amb més confiança, relacionant-me amb companys de grup, que no t’imagines amb un sol cop d’ull tot els complements addicionals de la seva vida, així com manies, o viatges arreu del món, i sobretot, el tema de conversa més comú, altres excursions realitzades en altres primitives serres com es el cas de Montserrat o el Pedraforca.
                            l'ermita de Santa Margarida 
Un cop  vam arribar a la fageda en si, ens vam enyorar del sol, que només es deixava entreveure enmig de tants arbres. Allà es formava una llum única, guiada per els colors de la tardor, tot i que jo m’ho imaginava amb aire humit, la veritat es que gairebé no en vaig percebre d’humitat, les fulles el convertien en paisatge sec, però no pas pobre, cert és que ho animaven, on entre els ocells i les nostres fortes trepitjades combinades de rialles anàvem formant poc a poc una melodia en comú.
                                               Sant Miquel de Sacot
En el transcurs per perdre's en els anhelats boscos,podem observar sota els nostres peus un babilònic lloc, boscós, espès i esplèndid amb un verd intens de les abundants pluges d'aquest any, així deixàn enrere històries i vivències al mateix temps fràgils per ser visitat per milers de persones ignorants de tanta riquesa que no saben veure si no és amb els ulls!l

I doncs, juntament amb  arbres encantats,  i càntics d'ocells m'acomiado, on el misteri reitera el plaer, i la densa foscor produïda per frondosos arbres ens dóna pas a un petit llamp de llum que ens deixa entreveure la realitat de la mateixa ficció, l'amor en un passatge inherent que reflecteix un lloc sota la llum del sol, sense llums ni bombetes, una terra sense contaminar, pràcticament verge, lloc on podem veure un ramat d'humans apreciant  l'únic déu de la terra: la natura.

Mercè Guitart Flores

Esperant que us hagi agradat aquest relat, només resta donar les gràcies a tots els 21 companys amb els que vam compartir el dia, per la seva companyia i per la seva col·laboració, també podeu seguir el track


 i el vídeo de la sortida.
Siauuuuuuuu