dimecres, 19 de maig de 2010

Memòria Mikei-Siamès-



Avui 20 de maig fa just un any que va morir el Mikei, he volgut escriure aquest article a la seva memòria, com si d'un diari es tractés, encara que sigui només per aquesta vegada, perquè crec que ell s'ho valia.

El Mikei ens el van regalar una amistat comuna amb la Marga, cap a l'estiu de l'any 1991, un mascle nascut d'una ventrada de Siamesos.
El vam portar cap a casa, i el vam presentar a la Baldufa un altre gata Siamesa que també ens la va donar la que és ara una cunyada, casada amb un germà de la Marga, quan llavors festejaven.

La por era que la Baldufa al ser més gran ( tenia uns dos anys), i al ser una gata, no  l'acceptés.
I si, el va acceptar com una mare adoptiva, el llepava, encara que a ell no li agradés, i tot el que fan les mares gates.

A l'hora de menjar, la Baldufa menjava primer, i va haver tot un respecte fins que ell és va fer gran i li va demostrar que era ell el dominant quan li va fer una rebolcada amb un jec de bufes per canviar el torn de menjar, a partir d'aqui ell va ser el rei i ella li va demostrar submissió.

També el vam castrar, perquè ella ho estava i ho vam fer perquè no li fes mal, Així tots dos estaven igual de tranquils.

Al cap dels anys ens vam poder comprar una casa molt velleta, però amb un bon pati, que ens a portat moltes alegries i distraccions, però també moltes preocupacions.
Volien estar tot el dia només que voltant, però el més perillós, és quan marxaven fora, a altres terrenys de veïns.

Fins que va passar el que veiem a vindre, un dia ella no va tornar, la deurien enverinar, i el pitjor de tot és que ens pensem de qui va ser.

Ell la va trobar a faltar molt, i a partir de això, ell també es va anar fent gran, és va tornar més  amic meu, abans la que era la meva amiga era ella.



La deria per sortir al pati no la va perdre mai, però quan al cridava normalment contestava i baixava, sobretot si era l'hora de sopar, que aprofitavam per tancar la porta i perquè no sortís més fins el dia següent, això si, sempre a dormir a casa.


Curiosament tant la Baldufa com el Mikei, sovint feien el pipi a dins la tassa del wc, per instint propi.
A casa els meus pares ja havíem tingut un altre gat de carrer que també ho feia, i també es deia Mikei.




Era un gat que em seguia a tot arreu a prendre el sol, quan feia bonsai, quan feia la becaina, a dormir al llit sempre els meus peus, m'observava de prop sempre.
Sempre sabia en tot moment quan un membre de la família estava malalt i no el deixava sol ni un moment.


Ferm, defensor del seu territori, contra els gats que fessin falta, era un xuleta i un campió, amb molt caràcter i al mateix temps desprenia una gran finura, era molt senyoret i sibarita amb les coses que li agradaven.


Els últims dos mesos el pobre no tenia forces ni per menjar-se el menjar mullat, només xupava el suc, però era tant fort i tenia tantes ganes de viure que va aguantar fins el final que va quedar pell i ossos, no vaig voler portar al veterinari, perquè amb l'edat que tenia l'únic que haguessin  fet per a ell, era sacrificar-lo i vam preferir que morís a casa de vell i quan li toqués.


Ha viscut divuit anys, amb l'estimació i el carinyo de tota la família i que per ser un gat jo diria molt ben viscuts, mimat i sent el rei.


Encara que ara tenim un Maine Coon, el Turi, que es preciós, mai no podré, ni vull substituir-lo ni oblidar-lo mai a la vida.
I he cregut com us deia al principi fer-li aquest petit homenatge a la seva memòria i al de la nostre família. perquè en el nostre record continua viu.