Via Augusta

Via: Augusta

Zona: Montserrat – Gorros-

Agulla/Paret/Cim: Magdalena Inferior

Dificultat: IV +

Llargària: 100 metres (45+30+25)

Aperturista: Agusti Cardona el juny del 1991

Grau d’exposició: Baix

Grau de compromís: Baix

Equipament: Via re-equipada totalment amb parabolts

Material: 9 cintes exprés

Orientació: Nord-Oest

Cordada: Arcadio Mank i  Xarli

Data: 26 d’agost de 2012.

Aproximació:

Des de la font del Miracle agafem les les escales dels pobres i passem pel Pas dels Francesos i l’ermita de Santa Anna a on agafem el camí en direcció a l’estació superior, trencant més amunt a l’esquerra, molt més amunt sortirem al camí que ve del Pla dels Ocells i en pocs metres ens trobem amb la llesca impressionant de roca de la Gorra Marinera, tot just la passem fem drecera per la dreta pel mig de l’alzinar, fins el camí nou de Sant Jeroni.

Al arribar a l’alçada de la Magdalena inferior trobarem un corriol que surt a mà esquerra que porta fent unes ziga-zagues a les escales de Jacob, comencem a pujar les escales i pocs metres abans d’arribar del de tot, podem veure a la paret de la dreta una xapa pintada de verd a la paret. Entre mig de unes de vermell que es la BiPotens i a l’esquerra unes de color blau cel que es la Benson.

Veure l’aproximació a la via amb Google-Maps

Ll1 IV+, V+ (45 metres)

Començo a pujar jo de primer i trobo que es bastant patinos aquesta primera mitat del tram, suposo perquè aquest inici es troba a l’ombra tot l’any i segueixo fins trobar una mica de panxeta, a partir d’aquí ja ens trobem amb una mica d’alçada i la via canvia per en aquest segon tram del primer llarg anar a ser més compromesa de V+, bastant vertical amb el que cal que no perdi la concentració, però es bonissim, sense fixar-me gaire monto la R1 i quan tinc tots els catxarros posats m’ha na dono de que estic a la R1 de la Benson i just a un metre i mig a la meva dreta per sobre el meu cap, es troba la meva reunió, be no passa res.

Ara asseguro al Arcadio que puja una mica nerviós, normal es la seva primera via llarga, cada vegada les escales de Jacob es veuen més petites, ell encara fa passos massa llargs com si així arribes o superes el pas abans, encara que això si, valent i arriba a la R1.

Aquí l’ajudo a ancorar-se be, Quick-Fix, Nus de Ballestrinque, pantinem be les cordes.

Ll2 IV+ (30 metres)

M’assegura ell un altre vegada amb el reverse i continuo, això si vaig a trobar la xapa de color verd i redreço el camí.

El camí segueix tant o més dret que abans, però amb bones preses, sent un recorregut més tranquil i plaent, sense gaires complicacions, això si no cal perdre la concentració perquè hi han algunes xapes que allunyen de debò.

Aquí trobo la R2 conjunta però amb les vies creuades, ara la Benson continua per la meva dreta i la Augusta per l’esquerra.

Be de moment mnto la reunió i ajudo l’Arcadió a seguir fins aquí, segueix igual, va pujant sense mirar ben be per on realment esta pujant, quina passada jo l’observo amb la visió de tot el seu voltant, ja comencem a tindré una bona alçada, uns 75 metres.

Ll3 IV, III (25 metres)

Ara segueixo per la meva esquerra amb un bon” aleje,” fins la primera xapa, encara que a partir de la segona el terreny es comença a tombar i depresa es torna de III a II fins arribar a la R3 compartida per les 3 vies. La Benson, La Augusta que estem fent i la BiPotens.

Monto la reunió i ajudo l’ Arcadio a pujar amb mi, ara ja més tranquil i sere ja es més conscient de la via que acaba de fer, un cop a dalt el cim ens felicitem i s’ens nota a la cara la satisfaccio, ell per haver assolit la seva primera via i jo per haver fet una via nova per a mi i de primer, que més es pot demanar.

Gaudim poca estona del cim perquè encara tenim feina i ens canviem el calcat i ens posem les trakkings per seguir més còmodes.

Descens:

Busco la instal·lació del ràpel i li cedeixo el protagonisme a l'Arcadio, perquè ell esta més avesat amb els ràpels que jo.

Per al descens rapelem la via normal, nosaltres vam fer un ràpel de 40 metres, sense problemes, tant l’ Arcadio com jo fam servir el Shunt, jo més que res per agafar practica perquè des de que el vaig comprar encara no havia tingut l’oportonitat de fer-lo servir i així el meu company em dona un cop de ma amb la seva experiència i ens complementem, el ràpel també esta equipat per fer dos de 20, si així ho voleu..

Un cop a peu de via i al costat de l’ermita de Santa Magdalena recollim tot el material i ens dirigim avall cap a la Miranda de Sant Joan.

Un altre cop al Coll de les Magdalenes ara girem pel costat de la Gorra Marinera canal avall amb molt de compte perquè les fulles seques ens fan relliscar molt, fins que podem apreciar un caminal que ens porta cap a la dreta, a la roca viva i sortim a cel obert, ja a la paret de la Miranda de Sant Joan.

Miranda de Sant Joan

Encara estem molt amunt i a la segona instal·lació que trobem muntem el primer ràpel d’uns 27 metres, si la memòria no em falla, l’ Arcadio diu que no havia vingut mai aquí.

Muntem la corda blava de 60 metres i de 8,6 m/m. l'Arcadio amb el reverse i el Shunt va primer per pentinar les cordes i jo segon.

Arribem a un balmat característic allargassat a tot l'ample de la Miranda i l’anem recorrent fins trobar quasi a l’altre banda una instal·lació muntada a terra, si mirem avall veiem el panell informatiu a l’entrada del camí de l’ermita de Sant Jaume i a la nostre dreta la tanca de fusta que tenca el camí nou de Sant Joan.

Ara si que estem ben situats muntem el segon ràpel amb les dues cordes la blava de 60 i la vermella de 70, l’ Arcadio les junta amb un nus de nou i jo les remato amb un escanya mosques o nus mariner.

Baixa ell primer pntinant les dues cordes i el segueixo jo gaudint com un nen del ràpel, que tal com diu l’ Arcadio val per desestressar-nos de l’escalada.

Els turistes que no se que duen pensar, apladeudeixen la gesta, nosaltres recollim tot l’equip i avall xarrant tranquil·lament pel camí encimentat cap a Sant Miquel i el frankfurt a fer unes birres. Crec que per avui ja hem gastat prou-tes energies i adrenalina, ara cal recuperar-nos per la propera.

Siauuuuu

Via The Wall a l'Elefant

Via: The Wall

• Zona: Montserrat – Sant Benet-
• Agulla/Paret/Cim: L’Elefant 1.156 m.
• Dificultat: V  (MD)
• Dificultat obligada: V
• Llargària: 130 metres
• Aperturista: Joan i Ricardo Octubre de 1982
• Grau d’exposició: Mitjana
• Grau de compromís: Baix
• Equipament: Via equipada totalment amb parabolts
• Material: 9 cintes exprés
• Orientació: Nord-Oest
• Cordada: Manel Solís, Susanna Miranda, Xarli
• Data: 20 d’agost de 2012.
• Observacions: Aquesta via totalment re-equipada, transcorre tota a l’ombre i a dalt el cim sempre fa molt de vent. El tram compromès es el flanqueig en el primer llarg fins la R1 i la poca seguretat pel que fa de primer abans del des-plomet del segon llarg (aleje), poc abans de la R2.

Aproximació:

Des del Monestir agafem les escales dels pobres, passant pel Pas dels Francesos i fins el Pla de Santa Anna, aquí tombem a la dreta pel camí rocallós seguint el camí de l’Arrel, desprès de més escales a l’ombre sortim al pla de la Trinitat a on trobem a mà esquerra unes escales ben retolades i que seguim les indicacions cap a Sant Benet, a on parem per agafar una mica d’aire i esmorzar, aquesta calor ofega a qualsevol.

Ara seguim i passem per una porta amb reixes a on més endavant al mig de l’alzinar entre gira-gonzes trobem marques de pintura groga en una llastra i que ens indica la direcció cap a Sant Salvador.

Seguim amunt per l’esquerra i en una estona passem de llarg la desviació a l’ermita per arribar al coll de la Prenyada.

Ara seguim en baixada i anem a buscar la Serra de les Lluernes, en una estona ja ens podem situar al darrera de la Roca de Sant Salvador, (encara que a tot arreu surt com l'elefant) i una mica amagat entre les bardisses podem trobar marques discretes de pintura blava que ens enfilen per un caminal cap a la canaleta del Pas dels Flautats.

Nosaltres un cop arribem a la paret ja estem pendents de la llastra que trobem recolzada amb marques de pintura blava que ens indica el peu de via.

Un cop situats davant la llastra, un metre abans a l’esquerra ja un boix més gruixut que els altres, dons un metre enrere del boix a la dreta on sobresurt un marlet marronos a l’alçada de la nostre cara, aquí per la seva esquerra del marlet, es troba a 5 metres sobre el nostre cap el primer parabolt. penseu que l’espai per equipar-nos es de 50 cm.

L1 45 metres V

El Manel inicia l’escalada recte amunt fins el primer parabolt que esta a 5 metres de terra, en aquesta tirada l’assegura la Su. La distància entre parabolts és gran, però mai en excès. La paret es va redreçant de manera progressiva i quan arriba a l’alçada de la quarta expansió comença el flanqueig clar cap a l’esquerra, per on segueix la via.

Salva un parell de trams molt verticals però curts, on ha de col·locar molt bé els peus, un cop superats arriba a la R1, que la veritat es molt còmoda, ara li toca el torn a la Su i jo l’últim recuperant el material.

L2 45 metres V

La segona tirada també la segueix fent el Manel, que es qui demostra la seva experiència, tècnica i coco, jo la veritat no m’hagues vist capaç aquesta primera vegada, ara només l’asseguro. Surt de la reunió una mica cap a la dreta i de seguida recte amunt. En aquesta tirada va serpentejant i escollin sempre la millor presa. Aquest segon llarg és veu especialment bonic, un mar o un mur de còdols, vertical farcit amb cantells i forats de totes les mides, que amb paciència i estudiant cada pas anem resolent. A mitja tirada trobarem un parell de ponts de roca; a partir d’aquest punt va en lleugera tendència a l’esquerra fins situar-nos sota un extraplom abans de la R2, li fa pensar la distancia de l’última cinta i la terrasseta que es trobara, si dubte en el pas. No es un desplom massa difícil pel cantell que hi ha, que només el graduen de V, però aquí la alçada es molta i el pas no es net.

Be al final li surt més fàcil del que semblava, un cop superada la primera panxa, encara li queda una segona, més suau.

Arribarem a la R2 també còmoda, com abans ara li toca el torn a la Su, que tot i el petit ensurt que a patit en el flanqueig del primer llarg, puja molt valenta i decidida, encara que amb el desplom al cap i desprès em toca a mi, per molt fàcil que he vist que ho han fet ells, vist des de abaix vas amb el coco donant-li voltes i quan has superat aquesta verticalitat de mur i el desplom veus que no era inexpugnable.

L3 40 metres IV

Continua el Manel aquest últim llarg anant a buscar un clau col·locat a una fissura que tenim per sobre de la reunió. Aquí no podem fer gaires fotos perquè tenim el sol just a sobre nostre. Un cop xapat, superem un ressalt cap a la dreta i ens situem sobre una placa inclinada que sembla un camp de patates. Anem ara en diagonal a l’esquerra, buscant la part més aèria, però fàcil. La placa es va tombant fins que arribem a la reunió cimera. Aneu en compte perquè aquest llarg es molt senzill, però tot i així cal que no baixeu la guardià, que estem a dalt de tot.

La sensació d’aquest cim també es molt maca, potser perquè l’he fet un munt de vegades caminant pel camí de baixada, i penso amb el que he escalat per arribar al mateix lloc, les panoràmiques, els contrastos i l’experiència son extraordinaries, com sempre, fem una mica de broma i fotos i avall.

Descens

Acabar de pujar del tot al cim, sense equipament,  nosaltres vam desgrimpar per la dreta (sud), per l’estreta xemeneia que separa l'Elefant i la Roca de Sant Salvador, que es el camí clàssic de pujada caminant.

Un cop superat anar seguint desgrimpant pel camí més evident fins arribar a trobar un forta entre els arbustos a la nostre esquerra, aquest camí ombrívol ens porta a l’ermita de Sant Salvador, que visitem i parlem amb el Jordi, que es qui l’habita ara, el trobem dinant arròs, xarrem una mica i anem avall que fa calor i se’ns esta fent més tard del que haguéssim volgut.

Només resta desfer el camí cap a Sant Benet, Les Escales dels Pobres i el Monestir, a on al frankfurt ens prenem una cerveseta ben fresqueta, Siauuuuuuuuuuu

Via Normal del Cavall Bernat + VF La Teresina

Avui el Ramon i jo hem pujat per la VF La Teresina, per anar desprès a pujar el Cavall Bernat per la Via Normal.

Com aquesta VF ja la tinc publicada en el blog de Natura100 i pujada moltissímes vegades, us deixo l’enllaç per quí la vulgui consultar.

No la desprecieu que es molt maca de fer i per mi una de les millors vies ferrades encara avui dia, encara que ara ja esta molt re-equipada i això fa que sigui menys difícil i més assequible per a tothom, però li baixa el grau maco que tenia de dificultat, en fi el que us vull dir és que ara amb poc esforç es pot fer. VF La Teresina

• Via: La Normal
• Agulla/Paret/Cim: El Cavall Bernat 1.111 m.
• Zona: Montserrat – Tebaida
• Dificultat: V+
• Llargària: 85 metres (20+10+35+20)
• Aperturista: Josep Boix, Carles Balaguer i Josep Costa, 27-10-1935.
• Equipament: Via equipada amb escarpies de 50 cms., i parabolts a les reunions.
• Material: 10 cintes exprés, algunes de llargues.
• Orientació: Sud-Oest
• Cordada: Ramón Raich i Xarli
• Data: 18 d’agost de 2012
• Observacions: La travessa del primer llarg és millor fer-la per baix, és més fàcil. Portar cintes llargues per evitar fregament, sobretot en el segon llarg.  En els ràpels no tireu la corda avall, millor portar-la ben posada al clatell i anar desfent degut al fort vent, que ens pot complicar el descens.
  

  

L1 20 metres de II

Aquest primer llarg es de tràmit i el vam fer d’una grimpada per muntar la reunió a la sabina que trobarem a dalt, al replà, per començar la via des d’aquí, amb grans vistes a Diables i des d’on comences a donar-te compte de l’ambient de grans parets.

L2 10 metres de V+

Llarg curt però que concentra la màxima dificultat de la via. Sortint de la reunió per terreny fàcil superem l’esglaó per situar-nos a la base de la paret on veurem tot de plaques commemoratives, tot a la dreta flanquejant per placa, metres que antigament es feien en artificial, per anar a buscar la reunió al començament de la fissure's-diedre que forma la paret amb la berruga del Cavall i que serà per on discorre el segon llarg. Actualment trobarem un parell de parabolts, des de la sabina no podeu veure be al company, quasi fins que arriba a la reunió.

L3 35 metres de V

De la reunió, sense pèrdua, escalem recte amunt seguint la fissura-diedre fins al final on trobem la següent reunió preparada per repelar. Anirem trobant unes escarpies impressionants com a punts d’assegurança, però també hi ha una separació molt gran entre una escarpia i el des-plomet, (aleje) abans de superar la berruga. El diedre té molt ambient i es molt maco. Jo aquesta vegada no el gaudeixo prou pot-ser perquè l’estic fent amb la mentalitat de molt difícil de tant idealitzat que tinc aquesta via i fins desprès no veure que era el meu coco el que no m’ha deixat gaudir suficient aquest llarg tant xulo.

L4 20 metres de IV+

Uns metres a la dreta trobem un parell d'assegurances més. Superem el ressalt d'entrada i recte amunt ja fins a dalt per terreny més fàcil però desprotegit. Resta algun buril. Abans del replà del cim trobem una bona reunió, o bé seguim uns metres més de tràmit i arribem a la Moreneta on muntem la reunió.

Per fi estic al cim del Cavall Bernat abraçat a la Moreneta, aquell somni, aquella il·lusió de fa tants anys al meu abast, una fita de la meva curta vida escaladora aconseguida, el cimall amb més històries, llegendes, noms , etimologia i sinònims de tot Montserrat, amb una gran sensació d'alegria, estranyesa i goig, observant tot, cada detall.

Monistrol als meus peus i al meu davant l’ermita de Sant Antoni, també unes precioses vistes d’un dia amb el cel ras d’estiu, els Flautats i Les Gorres, del Serrat de Les Onze i de Sant Jeroni.

Preciós com sempre, però avui amb uns ulls emocionats i tot amb l’ajuda i experiència del Ramón, que m’ha sabut tibar amunt quan calia, donant-me la confiança i la tranquil·litat quan feia falta, gràcies.

Ara per això cal baixar del núvol i tornar avall i no perdre la concentració en un dels descensos més perillosos de Montserrat degut al fort vent, que desplaça les cordes i les pot liar.

Descens 3 ràpels:

El primer de 20m des del cim fins a sobre la berruga, amb molt de vent. El Ramon es passa les dues cordes de 60 metres ben posades per les espatlles i el clatell per anar deixant a poc a poc,  controlant amb el nus prusik.

El segon ràpel de 40 metres i seguint la mateixa tònica del primer des de la berruga fins a l'arbre. 

El tercer ràpel de 10 metres, el fem amb una sola corda, des de l’arbre fins a peu de via per evitar des-grimpar.

Un cop al coll anem a buscar la Canal del Cavall Bernat i avall, a mida que anem baixant podem observar un parell de cordades una per la Via Puigmal i l’altre per la Via Punsola-Reniu, quina enveja, però tot vindrà.

Un cop al camí de l’arrel ens dirigim cap a Santa Cecília, a l’aparcament i fins un altre. Siauuuuuuuuuuu