Aquest diumenge encoretgats i animats pel Josep (Esgarrapacrestes) i el Joan Frontera em quedat una colla d’amics agosserats per fer el Canal del Pou de Glaç o com l'anomena el seu equipador JOM Big Wall (Joaquin Olmo), com a El Mejillón l’any 1997, pel fet de trobar restes de cloves d’aquest mol·lusc bivalb i plats trencats, testimoni del procediment i metodologia de treball d’aquells temps i a l’antic restaurant de Sant Jeroni, al que avui dia quasi bé no hi queda cap resta de la seva presència.
Com arribar:
Aquesta és la Canal equipada més dura de Catalunya i jo crec que la més difícil, cada vegada més coneguda per formar part de la baixada de la circular formada per l’ascens de VF Teresina i el descens del Mejillón, ara si voleu provar de fer-ho de pujada com jo, aquí bé el millor, tècnica, coratge i força l’equipament normal de ferrada, i es recomenable depenent del nivell de cadascun i per evitar absurds que puguin sorgir porta una corda de 30m., 6 estreps i alguna baga i us asseguro que no us faltarà la adrenalina.
La millor opció per arribar-hi és optar per el cotxe,hem d’anar per la A-2 direcció a El Bruc, i Prendre la sortida 570 a Montserrat per la BP-1101 i després la BP-1103. Aparquem davant l'Ermita de Santa Cecília i el Refugi Bartomeu Puiggròs.
Aproximació:
Creuem la carretera i anem a buscar el GR-172.
Deixant una torre de llum a l'esquerra, abandonem el GR a l'altura de la Canal de Sant Jeroni i pugem cap amunt fins a la font de la Teula. Pujem la canal bifurca per un pas equipat amb cadenes.
Un cop a dalt, prenem cap a la dreta, tal com indica un petit rètol de fusta amb forma de fletxa “La Teresina” amb marques blaves poc visibles.
Deixém a la dreta la entrada a la ferrada Teresina, en aquest punt entre mig de les dues vies esmorzem, perquè més endavant els espais son més incomodes per menjar junts, un cop hem esmorzat, seguim de front, la Canal es va transformant en un estret pas que ens transporta en el temps. Entre murs de roca aviat trobarem les primeres cadenes de la Canal del “Musclo”.
Inici:
Només començar tens una paret d’uns 15 m., equipada amb tot un seguit de cadenes engaltades, sense cap suport ni presa pels peus, començes a tiba dels braços i com poses els mosquetons del dissipador, a mida que puges pares per respirar i comences a adonarten de lo petits que es veuen els teus impacients e intranquils companys, posant els peus en els parabòls de les cadenes per encorar els peus i ajudar-nos a aconseguir més enbrenzida per continuar, arropenjant l’esquena i la motxilla contra la propera paret contraria, i així guanyem un respir.
Linici, en una paraula es pot descriure com a bestial...
Tot seguit queda un altre pas semblant, sòn potser dels passos de cadenes més difícils, però aquest segon tram a la seva part superior te una sorpresa, has de passar per un forat encastat entre roques, al pitjor es que per posicionar-te bé, has de quedar penjat al buit,” ¡¡¡quin cagen!!!.”
El Joan i el Josep ens ho faciliten una mica més posant un parell d’estreps i el seu suport incondicional a l’altre costat de l’angost i claustrofòbic pas, un cop fora de perill, vas mirant enrere els teus companys i l’atormentat i bell pas, que sembla que estiguis visquen un episodi de la prehistòria, tot plegat d’una plàstica i gran bellesa, des d’aquest lloc tens un petit replà rocós per reposar i tornar decididament a continuar.
Seguim i tornem a trobar uns passos equipats sempre amb cadenes per unes parets completament verticals i engostes, en els que malbarates una gran força de braços en superar-los, però la satisfacció cada cop es més joiosa.
Pensant que ja haviam vist tot el pitjor a continuació ens sorprèn un pas tècnic més espectacular que difícil, però que acobarda a qualsevol només de pensar que també l’has de superar.
Els nostres mentors un cop més ens tornen a facilitar el pas amb 6 estreps, una corda i el seu suport, la corda un cop has superat el desplom pel marge del sostre te’n adones que no cal, però només per la teva tranquil·litat val la pena de passar-la, es d’agraïr.
Un per un, anem passant i fotografiant cada moment d’aquest màgic pas, que quan el veus des de dins la roca cap en fora encara es fa més meravellós.
Un cop superat ara només queden uns quants trams de cadenes per parets molt més petites i assequibles fins arribar a entrar al canal més descompost i arbrat, en aquesta part de l’ascens és on veiem les closques dels musclos i la resta dels plats trencats que han donat el rebateig d’aquesta duríiiiiiiissima canal.
Un cop hem arribat al final, reposem i fem la baixada per la Canal de Sant Jeroni.
*Si us decidiu a fer-la que sigui sempre acompanyats per experts que us puguin ensenyar i ajudar i sobretot:¡ que no sigui la vostre primera vegada!
siauuuuuuuuuu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada