dimecres, 9 de juny del 2010

Ruta de les Ermites de Montserrat

Aquest Diumenge 6 de juny de 2010, hem quedat amb la colla d'apeupermontserrat a la Font del Portal a les 7:30h, per anar a fer un recorregut d'unes 6 hores i de 13,340 Km., per les Ermites de Montserrat, heu de tindre en compte que es fan molts descansos per poder reposar i fer fotos i fixar-nos amb els detalls, com podreu seguir en aquest article no van falta emocions i contrarietats però ens ho vam passar d'alló més bé.
Allà les 8 del mati vam començar a pujar per les escales dels pobres -el nom prové del fet que, en segles passats, prop d'aquest indret hi havia una casa on eren acollits els pobres i els rodamons-  per anar salvant els trams d'escales que ens porten a superar el Pas dels Francesos i fins la plaça de Santa Anna, per on continuarem direcció al camí de l'Arrel, des del principi van començar a caure algunes gotes de pluja i es van anar intensificant a mida que passava l'estona quan vam arribar a la Miranda dels Ermitans vam poder contemplar com ens venia al damunt la pluja, tal com podeu veure en les impressionant fotos, ens vam voler afanyar i tant de pressa com vam poder vam seguir el camí dels Totxos , passant pel darrere de l'elefantet i trobant-nos amb uns pasos senzills travessant per sobre la roca que en mullat, es van complicar una mica més tenint que passar una corda de confiança, per si de cas, continuem pel corriol fins arribar a l'Ermita de la Santa Creu.










Aquí a la regió de la Tebaida trobem l'ermita de la Santa Creu o de Santa Helena, just a sobre del Monestir, al cap damunt  de les escales amb l'accés tancat que pujant del jardí de la basílica, esta construïda com la majoria d'elles aprofitant un petit forat d'una balma natural. Va tenir un oratori dependent dedicat als Sants Reis, i fins no fa gaires anys i va viure el Pare Basili,(1925-2003), apartat el 2001 de la seva vida eremítica per una llarga malaltia fins a la seva mort.



















Continuem uns metres més enllà fins trobar-nos  l'accès tancat de l'entrada de  l'ermita de Sant Dimes, (llàstima que no es pugui visitar), havia estat formada per una capella, un edifici annex, dos oratoris i un calvari,  també era coneguda com del Bon Lladre i Del Castell, ja que va ser edificada aprofitant l'antic castell de Montserrat. 
Allà  al costat de l'entrada en una balma, vam decidir esmorzar aviam si escampava una mica per poder seguir, veient ploure i sentint tronar, va parar una mica però no del tot i decidim continuar amb l'esperança de no mullar-nos gaire.










Des d'aquí vam tornar enrere a trobar el PR-C19 o camí de l'Arrel direcció al Pla de la Trinitat,  trobem unes indicacions i a 5 minuts a la nostre esquerra arribem a l'ermita de la Santissima Trinitat, si mirem sobre d'ella a la dreta del tot dels flautats i observem ham atenció veurem com la punxa i la porra estan unides per una passarel·la, curiós i impressionant, oi?



















Envoltada per un paratge impressionant,en un pla sota l'elefant, la mòmia, la momieta i els flautats i a prop del camí que vé de Manresa, podem apreciar per les seves runes es que aquesta ermita va ser la més gran de totes, amb planta baixa i pis per les seves dimensions era coneguda com "el palau de les ermites", aquest era lloc de descans de monjos, llecs i escolans, també era lloc d'acolliment d'hostes i pelegrins,
Avui dia es troba molt embrossada, cosa que fa perdre l'atenció i desllueix la seva importància de temps passats.
A tocar dels seus murs avui es troba un petit refugi d'escaladors, modern bàsicament equipat per curtes estades.


Continuem el camí endavant i  trobem una porta enreixada que travessem i ens porta al davant de l'ermita de Sant Benet 



















Durant molts anys l'ermita fou la vivenda del Pare Vicari dels ermitans. Es va edificar per permetre als pelegrins que no podien recórrer tot l'eremitori fer una estació de cinc visites en memòria de les cinc llagues del Redemptor.

Nosaltres al que vam trobar va ser algun escalador que hi feia estada i uns gossos molt simpàtics, un de color negre i l'altre de color ros és el pingu, que ens van sortir a rebre, en aquesta antiga ermita avui dia refugi, compta amb bar i estada per els escaladors.


Vam continuar enfilant el camí que puja molt dur i vertical fins trobar la cruïlla que porta al costat de l'ermita de Sant Salvador.



















Aquesta ermita era coneguda com l'ermita de la Transfiguració comptava amb un oratori dedicat a la Nativitat del Senyor, avui dia de tot aixó no en queda pràcticament res.

Ara es un refugi construït dins d'una balma molt rústic, només compta amb un banc de pedra gravat al voltant i una llar de foc, en el seu exterior compte amb una cisterna pluvial.
Tornem a baixar pel corriol fins continuar per la cruïlla que hem passat abans, fins baixar per una rocallosa pendent i trobar el camí del Serrat de les Lluernes, que anirem fent sempre atents al paisatge i els cims del nostre voltant, direcció al Cavall Barnat o Dit Gros, tot travessant de cap a cap la Tebaida, passem de llarg el corriol rocallós que puja a la Miranda del Cavall i desprès de passar un parell de passos més dificultosos per sota el Cap de Mort, trobem el camí a la dreta que puja feixuga i vertiginosament zigzaguejant fins l'ermita de Sant  Antoni.










L'ermita de Sant Antoni, es de les més allunyades del Monestir i la que es troba a més alçada i solitària, segurament traslladada d'un altre lloc més abrupta, en aquesta balma entre el Serrat de les Onze i la paret dels Diables, al costat del Cavall Bernat i a l'esquerra del torrent de Vallmala o de Santa Maria.
Avui dia continua estant habitada per un ermità solitari, però hospitalari que es presta a fer-nos unes fotos de grup, també podem observar a les fotos el gimnàs que s'ha organitzat i l'escultura de codols que ha fet de la muntanya de Montserrat.









Es fa molt estrany veure el monòlit del cavall tant de tu a tu i la moreneta que hi te al seu cim.

Tornem a baixa per la torrentada fins trobar el camí principal que, ara en pocs metres ens deixa al mig del torrent de Vallmala que agafem direcció al camí nou de Sant jeroni , aquesta vegada no ens arribem a aquesta ermita perquè se'ns faria massa tard, però us dire que a l'ermita de Sant jeroni degut a que és la que es troba més lluny de totes no i va viure gaire be mai ningú, pel fred hivernal i la humitat i el vent, aquí normalment hi venia el monjo més novell de tots.
Nosaltres però aquesta vegada enfilem el camí nou direcció al Pla de les Tarantules fins trobar a la nostre dreta les escales de Jacob, que pujarem gairabe contant els graons fins dalt de tot portant-nos a la regio de Tebas un cop al coll ens queda per pujar un petit tram de graons gravats a la roca fins arribar a l'ermita de Santa Magdalena.










Aquí només trobem unes parets i una volta de l'edifici que va ser el Castell d'Otger i de l'ermita que es va construir amb les seves restes no en queda gaire bé res.
Aquesta ermita es privilegiada per divisar des d'aquí la basílica de Montserrat, Les Gorres i l'ermita de Sant Joan.
Baixem fins el coll per continuar baixam les escales per l'altre vessant que a mig recorregut ens porten a trobar les ermites de Sant Onofre



















És podem trobar restes de murs, terrasses, passadissos i  dues cisternes d'aigua a on la gent i tiren monedes i creixen capgrossos, tot de una tirada perquè una ermita de l'altre només les separava 30 pams i les escales d'accès casi en perfecta estat de conservació, des d'aquí penjat en una vessant de muntanya la vista avarca tot el pla de les tarantules i a sota mateix a pocs metres la nova ermita de Sant Joan, continuem creuant totes les ruïnes a on també a sota en el seu extrem, podem observar l'antiga ubicació del Restaurant de Sant Joan.

Seguim el camí baixant cap a l'esquerra i trobem l'ermita de Sant Joan.



















Aquesta ermita més moderna és troba el seu exterior en perfecte estat i bastant ruinos el seu interior, en un lloc privilegiat i assolellat de fàcil accès pels turistes de diumenge.



Al torrent de Santa Caterina  es troba l'ermita de Santa Caterina construïda aprofitant les restes de l'antiga ermita de Sant Pere, però no la visitarem, ni la ubicarem a petició dels seus moradors.
Aquesta ermita enclavada en una balma natural era coneguda com l'ocelleria de Montserrat per la gran quantitat d'ocells que niaven a prop, i us puc assegurar que pots estar pràcticament al seu costat i no és deixa veure, en el temps a passat més desapercebuda degut a que no es troba al mateix camí com les altres. 










Seguim caminant direcció al Pla de les Tarantules a on a prop es troba l'ermita construïda aprofitant una cova natural al peu de la Gorra Marinera, que tampoc farem perquè anem tard.
tornem a enfilar el camí nou de sant jeroni direcció a Sant Jeroni fins trobar a l'esquerra un trencall que porta a passar per un coll natural que provoca el monòlit del Trencabarrals 1.016m., que ens deixa bocabadats, el voltem i baixem pels alzinars i boixedes fins el pla dels ocells on enfilem el camí vell de Sant Jeroni direcció a trobar l'ermita de Santa Anna just a la dreta abans d'arribar a la plaça de Santa Anna on completarem la circular.










Encara que esta molt embrossat es poden veure restes de murs de pedra de passos i de la cisterna d'aigua i de terrasses, aquesta ermita es troba al mig de totes i es la que es troba més a prop de totes del Monestir i per aquest motiu era a on residia el monjo superior.
Ara només resta anar baixant els trams d'escales amb els verticals esglaons superant el Pas dels Francesos fins acabar les Escales dels Pobres en arribar a la Font del Portal i punt de partida i final.










Només us vull fer saber que en aquesta sortida vam poder observar una vegetació autòctona esplèndida com ara La Corona de la Reina, Orella d'os i Té de Roca entre molts altres com herba de Sant Robert, etc.
Que vam tindre molta sort i quasi no ens vam mullar i tot i estar la roca mullada no va passar res, es una caminada llarga i de resistència.











fins un altre siauuuuuuuuuuuuu

dimecres, 2 de juny del 2010

Montserrat-Monestir i Coves de Santa Cecília-Monistrol de Montserrat



Aquesta vegada us vull explicar una caminada de 15,11Km. i d'una durada aproximada de 4hores i mitja incloent-hi l'esmorzar i les parades, que vam fer aquest diumenge amb alguns trams que ja coneixeu d'altres vegades, però amb alguns racons inèdits per nosaltres i força interessants per a qui com jo fins ara no coneixia, el turístic i replet Monestir de Santa Cecília i les desconegudes i oblidades Coves de Santa Cecília.


Farem el recorregut començant com es habitual des de la Basílica de Montserrat, enfilarem la pujada d'accés al Camí dels Degotalls a on Esmorzem i podem observar com passant per sota nostre els carruatges tirats per cavalls participants en els tres toms, per continuar baixant per la Baixada dels Geperuts i per la carretera BP-1.103, desprès d'un llarg tram pel voral de la carretera, passant de llarg el camí de la Baixada dels Matxos i salvant el túnel de Sant Jeroni arribem al Monestir de Santa Cecília


Quan arribem a aquesta àrea d'esbarjo sota i al llarg del serrat de Sant Jeroni amb aparcament, primer trobem una cruïlla retolada amb les indicacions des d'aquest punt dels diferents camins i des d'aqui trobem un bar, i el refugi de "Bartomeu Puiggròs i a uns 50 metres el Monestir de Santa Cecília, que pertany al municipi de Marganell


"El nom de Bartomeu Puiggròs és en memòria d'aquest muntanyenc perdut en accident de muntanya el 1975.06.22. Edifici cedit per la comunitat de monjos de Montserrat i habilitat com a refugi pel CCR de la FEEC amb aportacions de la família Puiggròs i de la Generalitat de Catalunya"

Donem un tom pels voltants visitant totes les edificacions i observem l'aparcament complert de cotxes i unes quantes colles de muntanyencs i les vistes panoràmiques des del Mirador, com sempre els cims de l'entorn i les valls no ens deceben i podem fer un munt de fotos, val la pena, Montserrat sempre val la pena, encara que sigui un lloc tant conegut com aquest.


Historia








El castell Marro fou un antic castell del municipi de Marganell, al Bages, prop del monestir de Santa Cecília de Montserrat, al carenar que puja des del bosc de la Calcina vers Sant Jeroni. Documentat el 942 a través de la donació al monestir, del qual havia esdevingut un mas el1330, pel comte Sunyer I de Barcelona, a instàncies de la seva muller Riquilda, actualment està desaparegut.
Diuen que Santa Cecília fou eregida el 945 en lloc del Castell Marro o pels seus voltants per l'abat Cesari, que entre el 966 i el 981 pretengué ser l'arquebisbe de la Tarraconense. El 951, Cesari va obtenir un precepte del rei Lluís IV de França, que li confirmava la dotació inicial assignada pels comtes Sunyer I i la seva esposa Riquilda, els seus protectors.


El 956 fou sotmesa canònicament al bisbat de Vic. El 1023 va estar a punt de ser sotmès pel monestir de Ripoll, que fundà tot seguit el veí priorat de Santa Maria de Montserrat. Fou cedida al monestir de Sant Cugat el 1058, per separar-se'n 50 anys més tard. El 1143, la parròquia de Marganell fou donada al monestir pel bisbe de Vic.
Al segle XIV entrà en decadència, i aviat es convertí en un lloc d'hostalatge per als pelegrins de Santa Maria de Montserrat, entrant en la seva òrbita el 1410, i annexat el 1539. Els abats de Santa Maria tingueren cura des d'aleshores de la casa, on hi residia només un prevere i els seus servents.
En va sortir malmesa pel pas dels francesos del 1811-1812, fou reparada per l'abat Muntadas entre el 1862-1866, i definitivament restaurada per Puig i Cadafalch el 1928.


l'Edificació
Santa Cecília és un interessant temple de tres naus, de planta diferent l’una de l’altra i capçades amb tres absis. Sembla que el cos de les naus és romanalla d’una construcció preromànica, del segle X, de la qual fou modificada la capçalera cent anys després amb un gran absis central i dues absidioles decorades a la manera llombarda, amb arquets i lesenes. L’espai interior de la petita basílica és ara cobert amb voltes de canó i presenta l’originalitat dels dos grans arcs que comuniquen la nau principal amb les col•laterals, cosa que permet de suposar que aquestes foren afegides a la nau única preexistent, a l’hora de la reforma del segle XI en un estil perfectament romànic. El pas del temps, amb reformes, afegits i destruccions, alterà notablement el conjunt i els detalls de l’església. Per aquesta raó ha hagut d’ésser sotmesa a diverses restauracions, entre les quals destaca la que es féu al principi de la segona meitat del segle XIX, promoguda per l’abat Muntadas, de Montserrat, i dirigida per l’arquitecte Villar i Carmona, i la realitzada entre el 1928 i el 1931 per Puig i Cadafalch, sota els auspicis de l’abat Marcet i el patrocini de Joan Pich i Pon.


Ara continuem avall pels GR-4 i el PR-C19, que ara marxen tots dos junts, primer travessem el torrent de les Coves i també el torrent de la Font del Moro seguit de la Font del Moro a l'esquerra del camí, continuem i quan ens trobem el camí de Can Martorell a la nostre esquerra amb senyals de prohibit el pas, a pocs metres a l'alçada d'una torre de llum per on continua el camí, surt per la dreta un camí no senyalitzat, que torna cap a enrere, el camí el marca el trepitjat, una mica brut, amb bardisses que ens porta a les Coves de Santa Cecília, amb menys de 5 minuts ja veiem de lluny un amuntegament de roques grans que, vorejant el torrent tenim que envoltar per la dreta, i anirem trobant una rere l'altra les diferents obertures.



Aquestes roques despreses en temps geològics de la paret de Sant Jeroni, en els seus espais intermedis foren aprofitades pel home prehistòric com habitacles.L'investigador Josep Colomines que les explorà, troba fragments lítics i ceràmica, alguns d'aquests, decorats amb incisions o cordons amb impressions digitals, així com ossos de cérvol, cabra i senglar.Colomines classifica els materials trobats com a neolítics, però sembla que són d'època posterior, també he trobat una adreça que parla d'altres investigacions de la Roca del Moro, molt interessant.



En total trobem tres petites cavitats, que només tenen uns pocs metres, i un munt d'escletxes, però que no vam poder estudiar en profunditat perquè no portàvem frontals, en un altre ocasió farem una tasca més exhaustiva.
Vam poder gaudir d'un respir aprofitant l'ombra de les coves dins l'obaga del torrent, tot plegat molt refrescant i humit.


PR-C19 La Calsina-Monistrol de Montserrat
Desprès només ens queda tornar enrere a trobar el camí i anar seguint les senyals del PR, grogues i blanques, passant per La Calsina i enfilant cap a la Font de l'Avenc de la Dona Morta i la Font i Masia del Piteu, baixant pel torrent de les Escometes pel costat de la Font de l'Esclaterada i la del Baldiri, passant de llarg el Cementiri Municipal i arribem a l'Estació del Cremallera o continuem fins arribar a la vila de Monistrol, tot el camí molt ben senyalitzat, sense cap possibilitat de perdre-s'hi.




Aquesta caminada l'única dificultat que té, es que has d'estar acostumat a caminar, per tant tenint en compte la calor que puguem patir, cal dur entrepans i aigua encara que anirem trobant diverses fonts durant el recorregut.
Els nens també podent vindre, que a les coves i el torrent, ho passaran bé.
fins un altre, siauuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu