Avui diumenge de Sant Jaume, amb molta calor i xafogor havent-me quedat sense poder fer cap travessa ni canal dels que tenia pensat, em decideixo a fer un camí curt per tal de descobrir un altre racó de tants de Montserrat d'aquells que no tens mai temps de fer, per la seva proximitat a l'Abadia de Montserrat, per la seva curta durada o perquè està massa a prop dels turistes que de fet, no hi pujant.
Inici
Agafo el cremallera de Montserrat a Monistrol i cap a munt a complir el ritual de visitar la moreneta i fer un vol per l'Abadia mentres repicant les campanes que cridant als fidels cristians a missa de quarts de deu del mati, jo segueixo baixant per passar pel Portal a la Font del Miracle i encara el camí direcció a Sant Miquel, saludant als amics que vaig trobant i anar completant un mati agradable en pocs metres superada l'estació inferior del Funicular de Sant Joan trobem a mà dreta l'indicador cap a la Miranda de Fra Garí.
La Llegenda de Fra Garí
Fa més de mil anys , en temps del comte de Barcelona Guifré el Pelós, a la bonica muntanya de Montserrat vivia un ermità anomenat Joan Garí. Tot i que era fill de València, havia decidit viure retirat en una cova prop del monestir. Feia una vida d'oració i silenci exemplars, però sempre hi havia el dimoni que volia temptar-lo. Joan Garí, però, resistia les temptacions.
El dimoni ja estava cansat que no li anessin bé les coses i decidí de jugar-s'ho tot a una carta . Se'n va anar a viure, disfressat d'ermità, a una cova propera a la de fra Garí, anomenada actualment la cova de Satanàs, i allà es van conèixer. El pobre fra Garí, que no sabia que aquell fos el dimoni, va estar molt content de tenir algú amb qui parlar de religió.
En els plans del diable, l'ajudava un altre dimoni que havia posseït el cos d'una donzella anomenada Riquilda, filla dels comtes de Barcelona. Per més remeis que li donaven, ella mateixa deia que no li marxaria aquell mal esperit fins que no la portessin davant del fra Garí.
Però mentrestant la noia patia molt.
El pobre comte es va informar d'on vivia aquest ermità. Quan ho van tenir tot a punt, el comte, la seva fila i molts servents van fer camí cap a Monistrol.
L'endemà matí, ja era davant de la cova .
Fra Garí, amb el seu caràcter amable, rebé la comitiva. El comte li explicà el motiu del viatge. L'ermità va dir unes oracions i al cap de poc la jove quedà deslliurada del dimoni i ja no patí més aquells mals que l'horroritzaven. Tots es van alegrar molt que Riquilda tornés a estar sana i estàlvia. Però, tot i això, el diable no es donava per vençut i va dir que si la noia no es quedava nou dies pregant allà, es tornaria a posar dins del seu cos L'ermità deia que no podia ser, ja que la cova era massa estreta i no estava en condicions de rebre una persona de semblant categoria. Però davant la insistència del comte la noia es va quedar.
Garí ensenyà Riquilda a resar i a ser una bona religiosa. L'ermità resistia tots els paranys que li posava el dimoni. Però una tarda no va poder aguantar més la boniquesa de la noia i s'aprofità d'ella. Així va caure a la trampa d'en Banyeta.
L'ermità, que es trobava molt malament pel pecat que acabava de cometre, es deixà aconsellar. El dimoni li digué que el millor que podia fer era matar la noia i simular que havia sofert un accident.
Aprofitant que la nit era molt fosca, fra Garí clavà un punyal al coll de Riquilda i li provocà la mort a l'acte. Després es posà a cavar un forat prop de la cova per enterrar-la-hi. Però, en posar l'última palada de terra , sentí al seu darrere una gran riallada. Era el fals ermità, que es convertia en un diable esgarrifós, i reia satisfet d'haver-se sortit amb la seva.
Molt avergonyit per haver seguit el mal consell, fra Garí va fugir com un boig muntanya avall, fins a arribar al marge del Llobregat. Es volgué rentar les mans, però les taques de sang no li marxaven. L'endemà al matí es traslladà a Barcelona per confessar el seu horrible crim i demanar el perdó del bisbe. Però tan gran era el seu pecat, que el bisbe li digué que només el sant Pare de Roma el podia perdonar .
El Papa l'acollí i li donà l'absolució, però ja que s'havia comportat com una bèstia , el condemnà a anar de quatre potes i sense mirar el cel fins que rebés un senyal de Déu.
Així passa els dies a Montserrat menjant herbes i arrels. Tenia un pelatge fosc i llefiscós . Cada cop s'assemblava més a un ós . I passaren els anys . Fins que un bon dia uns caçadors que havien sortit a caçar senglars per la muntanya , trobaren aquell animal tan estrany, però d'aspecte dòcil. Se l'emportaren a Barcelona, per regalar-lo al comte Guifré el Pelós. Aquest manà tancar l'animal als estables, per tal que les seves amistats el poguessin visitar.
Un dia hi hagué un bateig a palau. Els convidats tenien ganes de veure aquella bèstia tan estranya. I mentre molts se'n reien, el nen que acabaven de batejar va dir:
Aixeca't, fra Garí, que la teva penitència ja s'ha acabat!
Quina va ser la sorpresa dels convidats! Fra Garí s'aixecà i començà a donar gràcies a Déu i a explicar al comte el que havia passat. De seguida obtingué el seu perdó, però el comte demanà de veure el lloc on era enterrada la seva filla.
Immediatament s'organitzà una comitiva que ben aviat va marxar cap a Montserrat. Així que foren al lloc on Riquilda era enterrada, el pare es posà a plorar desconsoladament. Però, anaven de sorpresa en sorpresa, i sentiren la veu de la noia que responia als seus precs. S'afanyaren a cavar per desenterrar-la, i al cap de poca estona la princesa sortí sana i estàlvia.
Un senyal roig al coll era l'únic testimoni de tot el que havia passat. No cal dir l'alegria de tots plegats. I així s'escaigué el futur d'aquell parell de personatges. Fra Garí podria quedar-se a la seva ermita, dedicat a la seva vida d'oració i espiritualitat; mentre Riquilda fou abadessa d'un monestir, on aplicà tots els coneixements adquirits sota la direcció espiritual del bon ermità.
LLEGENDA POPULAR CATALANA
Miranda de Fra Garí 810m.,
LLEGENDA DE JOAN GARÍ, LO DIT FRA GARÍ DEL MONT SERRAT
El dimoni ja estava cansat que no li anessin bé les coses i decidí de jugar-s'ho tot a una carta . Se'n va anar a viure, disfressat d'ermità, a una cova propera a la de fra Garí, anomenada actualment la cova de Satanàs, i allà es van conèixer. El pobre fra Garí, que no sabia que aquell fos el dimoni, va estar molt content de tenir algú amb qui parlar de religió.
En els plans del diable, l'ajudava un altre dimoni que havia posseït el cos d'una donzella anomenada Riquilda, filla dels comtes de Barcelona. Per més remeis que li donaven, ella mateixa deia que no li marxaria aquell mal esperit fins que no la portessin davant del fra Garí.
Però mentrestant la noia patia molt.
El pobre comte es va informar d'on vivia aquest ermità. Quan ho van tenir tot a punt, el comte, la seva fila i molts servents van fer camí cap a Monistrol.
L'endemà matí, ja era davant de la cova .
Fra Garí, amb el seu caràcter amable, rebé la comitiva. El comte li explicà el motiu del viatge. L'ermità va dir unes oracions i al cap de poc la jove quedà deslliurada del dimoni i ja no patí més aquells mals que l'horroritzaven. Tots es van alegrar molt que Riquilda tornés a estar sana i estàlvia. Però, tot i això, el diable no es donava per vençut i va dir que si la noia no es quedava nou dies pregant allà, es tornaria a posar dins del seu cos L'ermità deia que no podia ser, ja que la cova era massa estreta i no estava en condicions de rebre una persona de semblant categoria. Però davant la insistència del comte la noia es va quedar.
Garí ensenyà Riquilda a resar i a ser una bona religiosa. L'ermità resistia tots els paranys que li posava el dimoni. Però una tarda no va poder aguantar més la boniquesa de la noia i s'aprofità d'ella. Així va caure a la trampa d'en Banyeta.
L'ermità, que es trobava molt malament pel pecat que acabava de cometre, es deixà aconsellar. El dimoni li digué que el millor que podia fer era matar la noia i simular que havia sofert un accident.
Aprofitant que la nit era molt fosca, fra Garí clavà un punyal al coll de Riquilda i li provocà la mort a l'acte. Després es posà a cavar un forat prop de la cova per enterrar-la-hi. Però, en posar l'última palada de terra , sentí al seu darrere una gran riallada. Era el fals ermità, que es convertia en un diable esgarrifós, i reia satisfet d'haver-se sortit amb la seva.
Molt avergonyit per haver seguit el mal consell, fra Garí va fugir com un boig muntanya avall, fins a arribar al marge del Llobregat. Es volgué rentar les mans, però les taques de sang no li marxaven. L'endemà al matí es traslladà a Barcelona per confessar el seu horrible crim i demanar el perdó del bisbe. Però tan gran era el seu pecat, que el bisbe li digué que només el sant Pare de Roma el podia perdonar .
Així passa els dies a Montserrat menjant herbes i arrels. Tenia un pelatge fosc i llefiscós . Cada cop s'assemblava més a un ós . I passaren els anys . Fins que un bon dia uns caçadors que havien sortit a caçar senglars per la muntanya , trobaren aquell animal tan estrany, però d'aspecte dòcil. Se l'emportaren a Barcelona, per regalar-lo al comte Guifré el Pelós. Aquest manà tancar l'animal als estables, per tal que les seves amistats el poguessin visitar.
Un dia hi hagué un bateig a palau. Els convidats tenien ganes de veure aquella bèstia tan estranya. I mentre molts se'n reien, el nen que acabaven de batejar va dir:
Aixeca't, fra Garí, que la teva penitència ja s'ha acabat!
Quina va ser la sorpresa dels convidats! Fra Garí s'aixecà i començà a donar gràcies a Déu i a explicar al comte el que havia passat. De seguida obtingué el seu perdó, però el comte demanà de veure el lloc on era enterrada la seva filla.
Immediatament s'organitzà una comitiva que ben aviat va marxar cap a Montserrat. Així que foren al lloc on Riquilda era enterrada, el pare es posà a plorar desconsoladament. Però, anaven de sorpresa en sorpresa, i sentiren la veu de la noia que responia als seus precs. S'afanyaren a cavar per desenterrar-la, i al cap de poca estona la princesa sortí sana i estàlvia.
Un senyal roig al coll era l'únic testimoni de tot el que havia passat. No cal dir l'alegria de tots plegats. I així s'escaigué el futur d'aquell parell de personatges. Fra Garí podria quedar-se a la seva ermita, dedicat a la seva vida d'oració i espiritualitat; mentre Riquilda fou abadessa d'un monestir, on aplicà tots els coneixements adquirits sota la direcció espiritual del bon ermità.
LLEGENDA POPULAR CATALANA
Miranda de Fra Garí 810m.,
Agafem aquest camí que en poc més de 15 minuts ens puja per unes rampes d'obre que ens ajudarant a agafar alçada en breu i constant pujada seguit d'un tram molt pedregós pel mig del canal dels micos i tambè uns esglaons lligats en ferros cargolats, assegurant així de no ser arrossegats per les pedres del canal, també passem per sota de dues grans roques cosides amb cables d'acer, tancant així al pas pel mig d'una petita torrentada, fins arribar a assolir tota la pujada per on podent començar a gaudir de les impressionants vistes de tot el complex turístic de l'abadia de Montserrat.
Seguim ara planejant pel camí que ens porta a trobar un puntet a l'esquerra amb una placa a sobre tota rovellada en la qual ja no es pot llegir res, seguim fins que el camí s'acaba amb uns bancs de ciment per seure i poder esmorzar mentres observem a sobre mateix una majòlica de la Mare de Déu de Montserrat i en el que ja coneixem però des d'un altre punt de vista, una panoràmica indescriptible e impressionant de la regió de Tebaida, podent veure la panxa del bisbe, la prenyada a sota l'ermita de Sant Benet, L'Elefant les Mòmies i tot el gruix dels Flautats, la punxa, la porra, i també Sant Dimes i la Santa Creu sota el pla de la Trinitat.
També es agradable veure els espadats de sobre el Monestir com el Gegant, l'Elefantet, etc.
Un cop he fet que la maquina de fer fotos tregui fum i ja m'he cruspit el "bocata" i tot, torno cap a desfer el camí i quan arribo al puntet descrit abans xafardejo i veig varies vies amb xapes i observo que a d'alt de tot del cim ja penjada una gran senyera, com no vaig preparant torno a baixar al corriol i segueixo baixant sense cap més problema fins el principi
Com es dora decideixo fer la ruta d'altres vegades i aviam si us animeu vosaltres també, còmoda per anar baixant pels degotalls, la baixada dels matxos , la font dels monjos, el veïnat de la calsina, la font de la dona morta, la font del piteu, el mas del piteu, la font de l'esclaterada, la font del baldiri i fins l'estació del cremallera donant un tom agradable per passar el matí i fins a casa.
En total he necessitat unes tres hores i mitja esmorzant i tot per recorre passejant 12,28 Km. i ha dinar a casa.
En total he necessitat unes tres hores i mitja esmorzant i tot per recorre passejant 12,28 Km. i ha dinar a casa.
Aquí us deixo també el track amb el WairPoint de Fra Garí i l'enllaç de la resta de la caminada per La Calsina i el reportatge fotogràfic que us recomano que el vegeu.
2 comentaris:
Jaja, deu n'hi dò la història de la pobra Riquilda. Sempre toca el rebre a les dones.
Veig que si et fallen altres plans, sempre et queda Montserrat, que no et falla mai.
Una abraçada.
Si, Montserrat per mi és més que un últim recurs, Montserrat per a mi, és el meu primer recurs, el meu blog tracta en un 95% de les caminades per Montserrat i no em canso mai, i encara que com veus després de tants anys encara queden llocs i racons per descobrir, no es fantastic!!!!!!
Publica un comentari a l'entrada